Nominacions Oscars 2006

Com que no he vist la majoria de films que opten als Oscars aquest cap de setmana, no puc participar en cap porra. Però hi ha algunes tonteries que si que puc dir sobre pelis que si he vist:

• Què li han trobat a la fotografia de Children of Men?
• Ningú no es pot queixar si li donen l'Oscar a Leonardo per Blood Diamond.
• Penélope ho té cru: de les altres candidates només he vist la genial imitació que fa la Mirren de la Reina d'Anglaterra a The Queen, però a banda que totes tenen un prestigi i un glamour que Pe allà encara no té, hi ha la barrera de l'idioma. Crec que la única actriu que ha guanyat un Oscar actuant en un idioma diferent de l'anglès va ser la Sofia Loren de Risso Amargo. Això si, l'èxit de la nominació ja l'ha assolit i és un reconeixement inqüestionable, tant per ella mateixa com per Volver.
• Dels actors secundaris, millor Djimon Hounsou (Blood Diamond) que no Mark Wahldberg (The Departed).
• I millor també Adriana Barraza que no la fantàstica Rinko Kikuchi, totes dues a Babel.
• Dels tres directors nominats, qui més m'ha agradat ha estat Stephen Frears a The Queen, treient petroli d'una trama que no té gaire d'especial i de la que tothom coneix el final. Res a dir si premien l'excel·lent Scoresese de The Departed. Molt bé ho ha hagut de fer Clint Eastwood a Letters from Iwo Jima per a que no l'hagin nominat per Flags of Our Fathers, on dóna una lliçó sobre us del flashback i rodar escenes bèliques amb poc personal i poc temps.
• No he vist United 93. De les altres quatre, el millor montatge és el de The Departed, de molt llarg.
• Si no li donen l'Oscar a la millor peli a The Departed m'emportaré una gran sorpresa. Millor que The Queen i molt millor que Babel.
• He vist les tres d'efectes visuals! Voto per Poseidon, tot i que la segona dels Pirates del Carib (com és que no vaig escriure article?) també em semblaria bé. Els de Superman Returns (aquesta la vaig veure en pantalla petita) són en canvi molt convencionals: recorden i milloren tècnicament els de la primera entrega, però res més. Però de totes formes, els millors efectes especials els he vist a Flags of Our Fathers: et creus realment que el que estàs veient és la flota americana, tant des de dalt del Mont Suribashi com des d'un dels vaixells de transport.
• The Departed té un guió molt millor que el de Children of Men.
• Tant el guió de Babel com el de The Queen són extraordinaris.
• La propera vegada que a la porta del cinema jo digui que no vull veure un film com El laberinto del Fauno i que prefereixo veure quelcom de l'estil Un café en cada esquina, tant la Carme com la Yolanda tenen permís per a fer servir la força física per a impedir aquest disbarat i castigar-me.

Salut i sort,
Ivan.

The Queen

Jo no esperava gaire cosa d'aquesta pel·lícula, però vaig sortir entusiasmat.

Stephen Frears ha declarat que la raó per la que no ha rodat l'escena de l'accident és perquè aleshores tothom jutjaria el film només en base a si l'actriu que interpretés el paper de Diana s'assemblés prou o no a la real. Nogensmenys, la cinta si que pateix quelcom d'això, ja que tothom queda tant enlluernat per la caracterització i la interpretació de Helen Mirren, que els altres atractius de The Queen corren perill de passar desapercebuts.

La Mirren composa un personatge complex, del que realment es coneix ben poca cosa i del que tothom té una idea prefixada. O sigui que el més normal és que l'actriu rebi per tots cantons. Al festival de Venècia el públic es va estar cinc minuts dempeus, aplaudint-la. Helen Mirren fa creïbles tots els sentiments, actituds i gestos que realitza al llarg dels noranta set minuts que dura la pel·lícula, mai no fa una carota fora de lloc ni una paraula amb el to que no sigui exactament real, ni reial. Impressionant. Sobre la caracterització, tres imatges ho explicaran molt millor que qualsevol frase: la de Helen Mirren al natural, ella mateixa interpretant la reina, i la reina de debó.

Però hi ha un segon Oscar al que hauria d'aspirar aquest film: el de millor direcció. Stephen Frears, que ja ha signat alguna altra obra mestra com l'adaptació de Dangerous Liasons (Les Amistats Perilloses), i pel·lícules tant apreciables com The Grifters (Los Timadores), i ha tret suc de guions tant poca cosa com Mrs. Henderson Presents, aquí realment està excels a l'hora de barrejar realitat i ficció, de manera contínua, en una mateixa trama i de manera completament versemblant. Tot el film té el ritme just, no deixant que l'atenció de l'espectador marxi enlloc que no sigui el següent fotograma, sense caure en pauses avorrides ni amb el ritme frenètic dels paparazzi. Tot i que coneguis el final de la història (i el principi!) el misteri i la intriga del què passarà i què vindrà a continuació es mantenen fins el final.

Tot plegat és un docudrama sobre una setmana intensa que a ben segur tothom recorda. Però lluny del paper couxé i de la televisió més rosa i casposa, trobem una mirada incisiva sobre el magnetisme d'una institució que no ens agrada racionalment, però que instintivament ens fascina, i sobre personatges que tenen el mateix efecte. Alhora, també és una reflexió sobre les relacions institucionals i l'exercici del poder, allà on conviuen el protocol i les maneres amb l'acció directa i la manca de tacte. Potser és aquest punt el millor resolt de l'obra, amb total manca de complaença i criticant la prepotència de personatges tant allunyats com el Duc d'Edimburg i el conseller de Tony Blair.

Aquí, en canvi, un jutjat pot declarar ilegal una decisió purament política i ningú no sap què tenia Larsson per caure tant simpàtic i Gudjohnsen per a que ningú no l'estimi.

Salut i sort,
Ivan.

Stephen Frears
The Queen
2006.

Mrs. Henderson Presents

Stephen Frears signa un film tranquil on Judi Dench i Bob Hoskins llueixen com les estrelles que són.

La pel·lícula barreja estils constantment, i es desplaça sense problemes de la comèdia al melodrama i el musical més clàssic, d'una manera molt semblant al que va fer l'any passat De-Lovely amb la biografia de Cole Porter. En tots dos casos, les arestes de la història real han estat llimades i la funció transcorre sense sorpreses. Frears, en altres moments tant àcid, aquí ha desaprofitat una gran ocasió per a criticar la censura i la moral puritana, però hem d'entendre que no estava al davant d'una obra d'autor, sinó que el van contractar per a dirigir, amb competència però sense passió, un encàrrec.

La direcció artística és potser l'aspecte més sorprenent del film. Al costat d'un vestuari candidat a Oscar i uns decorats i atrezzo més que correctes (quin goig veure tants Rolls-Royce junts!) hi ha uns decorats expressament artificials. Un encert, ja que tot el film (la trama, els personatges, els musicals a l'escenari) traspua una certa sensació d'irrealitat.

La parella Hoskins-Dench funciona perfectament, envoltats impecablement d'una bona col·lecció de secundaris. A un film posat al servei d'una star (l'actriu és una de les productores) és d'agraïr que el grau de sobreactuació no excedeixi el just que demana el seu personatge.

En resum, una història amable que proporciona un bon entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.