La casa de las bellas durmientes

Continuant amb les lectures d'autors japonesos, segueixo la recomenació de francis black i m'endinso en l'obra més coneguda del primer Premi Nobel que va tenir la literatura japonesa.

Aquest volum recull tres històries de Yasunari Kawabata. A banda de la petita novel·la que li dóna nom, trobem els contes Un brazo i Sobre pájaros y animales. Tots dos els he trobat inquietants i tèrbols, no m'han agradat gaire, però no perquè no hagi qualitat literària, sinó perquè no són el meu pal ni en estil ni en estat d'ànim. En canvi, La casa de las bellas durmientes m'ha semblat molt bona i m'ha fet ballar el cap durant força estones.

L'argument de La casa de las bellas durmientes és original i apassionant: un bordell on els client són tots vells que ja no poden mantenir relacions sexuals, i acudeixen per a passar la nit amb noies molt joves que dormen narcotitzades. Les normes de la casa són estrictes: no es pot fer res indecorós amb la noia, però la imaginació és lliure. La trama no és gens complexa: es limita a les poques visites que efectua l'ancià senyor Iguchi a aquest establiment. Contemplem les seves pors, els seus records de joventut, els amors passats evocats pels cossos temptadors amb qui comparteix la nit, la sensualitat transmesa pel cos d'una noia jove, i la frustració pel fet que els desitjos de la ment no es poden satisfer per la incapacitat corporal o el pudor personal.

En les tres històries es repeteixen alguns temes: trobar sentit a la vida a través d'algun plaer, el poder sobre algú altre com a font de plaer, l'eròtica de la crueltat i la decadència de l'ésser humà. No són obres filosòfiques, però Kawabata és d'aquells que es recreen en la forma i només suggereixen el fons. Et planta al davant tots els elements del quadre i deixa que el lector faci la composició, i això acostuma a traduir-se, quan l'argument té interès, en evocacions profundes.

L'estil narratiu és brutalment pausat. O poèticament delicat, com preferiu. De fet, sospito que en el japonès original ha de semblar-se més a la poesia que no a la narrativa, i que les combinacions de les paraules ha de tenir una musicalitat determinada. Això si, si sou impacients millor que us prengueu una til·la: Kawabata pot dedicar-li una pàgina sencera a la descripció d'un braç, a com aparta el protagonista el colze d'una noia, o a com era l'aroma que desprenien les flors que havia a l'habitació.

Els dos contes que acompanyen el relat principal, a més de continuar amb un estil narratiu que pel meu gust no és prou directe, tiren més per la via morbosa que no per la poètica. En especial Sobre pájaros y animales l'he trobat fins i tot desagradable. Un brazo m'ha fet pensar en la part fosca de l'amor, allò de cruel que hi ha en voler posseir l'amant i el prop que està la consumació de l'amor de la destrucció d'un vincle fascinant.

Com podeu veure, Yasunari Kawabata m'ha mogut del romànic cap el barroc.

Salut i sort,

Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Luis de Caralt Editor, S.A., 1997.
Traducció de Pilar Giralt.

El meu amor Sputnik

Després de llegir i disfrutar Tokio Blues, vaig llegir amb també molt gran plaer una altra novel·la d'Haruki Murakami. I m'he trobat que aquesta novel·la, escrita gairebé trenta anys més tard, repeteix temes i personatges respecte de l'anterior.

Els protagonistes són un altre cop personatges que surten de l'adolescència per a caure a l'edat adulta. Gent confosa que encara no ha descobert els seus objectius vitals i que dubta sobre com afrontar les seves necessitats afectives i sexuals. Es repeteixen temes com el triangle amorós, la inestabilitat mental i la lucidesa, els amors impossibles i l'ànsia per escapar d'una vida massa anodina i poc satisfactòria.

Però, si Tokio Blues era romàntica, melangiosa i autobiogràfica, El meu amor Sputnik és un thriller eròtic. I no l'estic comparant amb Basic Instinct ni les seves imitadores de sèrie B. Més que parlar de l'amor com a fascinació per una persona parla de l'amor com a font de plaer compartit, com la satisfacció de compartir-se amb una altra persona. I el relat està estructurat com una obra de misteri, en el que la intriga per a conèixer el desenllaç és màxima gairebé des del començament mateix de la novel·la.

