Hashem el Madani

Fins l'onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l'exposició d'aquest fotógraf libanès.

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d'estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d'Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d'entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m'ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d'aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Les fotografies d'estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d'amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l'època. Una parella d'amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d'home), un parell d'amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d'un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l'estudi. I l'esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s'havia fet retratar sense el seu consentiment.

Records d'un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d'estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l'onze de febrer.

Líban al National Geographic

Us recomano aquest article de la web de National Geographic: Lebanon Historic Sites Again Escape Conflict Unscathed. Encara que no domineu l'anglès s'entén força bé i el millor, com és habitual en aquesta publicació, són les fotografies. Hi trobareu un munt de links a galeries fotogràfiques del país.

Veure que un lloc que tu vas visitar fa exactament un any es converteix de cop i volta en un infern és una cosa que us asseguro afecta molt. Els records que tinc del Líban són d'un país dinàmic i amb ganes de gaudir de la pau i treva que tanta falta els feia. Ara resulta que les runes de Baalbek [foto] impressionen fins i tot els escamots del Tsahal. Llàstima que no influeixin de la mateixa manera sobre els seus generals i responsables polítics.

Salut i sort,Ivan.

Dues fotos de Beirut

Acabo de rebre un mailing d'Amnistia Internacional demanant l'adhesió a una campanya per a demanar al govern espanyol que promogui la investigació de possibles crims de guerra en la recent guerra no declarada entre Israel i Hezbollah.

Primer comentari, pels amants de les foteses jurídiques. Aquí no ha hagut cap guerra. Guerra és un estat jurídic que demana una proclamació legal com cal. De fet, després del Tractat de Versalles que va finiquitar la Primera Guerra Mundial la guerra es va declarar il·legal, en uns termes prou inambigus proclamats per la predecesora de l'ONU, la Societat de Nacions. Va haver una declaració formal en que es preveien fortes sancions internacionals contra qualsevol estat que declarés una guerra en el futur.

El fet que em refereixi a foteses jurídiques té molt a veure a la utilitat d'aquella pomposa declaració.

Curiosament, Israel i el Líban estan en guerra des del 1948. Quan Israel va assolir la independència, el Líban (igual que Egipte, Jordània i altres països àrabs) li va declarar la guerra i mai no ha signat la pau. El que hi ha en vigor és un armistici que regula un cesament d'hostililtats, però no una declaració de pau. Egipte no va signar la pau fins el 1979 a Camp David (i això li va costar la vida a Annuar El-Sadat) i Jordània fins els darrers noranta. Hussein, descendent directe del Profeta, va morir de causa natural.

Doncs bé, en aquest mailing de que us parlava hi ha dues fotografies per satèlit de Beirut. Abans i després d'un bombardeig. Crec que no cal afegir res més.

Salut i sort,
Ivan.

Enviar soldats al Líban és mala idea

Ho diu Tomás Alcoverro, el corresponsal de La Vanguardia a la zona durant trenta anys, en l'article que publica avui al seu blog.

A Pity The Nation, Robert Fisk ja avisa que els exèrcits que ocupen el Líban es corrompen, es podreixen i acaben marxant amb la cua entre les cames. Hi dóna tots els exemples possibles dels darrers 30 anys: les diverses guerrilles palestines, els exèrcits sirians i israelià, les forces expedicionàries americana i francesa, fins i tot -tot i que en una mesura molt lleu- les tropes de l'ONU. Com va dir Bashir Gemayel poc abans de morir: El Líban és molt fàcil de vèncer, però impossible de conquerir.

Em fa l'efecte que Zapatero no ha considerat bé totes les implicacions que té enviar soldats a un lloc tant complicat, on hi ha tres bàndols i només lluiten dos, hi ha una treva que signa un que no lluita i un que no la vol cumplir, i on les guerres es desencadenen (públicament) perquè l'altre que no deixen signar la treva ha atacat primer.

Els articles de Robert Fisk els podeu llegir també a La Vanguadia, o bé podeu consultar els originals a The Independent.

Salut i sort,
Ivan.

