El meu amor Sputnik

Després de llegir i disfrutar Tokio Blues, vaig llegir amb també molt gran plaer una altra novel·la d'Haruki Murakami. I m'he trobat que aquesta novel·la, escrita gairebé trenta anys més tard, repeteix temes i personatges respecte de l'anterior.

Els protagonistes són un altre cop personatges que surten de l'adolescència per a caure a l'edat adulta. Gent confosa que encara no ha descobert els seus objectius vitals i que dubta sobre com afrontar les seves necessitats afectives i sexuals. Es repeteixen temes com el triangle amorós, la inestabilitat mental i la lucidesa, els amors impossibles i l'ànsia per escapar d'una vida massa anodina i poc satisfactòria.

Però, si Tokio Blues era romàntica, melangiosa i autobiogràfica, El meu amor Sputnik és un thriller eròtic. I no l'estic comparant amb Basic Instinct ni les seves imitadores de sèrie B. Més que parlar de l'amor com a fascinació per una persona parla de l'amor com a font de plaer compartit, com la satisfacció de compartir-se amb una altra persona. I el relat està estructurat com una obra de misteri, en el que la intriga per a conèixer el desenllaç és màxima gairebé des del començament mateix de la novel·la.

Crec que d'aquesta novel·la sortiria una molt bona pel·lícula.

Salut i sort,

Haruki Murakami
El meu amor Sputnik
Traducció de Concepció Iribarren
Empúries, 2002.

El cuaderno de Rosa

Costa trobar literatura eròtica. Vargas Llosa ha deixat escrit per algun lloc que la millor literatura eròtica es troba en els passatges eròtics de la bona literatura, i li dono la raó. Però hi ha alguns autors que perseveren en el génere.

I un d’aquests és Alina Reyes, de la que La Sonrisa Vertical ha publicat diverses traduccions. La darrera, aquest Cuaderno de Rosa, escrit en format de diari, amb entrades molt breus narrades naturalment en primera persona per una dona que descriu la seva manera de gaudir de l’amor. Perquè per Rosa l’amor i el sexe van junts, i l’un no s’entén sense l’altre, encara que es puguin manifestar de maneres molt diferents.

El cuaderno de Rosa és un llibre que es llegeix de seguida, ja que la quantitat de lletra és més aviat minsa, i la reflexió, o millor dit l’evocació que provoca és superficial i gens complexa. Trobareu alguns apunts divertits, altres tendres i encara d’altres agoserats. Res de la gimnàstica sexual descrita fins el darrer detall tant pròpia de la bibliografia eròtico- pornogràfica.

M’ha agradat, però em quedo amb un dubte potser masclista. Rosa busca el plaer en la consumació de l’amor, i em sembla a mi que aquesta és una actitud més masculina que no femenina, on es gaudeix més del camí de la seducció. Potser és que jo em deixo portar pel tòpic, potser que els rols hagin canviat.

Salut i sort,

Alina Reyes
El cuaderno de Rosa
Tusquets, Colección La Sonrisa Vertical.

Tòquio Blues

Us havia dit que em posava a llegir literatura japonesa, oi? Doncs he començat amb aquesta obra de Haruki Murakami.

Es tracta d'una novel·la romàntica però gens acaramelada, optimista però també força trista, que descriu el pas entre l'adolescència i l'edat adulta d'un jove al Tòquio de finals dels seixanta. Retrata amb precisió la desorientació i la falta de referents clars pròpia d'aquest periode vital, i també les contradiccions que tots patim al llarg de la vida.

Sempre he desconfiat de la gent que és d'una peça: o són inconscients o no hi veuen prou. És per això que he simpatitzat amb Toru Watanabe, el protagonista de Tòquio Blues, i la seva lluita per ser feliç i fer allò que toca. A banda de Toru, narrador en primera persona, trobareu una molt atractiva llista de personatges que l'envolten, tots ells descrits amb quatre pinzellades i una gran profunditat.

Absteniu-vos si el que voleu és assaborir exotisme oriental, ja que Haruki Murakami demostra a Tòquio Blues que la gent és igual a tot arreu, amb els mateixos sentiments i preocupacions. Per a subratllar-ho, la immensa majoria de les influències culturals a que es fa referència són occidentals, especialment americanes.

A mi m'ha agradat molt, l'he trobada una novel·la molt humana.

Salut i sort,

Travels in the Scriptorium

He començat a llegir coses de Paul Auster. El primer que vaig agafar d'ell va ser un recull de contes que ell va editar, els del National Story Project que ja vaig comentar. Ara he enllestit aquesta novel·la breu, que no és ni bona ni dolenta, sinó tot el contrari.

I és que aquest llibre és difícil. És una novel·la, afortunadament breu, on no s'expliquen ni la trama ni els personatges. Simplement et va apareixent gent pel davant i van parlant i fent coses. Com que no saps qui són, no pots jutjar bé el què fan.

Però l'escriptura d'Auster és magnètica i t'atrapa i continues llegint fins el final.

Travels in the Scriptorium comença amb un vell, l'edat del qual no es revela en cap moment, que es desperta a la seva habitació. No coneixem la identitat d'aquest home, ni què fa allà, ni si és una habitació o una cel·la ni a quina mena d'establiment es troba. Ni ho sap el lector, ni ho sap el propi protagonista. El seu nom és revelador del buit en que es troba: Mr. Blank.

