Wilco, al Razzmatazz

Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.

Salut i sort,

The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

Sam Roberts a la Sala Castelló

Sam Roberts va oferir una actuació acústica acompanyat del guitarrista de la seva banda, dilluns passat a la Sala Castelló.

Va ser un show curt, només quaranta minuts, i que no permet copsar el directe de la Sam Roberts Band al complert. Ells ara són de gira per Espanya i tenen la intenció d'aparèixer a algun dels festivals que l'estiu vinent es cel·lebraran a Barcelona. El que si va permetre va ser apreciar unes quantes cançons ben construides, hereves del rock clàssic (Neil Young, influències de la psicodèlia, alguna cosa dels Stones) i armades de lletres senzilles i directes.

La versió acústica va tenir força i ritme, el més difícil d'aconseguir en aquest format, però en canvi quan va atacar alguna balada (com Uprising Down Under) va faltar tendresa i no va aconseguir emocionar-me. Caldrà escoltar el seu recent Chemical City per a valorar Sam Roberts com cal.

La Nunuki va fer alguna foto, que igual tenim oportunitat de publicar més endavant.

Salut i sort,

Jazz al Laie

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d'un recull d'estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l'àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

The Police en marxa

Llegeixo a El Periódico que el primer concert de la gira de The Police ha estat un èxit notable. Bones perspectives.

El què més m'ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l'escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.

No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l'hora de mesurar la seva generositat o racaneria.

Salut i sort,

Veurem The Police

Ladies and Gentlemen: We're The Police and we're back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.

Ja us vaig dir les ganes que tenia d'anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d'aficionats a la música s'ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.

Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l'esdeveniment.

Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d'internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s'obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d'entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d'abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.

I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m'emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.

I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.

I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s'animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d'il·lusió també es viu.

No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l'aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.

Salut i sort,
Ivan.

Message in a Bottle

L'altre dia, al sortir de dinar i anar a creuar el semàfor vaig sentir la música que sortia d'una furgoneta que s'hi esperava.

Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.

Com sempre que escolto aquesta cançó l'humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d'un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:

Walked out this morning
Don't believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I'm not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.

La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d'aficionats interpretant aquest tema i d'altres d'una de les bandes més celebrades del rock i el pop.

Love can mend your life
But love can break your heart

Gran veritat.

I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m'ha avisat que he d'anar amb compte a l'hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.

Després de moltíssims anys, d'aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d'alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l'Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.

Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert ...

Salut i sort,
Ivan.

La ruta de l'Orient

Jordi Savall, acompanyat de La Capella Reial de Catalunya, Hesperion XXI i la seva dona Montserrat Figueras, va oferir un interessantíssim concert avui fa una setmana a Santa Maria del Mar.

En contra del que marca la tradició nadalenca, no era el Mesies, que també figura en el repertori discogràfic del músic igualadí, sinó d'un recull anomenat La Ruta de l'Orient en el temps de sant Francesc Xavier, consistent en la combinació de música sacra renaixentista amb música tradicional japonesa i índia, recollint així les principals influències musicals que (es suposa) va rebre el sant portuguès. És per tant un viatge tant geogràfic com en el temps com alhora en la tecnologia musical. Prèviament al concert, els músics extrangers convidats (quatre japonesos i Ken Zucherman, un americà que és un reconegut solista de sitar i instruments tradicionals indis) van estar comentant (en japonès i anglès, traduïts pel mateix Savall i un traductor) diversos aspectes dels seus instruments: la tècnica interpretativa, el sentit espiritual que tenia per l'aristocràcia japonesa de l'època i la diferent construcció dels instruments, tant pel que fa al material (fustes diferents) com la manera de tallar-lo, el que fa que per exemple les seves flautes tinguin una sonoritat més ampla i rica que les europees. Pel que fa al concert en sí, sensacional. Si et va el rotllo de la Música Antiga, naturalment. Una mica de cant coral, una mica de cançons animades (en aquella època era normal que els pelegrins es volguessin animar després d'haver fet un llarg viatge en condicions difícils), i molt lluïment de la Figueras, que va cantar el Cant de la Sibil·la d'una manera força emocionant. I la música oriental? Doncs creant interludis entre les peces occidentals més llargues i aspres. El que en principi no havia de lligar, resulta que tant musicalment com escènicament (un músic japonès amb el vestit tradicional tocant i caminant per enmig de la nau resultava d'allò més suggerent) combinava a la perfecció. Un torrent d'espiritualitat, misticisme i evocació de la Història va esdevenir a l'esglèsia. L'escenari és gairebé perfecte. Nosaltres estàvem al costat d'una estufa i com podeu imaginar-vos jo em rostia i Yolanda estava pelada de fred. Però això, un vint-i-dos de desembre té poca solució. El minso que era l'escenari, en canvi, tinc la impressió que es podia haver treballat millor, perquè si bé La Capella Reial els vam poder veure, l'actuació (impressionant) d'Hesperion XXI va resultar gairebé clandestina, al quedar el grup tapat per l'escenari aleshores buit on feia un instant havia actuat el seu conjunt germà. L'any musical acaba la mar de bé. Salut i sort, Ivan.

