La última noche

Spike Lee acostuma a tenir una motivació social en els seus films, generalment la denúncia de les actituds racistes. Això vol dir que de vegades el seu cinema és més interessant per la reflexió i conversa que suggereix que no pas pels seus valors narratius o visuals. No és el cas de 25th hour, una proposta molt apreciable.

Sinopsi: un camell de mig pèl ha d'ingressar a presó. Aprofita el seu darrer dia de llibertat per a acomiadar-se dels amics, afrontar la por al que li passarà allà dins, fer revisió de la seva vida i descobrir qui l'ha traït.

El camell en qüestió està interpretat per un Edward Norton al que costa trobar algun motiu de crítica. Aquest senyor està construint una filmografia (Everyone Says I Love You, El club de la lucha, The Italian Job, The Painted Veil) tant variada com plena de grans actuacions. Arribarà el moment que serà comparat amb De Niro. No us perdeu el seu monòleg davant del mirall, ni l'expressivitat continguda dels seus diàlegs. Senzillament impressionant.

Acompanyen Norton altres secundaris que cada cop ho són menys. Rosario Dawson (abans de ser la muller de l'Alexander d'Oliver Stone), Philip Seymour Hoffman i Anna Paquin, entre d'altres. Aquesta darrera parella ho fan tant bé com acostumen a fer-ho, en sengles papers de la mena que acostumen a fer i que aniria bé que anessin deixant de banda.

La pel·lícula té ritme, intriga, arriba al cor sense ser sentimental i et remou per dins. Com ja he dit, toca molts temes sensibles i fa pensar, però també és cert que no entra fins el moll de l'os i es queda en reflexions superficials, potser precisament perquè parla de tot una mica. Tot i que dura més de dues hores no se'm va fer gens pesada.

Adient pels que busquen entreteniment que inclogui bellugar el cap. Absteniu-vos si creieu que una peli de camells ha de tenir persecucions en cotxe, trets a dojo i molta sang per enmig.

Per cert, vaig veure el film dins de la programació que organitza el Cine-fòrum Manderlay a diversos centres cívics de Barcelona, una altra proposta interessant.

Salut i sort,

The Painted Veil

Hi ha pel·lícules que fa llàstima que passin desapercebudes per la cartellera. El velo pintado n'és una.

The Painted Veil està basada en la novel·la homònima de W. Somerset Maugham, que narra la història d'un jove matrimoni anglès a Xina. Ell, un bacteriòleg idealista i suposadament ingenu; ella, una nena de papa de l'alta societat britànica que utilitza el matrimoni per a fugir d'una mare insufrible. Un matrimoni que passa per diverses vicisituds, que són l'excusa perfecta per a reflexionar sobre la natura humana i les aspiracions que tenim les persones al respecte de l'amor i la vida.

El velo pintado surt del que és un relat romàntic usual per a explicar la relació estable entre un home i una dona que descobreixen que casar-se no va ser la bona idea que creien. S'afegeixen lateralment altres relacions d'altra mena: la que estableix el metge anglès amb el militar xinès, tota una metàfora del colonialisme i la seva decadència; la de la muller amb el diplomàtic americà i també la que manté amb una monja, que alhora té una relació molt especial des de jove; i les que manté l'administrador colonial britànic. The painted veil és una història sobre relacions humanes.

El major atractiu del film és el duel interpretatiu entre Naomi Watts (Le Divorce, King Kong, Mulholland Drive) i Edward Norton (El club de la lucha, The Italian Job, Red Dragon). Tots dos actors a tenir molt en compte, car mai no prou reconeguts. Ella té el gran inconvenient de la seva jovial bellesa; ell el d'aparèixer gairebé sempre com a secundari d'una gran estrella tot i que el seu paper sigui el principal. En qualsevol cas, aquí completen dues interpretacions notables, plenes de matisos i sense histrionismes ni exageracions. En el cas de la Watts, afegir el gran valor que suposa encarnar un personatge que abans ja ha interpretat la mítica Greta Garbo a la primera versió cinematogràfica de la novel·la.

Una paraula també sobre els secundaris del film. Liev Schreiber, Diana Rigg i molt especialment Toby Jones omplen de vida tres personatges cabdals que donen color i profunditat al relat. És un fet destacable perquè els productors del film no són altres que els propis Edward Norton i Naomi Watts, que van haver de finançar-la ells mateixos ja que les productores pensaven que era una pel·lícula massa cara de produir. I ja sabeu que quan un actor fa de productor acostuma a a voler ser la única estrella de la funció. Hi ha més Kevin Costners que no Clint Eastwoods o Barbra Streisands.

Nogensmenys, The Painted Veil té altres punts d'interés. Pel·lícula impecable en l'ambientació, des dels decorats al vestuari passant per tot l'atrezzo són impecables i et transporten al començament del segle XX. El director de fotografia Stuart Dryburgh explota això i també els maravellosos paisatges xinesos, embolicant-ho tot amb una llum melancòlica i crepuscular. La banda sonora d'Alexandre Desplat és la guanyadora del Globus d'or d'enguany. I tot això reunit amb un guió (Ron Nyswaner) mesurat tot i que previsible, que no necessita de cap cop d'efecte perquè la composició de les relacions entre els personatges té prou força, en mans d'un director (John Curran) que està sempre al seu lloc i que ni tant sols s'acarnissa amb l'horror d'una epidèmia de còlera.

En definitiva, una pel·lícula notable que us recomano sense dubtar-ho gens.

Salut i sort,
Ivan.

John Curran
The Painted Veil
Warner Independent Pictures, 2006.