I a partir d'aquesta premisa tant simple, Auster desenvolupa una història on apareixen referències a la història nordamericana, reflexions sobre les pors humanes (la por al coneixement, principalment) i la necessitat de creure en la existència d'alguna mena de déu, es barregen ficció i realitat i la confusió augmenta amb la barreja d'elements històricament separats (càmeres de vigilància i diligències com a mitjà de transport).

Travels in the Scriptorium és tant filla de Kafka (El proceso) com de Philip K. Dick (Total Recall) i Orwell (1984). Juga amb el lector tant com ho fa amb els personatges, igualment indefensos davant el desconeixement i la confusió, angoixats tant pel que no saben com per la por a averiguar quelcom d'horrorós. El fàcil que seria d'obrir una porta, i el difícil que és per la por al que hi haurà al darrera ... I mentre, no som més que l'objecte de l'atenció d'aquell que ens observa.

Llegint Travels in the Scriptorium he entés dos missatges. Un, que l'home (seré políticament correcte: la persona) com a individu aïllat no val gran cosa. És la convivència amb els altres el que ens dóna valor i significat. Isolats del món, no som res.

L'altre és un cert cant a la pervivència de l'obra literària, la immortalitat de l'art, enfront de la futil i efímera existència humana. I no m'he fumat cap porro, és que llegint m'ha fet pensar en això.

Però es veu que no ho he encertat gaire. Gràcies a un excel·lent blog, ¡Esto es Brooklyn!, he descobert una entrevista que li van fer a El País Semanal on el propi Auster desvela les claus del llibre:

Al escribir tenía en mente dos momentos históricos distintos. Uno es el presente. Es difícil obviar ciertas acciones del Gobierno americano actual y cómo influyen en los acontecimientos del mundo. Estoy pensando en la práctica llamada actuación extraordinaria, una de las cosas más espantosas que jamás ha hecho mi país, y que consiste en que hay agentes norteamericanos que detienen a sospechosos de terrorismo y los mandan a otros países para que los interroguen y torturen. La situación de mi protagonista es muy parecida, en el sentido de que no tiene la menor idea de dónde está ni por qué se encuentra en esa situación. (...) El otro gran tema del libro es la vejez. La situación que vive mi protagonista la comparte muchísima gente con la que convivimos. Los ancianos son seres muy frágiles. Se los envía al asilo, obviando su fragilidad. Son seres confundidos, les falla la memoria, no saben dónde están, no entienden bien qué les sucede, están indefensos. Se trata de algo muy común, pero olvidado, y yo quise abordar eso en mi historia.

El mateix blog també proporciona un llistat de les principals crítiques aparegudes a Espanya, a les que podeu afegir els comentaris dels lectors a Amazon, on algú revela que els noms dels personatges coincideixen amb d'altres d'anteriors treballs del mateix Auster, i aquesta altra crítica, àcida i sarcàstica, que imita l'estil emprat per Auster en aquest viatge per un despatx.

Salut i sort,

Paul Auster
Travels in the Scriptorium
Faber and Faber, 2006.

La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d'anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m'ha alegrat molt.

Pels que no saben del que estic parlant, l'escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L'adjectiu negre s'acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s'acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l'escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l'interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d'una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s'estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat ... tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d'un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d'alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d'aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l'entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l'assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d'aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l'epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l'autor, però a mi m'han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d'un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l'illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.

True Tales of American Life

Us explico una anècdota. Un tal Josh Dorman estava fent neteja de la casa d'estudiants que compartia amb més companys de la Universitat. Durant anys van estar guardant tot el correu per a antics estudiants que havien ocupat la casa abans que ells però havien marxat sense donar cap adreça. Sense cap raó, simplement perquè els que habitaven la casa abans també ho feien. Aquell dia es decideixen a fer fora aquella pila immensa del sótan. Un amic seu agafa la càmera de video i improvisen una performance amb les cartes que estan a punt de llençar, gairebé tot correu comercial, i n'obren una a l'atzar, dirigida a un tal Robert Jaffe, a qui anava adreçada una d'aquelles cartes del tipus que ningú no vol rebre. I els dos amics fan la paròdia de l'home emocionat de rebre-la. Mentre continua la broma sóna el timbre de la porta i tots dos van a obrir. Hi ha un tal Robert Jaffe que es passava per allí, a veure si en aquests anys s'havia rebut correu per a ell. Ho explica Josh Dorman a un relat anomenat No Forwarding Address.

L'emisora pública de ràdio d'Estats Units té un programa d'un gran prestigi, All Things Considered. L'edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d'algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

"What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (...) in other words, true stories that sounded like fiction."

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d'oïents. Després d'explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR's National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l'altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d'aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n'hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d'una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d'un Upper West Side en el que durant l'estiu de l'any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d'una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d'actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l'edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se'n va anar a viure a un petit poble d'Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s'ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d'una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l'hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d'adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l'explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d'un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D'històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l'avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l'acompanyava a l'hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t'emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d'un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d'Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Doncs bé, aquest llibre només parla d'ells lateralment. L'immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l'Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d'allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d'Història l'any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d'An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l'evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m'ha costat una mica el nivell d'anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m'ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d'operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L'art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d'errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d'eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d'història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s'havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m'ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l'estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d'Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s'ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d'Àfrica marca el punt d'inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l'Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d'Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l'únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d'Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta ...