Crec que d'aquesta novel·la sortiria una molt bona pel·lícula.

Salut i sort,

Haruki Murakami
El meu amor Sputnik
Traducció de Concepció Iribarren
Empúries, 2002.

Tòquio Blues

Us havia dit que em posava a llegir literatura japonesa, oi? Doncs he començat amb aquesta obra de Haruki Murakami.

Es tracta d'una novel·la romàntica però gens acaramelada, optimista però també força trista, que descriu el pas entre l'adolescència i l'edat adulta d'un jove al Tòquio de finals dels seixanta. Retrata amb precisió la desorientació i la falta de referents clars pròpia d'aquest periode vital, i també les contradiccions que tots patim al llarg de la vida.

Sempre he desconfiat de la gent que és d'una peça: o són inconscients o no hi veuen prou. És per això que he simpatitzat amb Toru Watanabe, el protagonista de Tòquio Blues, i la seva lluita per ser feliç i fer allò que toca. A banda de Toru, narrador en primera persona, trobareu una molt atractiva llista de personatges que l'envolten, tots ells descrits amb quatre pinzellades i una gran profunditat.

Absteniu-vos si el que voleu és assaborir exotisme oriental, ja que Haruki Murakami demostra a Tòquio Blues que la gent és igual a tot arreu, amb els mateixos sentiments i preocupacions. Per a subratllar-ho, la immensa majoria de les influències culturals a que es fa referència són occidentals, especialment americanes.

A mi m'ha agradat molt, l'he trobada una novel·la molt humana.

Salut i sort,

Hora cero en Phnom Penh

El llibre que m'han regalat aquest Sant Jordi és una novel·la que m'ha agradat llegir però que no és massa bona.

I amb aquesta novel·la he descobert un altre detectiu en sèrie. Si Barcelona té a Carvalho i Méndez, Venècia té a Guido Brunetti, i Montalbano opera per Sicília, l'habitat de Vincent Calvino és a Bangkok. Però, en aquesta tercera aventura seva es desplaça fins la capital de Cambodja. Un Phnom Penh que no té res a veure amb el que nosaltres vam conèixer, el de la transició entre el genocidi i la precària democràcia que hi ha ara mateix, quan encara hi eren les forces de pacificació de la ONU.

La premisa argumental de Hora cero en Phom Penh no està malament, però està molt mal resolta. D'una banda, la successió de personatges que hi intervenen és molt tòpica. A tots els podeu reconèixer d'altres novel·les, pel·lícules o sèries de televisió que heu vist abans, canviant els noms.

I l'encadenament de situacions que porten al desenllaç final és també força previsible, excepte en el punt final, on és inversemblant. M'ha passat tres vegades (hipòdrom, hotel, bordell) endevinar què passarà a continuació quinze pàgines abans que passés. Clar, la novel·la se m'ha fet llarga.

Però és que a més, Christopher G. Moore allarga moltíssim les escenes amb reflexions del protagonista i altres personatges sobre la vida i la manera de sobreviure en un entorn hostil. Vaja, el mateix que jo estic fent ara però al llarg de més de tres-centes pàgines.

El personatge més interessant és Pratt, l'inspector de policia amic del protagonista. És el que té una manera de pensar més peculiar i no sé fins a quin punt es correspon amb el pensament asiàtic, tal com pretén l'autor. El personatge principal, per cert, és un ex-advocat americà que ha marxat del seu Brooklyn nadiu per anar a fer de detectiu privat a Bangkok. Els personatges del llicenciat en Dret John Grisham acostumen a ser advocats. Endevineu de què va treballar Mr. Moore abans d'escriure novel·les? Si, era professor de Dret a la Universitat.

La novel·la, sense ser gaire bona, és agradable de llegir perquè és molt entretinguda i té un humor cínic que a mi em va molt. A més, apareixen uns quants escenaris que hem vist i això li afegeix per mi un toc personal.

