Guardiola entrenarà el Barça B

Pep Guardiola no necessita presentació, ni com a jugador de futbol ara retirat, ni com a símbol d'un cert barcelonisme, el que defensa que per a guanyar s'ha de jugar bé i que jugar bé vol dir fer-ho amb tècnica, amb habilitat i picardia, més que no amb múscul.

I a partir d'avui, Pep Guardiola és l'entrenador del Barça B. Que tingui sort, perquè crec que la necessitarà.

Hi ha una certa coincidència en pensar que tot i el descens de categoria protagonitzat per l'equip en aquesta temporada, els jugadors tenien prou qualitat tècnica. Els problemes han vingut més aviat donats per la seva manca d'experiència i el que podriem anomenar manca de contundència. De competitivitat. I no sé jo si Pep Guardiola és la persona més indicada per a readreçar aquest rumb.

No és que cregui que Guardiola no té mentalitat competitiva. Però si crec que li va mancar ambició (o potser característiques físiques, no ho sé) per a progressar més en la seva carrera. Crec que es va conformar en ser el jugador que ja era i no va voler (o poder) pujar a rematar més sovint, tirar ell les faltes, governar l'entramat defensiu i ser, en definitiva, molt millor del que va ser.

Penso que els jugadors del planter han d'imbuir-se d'una voluntat de ferro per a millorar. Han de ser molt conscients que si volen arribar al primer equip no els val ser bons futbolistes: han de ser dels millors del món, perquè el Barça juga contra Milan, Chelsea, Madrid i altres equips d'èlit, i s'exigeix nivell màxim.

Penso que també han de veure clar, i més ara fixant-se en el que ha passat, que amb saber tocar-la no n'hi ha prou, que s'ha de tenir una certa mentalitat i fer que aquesta mentalitat governi el cos i el comportament durant tota la temporada.

I em demano si Pep els podrà transmetre tot això. Estic convençut que els ensenyarà no només a tocar-la de primera, sinó també a saber fer el millor en cada cas, i que els jugadors disfrutaran entrenant i jugant en el seu equip, però dubto si trobarem noves figures per aquest camí.

I he de reconèixer que m'agrada molt la humiltat amb que ha assumit el càrrec.

Per altra banda, també m'ha agradat llegir el reconeixement de la figura de Quique Costas que va fer el Txiki. No sempre la responsabilitat del mal resultat és atribuible a l'entrenador, que ha fet el millor que es podia fer amb allò que tenia a la seva disposició.

Salut i sort,

El gol de Messi

Senyores i senyors, el video del dia.

Al blog de Martí Perarnau podeu trobar tant una altra gravació de la mateixa jugada com la que va protagonitzar Diego Armando Maradona a aquell cel·lebèrrim partit del Mundial de Mèxic, amb narració de l'incomparable Víctor Hugo Morales. A més, Perarnau escriu sobre el que representa aquest gol molt millor del que jo ho sé fer.

Els més veterans recordareu que el primer article del blog va ser la crònica d'un partit del Barça. Com que ara veig partits complerts molt esporàdicament (les delícies de la vida conjugal tenen també el seu preu) he deixat d'escriure sovint sobre futbol. Si durant aquest any hagués escrit, hauria opinat que, com deia Yoda, la ira ens ha avocat al Costat Fosc. El futbol s'ha tornat físic, la intenció és defensar-te fort abans que jugar bé. Cada cop costa més veure la llum. Però anit Leo va sentir La Força i vam veure la llum.

Hi ha llibres pesadíssims, pel·lícules avorridíssimes, discos horrorosos i partits de futbol que són insufribles. Però paga la pena empassar-te'n molts per acabar trovant La fiesta del chivo, Cadena Perpetua, Harvest Moon i partits com el d'ahir.

I per a rematar la jugada, tots dos gols, un al costat de l'altre, amb la narració de Joaquim Maria Puyal del gol de Leo Messi.

Voldria dir alguna cosa més, però m'he quedat sense paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: a Youtube podeu trobar un video de nou minuts que va encadenant vàries repeticions del gol, amb diferents locutors radiofònics. Impresionant.

Aquest any, si

El culé, quan l'equip guanya dos partits seguits, acostuma a veure el got completament ple. Aquest cop, crec que podem ser raonadament optimistes.

En els darrers anys, sempre que es deia que el Barça tenia un bon equip, es destacava la seva vessant ofensiva, la capacitat de fer molts gols, però alhora es trobava a faltar solidesa defensiva. Això s'ha fet inclús quan l'equip ha estat el menys golejat de la lliga, com va passar l'any passat o també el primer any de Johan, on només el fet que Unzué jugués els darrers dos partits va impedir a Zubi guanyar el trofeu Zamora.

