A Weekend In The City

Els Bloc Party em semblen la versió fosca de Franz Ferdinand, la ràbia de The Pixies amb la sofisticació de The Cure, hereus d'un pop fosc i un rock contundent, una barreja que van combinar molt bé els Smashing Pumpkins. Acaben de publicar el seu segon àlbum després del seu debut amb l'aplaudit Silent Alarm (2005).

Les onze cançons responen més o menys a un mateix patró. Hi ha un tros de cançó més tranquil i una tornada molt canyera i rítmica. La part en la que més se'n surten és la trallera, on aconsegueixen transmetre tota l'energia del món i engrescar fins el més parat. En canvi, les parts més calmades crec que no estan tant pulides. Les primeres cançons, també les més canyeres, són les que més m'han agradat; mentre que les balades no m'han semblat especialment remarcables.

El disc arranca amb tres bombes rítmiques: Song For Clay, Hunting For Witches (extraordinària), i Waiting for the 7.18, on comencen a posar més groove i menys agressivitat. The Prayer i Uniform continuen amb el ritme contundent però ara desaccelerant i rebaixant el nivell de decibelis. Aquesta primera és la millor part del disc. Cinc cançons, que no és poc.

A partir d'aquí el CD es torna més tranquil i crec jo entra dins dels paràmetres habituals del que pots sentir a la ràdio. La que més m'ha agradat d'aquest grup és Sunday. I el que passa és que el so és més homogeni i es perd part del caliu que transmet la banda quan es solta.

Perquè la banda és molt bona. El poderós baix de Gordon Moakes es llueix especialment a Song For Clay (Disappear Here), la bateria de Matt Tong és omnipresent i sempre sensacional i actua com a corretja de transmissió de les guitarres de Kele Okereke i Russell Lissack, que arreu ho fan la mar de bé, ja sigui en acords acústics, furiosos riffs o amb el pizzicato amb que obren Waiting for the 7.18. Menció especial per la manera molt elegant de cantar del tal Okerere, ben acompanyat a les armonies per Lissack i Moakes.

Curiositat: quan escolteu Hunting For Witches, fixeu-vos en el tros pregravat que van repetint. Oi que diuen "Madrid, uno"?

Els Franz Ferdinand (per cert, qui els van donar la seva primera oportunitat) em van entusiasmar en directe però em van decebre a l'escoltar-los a casa. De moment els Bloc Party m'han entusiasmat a casa.

Salut i sort,
Ivan.

Bloc Party
A Weekend In The City
Wichita, 2007.

Friend Opportunity

Tota la premsa musical ha saludat el novè àlbum de Deerhoof com una de les joies de la temporada. A mi m'ha semblat una exhibició de talent desaprofitat. Vaja, com el Barça actual.

Els Deerhoof tenen la seva base d'operacions a San Francisco. Com tots sabeu, un dels llocs de ment més oberta dels EUA i un ambient idoni per a experimentar i barrejar diverses influències. I el trio s'hi dedica amb força.

Friend Opportunity reuneix 10 cançons que podriem etiquetar com a indie rock o noise pop, però que en realitat són completament eclèctiques i lliures de limitacions estilístiques. Proporciona molts moments deliciosos i fins i tot algun de sublim, però cap cançó satisfactòria. I és un problema fer-hi un resum perquè costa bastant trobar punts en comú entre totes elles.

El CD comença amb The Perfect Me, una cançó extranya d'un estil que podem descriure pop noise, on la cantant i la banda van canviant de registre vocal i estilistic a cada moment. El single +81 segueix el mateix camí: acumulacio de melodies i ritmes diferents en menys de quatre minuts, amb l'afegit de contundents guitarres elèctriques i un estribillo impagable: "choo-choo-choo-choo beep beep". Tot plegat ja portem gairebé 10 minuts i ens preguntem: de què van Deerhoof?

Segueix la molt més normal i funky Believe E.S.P., però només per a despistar, ja que després ens trobem amb la rara (i no trobo altra manera de descriure-la) The Galaxist. I ara he de parlar de la cantant, la japonesa Satumi Matsuzaki, que li dóna un aire completament infantil a Choco Fight. Ella segueix amb aquest registre naïf a Whither The Invisible Birds?, però aquí el tema musical recorda l'estil ambient que podem trobar a un àlbum de Kate Bush o Massive Attack.

Quan ja creiem que el punt comú de totes les cançons és que són conglomerats de tres-melodies-en-un-sol-tall, arriben les tres que ens tornen a trencar els esquemes. Cast Off Crown, si t'agrada la barreja de noise rock i electrònica, està força bé. Kidz Are So Small té la lletra escrita en primera persona i el protagonista és un gos ("if I were a man and you a dog" li va dient al seu amo) i Matchbook Seeks Maniac és la cançó més normal i en que demostren que saben fer temes pop.