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l'altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l'enemic i s'alliberessin de l'escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d'anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que "that's bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.". Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: "I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed". (que s'ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d'intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d'aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l'artilleria agafi bones posicions, l'atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: "What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division." (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l'atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: "Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?" (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

Corazones rollizos

Ja comença a haver una bona col·lecció d'obres artístiques que defensen les noies que tenen més pes del que marca el canon de bellesa acceptat habitualment. A la cartellera barcelonina crec que encara hi ha una obra de Neil La Butte, per exemple. A les acaballes del 2006 ens va arribar un excel·lent còmic (tebeo, patufet, novel·la gràfica, digueu-li com vulgueu) de Jean-Paul Krassinsky.

De fet no és pot qualificar de novel·la ja que és un recull de cinc contes, tots ells protagonitzats per noies que tenen una personalitat i humanitat tant desbordants com les seves figures, que tampoc és que siguin tant diferents de les de les noies que ens podem creuar cada dia pel carrer.

Són històries amb plantejaments típics i finals gens convencionals. Els bons guanyen i els dolents surten perdent, cosa que sempre és d'agrair. A diferència de les pelis bèliques, aquí els personatges bons són els que tenen bons sentiments i no enganyen i els dolents, els altres. Tant de bo la vida real fos tant clara. Són cinc contes edificants i refrescants, amb un àcid sentit de l'humor i sense gens de moralina que ajuden a encarar amb optimisme el que queda de setmana i que no carreguen amb moralina.

El còmic, per cert, és un génere que m'encanta pel directe que és. La història es narra sense embuts ni descripcions farragoses, que es deixen a la mà del dibuixant, i els diàlegs van directes al gra. Cada vinyeta (en els bons còmics) té un propòsit i un significat precisos i la lectura és àgil i amena.

Però tot i que a mi el que m'agrada és llegir bones històries, necessito que estiguin no només ben dibuixades, sinó a més dibuixades d'una manera agradable. No sóc dels admiradors d'El Jueves, per entendre'ns. I per a sort meva Krassinsky dibuixa molt bé: traçada neta i senzilla, i un us dramàtic del color molt adient. Cada història té un tractament cromàtic diferent, segons el to és més sarcàstic o melancòlic; tot un encert. Fixeu-vos també en la diferent manera de dibuixar les protagonistes: el guapíssima que està quan va a la cita i el deslluïda que es veu un cop l'han tractada de chochovaca; la gran definició de detalls en les cares i els cossos que es volen destacar per necessitat de la història, i la simplicitat de la resta, sense que això faci mala impressió a la vista.

Una molt agradable troballa, la d'aquests cors grassonets.

Salut i sort,
Ivan.

Jean-Paul Krassinsky
Corazones rollizos
Editorial Glénat

Travesuras de la niña mala

No fa gaire comentava que les dues darreres obres d'un dels meus referents cinematogràfics, Eric Rohmer, m'havien decebut. Del meu gran ídol literari, Don Mario Vargas Llosa, puc dir una cosa semblant: les seves dues darreres novel·les només són boníssimes.

I és que, acostumat a obres mestres com La ciudad y los perros, Elogio a la madrastra, Conversación en La Catedral o La fiesta del chivo, he de reconèixer que Travesuras de la Niña Mala no passa de ser una obra menor. Que qualsevol altre escriptor es deixaria tallar una mà per escriure-la, cal dir-ho.

Argument: Ricardo està enamorat d'una noia que no ho està d'ell i que a més no li agrada com és, però amb la qual viu una relació romàntica i apassionada que dura molts anys. Així de simple. Vargas Llosa reflexiona un cop més sobre la naturalesa de l'amor i sobre la fascinació que persones molt diferents exerceixen sobre nosaltres, un tema que he trobat al llarg dels seus llibres i articles. Si voleu conèixer més detalls de la trama, internet està plena de llocs on us espatllaran la sorpresa. Jo us recomano que llegiu el llibre.

En aquesta novel·la es barregen les dues facetes més conegudes de Vargas Llosa: la de fabulador, creant una captivadora història d'amor, i la de cronista, ja que aprofita per a fer un repàs breu, lúcid i profund de l'época i els llocs on li ha tocat viure. Vargas Llosa ha situat les aventures de la seva parella de protagonistes a diversos dels llocs on ell mateix ha viscut. Això li permet tant rendir homenatge a ciutats com Madrid o París, com passar revista un munt de modes socials, moviments culturals, tendències literàries i personatges que ha vist desfilar durant la seva vida. Em resulta molt interessant que algú a qui li han penjat la fama d'escriptor de dretes tingui una mirada tant tendra sobre els revolucionaris dels anys 60 i l'univers hippy, per exemple. Només és possible quan s'han entés les motivacions i els sentiments dels que hi participaven. La seva crítica a la hipocresia social és més tova i elegant en la forma, però gens condescendent en el fons: les oligarquies peruana i anglesa queden retratades d'una manera molt dura i gens complaent, sense que hagi cap sortida de to, simplement presentant-les en la seva salsa. I, no podia ser d'altra manera, la crítica als militars golpistes i a Alan García és demoledora, aquest cop ja sense embuts. Cap sorpresa pels que llegim Piedra de Toque, i tota una lliçó per a molts que es creuen esquerrans i miren per sobre de l'espatlla els que no són de la seva corda. També cal dir que Don Mario aprofita per a passar comptes amb alguns que no li van fer el pes i té el bon gust de no mentar entranyables enemics seus com Gabriel García Márquez o Alberto Fujimori.

