Oh My Nola

Sembla que l'huracà Katrina va tenir conseqüències psicològiques importants als EUA. A molts els va costar d'entendre que la primera potència del planeta tingués una reacció gairebé tercermundista davant d'una catàstrofe natural, i això ha provocat una certa depressió, molt curta perquè també són molt orgullosos i estan molt pegats del seu país. Una de les reaccions al Katrina ha estat aquest àlbum, on Harry Connick Jr. ha volgut retre homenatge a la seva ciutat natal, Nova Orleans.

Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l'espectacle i menys cap a l'art. Per entendre'ns, després d'haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.

Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l'escoltarem com ell s'escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l'orquestra. Grans dosis d'entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L'àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm'n'blues, dixie, i de pop.

Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.

Salut i sort,

Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.

Jazz

Tots teniu al cap la mena de musica que es pot escoltar a tot el mon occidental.

A la India, pero, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perque a tot arreu posen musica india, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a paisos arabs com Siria i Jordania, o d`Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la musica autoctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el pais mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica arab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japo ... hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen musica occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japones.

En canvi, a tots els llocs on algu pot estar "buscant un moment de tranquilitat", alli posen jazz. Aixo inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafes, la sala d`estar dels ryokan ... un munt de llocs.

Musica tradicional japonesa? Nomes l`hem sentida al fil musical de l`estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc mes que prou. Pel que llegeixo, aqui tenen mes aficio a la musica classica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant facil per escoltar sardanes o l`Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Jazz al Laie

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d'un recull d'estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l'àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet

Arriba ara la segona part de la col·laboració entre el guitarrista Pat Metheny i el pianista Brad Mehldau.

I si recordeu l'article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m'han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l'art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l'instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l'escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l'alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Braggtown

Branford Marsalis ha reunit el seu quartet per a oferir-nos un altre gran disc de jazz.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d'ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d'aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l'entorn es posen d'acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d'estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d'ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m'escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l'enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l'inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l'estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d'allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d'allò que m'hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

Not Too Late

La Jones ha parit un àlbum càlid, suau i dolç, però que no m'ha impressionat com jo li demanava. Molt apte per a convocar audiències massives i guanyar Grammies, però lluny d'aquell Come Away With Me que em va fer obrir la boca de bat a bat a la FNAC i va provocar que me'l comprés a l'instant. I és que a mí el seu debut em va impressionar de debó.

Enteneu-me bé: Not Too Late és un disc molt bo. Un acompanyant perfecte si voleu llegir o estudiar, una bona música de fons mentre esteu conduint, i una banda sonora molt lluïda per un sopar romàntic. Està interpretat i produit sense cap mena d'error i amb gran luxe, però li falta quelcom, digueu-li màgia, geni, sentiment o com vulgueu, allò indefinible que separa el bon material que t'agrada d'aquell que et fa emocionar i t'enganxa per sempre. Hi ha un munt de cançons excel·lents, però cap obra mestra.

La qüestió és que Not Too Late té una barreja d'estils que no l'afavoreix gaire. Trobem musical dels anys 30 (My Dear Country) pop jazzy (Wish I Could), new orleans (Sinkin' Soon), pop (The Sun Doesn't Like You), i blues (Until The End, Broken), soul (Thinking About You) i fins i tot western (Wake Me Up). Tota una demostració de versatilitat per part de la Norah Jones, però alhora una demostració d'atonia interpretativa, ja que la seva veu sóna exactament igual en tots aquests registres, sense que se'ls faci seus. Un repàs al bo i millor de la tradició musical americana donava per molt més.

En qualsevol cas, Not Too Late és un pas important en un moment crític de la carrera de Norah Jones. Després d'entusiasmar amb un debut dedicat al jazz i de decebre artísticament (alhora que encertar comercialment) amb Feels Like Home, àlbum dedicat més aviat al pop, Norah Jones havia participat en experiments (Peeping Tom), divertiments (amb la seva banda paral·lela, els Little Willies) i un munt de discos de gent que no té gaire a veure amb el seu estil (Foo Fighters, Ryan Adams, Dayna Kurtz) i durant el 2006 s'ha trobat amb la mort del seu productor habitual Arif Mardin. O sigui que havia curiositat per saber quin rumb prenia.