Mertens al Fortuny

Wim Mertens va oferir divendres passat el concert que ha marcat el començament de les cel·lebracions pels primers 25 anys de Punt 6 Ràdio. Acompanyat d'un quartet de metall (saxofons alt i soprano, trombó i trompeta) va interpretar durant gairebé dues hores un recull de les peces més animades i accesibles del seu repertori.

Quan va enregistrar West Side Story, la Kiri Te Kanawa va declarar que treballant amb Leonard Bernstein tenia la sensació de saber què havien sentit els músics contemporaris de Mozart. Recordo un cop que un amic meu em va demanar quins músics creia jo que, d'entre els que ens escoltem ara, passarien a la Història de la Música. Crec que Mertens és un d'ells.

La seva proposta minimalista pot resultar irritant pels que van mancats de paciència o pesada als que no acostumen a escoltar formats diferents de les cançons de tres minuts, però el pianista i compositor belga crea composicions delicades i sensibles, que orquestrades de manera inusual i amb un ús rítmicament contundent del piano porten a atmosferes engrescadores i vitalistes, pur optimisme musical.

Durant el concert Mertens ens va estalviar la part més arisca del seus més de vint àlbums, de manera que ningú va haver de badallar i fins i tot, en alguns moments, els aplaudiments es van avançar a la conclusió de les peces. La interpretació va ser vibrant, descansant en l'harmonia dels quatre instrumentistes i la veu de contra-alt de Mertens, veritable cinquè instrument i contrapunt agut a la sobrietat del metall.

El públic va gaudir de valent i va premiar el conjunt amb grans aplaudiments, recompensats alhora amb dos bisos. Jo era molt escèptic sobre com es traslladaria una música freda com és aquesta a un escenari, però he de reconèixer que paga molt la pena escoltar també aquesta música en viu. Avui he escoltat un altre cop el CD de Maximizing The Audience (ja té vint anys i ha envellit com el bon vi) i m'ha sobtat descobrir que la instrumentació original era força diferent, basada en veus femenines, el seu piano i acompanyament de corda. Divendres no vam trobar en falta ni la percusió ni les cantants. I també va resultar curiós descobrir com un instrument tant soso com el trombó pot tenir tanta trempera en mans d'algú com Tim Van Medegael.

Un excel·lent concert.

Salut i sort,
Ivan.

Wim Mertens Ensemble
29/SET/2006, Teatre Fortuny, Reus.

Comprar entrades

Vénen els Stones. Serà el proper 27 de maig que donaran un concert a l'Estadi Olímpic (em costa dir-li Lluís Companys) dins la gira de presentació del seu nou àlbum A Bigger Bang.

Suposem que decidim de comprar l'entrada. Estem segurs que el 27 de maig podrem anar al concert? Ja no entro en si ens vindrà de gust o no, perquè si paguem el preu, segur que voldrem rendibilitzar la inversió.

Imaginem, però, que aquella nit ens trobem malament; o ens trobem bé però l'endemà al matí tenim l'examen d'Estats Comptables; o no tenim cap examen però hem renyit amb la parella.

Avui en dia, comprar l'entrada d'un concert d'una megaestrella del rock és una aposta i, de vegades, també una aventura, com quan l'Springsteen vol donar un concert íntim al Teatre Tívoli.

Malos tiempos para la lírica, i també per aquells a qui ens agrada improvisar.

Salut i sort,
Ivan.

The Final Cut

El passat dissabte 2 de desembre del 2005, The Final Cut van donar el primer concert de la seva nova i exitosa gira The S-9 Shows. Neu no n’havia, però allà dalt feia un fred que pelava ...

En Joan, l’Alejandro i el Carles s’ho passen la mar de bé tocant junts i s’ho van fer passar gairebé tant bé a una bona colla d’amics. No tracta d’això, la música?

A mi em van agradar especialment Time in My Side i Slave of Oneself, però són només dues d’un grapat de cançons que amb temps, un baix i un bon productor podrien tenir força èxit. I amb un disbarat de diners invertits en promoció, és clar.

Salut i sort, Ivan.

Marlango, al Palau

Marlango. Palau de la Música Catalana. Divendres, 4 de novembre del 2005.