Israel ha perdut la guerra

Després d'un mes d'esbatussar-se uns als altres, els xiites d'Hezbollah i els jueus d'Israel ara discuteixen qui ha guanyat la guerra. Només es pot discutir això, perquè no hi ha dubte que l'han perduda la gent normal (libanesos i israelians) que ha patit les conseqüències.

Després de llegir un breu comentari de l'agència de notícies israeliana Arutz Sheva, no em queda cap dubte que Hezbollah ha guanyat, i per golejada. Resulta que oficials de l'exèrcit d'Israel han reconegut haver perdut en combat si més no trenta tancs. La meitat de les baixes del Tsahal eren tanquistes.

Els Merkava han estat sempre el prestigi d'Israel als territoris ocupats, als països veïns. On diu prestigi podeu llegir: el que dóna por. El que et fa respectar. Els fedayin palestins podien matar els soldats d'infanteria, fins i tot disparar contra els helicòpters i transports israelians, però mai de la vida podien fer front als Merkava. El mateix passava amb l'exèrcit sirià, que en camp obert mai no ha pogut aturar el Tsahal i només va aconseguir derrotar-lo a les muntanyes del Mont Líban, allà on els blindats no tenen la capacitat de maniobra ràpida i segura.

Però vet aquí que els terroristes xiïtes han après a aturar Merkavas. Israel trigarà bastant en tornar a invadir el Líban o qualsevol altre païs. Com a mínim fins que aprengui com tornar a fer invulnerables els seus tancs.

I provarà per tots els mitjans que la globalització del coneixement no estengui la recepta anti-Merkava als territoris ocupats, és clar.

Salut i sort,
Ivan.

Museu d'Hezbollah, a Baalbek

L'edició online de National Geographic publica una galeria d'imatges sobre el conflicte del Líban.

Ves per on, jo tinc alguna foto que podria publicar-se a aquesta revista! Ara fa un any, jo també vaig visitar aquest petit i esfereidor museu, situat paret amb paret amb el que explica les imponents runes romanes de Baalbek.

Aleshores se'm feia molt difícil entendre com podien santificar gent jove que es suicidès matant altra gent. Ara continuu sense entendre que algú amb la vida per davant decideixi acabar-la de cop. Però entenc una mica millor que altres l'admirin per haver-se emportat alguns enemics pel davant.

Les guerres, de justes o de bones, no en tenen res. L'únic bo que tenen és que s'acaben, però sempre massa tard. Només deixen morts, lisiats, pobresa i gent dolguda per la resta de les seves vides. Massa gent encara ho ha d'entendre.

Salut i sort, Ivan.

L'espiral de violència

El diari gratuït 20 Minutos publica a la seva edició online el blog d'un periodista que està viatjant ara mateix per Palestina. En el seu darrer article, VIAJE A LA GUERRA - Confesiones de un soldado israelí: "Tratamos a los palestinos como animales" transcriu les experiències que li explica un israelià sobre el seu servei militar. No jutja qui té raó i qui no sobre la reclamació de la terra (i de l'aigua). Tampoc no proposa cap política a seguir. Però dóna pistes clares sobre perquè hi ha tant d'odi i tantes ganes de gresca entre dues comunitats gairebé condemnades a viure juntes. Salut i sort.

Líban, un any després

Ara fa un any, si fa no fa, estàvem viatjant pel Líban.

He vist a la televisió i a alguns diaris imatges de llocs per on vam passar. El País va publicar a la portada de la seva edició digital la foto d'un lloc de la Corniche de Beirut on havia caigut una bomba, deixant un forat on cabia un elefant. Des d'aquell punt, aproximadament, la Yolanda va fer una foto preciosa d'uns nens que prenien el bany a la platja, un contrallum espectacular. No us puc explicar la tristesa que em provoca veure com pateix un país per on hem passat i del que guardo un bon record. Un lloc on vam voler anar gràcies a la bona fama que li van donar uns quants viatgers amb els que vam coincidir a Síria i Jordània, i del que els mitjans de comunicació només havien donat mala fama. Ara la situació és molt diferent i els viatgers recomanen no anar-hi o prendre totes les precaucions possibles. Nosaltres abans d'anar a algun lloc sempre consultem les webs del Ministerio de Asuntos Exteriores i de la CIA per a saber on anirem a petar. Però mai no saps quan un israelià decideix que ha de matar 300 àrabs i bombardejar tot un país sencer per a rescatar un parell dels seus soldats.