Don Mario continua dibuixant els seus personatges amb molt de carinyo. Tot i que odies els defectes dels protagonistes, o precisament per això, te'ls estimes i els fas teus. Jo si més no m'he identificat molt tant amb Ricardo i la seva manera d'estimar, com amb ella i la seva manera de tractar qui estava enamorat sense ser correspost. He passat per aquests camins i he vist amics meus passar-hi: el que escriu Vargas és completament versemblant i real.

Els dolents de la pel·lícula, en canvi, són molt dolents. En això tampoc ha canviat el geni d'Arequipa. Si ja em va fer odiar Trujillo sense saber res de la seva biografia abans de llegir La fiesta del chivo, durant l'escassa setmana que m'han durat les Travesuras de la Niña Mala he odiat intensament un japonès menyspreable que ben just si diu una frase en tota la novel·la, però parla d'ell tant malament que el fa odiar.

Apareixen altres temes, de manera lateral, a la trama. Per exemple, el sacrifici conscient: saber que fer-ho et costarà la vida, o la felicitat, però fer-ho igualment perquè és el que s'ha de fer o perquè si no ho fas t'odiaràs a tu mateix el que et quedi de vida. Hi ha tres personatges (entranyables) que pateixen les conseqüències de tal decisió. Uns els anomenaran ingenus, altres diran que van tenir el coratge de fer allò que creien correcte, però el cuiner, el pintor i l'intèrpret marxen de la novel·la amb la satisfacció de no haver fugit, i ens deixen amb un record vívid que inspirarà moltes hores de tertúlia.

Vargas Llosa també reflexiona sobre la solitud i la necessitat, no ja de companyia, sinó de sentir-se estimat i acompanyat. Igual que a L'art d'estimar Erich Fromm reflexiona sobre diversos tipus de relacions amoroses, en aquesta novel·la Vargas Llosa escriu sobre la necessitat que tenim de rebre amor d'aquells que ens estimem, precisament d'ells. Pares i fills, o substitutius, amics i familiars, cònjuges, ... Tenim necessitats afectives i no hi ha res que les pugui reemplaçar si no les podem satisfer bé. Obriu bé els ulls quan llegiu el nom de Yilal: hi ha molta miga a aquelles pàgines.

Don Mario continua fent servir el seu vocabulari peruà tant característic. Que recordi ara, cojudeces, huachaferías, ternos, pichiruchis i altres termes que no són habituals a Salamanca habiten les pàgines de la novel·la. Tractant-se d'un escriptor tant versàtil i que sap que té audiència mundial, el més fàcil i comercialment interessant hagués estat traduir tots aquests termes a un espanyol més estàndar, però no, Vargas Llosa es manté fidel al seu llenguatge i la manera d'expressar-se que sempre ha tingut. El seu estil d'explicar-se, a més, m'agrada molt. Frases no massa llargues, amb el que es fa directe; i no massa curtes, que el farien sec. Alguna vegada posa l'adjectiu al costat contrari on jo ho faria, però sempre resulta eufònic i original. Això sí: la novel·la és una novel·la pura, sense alternar diversos gèneres com havia fet a altres obres com Pantaleón y las visitadoras, per exemple. I tot i que hi ha salts de continuitat, els flashbacks són mínims.

He disfrutat una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.

Mario Vargas Llosa
Travesuras de la niña mala
Alfaguara, 2006.

A Dragon Apparent

Aquest és el llibre que em va acompanyar durant la major part del viatge per Cambodja. Gràcies a ell he aprés, entre d'altres coses, que la Coxinxina és una zona geogràfica real, no un país mític i llunyà que s'emprava només com expressió figurada.

El Regne Unit havia deixat de ser formalment imperi l'any 1.948, quan de manera prou intel·ligent va resignar-se a atorgar la independència a la Índia i el Pakistan. D'aquesta manera van poder mantenir uns llaços, dins l'aleshores naixent Commonwealth, que altres potències colonials no han sabut mantenir. Dos anys més tard era prou evident que les colònies franceses d'Indoxina també assolirien la independència, però com que el parlament francès només va aprovar-la dins la unitat francesa, era també prou clar que no seguirien el mateix camí. Norman Lewis va decidir donar-se una volta per allà per retratar-ho amb la seva ploma abans que desaparegués per sempre.

Norman Lewis era un periodista, escriptor i gentleman anglès. Armat d'una càmera en blanc i negre, cartes de recomanació del seu diari i el Foreign Office i tota la ironia i la flema que un anglès podia desplegar en públic als anys 50, es va plantar a Saigon i va viatjar tant com el pressupost i les condicions del país li van permetre. Es va interessar especialment per les tribus indígenes que llavors encara vivien en poblats enmig de la jungla, per la vida dels vietnamites urbans que habitaven Saigon (la única ciutat digna d'aquest nom), i pels colonitzadors: soldats, religiosos, granjers, la majoria francesos, que estaven de pas intentant treure el màxim profit.