Això si, us recomano moltíssim que busqueu la versió original en anglès. La traducció m'ha semblat molt matussera. És possible que Moore hagi escrit a tot arreu fuck i whore, però a mi em sembla que a banda de puta i follar hi ha en castellà un bon grapat de mots que es poden emprar per a designar ambdós conceptes. Opinió personal. Però el que és un fet incontestable és que el laisme és una incorrecció gramatical, i n'he trobat si més no tres exemples.

Christopher G. Moore estarà a la Semana Negra de Gijón, o sigui que és ben probable que el tinguem als mitjans de comunicació ben aviat i en grans dosis.

Salut i sort,

Christopher G. Moore
Hora cero en Phnom Penh
Traducció de Gerardo Mendoza
Alea, 2007.

Travels in the Scriptorium

He començat a llegir coses de Paul Auster. El primer que vaig agafar d'ell va ser un recull de contes que ell va editar, els del National Story Project que ja vaig comentar. Ara he enllestit aquesta novel·la breu, que no és ni bona ni dolenta, sinó tot el contrari.

I és que aquest llibre és difícil. És una novel·la, afortunadament breu, on no s'expliquen ni la trama ni els personatges. Simplement et va apareixent gent pel davant i van parlant i fent coses. Com que no saps qui són, no pots jutjar bé el què fan.

Però l'escriptura d'Auster és magnètica i t'atrapa i continues llegint fins el final.

Travels in the Scriptorium comença amb un vell, l'edat del qual no es revela en cap moment, que es desperta a la seva habitació. No coneixem la identitat d'aquest home, ni què fa allà, ni si és una habitació o una cel·la ni a quina mena d'establiment es troba. Ni ho sap el lector, ni ho sap el propi protagonista. El seu nom és revelador del buit en que es troba: Mr. Blank.

I a partir d'aquesta premisa tant simple, Auster desenvolupa una història on apareixen referències a la història nordamericana, reflexions sobre les pors humanes (la por al coneixement, principalment) i la necessitat de creure en la existència d'alguna mena de déu, es barregen ficció i realitat i la confusió augmenta amb la barreja d'elements històricament separats (càmeres de vigilància i diligències com a mitjà de transport).

Travels in the Scriptorium és tant filla de Kafka (El proceso) com de Philip K. Dick (Total Recall) i Orwell (1984). Juga amb el lector tant com ho fa amb els personatges, igualment indefensos davant el desconeixement i la confusió, angoixats tant pel que no saben com per la por a averiguar quelcom d'horrorós. El fàcil que seria d'obrir una porta, i el difícil que és per la por al que hi haurà al darrera ... I mentre, no som més que l'objecte de l'atenció d'aquell que ens observa.

Llegint Travels in the Scriptorium he entés dos missatges. Un, que l'home (seré políticament correcte: la persona) com a individu aïllat no val gran cosa. És la convivència amb els altres el que ens dóna valor i significat. Isolats del món, no som res.

L'altre és un cert cant a la pervivència de l'obra literària, la immortalitat de l'art, enfront de la futil i efímera existència humana. I no m'he fumat cap porro, és que llegint m'ha fet pensar en això.

Però es veu que no ho he encertat gaire. Gràcies a un excel·lent blog, ¡Esto es Brooklyn!, he descobert una entrevista que li van fer a El País Semanal on el propi Auster desvela les claus del llibre:

Al escribir tenía en mente dos momentos históricos distintos. Uno es el presente. Es difícil obviar ciertas acciones del Gobierno americano actual y cómo influyen en los acontecimientos del mundo. Estoy pensando en la práctica llamada actuación extraordinaria, una de las cosas más espantosas que jamás ha hecho mi país, y que consiste en que hay agentes norteamericanos que detienen a sospechosos de terrorismo y los mandan a otros países para que los interroguen y torturen. La situación de mi protagonista es muy parecida, en el sentido de que no tiene la menor idea de dónde está ni por qué se encuentra en esa situación. (...) El otro gran tema del libro es la vejez. La situación que vive mi protagonista la comparte muchísima gente con la que convivimos. Los ancianos son seres muy frágiles. Se los envía al asilo, obviando su fragilidad. Son seres confundidos, les falla la memoria, no saben dónde están, no entienden bien qué les sucede, están indefensos. Se trata de algo muy común, pero olvidado, y yo quise abordar eso en mi historia.

