França, 20 - Nova Zelanda, 18

El rugbi és un esport on acostuma a guanyar el millor equip. Hi ha sorpreses de tant en tant, però acostumen a ser de la mena peix petit fa un partidàs i es menja amb patates el peix gran. Dissabte, però, va donar-se una sorpresa futbolística: Nova Zelanda va jugar primorosament bé, però no va rematar la feina; França va demostrar totes les seves mancances, però va fer dos punts més que els All Blacks.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l'expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d'entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l'encert a l'hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid ... i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d'apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d'un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d'Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l'adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L'Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d'aturar els Springboks. Si no es dóna l'enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,

Cantar, jugar i beure

Avui, una d'anuncis, rugby i tradicions. I whisky.

Ja sabeu que una de les meves dèries és el rugby. Ara mateix s'està cel·lebrant el TriNations i aquest dissabte espero poder veure el partit de la jornada. Si juga Nova Zelanda, abans del matx els All Blacks interpretaran la seva ja celebèrrima haka. La haka és un cant guerrer acompanyat de gestos i patades al terra, que els maorís acostumaven a interpretar abans d'enfrontar-se militarment a l'enemic. És tot un gènere, i n'hi ha de diverses classes, tal com explica la Wikipedia.

Podeu veure els All Blacks en un partit de la darrera copa del món, diria que enfront de Gal·les, transmés per la televisió francesa:

L'impacte que provoca la interpretació i la llegenda dels All Blacks van atreure l'atenció d'Adidas que va contractar un anunci per televisió que ha esdevingut clàssic:

I finalment, William Lawson's, ha decidit aprofitar l'avinentesa per a fer la seva particular versió, comptant amb el tradicional orgull escocès:

A tot això, el patrocinador oficial de la selecció escocesa de rugby és The Famous Grouse una altra marca de scotch, o sigui que igual hi ha sidral legal. Però això ja és una altra història ...

Salut i sort,
Ivan.

Els All Blacks guanyen la 'Quadruple Corona'

El món del rugby té, com tots els esports, els seus mites. Un dels més consolidats és sense cap mena de dubte el dels All Blacks, la selecció neozelandesa.

El seu mite arranca d'una gira que van protagonitzar a França en el periode d'entreguerres. Els francesos, sempre model d'humilitat, no van considerar a priori que un país sense gaire història al darrera i on habitaven molts pocs occidentals, pugués ser el bressol d’un equip que pugués rivalitzar amb els seus clubs, plens de charme. Van disputar una trentena de partits i van apallissar a tots els rivals. El mite, però, no el van crear només els resultats, sinó l’excel·lència del seu joc, tant hàbil tècnicament i molt més ràpid que el francès i la haka, la dansa tribal que els jugadors interpreten abans de començar cada partit.

És tradicional en el rugby el realitzar aquesta mena de gires. Cada tant els British Lions apleguen el bo i millor de les illes britàniques i visiten els All Blacks i els Wallabies (Austràlia). Aquesta tardor han estat els neozelandesos els que han viatjat fins les Illes Britàniques, on han apallissat a tothom excepte Anglaterra, orgullosa campeona mundial, que ha perdut per una diferència menor als deu punts. Encara que l’article del Sport us digui que això és el Grand Slam, no parla que hagin guanyat França ni tampoc Itàlia. Per tant, seria més exacte dir que han guanyat la Quadruple Corona, totes quatre seleccions illenques.

Paciència: l’estiu vinent tornarà a haver un TriNations i el 2007 haurà una nova Copa del Món, on segur que els podrem disfrutar de valent.

Salut i sort,
Ivan.