L'interès del volum com a llibre de viatge ha caducat, òbviament. Però els atractius que hi podeu trobar són prou interessants. El primer és la lúcida mirada d'un senyor que retrata de manera molt tendra la vida quotidiana de la gent del país. Les descripcions de com la gent passeja per les avingudes de Saigon o fa la vida a les cases que suren al riu, escenes que fa pocs dies hem pogut veure a la Cambodja que acavem de visitar, són colpidores pel que troben de factor comú i de racionalitat entre dues cultures, la occidental i aquella, totalment diferents. Lewis li dóna un èmfasi especial a destacar la influència de la religió budista, per la que sembla fascinat, al comportament de la gent.

Un passatge especialment memorable és aquell en que explica que les petites aldees tenien un monjo budista o un home gran savi que era el que deia la quantitat d'arrós que necessitava una família per tirar endavant. És conreava allò i prou. O quants ous s'havien de prendre de les gallines, o quants arbres havia de talar un fuster. Només es consumia, es produïa, s'agafava allò que es necessitava. Aquest esperit de manca de superació era el responsable, segons un comandant francès, que les tropes natives d'indoxina fossin tant poc combatives. Ho va dir abans de Dien Bien Phu.

La seva mirada és molt més dura quan la desa sobre els colonitzadors. Retrata amb amabilitat els pocs francesos que troba pel camí interessats en el benestar dels asiàtics, però és implacable amb els altres. Quan parla de les escoles que munten els francesos, on expliquen els rius de França i les campanyes de Napoleó a jovenets que han de deixar de llaurar el camp per anar a escola; o quan qualifica de col·leccionista de conversos el predicador americà que només està interessat en les ànimes dels indígenes però no en el seu benestar material, el llibre assoleix el seu cim d'interès.

Lewis retrata gent, les seves actituds i les seves condicions de vida. Afegeix el seu judici personalíssim i ho fa des de un pla d'igualtat, sense creure's millor que uns o altres, confessant les pròpies limitacions. Et deixa amb aquella nostàlgia per allò que mai no podràs tornar a veure, perquè ja s'ha esvaït, però també amb la dolçor del que ha tastat, encara que sigui fugaçment, la visió del paradís.

Salut i sort,
Ivan.

Norman Lewis
A Dragon Apparent: Travels in Cambodia, Laos and Vietnam
Eland, 1999.

Vuitanta-sis contes

Porto un temps llegint la recompilació de Vuitanta-sis contes que Quaderns Crema va publicar dels primers llibres de contes del Quim Monzó.

És una lectura que vaig escalant: quan acabo un recull de contes que va formar un llibre, l'alterno amb un altre llibre, o més, o sigui que porto amb la història un bon grapat de mesos amb el Quim. De fet, com que no em perdo cap dels seus articles al suplement de La Vanguardia, mai no l'abandono.

Els dos primers, Uf, va dir ell i Olivetti, Moulinex, Chaffoteux et Maury, no em van emocionar especialment. Monzó ja marca el seu estil inconfusible, directe i iconoclasta alhora, però les històries que explica no em toquen cap fibra. Amb L'illa de Maians si em desperta un viu interès, especialment en l'eròtic La qualitat i la quantitat, excel·lent idea a desenvolupar per un bon film. No he vist El Perquè de Tot Plegat de Ventura Pons i no sé què hi va incloure.

El Perquè de Tot Plegat ja em sembla un recull molt més interessant. Continuen havent alts i baixos, però l'estil ja està depurat i jo ja m'he acostumat a la mecànica de la literatura de l'autor. A més, ha escrit uns quants contes que toquen les fibres interiors. Els personatges de Monzó estan desamparats davant dels seus sentiments, les seves inseguretats i angoixes, i les casualitats més ínfimes de la vida, a les quals no saben vèncer. No hi ha cap línea moralitzant, tot el contrari. Hi ha una reflexió de perquè li donem tantes voltes a perquè passen coses i en canvi no parlem clar quan toca fer-ho. I també trobo una ridiculització de les postures maximalistes, completament certes, totalment segures, ja siguin religioses, estètiques o polítiques. Tot plegat molt saludable.

Vaig llegir ja fa temps la traducció que el mateix Monzó va fer d'un recull de contes clàssics reconvertits a políticament correctes. Desconec què va ser primer, però els princeps blaus i les princesetes que apareixen a algunes historietes del Quim són deliciosament ridículs, fora de lloc, com la seva moralina en un món cínic i que ja no espera quaranta anys a que desperti la Bella que dorm al bosc.

Salut i sort,
Ivan.

The Pillars of the Earth

Per fi m'he llegit el que és probablement el best seller més llegit i més atípic del gènere.

Ken Follett es va fer popular gràcies a novel·les d'espies ambientades a la Segona Guerra Mundial. Quan es va cansar de repetir la fòrmula, va decidir oxigenar el cap i girar la seva dedicació cap a l'escenari medieval. Això el que ell mateix explica en el pròleg del llibre.