En fi, que hi ha dies que no tens ganes de somriure. Salut i sort, Ivan.

Pity The Nation

Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.

 

No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d'informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.

 

Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l'administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d'una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l'exercit israelià i l'aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.

 

No només parla malament d'uns. L'exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.

 

És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se'l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.

 

Trobo que d'aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.

 

Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d'altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d'afirmacions contra l'estat d'Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d'altres llocs del llibre. Em demano perquè.

 

Punyetes a banda, una obra impressionant i que m'ha obert els ulls.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Robert Fisk

Pity The Nation: Lebanon at War

Simon and Schuster, 1990

 

(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l'alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)

 

 

Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l'abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S'ha guanyat a pols la nominació a l'Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l'aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l'emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s'han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d'aplicació militar i d'espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l'informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l'assassí a la imatge satèlit d'una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l'atenció és el retrat i l'evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d'ànim, d'opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l'atemptat, d'altres estan elaborant ja una altra llista, t'explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l'any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s'aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l'angoixa; El grup de companys que s'aplega al voltant d'una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d'ells. Propi dels grans directors.

Probablement l'elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l'atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l'atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l'un com a justificació de l'altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l'Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Reflexions sobre la guerra a l'Iraq

La guerra és, cada dia que passa, una eina més eficaç per a aconseguir els seus objectius. Parteixo de la premisa que va establir fa més de cent anys Von Clausewitz: la guerra és la continuació de l'acció política, per altres mitjans, per a aconseguir una determinada finalitat política (que alhora pot tenir conseqüències -finalitats amagades- econòmiques, socials, etc.).

Els Ilustrats com Rousseau creien que amb la suficient inversió en educació, i comptant amb la bondat intrínseca de l'ésser humà, s'acabaria amb la guerra, perquè la gent bona i formada no voldria matar d'altres. El que ha acabat passant és que gent bona i formada (i no tota) no vol que morin d'altres, especialment si són els seus fills, veïns, o compatriotes.

Gaudir d'aclaparadores superioritats militar, tecnològica, econòmica, industrial i de propaganda no li estan donant als Estats Units la victòria a l'Iraq. Tothom que tingui un mínim coneixement d'Història, o una certa pràctica amb el Civilization, sap que això havia estat fins a finals del segle XX garantia d'èxit.

Però, la insurgència a l'Iraq es pot permetre el seu nivell actual de baixes, tant militars com civils, mentre que el U.S. Army, no. I el que és més novedós històricament: tampoc no es pot permetre el nivell actual de baixes civils del bàndol contrari. Igual que li va passar a la URSS a Afghanistan, a Israel al Líban, o als mateixos EUA al Vietnam, la primera d'aquesta nova era de guerres.

Portar la teva infanteria i plantar la teva bandera a un lloc ha deixat de significar que el territori és teu i ets tu qui mana. L'exercici del poder ha de ser molt més subtil.

Després de la històrica, la reflexió política: Bush ha malmés la seva bala militar. Ha llençat el seu exèrcit a conquerir el país equivocat (no era una amenaça real, ha quedat demostrat) i ha sofert tantes baixes i despeses que el seu país (tot el país: l'exèrcit, la població, l'economia) han quedat exhausts. Ara no els queden prou forces per afrontar amb suficients garanties d'èxit una altra campanya militar, molt més dura que la iraquiana, i que potser és més necessària, a algun país que sembla que dóna més motius per a fer por: l'Iran, Corea del Nord, o Pakistan.

Quan l'emperador s'equivoca, tots en patim les conseqüències.

Salut i sort, Ivan.

Antisemitisme o antisionisme?

