Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris clàssica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris clàssica. Mostrar tots els missatges

dimarts, d’abril 10, 2007

The Private Life of Sherlock Holmes

La setmana passada vaig anar a la Filmoteca a veure aquest film per quarta vegada en pantalla gran, a banda de tots els cops que l'he vist per televisió o a l'ordenador. Estem parlant d'una de les pelis de la meva vida.

The Private Life of Sherlock Holmes

Què té d'especial La vida privada de Sherlock Holmes? Frescura, época victoriana vista amb informalitat, ganes de fotre-se'n d'un mite (un dels meus mites literaris, també) i que és una comèdia feta a consciència, seriosament, no un slapstick qualsevol a base de ganyotes, imitacions de tontos, paròdies de marietes o altres excrements creatius. Aquí hi ha un guió escrit amb carinyo, uns actors que saben perfectament el que tenen entre mans, un disseny artístic a l'alçada d'un relat d'época, un director que sap treure-li suc de tot plegat i, last but not least, una música fascinant i captivadora.

La pel·lícula, ho admeto de seguida, no és cap gran obra del cinema. De fet, no és de les millors de Billy Wilder. Fa servir un estil d'humor que envelleix malament. Igual que a One, Two, Three, aquí hi ha jocs de paraules, equívocs, algunes ganyotes i la burla del viejo verde tant pròpia del sempre sarcàstic Wilder. No trobareu un retrat de les misèries socials com a El apartamento o Sabrina, obres mestres que continuen plenament vigents, però si un indefinible encant naïf que provoca que siguem molts els frikis fidels a aquesta comèdia d'intriga. Un dilluns a la nit, plovent a bots i barrals, i havia mitja entrada a la filmo. Proveu a programar un Bergman o un Spielberg.

Un dels punts a favor és la lleugera paròdia que fa de Sherlock Holmes, jugant amb el mite del personatge públic i la molt més prosaica realitat de l'home. Un tema que trobem a d'altres films de Billy Wilder, com Front Page o sobre tot la sarcàstica Ice in the Hole. Holmes té nombrosos elements que segurament van fascinar Wilder. La seva misogínia, l'addicció a la cocaina, la seva impertinència quan el seu talent es troba obstaculitzat per d'altres amb menys talla intel·lectual. Les relacions de Wilder amb les dones van ser sovint conflictives, amb dos matrimonis i diversos afers. I tots els seus col·laboradors es queixaven que quan escoltava una idea que considerava poc brillant, el sovint calmat i de bon humor Billy podia ser molt i molt cruel.

Els papers principals de The Private Life of Sherlock Holmes estan interpretats pels no massa coneguts Robert Stephens (Holmes, aleshores marit de l'avui celebèrrima Helen Mirren), Colin Blakely (el Dr. Watson) i Geneviève Page. Excel·lents actors, però no primeres espases. Si ho és en canvi Christopher Lee, molt solvent en el paper del germà del detectiu, tot i que segurament els personatges més recordats són els de la mestressa del 221b de Baker Street (Irene Handl, una encantadora Mrs. Hudson) i la molt còmica i tendra Reina Victòria a que dóna vida la Mollie Maureen.

Si no em falla la memòria, aquesta va ser la darrera col·laboració de Billy Wilder amb I.A.L. Diamond. Una de les millors parelles de guionistes de tots els temps, responsable entre d'altres joies de The Apartment, per la que van guanyar l'Oscar. Ja he comentat abans que aguantar el caràcter de Wilder no sempre era fàcil, però es veu que va ser ell qui va dir de deixar-ho còrrer. Pel que he llegit a internet, hi ha un tal Michael Hardwick que ha escrit una novel·lització d'aquest guió.

El film havia de constar de quatre històries. La productora va considerar que resultava massa llarg i es van retallar dues, de manera que el que sempre hem vist ha estat una versió molt incomplerta del que Wilder tenia al cap. Tot i així, la pel·lícula no va funcionar i va perdre diners. Als EUA hi ha a la venda un DVD amb escenes addicionals que s'han pogut rescatar i imatges soltes, acompanyades de la maravellosa música de Miklós Rózsa. Wilder va escoltar el seu Concert per a violí i t més tard li va demanar que l'adaptés per a la banda sonora d'un film que estava preparant. De fet, a alguns llocs diu que va ser la música la que va inspirar el film. Podeu veure Miklos Rózsa fent de director d'orquestra a l'escena del Llac dels Cignes. Es tracta d'un música d'una fràgil bellesa, on els aguts del violí són contrarrestats per una orquestració suggerent i captivadora.

