Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris racisme. Mostrar tots els missatges

dijous, de novembre 01, 2007

Murs

Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l'exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s'emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l'atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l'estranger.

Els audiovisuals aporten l'aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d'opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,

dimecres, de març 01, 2006

Racisme, però no només al futbol

Diumenge vaig veure les imatges per televisió, però no vaig poder sentir el que el públic li deia a Eto'o. Sentir té un doble significat, d'oïda i de sentiment, molt adient en aquest cas.

Porto un parell de dies llegint declaracions de gent que argumenten –amb raó- que si es posa de moda marxar del camp, qualsevol brètol o seguidor de l'equip contrari ho tindrà molt fàcil a partir d'ara per a fotre l'equip de casa o el que va guanyant. El criteri d'interrompre o anul·lar el partit pels crits racistes (o, com va passar a Mestalla, per llençar una moneda al cap d'un jutge de línia) modifica substancialment el joc. I això és dolent, és cert.

Però també cal considerar si cal permetre, per no alterar el desenvolupament d'un partit de futbol (o una altra mena d'esdeveniment) que a un ciutadà l'insultin impunement pel color de la seva pell, quan això està perseguit per la llei si es fa al carrer. El bé de la normalitat esportiva fa necessari consentir que un (qui vulgui fer-ho) apliqui la violència contra qui pren una decisió que no li agrada (llençant-li una moneda o el que li sembli al cap)? És això el que volem?

Hi ha una jerarquia de valors, i jo la tinc clara: primer, les persones; després, el futbol.

Dos apunts més, de caire estadístic: el primer, que per que se senti clarament enmig del brogit del partit i la resta de públic el soroll dels uh, uh, uh, cal que sigui molta gent la que es posi a fer-lo; el segon, sent que la mostra és prou ampla (quina és la capacitat de l'estadi, trenta-mil persones?), considero que el comportament del públic de La Romareda és representatiu de la societat. El que va passar dissabte va ser greu.

Salut i sort,
Ivan.

dimecres, de setembre 28, 2005

Tradicions, cultura, modernitat i decència

La Pilar Rahola ha publicat avui (27 de setembre del 2005) un article a El Periódico de Catalunya en que, de manera molt clara i encertada, ha criticat la tradició de demostrar la virginitat de la núvia als casaments gitanos. Com és normal en ella, es dóna una mica d’autobombo, però a banda d’això coincideixo plenament amb el que diu:

  • Les tradicions, pel fet de ser-ho, no són defensables. Si ho són, és perquè preserven quelcom que paga la pena mantenir.
  • Coartar la llibertat sexual de les noies és un abús sobre elles i forçar-les a portar una vida menys plena que la dels nois. Si voleu, digueu-li discriminació; jo li dic injustícia.
  • Obligar-les a demostrar públicament, el dia del seu casament, que encara són verges, és una brutalitat física i psíquica.
  • Que, després del que ha fet i el mal que ha provocat, mig país continuï donant-li peixet al Farruquito és una vergonya que indica el baix que estem caient tots èticament. Primer, els que generen opinió pública; i després, els que comprem els seus productes publicats o emesos.

Reprodueixo a continuació l’article en qüestió, sense permís explícit. Salut i sort, Ivan.

L'HONOR I LA SANG La gresca televisiva pel ritu de la virginitat en la boda de Farruquito és una vergonya col.lectiva