Com també hi ha molta expectació per saber en què acabarà My Blueberry Nights. Aquest és el títol que sembla que tindrà el film que constituirà un doble debut a Hollywood: el de Wong Kar Wai (Hierro 3) amb un film rodat en anglès i el de Norah Jones com actriu, i a més en el rol protagonista. La resta del repartiment (Jude Law, David Strathairn, Natalie Portman, Ed Harris i Rachel Weisz) no pot ser més alentador.

Al final, resulta que el que trobo és que la veu de la noia no dóna tant de si com les expectatives que ha estat capaç de generar la música que composa aquesta jove que segurament ens depararà noves i agradables sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Norah Jones
Not Too Late
Blue Note, 2007.

Givin' It Up

Una parella d'icones de l'anomenat smooth jazz signen un disc perfecte, en el que han aplegat un munt de figures convidades.

Els convidats físics inclouen Patti Austin (una grandíssima i menys coneguda del que es mereix cantant de jazz), Paul McCartney, Herbie Hancock i Stanley Clarke, i entre els convidats virtuals, aquells que van escriure cançons que aquí es versionen, podem mentar Darryl Hall (Every Time You Go Away), Sam Cooke (Bring It on Home to Me) o Bobby Womack (Breezin'), o sigui que estem dient paraules majors.

El resultant és excel·lent, tant quan la cosa sóna més smooth (Summer Breeze), més jazz clàssic (sorprenentment Breezin') o quan els pega pel rythm'n'blues (Every Time You Go Away, dels Hall & Oates). Barreja d'estils i homogeneitat en el tractament: guitarres dolces i veus suaus, amb acompanyaments càlids i mig temps contundents formen un disc que ens agradarà molt i igual a tots els que haguem passat la barrera dels 30 i la necessitat compulsiva de tralla/ritme perquè si. S'alternen les lentes per a ballar agarrat i les més marxosetes per a bellugar-se amb més ritme, però no és un disc per a la pista sinó més aviat per acompanyar una xerrada i una copa.

A més, tots dos protagonistes mostren un excel·lent moment interpretatiu. Al Jarreau resulta menys protagonista del que es podria esperar, especialment quan veus que ha afegit lletres a algun tema instrumental i que és l'únic dels dos que ha composat manterial per l'àlbum, però quan canta ho fa amb sentiment i convicció, sense escoltar-se a si mateix. Per la seva banda, George Benson encerta a fer alguns dels millors solos que li recordo en molt de temps. Durant anys he tingut la impressió que s'imitava a si mateix, però en aquest disc no sóna tant a impostura com a desenvolupament natural de les cançons.

Si a més haguessin convidat Kenny G l'alineació hagués estat complerta, però possiblement s'haguessin passat de sucre, però així els ha quedat rodó.

Salut i sort,
Ivan.

Al Jarreau & George Benson
Givin' It Up
Concord, 2006.

Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

From This Moment On

Diana Krall ens proposa aquest any un disc ple de swing i de el so de les big bands.

El so és impecable, la selecció de cançons és indiscutible, els músics són excel·lents, i el disc es queda curt. Perquè? Pel que gairebé sempre li trobo a la Krall: li falta sang. Al seu directe a París, per mi el seu millor enregistrament, desbordaba passió. Al seu primer àlbum de casada, The Girl from the Other Room, desprenia romanticisme i emoció. Però la resta de la seva discografia és elegantment freda.

Enteneu-me bé: és un bon disc, m'agrada, no està malament, però Deu me'n guardi de recomanar-li a ningú. Perquè també el trobo un disc avorrit, adient per acompanyar-me mentre estic estudiant Psicosociologia del Consum (com fa una estona), treballant, o llegint el diari. Durant molt de temps vaig evitar tota la música que portava l'etiqueta jazz a sobre per culpa d'aquella música bonica-però-freda que sempre sóna a les pel·lícules quan hi ha l'escena de la festa a Hollywood, a la vora de la piscina, tothom ben vestit, com la que hi ha a The Player (de Altman, mort fa poc i del que no he parlat). Si escoltes una cançó (per exemple Exactly Like You, què per mi és la millor del CD) molt probablement diràs que t'agrada molt. Però si una hora després d'haver escoltat l'àlbum et demanen l'opinió, voldràs tornar-lo a escoltar per si de cas, perquè el més segur és que hagis desconnectat.

