País petit

L'altre dia a l'On vols anar a parar de Catalunya Ràdio es feien ressó del ressó mediàtic que ha tingut l'estrena de Stalin, l'obra que Josep Maria Flotats acaba d'estrenar a Barcelona. Concretament, comentaven que a l'estrena van assistir representants del món cultural, polític, artístic i social català, i que havien desplaçades unitats mòbils de diverses ràdios i de tres programes de TV3.

I no cap mitjà de comunicació de Madrid.

Primera part: ells

A Madrid no consideren notícia que Flotats, tan admirat quan interpretava Arte a la capital del regne, hagi estrenat a Barcelona; igual que no ha estat notícia cap concert de la gira Dos pájaros a tiro i ara que Serrat i Sabina paren a Madrid sí que surten a la tele.

O són molt mandrosos, o el seu món és molt petit. El primer ... és comentable, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. El segon és propi dels nacionalismes paletos i excloents, o millor dit, amb complexe de superioritat.

Voler ser una televisió (o un diari, o una ràdio) d'abast estatal i cobrir preferentment una ciutat del territori, encara que sigui la capital, fa de mal païr.

Però, allà ells! Hom és responsable dels seus altres i no dels dels altres, per tant no li veig el sentit a continuar debatint si està bé o no el que fan els altres, en aquest cas.

Segona part: nosaltres

A Madrid no consideren notícia que Flotats, català universal, hagi estrenat a Barcelona; igual que TV3, la nostra, no s'acostuma a fer cap comentari sobre les estrenes al Teatro Real o al María Guerrero, posats per cas.

Una de dos: o la cultura en català (teatre, cinema, televisió, literatura, etc.) és només de consum exclusivament local, o té vocació universal. En el primer cas (a banda que estaria condemnada a una fatal decadència), la primera part d'aquest article no té sentit.

En el segon cas, perquè no es fan anuncis dels nostres productes no només a TV3 sinó també a TVE o a Tele5? Si volem que ens comprin, anunciem-nos. Promocionem-nos. No ens amaguem darrera del són tancats i no ens estimen.

Aquest complexe d'inferioritat (¡quiero que hables de mi libro!, quin ridícul) no ens escau gens, si volem tornar a ser presos seriosament. No és propi de qui sap que té una oferta atractiva i de qualitat. Per cert, la tenim?

Per altra banda, si Catalunya té de debó voluntat d'influir en tota Espanya (opinió meva: l'hauria de tenir), els nostres mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Els diaris que s'editen a Barcelona són d'abast autonòmic, igual que la ràdio i la televisió (per imperatiu legal) que fem.

A banda que no vulguin mirar endins nostre, no ens estarem tancant?

El meu país és molt petit, cantava Llach. Tant petit que els de fora no el consideren prou important per parlar d'ell, i els de dins frisen per fer parlar.

Salut i sort,

Podcasts de Catalunya Ràdio

Avui la recomanació no va d'un disc, sinó de podcasts i de ràdio. Un podcast, pels que encara no ho sabieu, és un clip d'audio que et pots baixar d'internet. Així com jo us dono la tabarra escrivint i vosaltres, si esteu d'humor, em llegiu, hi ha gent que enregistra la seva veu, la de coses que sent pel carrer, o la de la seva música favorita, i la difon per internet.

Doncs bé, jo darrerament he començat a escoltar regularment alguns podcasts, i avui us en faig cinc cèntims. De fet, els podcasts es divideixen en dos grans grups, els programes de ràdio que pots descarregar, i els que s'han concebut originalment com podcasts. D'entre els primers, Els viatgers de la gran anaconda és molt recomenable. Programa de viatges, que inclou tant reportatges com entrevistes. Cada programa dura una hora, en la que toquen entre quatre i sis temes. El podeu trobar a la web de Catalunya Ràdio.

A la mateixa web, però canviant d'emisora, podeu trobar la Guia d'Orquestra, en que el professor d'Harmonia del Conservatori del Liceu comenta una de les obres que l'OCB interpreta en els concerts de la setmana que toca. Hi ha una part divulgativa, interessantíssima pels que no sabem i voldriem saber-ne, i una part d'audició, quan posen la peça en qüestió tal qual, interpretada per algú de renom.

Si, en lloc de la clàssica us va la música disco, us recomano La Discoteca. És un quart d'hora (aproximadament) que El Matí de Catalunya Ràdio inclou els divendres cap allà el migdia. Albert Puig i Antoni Basses comenten èxits dels anys 70-90, tant de les cançons en sí com del seu context social i sentimental. Divertit.

I, com no, l'incombustible Jordi Tardà . Continua arrsatrant les erres i pronunciant l'anglès més macarrònic que haureu escoltat mai, les tres hores del programa es podrien reduir a dues, perquè repeteix les coses fins que les aprens de memòria, però li posa salsa i encant a l'actualitat rock com ningú. I, encara més important, la seva selecció acostuma a ser molt encertada, tant per bon gust com per varietat, el que fa de Tarda, Tardà una referència ineludible.

Normalment no puc escoltar la ràdio quan fan aquests programes. O estic treballant i necessito concentració o directament no me'n recordo. En canvi, si m'ho baixo ho puc escoltar mentre viatjo amb el bus o camino pel carrer, per exemple. La qual cosa també em permet descobrir la multitud de sorolls ambientals que pots gaudir a Barcelona. Però això ja és un altre tema. Proper dia, podcasts pròpiament dits.

Salut i sort,
Ivan.

Catalunya Ràdio
Catalunya Música
iCat FM

On t'haguessis quedat a viure?

L'Antoni Basses ha muntat una tertúlia amb el director d'Altaïr i altres viatgers reconeguts (dels que no he retingut el nom) als quals ha demanat on s'haguessin quedat a viure dels llocs que han visitat. Les seves respostes han inclós:

• Moçambic, per l'especial amabilitat de la seva gent.

• Per l'equilibri entre nivell de vida raonable i unes mínimes infraestructures, especialment sanitàries: Thailandia o Laos (però no el cor de la jungla). No Vietnam, perquè allà les coses estan canviant molt ràpidament i el ritme de vida és frenètic.

• Un que diu que li agrada conviure amb tribus: Etiòpia.

Comenten també que un país al qual molts turistes comenten que anirien a viure molt de gust és Costa Rica. En canvi, la Índia coincideixen tots que és dura i que és un país que desgasta.

Tots tres plantegen aquesta mudança com un canvi total de vida. Busquen tranquilitat. Tranquilitat pagada, crec jo, amb els diners guanyats i els beneficis d'aquesta societat tant poc agradable en la que vivim.

Jo en canvi sóc de ciutat i de moviment. D'entre els llocs on els oients han suggerit, em quedo amb l'Illa de Man o Austràlia, però no amb Mongòlia, ni amb Sri Lanka, llocs que per un viatge m'encantaria conèixer. Dels que jo he visitat, no em faria res viure a Buenos Aires, San Francisco, Brusel·les o Berlin. O a Florència, tot i que no hi ha metro.

Salut i sort, Ivan.