El mateix blog també proporciona un llistat de les principals crítiques aparegudes a Espanya, a les que podeu afegir els comentaris dels lectors a Amazon, on algú revela que els noms dels personatges coincideixen amb d'altres d'anteriors treballs del mateix Auster, i aquesta altra crítica, àcida i sarcàstica, que imita l'estil emprat per Auster en aquest viatge per un despatx.

Salut i sort,

Paul Auster
Travels in the Scriptorium
Faber and Faber, 2006.

La niebla y la doncella

Vaig descobrir el sargent Bevilacqua i la caporal Chamorro fa un parell d'anys, quan van haver de resoldre el cas de El alquimista impaciente, una novel·la que va guanyar el Premi Nadal i que després va tenir una adaptació cinematogràfica que no he vist. Els he retrobat i m'ha alegrat molt.

Pels que no saben del que estic parlant, l'escriptor Lorenzo Silva ha creat una parella de guardia civils, el sargent Rubén Bevilacqua i la caporal Virginia Chamorro, que són el fil conductor de vàries novel·les policíaques. L'adjectiu negre s'acostuma a aplicar en aquests casos, però les dues que jo he llegit les he trobades lluminoses. Parlaré de La niebla y la doncella, però gairebé tot és aplicable també a El alquimista impaciente, tallada pel mateix patró.

En el que s'acostuma a anomanar presentació, hi ha un assassinat. I com marquen els cànons, la presentació és ràpida i fluïda, de manera que la parella protagonista pot posar-se de seguida a desfer el nus. A la novel·la negra de qualitat la policíaca presentació no és més que una excusa per a que l'escriptor desenvolupi el seu art en un desenvolupament social, generalment fent un retrat de la societat i els ambients que més l'interessen. Ho van fer els clàssics americans i ho podeu veure també a obres més properes com les de Francisco González Ledesma i el seu entranyable inspector Méndez. Eduardo Mendoza en canvi opta per la sàtira i tant Montalván com Camilleri per la ironia. Lorenzo Silva toca la descripció del teixit social d'una manera molt més lleugera, ell està més interessat en les relacions personals que s'estableixen entre un seguit de personatges ja de per si molt interessants. Del contacte entre ells i especialment de les reflexions personals de Rubén Bevilacqua, narrador en primera persona, surt el millor de la novel·la.

I és que la col·lecció humana que apareix a La niebla y la doncella no té desperdici. Trobem la neuròtica, la manipuladora, el conspirador, la frívola, el mimat ... tots aparentment tòpics però tots molt més complexes, com és a la vida real. I els millors són la forta i fràgil Virginia Chamorro, filla rebel d'un general de la infanteria de marina, i el sargent Bevilacqua, llicenciat en psicologia i aturat de llarga duració, que es va apuntar a la Guardia Civil per a viure d'alguna cosa i que ara està divorciat i ha de compartir el servei amb una noia 10 anys més jove i més bonica del que ell voldria.

No extragueu d'aquesta darrera frase cap conclusió precipitada. A La niebla y la doncella res no és el que sembla i fins que el nus no es desfà i arriba el desenllaç no sospites com es resol la trama. Tot i que a Silva li interessa més el retaule humà que el puzzle policíac, és plenament conscient que el génere està basat en l'entreteniment del lector i el respecte a les normes bàsiques de misteri que requereix enginy per a resoldre.

Tot i així, veureu que del nus us interessarà tant esbrinar qui és l'assassí com anar descobrint les personalitats dels diferents personatges. Si no fos pel magnetisme de trobar el culpable, aquest llibre seria d'aquells que vas aturant-te cada poc perquè el que llegeixes et va recordant gent que coneixes i anécdotes que has viscut.