Hi ha una categoria de pel·lícules que podriem anomenar petits clàssics. Reconeixem que no són cap maravella i que no formaran part de cap llista de les millors de la història, ni han canviat el curs de l'art cinematogràfic, però que els hi tens un afecte especial, que veure-les un cop i un altre no és cap problema i que quan fa un temps que no les has revisades les trobes en falta. Deixo pendent publicar la meva llista particular, però Billy Wilder hi apareix més d'un cop i aquesta és segurament la primera.

Salut i sort,
Ivan.

Billy Wilder
The Private Life of Sherlock Holmes
Mirisch, 1.970.

dilluns, d’abril 09, 2007

Rhapsody in Blue

Aquest CD va sortir l'any passat i va guanyar el Grammy llatí com a millor àlbum de música clàssica del 2006. I durant massa temps l'he tingut a la nevera.

Michel Camilo - Rhapsody in Blue

Pels que coneixeu Camilo de les seves col·laboracions amb Tomatito, del latin jazz o de la banda sonora de Two Much: res a veure. Pels que associeu Gershwin amb la banda sonora de Un americano en París: tampoc hi ha massa semblança.

Michel Camilo i l'OCB (quin goig que una orquestra de casa nostra guanyi un premi tant important!) ofereixen una versió fresca, divertida i estimulant de la famosa suite de Gershwin. La música té en tot moment una gran vivacitat, fins i tot quan Camilo es queda sol amb el piano en moments més tranquils (al començament de l'Allegro, per exemple) t'atrapa i et fa estar pendent del què passarà a continuació.

Altres versions que he escoltat de Rhapsody in Blue són més mesurades. Puntuen més el fraseig i la melodia, mentre que en aquest cas el que destaca sobre tot és un estat d'ànim efervescent. No sé com ho van enregistrar, però sóna talment com un directe en que els músics estaven engrescats i amb ganes de fer-ne una grossa.

Una nota que no té res a veure amb el disc i sí amb el nostre petit país. L'orquestra té un impossible nom oficial, Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, fruit de dues administracions amb afany de protagonisme; una marca local, OCB, críptica i impersonal però fàcil de recordar i pronunciar; i una marca internacional, Barcelona Symphony Orchestra, senzilla i semblant a les d'altres grans orquestres. Política, disseny i utilitat, tot en un.

Em sap molt de greu haver-me perdut el seu recent concert a l'Auditori. Podeu escoltar fragments del disc aquí.

Salut i sort,
Ivan.

Michel Camilo
Rhapsody in Blue
Telarc, 2006

dimarts, de novembre 07, 2006

A Life of Music

El texà John Cerminaro és un dels més reconeguts intèrprets de trompa que hi ha a l'actualitat. Aquest any ha publicat un interessantíssim recull de quatre concerts.

John Cerminaro - A life of Music

Concerts, en sentit doble, ja que responen al format musical de concert i perquè són enregistraments en directe. Composicions de Glière, Richard Strauss, Mozart i Amram on el solista desplega el seu gran talent i les respectives orquestres acompanyen a l'alçada. Quan algú es diu New York Philarmonic Orchestra i es decideix a gravar amb el seu nom, hi ha un nivell indiscutible.

Encara que no en sigueu gaire de la música clàssica, aquest és un CD molt recomanable. Música fàcil d'entrar, vivaç, amb ritme alt i sonnoritat suau. La trompa com a instrument solista, encara que no és un dels instruments més reconeguts, fa que el conjunt hagi de reposar sobre la melodia i no el timbre de l'instrument. Això, crec que jo que parlo perquè tinc boca, fa que les composicions per trompa siguin més dolces que les que són per violí, més punyents, o per piano, on es presten a l'estridència.

Sobre John Cerminaro, només afegir tres anècdotes que poden indicar el seu prestigi i qualitat com a músic. La primera, si busqueu la seva discografia a Amazon, us trobareu que tots els àlbums estan valorats amb el màxim de puntuació. La segona, ha donat nom a un model del seu instrument. La tercera, aquest darrer àlbum l'ha publicat el segell d'un altre músic, una concertista de violí. Fins ara, només havia publicat els enregistraments de la mateixa Nadja Salerno-Sonnenberg, enregistraments històrics de músics ja finats i de la talla de Furtwrangler i Toscanini. Cerminaro és el primer solista viu de qui recuperen diversos enregistraments, que segons el protagonista "tenia guardats a una capsa de sabates dins l'armari".

Queda clar que sempre és bona idea sortir de l'armari.

Salut i sort,
Ivan.

John Cerminaro
A life of Music
NSS Music, 2006.