Na Pilar Rahola ha publicat un article dissabte passat (17/12/2005), que també podeu trobar a la seva pàgina web. Reclama de SOS Racisme que s'impliqui en la lluita contra l'antisemitisme.

El primer que crec és que aquest escrit personifica en SOS una crítica envers la progresia catalana. Només la catalana, ja que El País va decidir publicar-lo a la part del diari que només es distribueix a Catalunya.

Jo porto temps deslligat de l'activitat de SOS Racisme. Ara només pago la quota i llegeixo el Colors quan m'arriba. Per tant, no puc pretendre explicar el coneixement de l'organització, que a la pràctica desconec.

Si que puc, en canvi, comprendre què fa que molta gent hagi deixat d'admirar l'Estat d'Israel i el món jueu i fins i tot s'hagi insensibilitzat envers el patiment d'alguns jueus. Especialment, quan els atacs provenen del món àrab o del musulmà. Ho associo directíssimament amb el patiment que altres jueus, encapçalats pel govern israelià, infligeixen a d'altres persones indefenses, la majoria àrabs i musulmanes (però no només aquests: llegiu sinó llibres com Pity The Nation: Lebanon At War de Robert Fisk, per a una extensa documentació).

Recordo que fa anys, més de 10, escoltava gent que deia que li faria gràcia visitar o fins i tot viure una temporada en un kibbutz. Hi havia, naturalment, el desig d'una experiència novedosa, però també una certa admiració envers una gent que ha aconseguit la independència després de dos mil anys i sobreviure a un dels pitjors genocidis de la Història (el segle XX ha batut diversos cops aquest trist record). Però això ja fa molt de temps que no em passa. Sovint, en canvi, participo en converses on el sentiment envers Israel oscil·la entre la incomprensió i l'odi.

És injust associar tots els jueus amb l'actuació del govern israelià. Això cal dir-ho abans que res i deixar-ho ben clar. Però també cal dir amb la mateixa contundència que és el propi govern israelià qui fomenta aquesta confusió malsana. Quan Sharon i companyia qualifiquen d'"antisemites" les crítiques al mur que ells han construit, és el que estan fent. Com en tants altres exemples, no pots demanar que et jutjin o et tractin de manera diferen a com tu jutges o tractes els altres. Com deia un professor que vaig tenir a l'EGB: "al pan, pan; y al vino, vino".

A partir d'aquí, cal examinar acuradament cada fet separat i jutjar-lo amb independència dels altres fets amb que uns i d'altres el voldran justificar. Altra cosa no ens permetria sortir de l'espiral de venjances obertes que hi ha a l'Orient Mitjà. I cal fer servir la mateixa vara de mesura per tothom, car sinó mai no hi haurà Justícia, que és l'únic camí cap a la Pau.

Salut i sort,
Ivan.

The Middle East Research and Information Project

El website d'una ONG americana (la seu és a Washington, D.C.) que elabora anàlisis sobre la situació a l'Orient Mitjà. Més que interessant. Salut i sort, Ivan.

Ariel Sharon, el pacifista

L'espantada d'Ariel Sharon del Likud està sent jutjada amb molta benevolència. Gent tant diversa com Lluís Foix, la revista The Economist, o Shlomo Ben Ami (en una entrevista a Henrique Cymerman per La Vanguardia) comparteixen aquest parer.

Crec que aquí hi ha molta fam de pau i grans dosis d'ingenuitat. Sharon és qui va permetre allò que va passar a Sabra i Shatila ja fa més de vint anys. És qui va trucar a Begin per a demanar-li permís per matar Arafat (un franctirador del Tsahal el tenia al punt de mira, literalment, a Beirut), és qui ha defensat acarnissadament les colònies jueves a territoris ocupats a la Guerra dels Sis Dies. És qui va dir-li el nom del porc a Rabin quan aquest volia endegar un procés de pau amb acords i cessions territorials significatives als palestins.

Sharon, per altra banda, és un gat vell de la política i la gestió del poder. Als seus 77 anys, sap perfectament que si Bibi Netanyahu el fa fora del lideratge del Likud, això serà la seva jubilació política. El que està fent ara no és més que un pur exercici de supervivència.