I el desenllaç, com també dicten les normes, és igualment ràpid: explicar què va passar, tancar les finestres que havien quedat obertes i l'epíleg humà, que és una invitació a seguir acompanyant Bevilacqua i Chamorro en les seves aventures.

Aquest relat de cínics ambiciosos està ambientat a la illa canària de La Gomera. No sé si és el paradís suggerent que retrata l'autor, però a mi m'han entrat moltes ganes de visitar-la. Les més de tres-centes pàgines del llibre, serien un excel·lent reclam turístic sinó fos perquè duren menys que una llaminadura a la porta d'un col·legi. No ho havia dit, però Silva li dóna a la trama un ritme molt viu que contrasta encertadament amb la calma amb la que es viu a l'illa.

I si us fa por entrabancar-vos cada cop que aneu a llegir Bevilacqua, estigueu tranquils: els amics li diuen Vila.

Salut i sort,
Ivan.

Lorenzo Silva
La niebla y la doncella
Destino, 2002.

Travesuras de la niña mala

No fa gaire comentava que les dues darreres obres d'un dels meus referents cinematogràfics, Eric Rohmer, m'havien decebut. Del meu gran ídol literari, Don Mario Vargas Llosa, puc dir una cosa semblant: les seves dues darreres novel·les només són boníssimes.

I és que, acostumat a obres mestres com La ciudad y los perros, Elogio a la madrastra, Conversación en La Catedral o La fiesta del chivo, he de reconèixer que Travesuras de la Niña Mala no passa de ser una obra menor. Que qualsevol altre escriptor es deixaria tallar una mà per escriure-la, cal dir-ho.

Argument: Ricardo està enamorat d'una noia que no ho està d'ell i que a més no li agrada com és, però amb la qual viu una relació romàntica i apassionada que dura molts anys. Així de simple. Vargas Llosa reflexiona un cop més sobre la naturalesa de l'amor i sobre la fascinació que persones molt diferents exerceixen sobre nosaltres, un tema que he trobat al llarg dels seus llibres i articles. Si voleu conèixer més detalls de la trama, internet està plena de llocs on us espatllaran la sorpresa. Jo us recomano que llegiu el llibre.

En aquesta novel·la es barregen les dues facetes més conegudes de Vargas Llosa: la de fabulador, creant una captivadora història d'amor, i la de cronista, ja que aprofita per a fer un repàs breu, lúcid i profund de l'época i els llocs on li ha tocat viure. Vargas Llosa ha situat les aventures de la seva parella de protagonistes a diversos dels llocs on ell mateix ha viscut. Això li permet tant rendir homenatge a ciutats com Madrid o París, com passar revista un munt de modes socials, moviments culturals, tendències literàries i personatges que ha vist desfilar durant la seva vida. Em resulta molt interessant que algú a qui li han penjat la fama d'escriptor de dretes tingui una mirada tant tendra sobre els revolucionaris dels anys 60 i l'univers hippy, per exemple. Només és possible quan s'han entés les motivacions i els sentiments dels que hi participaven. La seva crítica a la hipocresia social és més tova i elegant en la forma, però gens condescendent en el fons: les oligarquies peruana i anglesa queden retratades d'una manera molt dura i gens complaent, sense que hagi cap sortida de to, simplement presentant-les en la seva salsa. I, no podia ser d'altra manera, la crítica als militars golpistes i a Alan García és demoledora, aquest cop ja sense embuts. Cap sorpresa pels que llegim Piedra de Toque, i tota una lliçó per a molts que es creuen esquerrans i miren per sobre de l'espatlla els que no són de la seva corda. També cal dir que Don Mario aprofita per a passar comptes amb alguns que no li van fer el pes i té el bon gust de no mentar entranyables enemics seus com Gabriel García Márquez o Alberto Fujimori.