Però, el canvi és només d'escenari. la novel·la té tots els elements propis del gènere best-seller: una trama molt ben construida, personatges molt atractius i molt ben pintats i, especialment, una total acumulació i barreja de gèneres: drama, novel·la històrica, romàntica, eròtica i pinzellades de comèdia. I un ritme molt viu. Encara no han fet una sèrie de televisió basada en la novel·la?

El llibre és prou entretingut com per que més de mil pàgines passin ràpidament i sense carregar. El que m'ha decebut és que l'argument té fugues importants amb el comportament dels personatges, especialment amb els diàlegs. Hi ha moments en que és molt difícil de creure que algú -especialment una dona- parli d'aquella manera en el segle XII.

Un bon entreteniment quan et fa mandra embolicar-te amb els contes del Monzó.

Salut i sort,
Ivan.

Ken Follett
The Pillars of the Earth
Pan Books, 1990

The Girl Who Married A Lion

Un recull de contes tradicionals africans, ingenus, senzills, tendres.

McCall Smith és el creador de la sèrie de novel·les de la Primera Agència de Dones Detectives de Botswana. En les seves històries crea (reflecteix?) un univers encantador i senzill, de bons i dolents, de tradicions i de cerca de la modernitat, a un escenari sense comparació.

Aquí ens porta un grapat de contes de la terra. No hi ha per tant cap història original d'ell, tot i que l'estil narratiu és el mateix. Sent contes tradicionals, tampoc hi ha gaire sorpreses possibles: històries simples de les quals es pot sempre treure un ensenyament. Portar-se bé acostuma a tenir una recompensa a llarg termini, i portar-se malament tot i que al començament pot donar algun avantatge, acaba no sortint a compte. És la pròpia Mma. Ramotswe la que des del pròleg ens dóna la clau de la gràcia d'aquestes històries. Encara que ja les hagis sentides i coneguis el final -diu- l'important és recordar sempre el seu missatge.

I jo he vist que són històries molt semblants a les que m'explicaven de petit, a les que porta la Bíblia, i als contes que s'expliquen arreu del món. Els sentiments i les actituds de la gent són els mateixos arreu del món; només canvia la decoració i el clima.

I de passada, m'he distret i m'ho he passat bé mentre l'autobús em portava a la feina.

Salut i sort,
Ivan.

Alexander McCall-Smith
The Girl Who Married A Lion
Canongate, 2004.

Rayuela

Et pot agradar una novel·la, quan odies el seu protagonista?

El primer que he d'aclarir és que he fet la lectura de acá para allá, és a dir, llegint els primers cinquanta-sis capítols en sentit correlatiu. Cortázar ja adverteix al començament del llibre que aquesta és només una de les possibles lectures, prescindint de la resta de capítols; N'ofereix una altra, amb una ordenació determinada dels capítols, que inclou els anomenats per ell mateix com prescindibles.

Al que anava: odio Horacio Oliveira. És cruel, estúpid, cregut, deslleial, pedant, despietat, egoïsta, gandul i malcarat. És d'aquesta gent que no sap què vol, però que menysprea tot el que volen els altres. Com que ell no té cap objectiu a la vida, no li veu el què als objectius dels altres i se'n fot d'ells. No li fa res fer mal als que hi ha al seu voltant, només per veure què passa. Té un munt de coneixements, ha viatjat, ha llegit, parla idiomes i coneix un munt de gent, però no té gens de cultura ni sensibilitat. Què a gust li fotria un parell d'hòsties!

La novel·la, si més no llegida de acá para allá, presenta un seguit de gent que cerca, però que no sap el què. Gent perduda en dubtes existencials, que no té clara la seva escala de valors i que donen voltes a un munt de coses, especialment prejudicis, sense arribar a cap port que els agradi. L'únic personatge que té clar el que vol és el més sensat de tots. Potser el seny és això?

La majoria de personatges tenen a més por a afrontar els reptes, grans i petits, que els planteja la vida. En el dilema de la croïlla, trien quedar-se a la cantonada i queixar-se de la mala senyalització. No és el tantsemenfotisme del que escriu de vegades el Ramon Besa, és un no-hi-ha-res-a-fer, per tant passo de fer res que a mi personalment em treu de pollaguera.

Cortázar té un estil aspre d'explicar la història. Fa servir artificis com intercalar línies (que no paràgrafs) de la realitat i la lectura que està fent un dels personatges. També canvia el punt de vista durant la narració, passant de la primera a la tercera persona. I no sempre la primera persona és la mateixa. Però el més desconcertant és que amaga punts de referència al lector. La majoria del temps no saps què fan els personatges en el punt on es troben: com és que van arribar allà, a què es dediquen. Manquen -expressament?- pistes sobre com són, tant físicament com mentalment.

L'autor exhibeix tot el seu bagatge cultural: pintors de totes les èpoques, autors de teatre i escriptors oblidats d'altres temps, actors de teatre i actrius de cinema, músics de jazz i pianistes clàssics, novel·listes i traductors ... les referències són inacabables. En aquesta edició de butxaca, a més, l'editor Andrés Amorós ha cregut oportú comentar amb notes a peu de pàgina tots aquests personatges, fins i tot els més coneguts com Marylin Monroe.També ha afegit cites d'entrevistes de Cortázar, descripcions i localització dels carrers de París que aparèixen i comentaris propis sobre alguns passatges de l'obra. Tot plegat, una mica feixuc pel que s'apropa a la novel·la buscant una estona d'entreteniment.

