Yosef Lapid

Interessantíssima entrevista la que publica avui El Periódico amb Yosef Lapid, supervivent de l'Holocaust, periodista, i polític israelià. Atenció a algunes coses que diu:

Qui no comprengui el comportament dels israelians ha de pensar en l'Holocaust. Molta gent pregunta com és possible que els jueus, que eren els més liberals entre els liberals, s'hagin tornat tan nacionalistes, patriotes, durs i intransigents. La resposta és la Shoa. Vam perdre la confiança en la compassió humana. Sabem que els jueus només podem confiar en nosaltres mateixos perquè els nostres enemics ens volen destruir.

O quan l'entrevistador li demana si a Israel saben diferenciar la crítica legítima a la política d'Israel de l'antisemitisme:

És molt difícil traçar una línia divisòria entre els dos fenòmens. A Escandinàvia, per exemple, hi ha un sentiment antiisraelià molt profund perquè consideren que els palestins han pagat un destí injust. Però no són països antisemites. A Alemanya l'antisemitisme s'ha erosionat, ja que és l'única nació que ensenya de debò l'Holocaust. Però també tenim el vell antisemitisme a Hongria, França, Bèlgica, Ucraïna i el Bàltic.

No afegeixo res més, crec que l'entrevista suggereix un munt de temes interessants, però em quedo amb el detall que és possible matisar les opinions tot i haver patit la crueltat més extrema.

Salut i sort,

Israel ha perdut la guerra

Després d'un mes d'esbatussar-se uns als altres, els xiites d'Hezbollah i els jueus d'Israel ara discuteixen qui ha guanyat la guerra. Només es pot discutir això, perquè no hi ha dubte que l'han perduda la gent normal (libanesos i israelians) que ha patit les conseqüències.

Després de llegir un breu comentari de l'agència de notícies israeliana Arutz Sheva, no em queda cap dubte que Hezbollah ha guanyat, i per golejada. Resulta que oficials de l'exèrcit d'Israel han reconegut haver perdut en combat si més no trenta tancs. La meitat de les baixes del Tsahal eren tanquistes.

Els Merkava han estat sempre el prestigi d'Israel als territoris ocupats, als països veïns. On diu prestigi podeu llegir: el que dóna por. El que et fa respectar. Els fedayin palestins podien matar els soldats d'infanteria, fins i tot disparar contra els helicòpters i transports israelians, però mai de la vida podien fer front als Merkava. El mateix passava amb l'exèrcit sirià, que en camp obert mai no ha pogut aturar el Tsahal i només va aconseguir derrotar-lo a les muntanyes del Mont Líban, allà on els blindats no tenen la capacitat de maniobra ràpida i segura.

Però vet aquí que els terroristes xiïtes han après a aturar Merkavas. Israel trigarà bastant en tornar a invadir el Líban o qualsevol altre païs. Com a mínim fins que aprengui com tornar a fer invulnerables els seus tancs.

I provarà per tots els mitjans que la globalització del coneixement no estengui la recepta anti-Merkava als territoris ocupats, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

L'espiral de violència

El diari gratuït 20 Minutos publica a la seva edició online el blog d'un periodista que està viatjant ara mateix per Palestina. En el seu darrer article, VIAJE A LA GUERRA - Confesiones de un soldado israelí: "Tratamos a los palestinos como animales" transcriu les experiències que li explica un israelià sobre el seu servei militar. No jutja qui té raó i qui no sobre la reclamació de la terra (i de l'aigua). Tampoc no proposa cap política a seguir. Però dóna pistes clares sobre perquè hi ha tant d'odi i tantes ganes de gresca entre dues comunitats gairebé condemnades a viure juntes. Salut i sort.

Antisemitisme o antisionisme?

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s'impliqui en la lluita contra l'antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l'activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m'arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l'organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d'admirar l'Estat d'Israel i el món jueu i fins i tot s'hagi insensibilitzat envers el patiment d'alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d'altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d'una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l'odi.

És injust associar tots els jueus amb l'actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d'"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l'EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d'aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d'altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l'espiral de venjances obertes que hi ha a l'Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l'únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.

Sharon and my Mother in Law

Aquest llibre l’ha escrit una senyora que viu a Ramallah, i explica detalls de la vida quotidiana sota l’ocupació israelí. No és una novela ni un assaig, més aviat és un recull d’anècdotes i vivències, que pretén mostrar l’absurd de la situació en que viuen moltes persones a aquell tros de terra que aquí anomenem Cisjordània. Per a fer-vos una idea del to del llibre, llegiu la següent cita:

“Perhaps one day I may forgive you for putting us under curfew for forty-two days, but I will never forgive you for making us live with my mother-in-law for what seemed, then, more like forty-two years.”

Com podeu veure, l’autora s’arma amb el sarcasme, el bon humor i la ironia. El llibre no pretén ser imparcial (no ho és) ni explicar el perquè d’una situació. Pretén (i ho aconsegueix) fer riure, somriure i indignar el lector a base d’explicar les peripècies que ha de passar l’autora per anar a fer la comprar, visitar amics, anar de turisme a Sharm-el-Sheik. Dóna pinzellades significatives de la vida gens normal de gent molt normal en un entorn absolutament esbojarrat.

Qui és Suad Amary? Una dona filla de palestins que va nàixer a Damasc, ha viscut a Europa, Orient Mitjà i Estats Units i, en contra de tota lògica, un dia va decidir anar-se’n a viure a la terra on van nàixer els seus avantpassats. És una arquitecte reconeguda i va ocupar càrrecs de responsabilitat al govern d’Arafat, arrivant a participar a les converses de pau a Washington entre el 1994 i el 96. M’ha agradat l’estil directe i sense contemplacions. Ni fa servir figures retòriques ni frases llargues i elaborades. L’escriptura és senzilla com la vida que pretén viure. A més fa incrustacions d’àrab dins del text en anglès, suposo que més perquè determinades coses les sents (en el doble sentit) en una sola llengua per molt que sigues políglota, que no pas com a reivindicació identitària. M’ha agradat també la seva sinceritat: en més d’una de les seves peripècies ella mateixa queda retratada. Hagués preferit que hagués inclós més personatges, que oferís un ventall més ampli del panorama vital que viu, especialment dels israelians, però això potser hagués desviat el llibre del seu objectiu. En tot cas, està clar que m’he quedat amb ganes de més. La fitxa del llibre i més informació les podeu trobar al web de l’editorial Random House. Salut i sort,

Ivan.