Don Mario continua dibuixant els seus personatges amb molt de carinyo. Tot i que odies els defectes dels protagonistes, o precisament per això, te'ls estimes i els fas teus. Jo si més no m'he identificat molt tant amb Ricardo i la seva manera d'estimar, com amb ella i la seva manera de tractar qui estava enamorat sense ser correspost. He passat per aquests camins i he vist amics meus passar-hi: el que escriu Vargas és completament versemblant i real.

Els dolents de la pel·lícula, en canvi, són molt dolents. En això tampoc ha canviat el geni d'Arequipa. Si ja em va fer odiar Trujillo sense saber res de la seva biografia abans de llegir La fiesta del chivo, durant l'escassa setmana que m'han durat les Travesuras de la Niña Mala he odiat intensament un japonès menyspreable que ben just si diu una frase en tota la novel·la, però parla d'ell tant malament que el fa odiar.

Apareixen altres temes, de manera lateral, a la trama. Per exemple, el sacrifici conscient: saber que fer-ho et costarà la vida, o la felicitat, però fer-ho igualment perquè és el que s'ha de fer o perquè si no ho fas t'odiaràs a tu mateix el que et quedi de vida. Hi ha tres personatges (entranyables) que pateixen les conseqüències de tal decisió. Uns els anomenaran ingenus, altres diran que van tenir el coratge de fer allò que creien correcte, però el cuiner, el pintor i l'intèrpret marxen de la novel·la amb la satisfacció de no haver fugit, i ens deixen amb un record vívid que inspirarà moltes hores de tertúlia.

Vargas Llosa també reflexiona sobre la solitud i la necessitat, no ja de companyia, sinó de sentir-se estimat i acompanyat. Igual que a L'art d'estimar Erich Fromm reflexiona sobre diversos tipus de relacions amoroses, en aquesta novel·la Vargas Llosa escriu sobre la necessitat que tenim de rebre amor d'aquells que ens estimem, precisament d'ells. Pares i fills, o substitutius, amics i familiars, cònjuges, ... Tenim necessitats afectives i no hi ha res que les pugui reemplaçar si no les podem satisfer bé. Obriu bé els ulls quan llegiu el nom de Yilal: hi ha molta miga a aquelles pàgines.

Don Mario continua fent servir el seu vocabulari peruà tant característic. Que recordi ara, cojudeces, huachaferías, ternos, pichiruchis i altres termes que no són habituals a Salamanca habiten les pàgines de la novel·la. Tractant-se d'un escriptor tant versàtil i que sap que té audiència mundial, el més fàcil i comercialment interessant hagués estat traduir tots aquests termes a un espanyol més estàndar, però no, Vargas Llosa es manté fidel al seu llenguatge i la manera d'expressar-se que sempre ha tingut. El seu estil d'explicar-se, a més, m'agrada molt. Frases no massa llargues, amb el que es fa directe; i no massa curtes, que el farien sec. Alguna vegada posa l'adjectiu al costat contrari on jo ho faria, però sempre resulta eufònic i original. Això sí: la novel·la és una novel·la pura, sense alternar diversos gèneres com havia fet a altres obres com Pantaleón y las visitadoras, per exemple. I tot i que hi ha salts de continuitat, els flashbacks són mínims.

He disfrutat una barbaritat.

Salut i sort,
Ivan.

Mario Vargas Llosa
Travesuras de la niña mala
Alfaguara, 2006.

The Pillars of the Earth

Per fi m'he llegit el que és probablement el best seller més llegit i més atípic del gènere.

Ken Follett es va fer popular gràcies a novel·les d'espies ambientades a la Segona Guerra Mundial. Quan es va cansar de repetir la fòrmula, va decidir oxigenar el cap i girar la seva dedicació cap a l'escenari medieval. Això el que ell mateix explica en el pròleg del llibre.

Però, el canvi és només d'escenari. la novel·la té tots els elements propis del gènere best-seller: una trama molt ben construida, personatges molt atractius i molt ben pintats i, especialment, una total acumulació i barreja de gèneres: drama, novel·la històrica, romàntica, eròtica i pinzellades de comèdia. I un ritme molt viu. Encara no han fet una sèrie de televisió basada en la novel·la?