Pel fi de festa han reservat la llarguíssima (gairebé 12 minuts) Look Away, totalment eclèctica i on tornen a exhibir tot el seu repertori: combinació de ritme electrònic i percusions africanes, diferents maneres de cantar, organs creant ambients magnètics i guitarres elèctriques agudes i machacones tot reunit en una única cançó.

Que si, que reconec que són molt originals i en saben un munt. Però m'agradaria que em quedessin ganes de tornar a escoltar el disc.

Salut i sort,
Ivan.

Deerhoof
Friend Opportunity
Kill Rock Stars, 2007.

Some Loud Thunder

Un dels àlbums que més em van agradar l'any passat va ser el debut dels Clap Your Hands Say Yeah. Ens acaba d'arribar el seu segon treball.

I aquest CD es comenta molt ràpid, ja que respon als mateixos postulats estilístics que l'anterior però és molt més irregular i no tant brillant. No crec que hagi estat un pas enrera; més aviat em fa l'efecte que han aprofitat algunes cançons que havien descartat per la seva primera entrega i n'han afegit unes quantes de bones que són les que aguanten el nivell de qualitat, però cap que mereixi especialment la pena. Potser la que més m'ha agradat és la hipnòtica Goodbye To Mother and the Cove.

L'enregistrament ha buscat l'autenticitat i la frescura. En moltes estones ho han aconseguit amb la seva música fresca i alegre, en altres no se n'han sortit al fer servir un so Lo-Fi decididament deficient (Some Loud Thunder). Si al seu primer àlbum la referència bàsica eren els Talking Heads (ara que estan de moda les tornades de bandes de fa 30 anys, a veure si David Byrne els resucita!), aquí s'incorporen també influències de The Cure (Satan Said Dance) i Moby (Love Song No. 7). La instrumental Upon Encountering The Crippled Elephant (per cert, els noms de les cançons són impagables) és també interessant.

No és un mal àlbum però si que deceb les elevades expectatives que havien generat. El que si em queda és un gran desig de veure'ls en directe, perquè la cosa promet.

Salut i sort,
Ivan.

Clap Your Hands Say Yeah
Some Loud Thunder
Wichita, 2007

Wincing The Night Away

The Shins han publicat el seu quart CD i tothom parla d'aquest com un dels millors CDs del començament d'any.

La veritat és que està molt bé. Són onze cançons totes escrites pel seu líder James Mercer, què és qui també canta amb una veu neta i una dicció clara, com correspon a un bon cantant. A l'hora de penjar etiquetes al que fan The Shins podem parlar d'indie pop, jo els relaciono amb el pop-rock anglès més que amb els seus compatriotes. Una cosa semblant al que us vaig dir no fa gaire de The Long Winters.

Tenim alguns mig tempos (Sea Legs, A Comet Appears) amb interessants moments instrumentals, algun riff de guitarra elèctrica, però sobre tot pop alegre i sense complicacions de cançons com Phantom Limb i Australia. M'ha agradat especialment l'aprofitament dels teclats i les guitarres lànguides que posen a Red Rabbits, fora del que és comú avui en dia (i que era moda fa trenta anys). No espereu tampoc un àlbum ballable i engrescador, no és adient per a fer ballar els assistents a una festa, però és una bona elecció si vols estar escoltant quelcom agradable i alegre mentre fas un puzzle.

Salut i sort,
Ivan.

The Shins
Wincing The Night Away
Sub Pop, 2007.

The Beautiful Lie

Diuen que és un cantautor semblant a Tom Waits, però jo diria que Ed Harcourt s'assembla més a Rufus Wainwright.

El pianista de Sussex ha publicat l'estiu passat el seu darrer àlbum, que segons la Vikipèdia és el sisè però segons l'All Music Guide és només el cinquè. Són que practiquen una barreja de pop guitarrero animat, rock i cabaret-pop.

L'estil vocal d'Ed Harcourt es va adaptant a les diferents partitures i les omple amb força. L'etiqueta rock independent que tothom li atorga abraça músiques molt diferents i per tant no us ajudarà a ubicar una proposta força divertida, amb arrenjaments i orquestracions interessants, molts cops amb tonades tristes i melancòliques i de vegades no gens melòdiques. Més prop del pop amb guitarra elèctrica que no del rock, els catorze talls de qualitat irregular no deixen indiferent.

Un disc estimulant, més propi d'algú que busca nous territoris que no pas dels qui es conformen en recòrrer carreteres conegudes.

Salut i sort,
Ivan.

Ed Harcourt
The Beautiful Lie
EMI, 2.006