Va tornar Marlango a Barcelona, un any més tard, un àlbum després (“ahora ya podemos hablar de ‘nuestro primer CD’”, va fer broma la Watling) i amb categoria de banda consagrada: s’han mudat de La Paloma al Palau de la Música. No tothom té el seu primer Palau amb només dos àlbums.

Jo anava reticent, perquè els CDs em sonen freds, mancats del punt de ràbia, de coratge, de sentiment, que destil·la qualsevol vessant de la música negra. El pop que fa Marlango voreja el soul i el jazz, i fan servir una estètica canalla però elegant que també convida a les passions, contingudes o desfermades, raons per les quals li trobo a faltar a la banda –i particularment a la veu de la cantant- una certa calidesa.

I durant la primera mitja hora de concert vaig continuar amb aquesta impressió. Les cançons estaven bé, els músics complien, però faltava quelcom. A partir de determinat punt, però, la banda es va anar sentint més i més còmoda a l’escenari, van començar a fer broma amb el públic, la Leonor va posar-se a actuar, i va aparèixer la millor part del seu repertori.

Al cap de dues hores, el concert va culminar amb la traca final de It’s Alright i el públic posat en peu. Èxit.

Salut i sort, Ivan.

The Unfinished Concert

The Unfinished Concert Formació: Eric Fuentes: veu i guitarra - Oriol Casasnovas: guitarra - Xavi Navarro: baix - Pablo Salas: bateria i veu. Els Delorean tenien el cantant malalt (esperem que res greu) i per això ens vam quedar sense veure’ls. I això potser va estar bé perquè així vaig poder veure per primer cop The Unfinished Sympathy, dos dels tres CDs dels quals estan entre el millor que he sentit darrerament. Em refereixo a An Investment in Logistics i el magistral Rock for Food. I el directe no va correspondre amb les bones vibracions dels enregistraments. Els falta un productor o un poval d’entusiasme i caradura, una de dues. Sonen freds, donen la idea d’estar complint amb el contracte però sense passar-s’ho bé a l’escenari. I això mata un repertori molt apreciable. Potser és que no estaven mentalment preparats per a fer una substitució? El millor va arribar amb els dos bisos. El cantant l’Eric Fuentes va interpretar Rock for Food en solitari i va sortir-li una versió serena, esgarrada i molt sentida, que va arrencar grans però breus aplaudiments perquè de seguida la banda sencera va atacar An Investment in Logistics, aquest cop emfatitzant la vena més punk del grup i amagant la vessant més divertida i ballable de la cançó. En resum, m’he quedat amb ganes de tornar-los a veure, per si hi ha més sort.

Salut i sort,

Ivan.

El mite visita el coliseu

Quan vas a un concert d’un mite, poden passar tres coses: tens bona sort, tens mala sort, o et quedes enmig. Jo vaig tenir mala sort quan vaig anar a veure Bob Dylan, fa una pila d’anys, al Palau dels Esports. Una hora de concert, de bis una sola cançó i ves cap a casa. No recordo quant m’havia costat l’entrada, però era cara per aquella època. I a més, havia coincidit que Dylan acabava de fer una gira pels EUA acompanyat de Tom Petty & The Heartbreakers, que havia estat un exitàs i havia tingut molt de ressó aquí, gràcies en part a que el Canal 33 s’ho va manegar per a poder emetre part d’un concert impressionant. Amb tot això les expectatives eren màximes, i la patacada va ser majúscula. En canvi, vaig tenir bona sort la primera vegada que vaig veure B.B. King. The King fa, ara que és coetani de Matusalem, concerts molt previsibles, però resulta que el primer cop va tenir de teloner en Robert Cray, que també va tocar un parell de peces amb ell, i sembla que això el va animar i el Palau dels Esports (ves per on) va bullir amb un blues electritzant. Raimundo Amador no va aconseguir el mateix efecte al Velòdrom, anys més tard. Dissabte, al Liceu, Van Morrison em va deixar amb bon regust però sabent que havia fet una actuació funcionarial, per a cobrir l’expedient. Encara és hora que saludi el públic, que faci una mínima improvisació o doni un cop de geni. Ara, ell i la banda toquen impecablement bé. Recolzat en un repertori de clàssics i en el bon ofici de tots els músics, aquest concert és impossible que surti malament. Van començar amb jazz i van anar movent-se cap el blues, amb puntets de soul i de rock, però mantenint un to mitjà-alt de revolucions que podia satisfer l’amplíssima audiència que es va aplegar al Liceu sense destorbar ningú. Destaco la versió de Have I Told You Recently That I Love You, una meravella que va semblar dues cançons diferents, primer amb blues i després a ritme de swing, i la trac