El llibre és prou entretingut com per que més de mil pàgines passin ràpidament i sense carregar. El que m'ha decebut és que l'argument té fugues importants amb el comportament dels personatges, especialment amb els diàlegs. Hi ha moments en que és molt difícil de creure que algú -especialment una dona- parli d'aquella manera en el segle XII.

Un bon entreteniment quan et fa mandra embolicar-te amb els contes del Monzó.

Salut i sort,
Ivan.

Ken Follett
The Pillars of the Earth
Pan Books, 1990

Rayuela

Et pot agradar una novel·la, quan odies el seu protagonista?

El primer que he d'aclarir és que he fet la lectura de acá para allá, és a dir, llegint els primers cinquanta-sis capítols en sentit correlatiu. Cortázar ja adverteix al començament del llibre que aquesta és només una de les possibles lectures, prescindint de la resta de capítols; N'ofereix una altra, amb una ordenació determinada dels capítols, que inclou els anomenats per ell mateix com prescindibles.

Al que anava: odio Horacio Oliveira. És cruel, estúpid, cregut, deslleial, pedant, despietat, egoïsta, gandul i malcarat. És d'aquesta gent que no sap què vol, però que menysprea tot el que volen els altres. Com que ell no té cap objectiu a la vida, no li veu el què als objectius dels altres i se'n fot d'ells. No li fa res fer mal als que hi ha al seu voltant, només per veure què passa. Té un munt de coneixements, ha viatjat, ha llegit, parla idiomes i coneix un munt de gent, però no té gens de cultura ni sensibilitat. Què a gust li fotria un parell d'hòsties!

La novel·la, si més no llegida de acá para allá, presenta un seguit de gent que cerca, però que no sap el què. Gent perduda en dubtes existencials, que no té clara la seva escala de valors i que donen voltes a un munt de coses, especialment prejudicis, sense arribar a cap port que els agradi. L'únic personatge que té clar el que vol és el més sensat de tots. Potser el seny és això?

La majoria de personatges tenen a més por a afrontar els reptes, grans i petits, que els planteja la vida. En el dilema de la croïlla, trien quedar-se a la cantonada i queixar-se de la mala senyalització. No és el tantsemenfotisme del que escriu de vegades el Ramon Besa, és un no-hi-ha-res-a-fer, per tant passo de fer res que a mi personalment em treu de pollaguera.

Cortázar té un estil aspre d'explicar la història. Fa servir artificis com intercalar línies (que no paràgrafs) de la realitat i la lectura que està fent un dels personatges. També canvia el punt de vista durant la narració, passant de la primera a la tercera persona. I no sempre la primera persona és la mateixa. Però el més desconcertant és que amaga punts de referència al lector. La majoria del temps no saps què fan els personatges en el punt on es troben: com és que van arribar allà, a què es dediquen. Manquen -expressament?- pistes sobre com són, tant físicament com mentalment.

L'autor exhibeix tot el seu bagatge cultural: pintors de totes les èpoques, autors de teatre i escriptors oblidats d'altres temps, actors de teatre i actrius de cinema, músics de jazz i pianistes clàssics, novel·listes i traductors ... les referències són inacabables. En aquesta edició de butxaca, a més, l'editor Andrés Amorós ha cregut oportú comentar amb notes a peu de pàgina tots aquests personatges, fins i tot els més coneguts com Marylin Monroe.També ha afegit cites d'entrevistes de Cortázar, descripcions i localització dels carrers de París que aparèixen i comentaris propis sobre alguns passatges de l'obra. Tot plegat, una mica feixuc pel que s'apropa a la novel·la buscant una estona d'entreteniment.

Algun dia faré la segona lectura, però no serà aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Julio Cortázar: Rayuela.
Edición de Andrés Amorós.
Ed. Cátedra. Madrid, 2004.