Algun dia faré la segona lectura, però no serà aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Julio Cortázar: Rayuela.
Edición de Andrés Amorós.
Ed. Cátedra. Madrid, 2004.

Pity The Nation

Robert Fisk va escriure un llibre fascinant sobre les guerres que van castigar el Líban durant quinze anys.

 

No sé fins a quin punt és un llibre objectiu, perquè és la única font d'informació que he tingut sobre el conflicte. No em sembla, però, que tingui un punt de vista massa esbiaixat i, si de cas, a qui jutja amb més severitat és a les potències democràtiques com Israel i els Estats Units. Quan critica -que també ho fa- Síria, la OAP i els diferents cabdills libanesos, el seu judici parteix de la base que es tracta de dictadures i ja és el que toca.

 

Aquí reb tothom. Els que més, Ariel Sharon i l'administració de Ronald Reagan.Els americans els pinta no com estúpids, però si com d'una ingenuitat molt perillosa. Pels altres i per ells mateixos, com van acabar demostrant els atemptats que van patir. A Sharon el fa responsable directe de bona part del patiment de la població civil, de tots els bàndols. El relat de com van anar episodis com les massacres de Qana i Sabra i Chatila provoquen justificada indignació, però veure el cinisme i la hipocresia de l'exercit israelià i l'aparell propagandista jueu no es queda enrera. I molts periodistes i mitjans de comunicació surten també mal parats.

 

No només parla malament d'uns. L'exercit italià, periodistes com el Juan Carlos Gumucio, i algun polític aïllat com Rafiq Hariri, mereixen comentaris elogiosos. Si Fisk acostuma a escollir un bàndol, és el dels indefensos.

 

És un llibre colpidor. Les descripcions de les massacres ja esmentades, dels efectes de bombardejos i atemptats sobre la població civil, o la narració del segrest de Terry Anderson, et fan posar la pell de gallina. Potser algun detall se'l podia haver estalviat, però la veritat només és massa dura pels que no els importa no saber-la.

 

Trobo que d'aquest llibre, a mesura que vagin passant les setmanes, tornaré a escriure més, comentant coses concretes. És dels que et fa reflexionar, que et deixa un remanent de pensaments durant força temps.

 

Ara mateix només li faig dues crítiques concretes. Hi ha un crim de guerra, perpetrat per la OAP contra soldats israelians, prop de Sidó, que no condemna amb tota la força que ho fa quan es tracta de crims perpetrats pel Tsahal o d'altres bàndols. Assassinar soldats presoners és un crim, també. El segon, molt més de perepunyetes: hi ha, a la banda final del llibre, una sèrie d'afirmacions contra l'estat d'Israel (operacions irregulars, etc.) que no van recolzades per les cites a fonts que abunden a d'altres llocs del llibre. Em demano perquè.

 

Punyetes a banda, una obra impressionant i que m'ha obert els ulls.

 

Salut i sort,

Ivan.

 

Robert Fisk

Pity The Nation: Lebanon at War

Simon and Schuster, 1990

 

(Compte: hi ha dues edicions anteriors, anomenades Pity The Nation: The Abduction of Lebanon, on no figuren els capítols de l'alliberament de Terry Anderson ni de la massacre al quarter de Nacions Unides de Qana.)

 

 

La Casa de Enfrente

Vanyda La Casa de Enfrente Ed. Ponent Mon.

Aquest és un còmic tendre, d’històries quotidianes a una casa amb veïns molt característics i molt humans, que tots podem reconèixer com trets de la realitat urbana d’una ciutat. Són històries entre breus i brevíssimes, que es van encadenant, com la vida. Ara una anécdota, ara un sarau una mica més llarg, i cap punt on el devenir es trenqui, perquè la vida continua i els personatges han de tirar cap endavant i continuar vivint. Ja us ho he dit, molt real.

Realisme en blanc i negre i amb una traçada neta; no falla, el referent és el darrer Will Eisner, el que retrata els suburbis americans i la grandesa de la vida (no el de Rip Kirby). Qui busqui històries amb trets, persecucions, mutants o misteri, que continui buscant. Els que busqueu històries emocionants i no us fa res que a més siguin senzilles, us recomano un còmic: aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.