PILAR Rahola Periodista

Aquest no és un article sobre gitanos. Des dels anys en què Juan de Dios Ramírez-Heredia, amb el seu elegant tarannà i paraula, ens va ensenyar les nostres vergonyes amb el poble gitano, alguns vam descobrir les seves moltes virtuts i els seus més que notables valors. De les moltes coses que recordo dels meus anys de periodisme televisiu, el reportatge que vaig fer amb el Gato Pérez i els gitanets de Gràcia i el carrer de la Cera va ser un dels més densos en sentiments i emocions. Gent notable. Gent noble. I no ho dic des del paternalisme que, sovint, acompanya la mirada progre, sinó des del convenciment.En alguns aspectes, els valors gitanos estan molt per sobre dels valors col.lectius. Parlo de la família; del respecte als grans; de la vida i de la mort. Però si en aquests aspectes el poble gitano conserva valors fonamentals que gairebé s'han perdut, en altres necessita una urgent, compromesa i contundent revisió. Alguns rituals, expressats amb pompa i alegria a totes les televisions, incloent-hi TVE, vinculats a la virginitat de les dones i al concepte de propietat, no només són inaudits i indignants, sinó que haurien d'estar prohibits per llei.No entraré en tota la parafernàlia del casament d'aquest bailaor, Farruquito, que, per molt art que tingui, el seu actual caixet econòmic el deu a la trista fama que li ha donat un accident mortal. Encara que em permeto un apunt indignat. Després de matar una persona, d'haver fugit, de construir una mentida amb diversos còmplices per escapolir-se de les seves responsabilitats i finalment protagonitzar una sentència escandalosa --és una vergonya que connota tota la judicatura--, després de tot plegat, ¿com pot algú muntar un casori com aquest? La falta de respecte a la viuda, als pares, a tots aquells que han plorat la víctima de la seva irresponsabilitat, és absolutament denigrant. Però, més enllà del casori i del numeret d'Espanya negra que s'han muntat amb ajuda de les televisions, com si els gitanos encara fossin aquell col.lectiu marginat del món i que sobrevivia malgrat ell mateix, se'ns ha colat amb tota naturalitat un ritual de sang, domini i masclisme que, avui dia, resulta un escàndol. Per descomptat que parlo de la prova de la virginitat. Parlo d'una noia obligada a passar per la vergonya d'obrir-se de cames, permetre que una dona li introdueixi un mocador, li trenqui l'himen i mostri la seva virginitat intacta a tots els engrescats convidats a l'esdeveniment. SÉ perfectament que en aquest punt de l'article ja n'hi deu haver que asseguren que les noies hi van encantades de la vida al ritual, que ho fan lliurement i etcètera. Conec perfectament fins a quin punt una dona pot acceptar el domini. Però això no significa que la societat no hagi de posar les traves legals a aquest evident maltractament, derivat de la cultura patriarcal que tant ens ha costat transformar. El ritual de la virginitat gitano és una vergonya i la seva única arrel es basa en la convicció que la dona és propietat del marit i que, com a propietat, ha d'arribar al seu propietari intacta. Per descomptat, no s'aplica a l'home el mateix ritual, i no només per les dificultats òbvies de poder fer la comprovació pertinent, sinó senzillament perquè són rituals d'uns temps en què la dona ni decidia sobre el seu cos, ni decidia sobre la seva vida. Ja sé que es tracta d'un ritual antic, i la seva perpetuació té a veure amb les tradicions culturals. Encara que, com hauria dit el magnífic poeta Pere Quart, algunes tradicions no estan relacionades amb la cultura, sinó amb l'antropologia. Però fins i tot si es tracta d'una tradició ancestral, això no és obstacle perquè sigui una barbaritat. I si alguna cosa hem après, amb el dret a la mà, és que les barbaritats no poden ser justificades per la tradició. A l'Espanya que s'ha despertat amb les estadístiques brutals del maltractament. A l'Espanya on les dones joves tenen, com a primera causa de mort, per sobre dels accidents de cotxe i del càncer de pit, la violència de gènere. A l'Espanya que s'ha conscienciat, ha legislat i ha combatut aquest flagell social, permetre que un grup humà perpetuï com a tradició un ritual de domini i maltractament, i que a més a més es converteixi en gresca televisiva, com si fos la cosa més normal del món, resulta una vergonya col.lectiva. Per als gitanos, perquè els contamina i els embruteix. Per a tothom, perquè va en la línia contrària de la pedagogia de la igualtat. SI EM permeten, entre les gitanes emancipades, brillants, guapes i lliures d'Azúcar Moreno, i aquesta gitana acovardida, amagada, callada i verge que s'ha casat amb Farruquito, hi ha uns quants abismes. L'abisme entre un poble gitano inserit en el dret i en la modernitat i un poble lligat al tradicionalisme irredempt. L'abisme entre les dones gitanes que dominen la seva pròpia vida i aquelles que estan sotmeses al patriarcat dominant. L'abisme entre el futur possible i el passat marginal. L'abisme entre un poble gitano que aporta el millor d'ell mateix a la societat i un poble que perpetua l'estigma i l'exclusió. En aquest sentit, el pitjor de Farruquito no ha estat la seva indecència amb el casori, ni tan sols haver protagonitzat un ritual de sang, honor i domini que ja no vèiem des dels temps de Valle-Inclán. El pitjor ha estat l'aplaudiment d'una part dels seus, i el silenci dels altres. Els gitanos que han callat, encara que siguin crítics, han estat còmplices de l'aplaudiment. I el seu silenci pesa, avui, com un afegit a la vergonya. Personalment ho tinc meridianament clar. No podem esperar que els Farruquitos evolucionin cap a la cultura de la igualtat. Hem de protegir, per llei, les dones dels Farruquitos. Fins i tot malgrat elles mateixes.