És més: fins ahir, Radio Macuto proclamava insistentment que l'equip estava dissenyat per a jugar a l'atac i que no sabia fer-ho de cap altra manera. Que no sabia patir. Patir, pel Barça, era que li costés guanyar un equip que renunciés a atacar i només es dediqués a tancar-se al darrera, el que Maguregui (què ha sigut d'ell?) va batejar com l'autobús.

Not anymore.

Ahir, vam veure dos Barces completament diferents al que estàvem acostumats. A la primera part, semblava que en lloc de Rikjaard l'entrenador fos Capello: l'equip atacava, però sense que es notés. La defensa, ben clavada al darrera; el mig del camp, lluitant cada pilota com si li anés la vida; els de davant, ballungant-se sempre i portant de bòlit la defensa contrària. A l'atac, si; però sense prendre cap mena de risc.

A la segona part, es va disfressar de Chelsea, de Bayern, d'Inter, de València, els grans mestres del contracop. Va cedir el control de la pilota (el primer manament de la religió cruiyffista) i va clavar-la en una contra, aprofitant no només que els seus cracks estan en plena forma física i mental, sinó també que té cracks a totes bandes del camp.

Un equip equip no es pot traïr a si mateix, ha de ser fidel al seu estil. Però si és capaç d'executar un canvi tant gran davant d'un rival tant qualificat i sortir-se'n, aleshores estem parlant d'un equipàs. I la grada nota que té un equipàs: va marxar Messi precipitadament i no va haver cap murmuri temerós.

Aquest any, si? Potser. Però segur que tenim tants números com el que més. I que cap dels altres vol que li toqui divendres la bola que porti el nostre nom.

Salut i sort,
Ivan.

El zero tres

Real Madrid, 0 - FC Barcelona, 3

Estadio Santiago Bernabeu.

Dissabte, 19 de novembre del 2005.

Vaig tenir un triple gaudi del partit. Primerament, l'ambient que havia al bar d'Antònia era festiu, sa, natural, de poble, sense mala llet i molt casolà; i no havia gaire aroma a fritanga, com és costum a d'altres llocs. Segon, perquè el resultat em va agradar. I tercer, perquè es va veure un gran partit.

La gent no fa més que comparar aquest matx amb el de ja fa més de trenta anys, al mateix estadi. Jo el comparo més aviat amb el que el Camp Nou va viure la nit que Romàrio ens va ensenyar què era una cua de vaca. Aquella nit el Madrid no va jugar pas malament fins que va rebre el tercer gol. Com dissabte, la primera part va acabar amb un gol a zero, també marcat pel davanter centre blau-grana. Anècdota: també com dissabte, el Madrid va patir un lesionat a la davantera; aleshores va ser Alfonso. Una altra coincidència: el Real va rematar ben poques vegades a porta, la més perillosa va ser un cop de cap de Butragueño, a la frontal de la petita, que Zubizarreta va salvar just després del dos a zero.

Primera diferència: dissabte l'equip blanc només va cedir una falta prop de la frontal de la seva àrea, prova que estaven ben ficats en el partit i que ho havien parlat. Aquella nit Koeman va posar un exemple magistral de com es pica una falta; Ronaldinho va necessitar de dues cavalcades, com les de Stoichkov o aquella llegendària de Ronaldo a Compostela, per a deixar clar a tothom què és un jugador únic.

Segona diferència: la nit del cinc a zero Cruiyff va fer sortir Laudrup quan ja interessava amagar la pilota, igual que dissabte Iniesta va substituir Messi. Però, el que és significatiu és que Rikjaard va posar tota l'artilleria de bon començament (Messi, Edmilson i Gio en lloc d'alternatives més conservadores) mentre que l'amic invisible va reservar Michelino, el crac d'aleshores.

La gent porta tres dies cantant les excel·lències de Ronaldinho, Xavi, Deco i Eto'o. però la diferència entre el Real i el Barça no rau en els superclasse, rau en els currants. Si Pablo García, Pavón o Soldado donessin les prestacions d'Edmilson, Oleguer o Larsson, no caldria que Ronaldo jugués fora de forma, ni que Beckham abandonés la banda, i potser Zidane i Raúl rebrien la pilota en condicions. La diferència és que Oleguer se'n surt per aturar Robinho i en canvi Roberto Carlos no pot amb Messi; que Márquez i Helguera sembla que no juguen però mentre Ronaldo no rep pilotes, Eto'o porta de corcoll a tota la defensa.

El Real ho va intentar tot, però Robinho no és Figo. Li falta el punt de mala llet que feia que en els partits més difícils el portuguès exhibís les seves millors qualitats. Ronaldo acabava de sortir d'una lesió que l'havia tingut inactiu tres setmanes; era molt previsible que jugués lentament. Raúl, que diguin el que diguin és el segon crac de l'equip (només perquè Casillas és el millor porter del Món) no pot fer res contra Puyol i Edmilson alhora. Beckham va jugar on no fa mal. I Zidane i Roberto Carlos sembla que han deixat enrere els seus dies de glòria.