Com ens venen motos

Noam Chomsky, Ignacio Ramonet. Cómo nos venden la moto. Icaria Editorial Traduït per Joan Soler i María Méndez. Aquest llibre és en realitat un recull de dos assajos, un del Noam Chomsky i l’altre de l’Ignacio Ramonet. No crec que Chomsky necessiti presentació, i en qualsevol cas jo em veig incapaç de resumir en una frase la seva figura, però si voleu visitar el seu website oficial, el trobareu aquí. Ramonet és el director de Le Monde Diplomatique i periodista d’una llarga trajectòria en defensa dels drets humans i les llibertats col·lectives. Chomsky, com gairebé sempre, escriu des d’una òptica americana d’abast mundial. Partint de personatges i situacions dels EUA, relaciona els fets i el seu context amb els d’altres contrades del planeta. El seu és un pensament global en tots els sentits, no només geogràfic, ja que recorre el problema des del símptoma fins a la seva arrel mateixa, i en el camí travessa la política, l’educació, la comunicació, l’economia … sempre ben documentat i ben argumentat, car jo li trobo a faltar més cites, més referències explícites a la documentació i els exemples que li donen suport. Trobo a faltar la disciplina del que fa anys escrivia assajos científics i estava forçat a demostrar totes les seves afirmacions; el Chomsky escriptor polític dóna per ja establertes les seves opinions, i el resultat final ho nota. En el seu article, Chomsky explica l’origen de l’estratègia dels poderosos de fer servir la propaganda per a controlar el poble (en lloc que el poble controli els seus representants polítics) i explica ben clarament els mecanismes que permeten a l’oligarquia política i econòmica nord-americana continuar al poder. Ramonet, en canvi, parteix d’una anàlisi on explica que el poder en aquest moment històric rau a les grans corporacions transnacionals, i després analitza com els mitjans de comunicació li fan el joc als interessos de les grans empreses. Arguments diferents per a una mateixa tesi. El llibre no us ensenyarà res que no sabeu ja, però dóna la satisfacció de llegir el que penseu d’una manera entenedora i molt ben escrita. Salut i sort, Ivan.

Black Kiss

Howard Chaykin Black Kiss NORMA Editorial La solapa informativo-publicitària del llibre el qualifica de còmic per a adults, denominació sota la qual tradicionalment trobem dibuixos molt ben definits de dones espectaculars i mamelludes, arguments tòpics, guions mal embastats, força escenes de sexe i poca cosa més. Però Black Kiss pertany més aviat al gènere negre, on hi ha un embolic monumental que el lector ha d’anar desfent, producte del creuament de dues línies argumentals independents. Si us voleu fer una idea de per on va el tema, imagineu-vos que Quentin Tarantino filmés un remake de The Big Sleep. El dibuix és aspre i realista, amb traçades escassament definides, que reflecteixen personatges igualment ambigus. Molt adient per a una història noir. La narració és àgil i a estones confusa, però això és completament intencionat: les sorpreses es van desgranant de mica en mica, i les explicacions triguen en arribar, donant temps a que el lector s’imagini cap a on va la intriga i els personatges l’enganyin un altre cop. Sexe? n’hi ha, però no espereu una història negra amb pinzellades pornogràfiques. El sexe hi és –i molt- perquè els personatges el demanen, ja que la trama va d’uns tios que no els fa res violar ningú per a entretenir l’estona, de gent addicta al sexe com podria estar-ho de qualsevol altra droga i perquè l’escenari és el Hollywood dels cossos glamourosos i treballats amb esforç i talonari. No passarà a la història del còmic, però instrueix sobre els efectes de posar un missatge massa explícit al contestador del telèfon. Salut i sort, Ivan.

El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon s’ha dedicat a l’escriptura i il·lustració de contes infantils, la pintura abstracta (que sembla li va força bé) i escriure guions per al cinema britànic i la BBC, abans d’escriure aquesta primera novel·la adulta.

En Christopher és admirador de les novel·les de Sherlock Holmes i del seu protagonista, i això l’impulsa no només a investigar el curiós incident que li dóna el nom a la novel·la sinó també a escriure el llibre en que explica tots els successos que se’n van derivar. Un llibre, per tant, narrat no només en primera persona sinó amb una perspectiva brutalment novedosa i directa.

El noi té una malaltia que se’n diu la síndrome d’Asperger, que és el nom políticament correcte que té l’autisme; tot i que en Christopher la pateix en un nivell molt lleuger. Saber això no et cal per a entendre el llibre, tot i que t’aclara algunes coses. L’associació espanyola d’afectats d’aquesta malaltia té una web que potser us pot interessar.

La novel·la et permet entrar al cap d’un noi on normalment no podries entrar fàcilment i segurament, al cap d’una mica de temps d’intentar-ho, ho deixaries córrer per massa difícil. I et permet a més veure un reguitzell d’emocions de segona mà, servides per aquest nen d’edat indefinida (endevino que jove adolescent) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts. He estat a punt de dir que també lucidesa, però en Christopher és molt bo reconeixent determinats símptomes, no arriba a copsar el significat global que veiem els altres. Potser perquè aquest significat més gran no existeix, sinó que l’únic que no considera el narrador és com es veuen afectats els sentiments d’aquells que hi ha al seu voltant; allò que nosaltres anomenem significat.

I el que et serveix és moltes vegades colpidor, algunes altres trist, però gairebé sempre divertit. I molt revelador del món considerat adult i normal. La lògica d’en Christopher és implacable a l’hora de descriure el que la gent al seu voltant fa, diu o deixa de fer. El millor de tot és que, com que el Christopher no qualifica cap dels individus que té al voltant més que pel que fan, idees com “el pare és dolent” o “la professora és bona” no s’imprimeixen més que amb la força dels fets, que no sempre arriben a una conclusió clara … perquè molt rarament la gent és simplement “bona” o “dolenta”.

Aquí podeu trobar una entrevista amb l’autor.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Haddon.
El curiós incident del gos a mitjanit.
Ed. La Magrana. Barcelona, 2004.
Traduït de l’anglès (The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) per Rosa Borràs.