A banda de la meva crítica a l'estil vocal de la diva, cap altra objecció. Segurament s'emportarà algun Grammy, vendrà molts exemplars, el descarregaran encara més cops, i quan torni a fer concerts continuarà exhaurint les entrades. Res a dir.

La Diana i Elvis Costello esperen bessonada abans de Cap d'Any. Esperem que en lloc de pa portin alguna mica de pebre sota el braç.

Salut i sort,
Ivan.

Diana Krall
From This Moment On
Verve, 2.006.

Metheny Mehldau

La col·laboració entre un geni de la guitarra i un mestre del piano ens deixa un decebedor i molt bon disc.

Vaig descobrir Pat Metheny mentre estudiava Informàtica, gràcies a Anna, que creia que era el millor músic del món. Des d'aleshores és un dels meus guitarristes de referència. Construeix una música molt agradable, amb punxes agudes i planúries suaus, regalant estones dolces i moments de gran intensitat. Fa discos que tant li podria regalar a mon pare com recomanar-li als meus cosins més joves. Porta trenta anys al cim del jazz modern.

Brad Mehldau és un descobriment molt més recent, gràcies a una crítica crec que de La Vanguardia. Un pianista modern però ortodox, que desenvolupa improvisacions i temes moderns amb una aproximació clàssica. Ha fet solos, trios i ha participat en projectes més amplis. Si t'agrada el jazz, és algú a qui anar seguint, perquè tothom el dóna com el pianista més interessant d'aquesta generació i el senyala com futur hereu del mestre Jarrett.

Amb aquests antecedents, i sabent que quan una discogràfica junta dos galls al mateix estudi de gravació la cosa va de bo, les expectatives són màximes. El que aquest any hem tingut és només la primera part d'aquella col·laboració, una setmana plegats a un estudi de Nova York, al desembre del 2.005. Durant el 2.007 s'editarà un segon àlbum.

I aquest primer àlbum són tres peces de Mehldau i set de Metheny, de qualitat bona i uniforme, sense cap genialitat però tampoc sense farciments innecessaris. Tot sóna bé, seguint fidelment els estils respectius i aconseguint fer-nos creure que aquest duo ha tocat junt durant anys. El diàleg entre tots dos instruments és natural i brillant en ocasions, sense cap mena d'interferència -fet destacable en aquesta combinació d'instruments. Hi ha talls que animen i n'hi ha que emocionen, tots agraden. Un molt bon àlbum de jazz modern, amb improvisacions (hi ha un moment que Mehldau sembla que imiti Keith Jarrett), amb bon free jazz i amb tres peces del pianista que amb la guitarra guanyen molta vivacitat.

Però jo em quedo decebut. Decebut perquè els anteriors duets de Metheny, amb monstres com John Scofield o Charlie Haden van deixar obres mestres inqüestionables. La suma de talents hauria de multiplicar el resultat, i aquí només arriba al màxim de tots dos. A més, no hi ha cap mena d'innovació. Fa més de 10 anys vaig anar -amb aquella Anna- a veure Metheny al Velòdrom, on presentava Parallel Realities acompanyat de Jack DeJohnette, Herbie Hancock i Dave Holland (aquests si que eren galàctics i no uns que es vestien de blanc...) i la música que interpretaven era calcada de la que podeu escoltar en aquest àlbum. 10 anys haurien de notar-se. Quan dos genis no aprenen del pas del temps, malament.

O sigui que si prescindiu del totxo que us he fotut i escolteu el disc, us agradarà. Però no espereu una obra mestra, perquè no és el cas.

Salut i sort,
Ivan.

Pat Metheny & Brad Mehldau
Metheny Mehldau
Nonesuch, 2.006

Half The Perfect World

Juliol passat ja vam parlar de l'anterior treball, Careless Love de Madeleine Peyroux. Ara ens hem pogut empapar del seu quart i de moment darrer àlbum, senzillament sensacional.

En aquest CD escoltareu jazz vocal, elegant i passionat. Barreja composicions pròpies i de versions d'altres (Joni Mitchell, Serge Gainsbourg, Chaplin, Mercer, i l'èxit pop Everybody's Talking) que no fan sinó confirmar que els grans músics no es deixen encorsetar en etiquetes de ferro. El grup d'acompanyament, dominant guitarres i piano, és discret i eficaç alhora. Afegiu-li òrgan i cordes allà on han volgut canviar de to i obtindreu tot el ventall de tonalitats jazzistiques.

