Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris documentals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris documentals. Mostrar tots els missatges

divendres, d’abril 13, 2007

Auschwitz: The Nazis and the Final Solution

Aquesta sèrie consta de sis capítols d'una hora en que s'explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d'Auschwitz.

Auschwitz: The Nazis and the Final Solution

Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d'aquella manera, qui eren els que ho feien, d'on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.

A banda de la narració dels fets, de l'explicació d'un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d'altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d'altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d'un grup perseguit.

També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.

Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l'entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d'exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.

I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d'Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.

Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se'ls creuen ni ells. Els cal amagar d'alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d'alguna manera.

La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d'una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d'Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d'un munt d'escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l'activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d'época entre d'altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d'aquells moments, i ho han brodat.

La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l'audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l'exposició serena dels fets ja n'hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l'exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.

Entre d'altres recursos d'internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l'Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.

A mi m'ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

dissabte, de juliol 22, 2006

Who Killed the Electric Car?

Acabo de veure a YouTube el trailer d'un film que ja vull veure (si, un altre).

Es tracta d'un altre documental de denúncia, dels que s'han posat tant de moda arrel de l'èxit del Bowling for Columbine de Michael Moore. Aquest tracta sobre el poc èxit que han tingut als Estats Units els cotxes elèctrics. Ja sabeu, aquells que et porten d'un lloc a un altre sense haver de deixar-te els calers en benzina.

Fa molt bona pinta, només cal que no sigui sensacionalista i que el vegi molta gent amb ganes de pensar i fer coses.

Salut i sort,
Ivan.

dilluns, de desembre 12, 2005

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003