El año del diluvio

El Año del Diluvio Director: Jaime Chávarri. Guió: Jaime Chávarri i Eduardo Mendoza, basat en la novela breu del mateix Mendoza. S’acostuma a dir que l’original és millor que l’adaptació, generalització agoserada sustentada en múltiples exemples, especialment quan l’original és literari i el camp on s’adapta és el cinema. Curiosament, ningú no s’escandalitza quan es representa una nova adaptació de l’Otelo de Verdi. La llista de contraexemples és prou llarga com per posar la negativa afirmació en quarentena: The Godfather, Gone With the Wind i The Maltese Falcon són els primers films que em venen al cap, i li podem afegir moltes pel·lícules basades en best-sellers. Malauradament, les adaptacions de les obres de Mendoza no formen part d’aquesta llista. El Año del Diluvio és una història melancòlica (tal i com l’autor la qualifica en la dedicatòria que em va regalar un Sant Jordi) amb personatges ben definits, una trama simple i un garbuix de sentiments a flor de pell, en un ambient geogràfic i històric (la Catalunya rural de la postguerra) que ajuda a amplificar-lo: els maquis, l’ambient tancat d’un poble on tothom es coneix, la sequera (fixeu-vos si n’és de pertinaz!). El film no trasllada res d’això a la pantalla. Els personatges són mal dibuixats; l’ambient rural gairebé no es percep; moltes escenes sucoses són desaprofitades i s’inclouen d’altres que no ajuden en res al relat. La interpretació de Fanny Ardant és prou bona (i també el doblatge a càrrec de la Mercedes Sampietro) però el problema és de definició de personatge i de disseny d’escenes: no resulta creïble que faci el que fa (al film; a la novel·la, si). El mateix però ampliat li passa a Darío Grandinetti, que interpreta un Aixelà amb un posat massa fred i molt poc seductor. En fi, una decepció. Salut i sort, Ivan.

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.

El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon s’ha dedicat a l’escriptura i il·lustració de contes infantils, la pintura abstracta (que sembla li va força bé) i escriure guions per al cinema britànic i la BBC, abans d’escriure aquesta primera novel·la adulta.

En Christopher és admirador de les novel·les de Sherlock Holmes i del seu protagonista, i això l’impulsa no només a investigar el curiós incident que li dóna el nom a la novel·la sinó també a escriure el llibre en que explica tots els successos que se’n van derivar. Un llibre, per tant, narrat no només en primera persona sinó amb una perspectiva brutalment novedosa i directa.

El noi té una malaltia que se’n diu la síndrome d’Asperger, que és el nom políticament correcte que té l’autisme; tot i que en Christopher la pateix en un nivell molt lleuger. Saber això no et cal per a entendre el llibre, tot i que t’aclara algunes coses. L’associació espanyola d’afectats d’aquesta malaltia té una web que potser us pot interessar.

La novel·la et permet entrar al cap d’un noi on normalment no podries entrar fàcilment i segurament, al cap d’una mica de temps d’intentar-ho, ho deixaries córrer per massa difícil. I et permet a més veure un reguitzell d’emocions de segona mà, servides per aquest nen d’edat indefinida (endevino que jove adolescent) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts. He estat a punt de dir que també lucidesa, però en Christopher és molt bo reconeixent determinats símptomes, no arriba a copsar el significat global que veiem els altres. Potser perquè aquest significat més gran no existeix, sinó que l’únic que no considera el narrador és com es veuen afectats els sentiments d’aquells que hi ha al seu voltant; allò que nosaltres anomenem significat.

I el que et serveix és moltes vegades colpidor, algunes altres trist, però gairebé sempre divertit. I molt revelador del món considerat adult i normal. La lògica d’en Christopher és implacable a l’hora de descriure el que la gent al seu voltant fa, diu o deixa de fer. El millor de tot és que, com que el Christopher no qualifica cap dels individus que té al voltant més que pel que fan, idees com “el pare és dolent” o “la professora és bona” no s’imprimeixen més que amb la força dels fets, que no sempre arriben a una conclusió clara … perquè molt rarament la gent és simplement “bona” o “dolenta”.

Aquí podeu trobar una entrevista amb l’autor.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Haddon.
El curiós incident del gos a mitjanit.
Ed. La Magrana. Barcelona, 2004.
Traduït de l’anglès (The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) per Rosa Borràs.