Per contra, els blau-grana van estar tots a molt alt nivell. No els va caldre pressionar la defensa blanca i van poder jugar amb espais al davant. El resultat mostra amb crua claredat la gran diferència que ara hi ha entre tots dos equips.

Salut i sort,

Ivan.

Barça 4, Udinese 1: L'escuma continua pujant

Avui tothom celebra la contundent victòria assolida anit davant d'un equip que va jugar mig partit amb un jugador menys. És cert que es van veure jugades, la majoria individuals, de mèrit i que el rival era prou apreciable com per a que l'examen sigui significatiu, però continuu sense veure que tinguem un gran equip. La primera part va ser vibrant, vam marcar tres gols i van haver nombroses oportunitats més. Però alhora, a la defensa li costava Deu i ajuda treure la pilota de manera controlada. Just el dia que teniem el mig centre més tècnic, els defenses van haver de xutar a allunyar la bimba més que mai. Part important és mèrit de l'Udinese, un equip que em va fer una magnífica impressió, molt millor que la que em va deixar el Werder Bremen; però part també és un problema del propi equip, que moltes vegades semblava partit per la meitat. La segona part va ser molt i molt fluixa. Els jugadors continuen fent la guerra pel seu compte, menyspreant les bandes i moltes vegades sembla que vagin de sobrats. Aquesta excessiva relaxació ahir només es va traduir en unes quantes pèrdues de pilota i el primer gol, però al davant d'un altre equip que no perdoni al davant això ens costa el partit. Mencions especials: Eto'o: continua sent qui fa més kilòmetres i qui té més clar com s'ha de jugar el partit. El millor. Messi: ahir no va demostrar res, però va divertir força. Mantinguem un alt nivell d'exigència amb el noi, que si no es perdrà com algun altre de la pedrera que va cobrar un cabàs de diners abans d'hora. Ronaldinho: la majoria de vegades va rebre la pilota d'esquena a la porteria contrària, sense poder aprofitar la seva velocitat. Aquest paper l'hauria de jugar un altre, que fos el que llencés el brasiler en carrera. Belleti: en baixa forma mental. Des que era infantil segur que sap defensar els còrners, el d'ahir al primer gol és inexplicable. Udinese: un equip molt ben parit. Disciplinat, fort, dur, ràpid, amb les idees molt clares i mentalment també fort. El meu favorit per a segon de grup (de moment, encara no he vist els grecs) i un temible enemic per qui se'l trobi als vuitens de final. El president de l'Udinese: un imbècil. Deixar a casa el teu actiu més valuós el dia que més el necessites és quelcom que només fan els bojos i els genis, i els darrers resultats de l'equip no fan que sospiti de la seva genialitat ... Salut i sort, Ivan.

Betis 1, Barça 4: puja l’escuma de la cervesa

Vam veure un partit ensopit a la primera part i vibrant a la segona, on el més llest es va emportar els tres punts, sense demostrar gran cosa, i el més esforçat es va quedar sense premi, segurament per què l’únic davanter que tenia disponible és tant babau com ràpid. Oliveira és un davanter que les poques vegades que l’he vist jugar m’ha agradat molt. M’he fixat per què resulta que el Barça se li dóna bé: amb el València ja va marcar al Camp Nou, i l’any passat ens va fer la guitza als dos partits. Dissabte, però, va fer el paper del ximplet, primer protestant i després fent-se el graciós al davant d’un àrbitre espanyol. Els entrenadors haurien d’advertir els seus jugadors que això no només és suicida per ells mateixos, sinó a més molt perjudicial pel seu equip. El Betis es va quedar sense gairebé capacitat per a fer-li mal al Barça quan just portàvem un quart de partit, però com que els de Rikjaard són encara un equip molt tendre, això no es va notar fins ben entrada la segona part. L’entusiasme dels jugadors bètics va tapar el forat i va aconseguir un gol que hauria de fer reflexionar a Puyol i companyia sobre la seva pretesa solidesa defensiva. La segona part ens va permetre veure, insisteixo que contra només déu, el millor Barça. Comandat per Iniesta, l’equip va jugar més ràpid i després d’uns dubtes inicials, va començar a explotar les bandes. El partidàs d’Eto’o va ser espectacular. Va baixar a buscar la pilota durant tot el partit, va contribuir en defensa, va fer jugades individuals i va repartir joc. I va demostrar que és un veritable depredador de l’àrea, marcant un gol ferotge i robant-li un altre al pobre Maxi. El millor del partit. A destacar també l’aportació dels nous fitxatges. Van Bommel sembla que té més presència ofensiva que Deco (encara més!) i fa que el joc sigui més directe, cara a barraca. Ezquerro li va posar també moltes ganes, valentia per encarar el contrari i encert al remat. Si van sumant aportacions positives quan tenen minuts, acabaran reclamant la titularitat. I Maxi ho va fer prou bé, però continua fent pinta que l’equip li va gran. Salut i sort, Ivan.