Què pot portar Sharon als palestins? (I deixo de banda intencionadament discutir què els ha portat fins ara). Una treva. Un pacte, més o menys estable, sota el qual ell concedirà l'evacuació d'algunes colònies israelianes a Cisjordània i atorgarà el permís a un "estat palestí" als territoris ocupats a canvi d'una sèrie de renúncies i compromisos per part dels palestins. No crec que pensi en el que la comunitat internacional anomena una pau justa (que inclogui el compliment de resolucions de l'ONU dictades fa més de 30 anys) sinó més aviat en una fi de les hostilitats.

Perquè ho crec? Perquè em fa tot l'efecte que l'antic general de l'exèrcit necessita guanyar definitivament la guerra. Li demanen el cos i l'ànima, i el record de molts companys morts. No crec que estigui disposat a compartir -de la manera que sigui- Jerusalem o a donar-li unes fronteres defensables als palestins, ni molt menys a cedir el control definitiu i complert sobre les seves terres.

Això no generarà més que desesperança en una gent que passarà de camps de refugiats a un estat de refugiats. I d'aquí a una nova generació de fedayins, hi ha un pam.

Els dos grans antagonistes de l'Europa continental, francesos i alemanys, van necessitar dos líders, un a cada banda del riu, convençuts tots dos que el camí ineludible era l'amistat i la pau. Tant De Gaulle com Adenauer es van empassar de tot, però van crear un eix polític, una aliança ferma i una font de pau per tota Europa. Van superar així un temps de guerres dominat per líders que només volien "tornar-li la darrera bufetada a l'enemic". Orient Mitjà encara és en aquesta fase.

Salut i sort, Ivan.

Sharon and my Mother in Law

Aquest llibre l’ha escrit una senyora que viu a Ramallah, i explica detalls de la vida quotidiana sota l’ocupació israelí. No és una novela ni un assaig, més aviat és un recull d’anècdotes i vivències, que pretén mostrar l’absurd de la situació en que viuen moltes persones a aquell tros de terra que aquí anomenem Cisjordània. Per a fer-vos una idea del to del llibre, llegiu la següent cita:

“Perhaps one day I may forgive you for putting us under curfew for forty-two days, but I will never forgive you for making us live with my mother-in-law for what seemed, then, more like forty-two years.”

Com podeu veure, l’autora s’arma amb el sarcasme, el bon humor i la ironia. El llibre no pretén ser imparcial (no ho és) ni explicar el perquè d’una situació. Pretén (i ho aconsegueix) fer riure, somriure i indignar el lector a base d’explicar les peripècies que ha de passar l’autora per anar a fer la comprar, visitar amics, anar de turisme a Sharm-el-Sheik. Dóna pinzellades significatives de la vida gens normal de gent molt normal en un entorn absolutament esbojarrat.

Qui és Suad Amary? Una dona filla de palestins que va nàixer a Damasc, ha viscut a Europa, Orient Mitjà i Estats Units i, en contra de tota lògica, un dia va decidir anar-se’n a viure a la terra on van nàixer els seus avantpassats. És una arquitecte reconeguda i va ocupar càrrecs de responsabilitat al govern d’Arafat, arrivant a participar a les converses de pau a Washington entre el 1994 i el 96. M’ha agradat l’estil directe i sense contemplacions. Ni fa servir figures retòriques ni frases llargues i elaborades. L’escriptura és senzilla com la vida que pretén viure. A més fa incrustacions d’àrab dins del text en anglès, suposo que més perquè determinades coses les sents (en el doble sentit) en una sola llengua per molt que sigues políglota, que no pas com a reivindicació identitària. M’ha agradat també la seva sinceritat: en més d’una de les seves peripècies ella mateixa queda retratada. Hagués preferit que hagués inclós més personatges, que oferís un ventall més ampli del panorama vital que viu, especialment dels israelians, però això potser hagués desviat el llibre del seu objectiu. En tot cas, està clar que m’he quedat amb ganes de més. La fitxa del llibre i més informació les podeu trobar al web de l’editorial Random House. Salut i sort,

Ivan.