Si a Careless Love exprimia la semblança de veu amb Billy Holiday, aquí la Peyroux amplia el seu registre vocal, sense perdre gens ni mica. Sóna més continguda però alhora transmet més sensibilitat. I amb una dicció perfecta, fins i tot en francès, que et permet entendre perfectament la lletra de totes les cançons.

Us deixo amb l'enllaç a la seva web oficial, el video de l'engrescadora I'm All Right i un avís: dimarts 21 de novembre toca a Barcelona, dins de la programació del Festival de Jazz.

Una dotzena de cançons d'aire sentimental, íntim, romàntic i una mica nostàlgic també. Més que recomanable.

Salut i sort,
Ivan.

Madeleine Peyroux
Half The Perfect World
Rounder, 2006.

The Carnegie Hall Concert

Un altre geni que torna. Keith Jarrett ha superat la síndrome de fatiga crònica que durant uns anys l'ha mantingut a mig gas i ara ja torna a publicar els enregistraments dels seus concerts en solitari.

De fet, ja va publicar Radiance l'any passat. Però aquell era un àlbum extrany, on havia improvisacions més curtes del que és habitual en ell i que tenia un aire ombrívol i abstracte del que era difícil enamorar-se. Aquest concert en canvi, cel·lebrat el setembre del 2005 i publicat just un any després, és un pas més en la mateixa direcció, però un pas molt més ferm.

Teniu al davant dos CDs amb gairebé dues hores de música, principalment el piano i també les vocalitzacions tant característiques de Jarrett. I els aplaudiments del públic, que d'atronadors ho diuen tot. Era la primera actuació en solitari de Jarrett als Estats Units en 10 anys i d'Allentown es va sortir.

Els que el coneixeu del Köln Concert trobareu que les peces són més curtes, la que més dura fa 10 minuts. El primer CD és més trist i melancòlic, musicalment més clàssic, més aspre. Jarrett destila intensitat al piano i sentiment amb el coll, l'aire et porta tota l'emoció que ell hi bolca a l'escenari. No saps cap on va, però no pots deixar d'escoltar-lo.

El segon CD comença amb Part VI, la sisena improvisació i per mí la més extranya. Jarrett no deixa d'embolicar la troca i de canviar de registre, alhora que va augmentant el ritme i la intensistat de la interpretació. Tot això només per preparar-te pels vuit minuts i mig de la Part VII: divertida, vital, optimista, lluminosa, sensible i tècnicament magistral. Una obra mestra. Ja l'ha armada. El concert acaba amb tres peces més, romàntiques i potents alhora, que mantenen l'altíssim nivell.

I aleshores arriba el millor de tot i també el que ningú s'esperava: els bisos. Inesperat perquè Jarrett acostuma a tocar algun estàndar i prou, però aquí ens regala dues composicions seves noves, l'estàndar de rigor (Time On My Hands) i dues peces seves de fa més d'un quart de segle. Interpretar el seu repertori antic és quelcom que tampoc no acostumava a fer. És en aquestes peces on Jarrett es deixa anar definitivament. No us perdeu el boogie de True Blues, una autèntica festa.

Fa un parell de dies vaig descobrir que vaig tenir el CD de Pearl Jam massa temps esperant. Ara corro a buscar entrades pel proper concert de Keith Jarrett a l'Auditori. Feia molt de temps que no disfrutava tant d'un CD.

Salut i sort,
Ivan.

Keith Jarrett
The Carnegie Hall Concert
ECM, 2005.

Rendezvous in Rio

Crec que van ser les Variacions Goldberg que es van encarregar a J.S. Bach per aconseguir que un noble alemany aconseguís vèncer l'insomni i pugués dormir plàcidament. A banda de l'indiscutible talent de Bach, una poderosa raó per a que s'emportés l'encàrrec va ser que encara no havia en Michael Franks.

Vaig descobrir aquest cantant fa uns quinze anys, coincidint amb un concert que va donar a la Vall d'Hebron en que també actuava Kenny G. Aleshores ja em va semblar el mateix que ara: no té mala veu, canta bé, li falta sang. El senyor té un estil definit, no hi ha dubte.

Rendezvous in Rio conté 10 cançons tallades per un patró d'elegància i relaxament, de les quals la que dóna nom al recull és la millor. Si us heu fixat en la portada de l'àlbum, ja podeu ensumar de què parlo. Com dóna a entendre el nom de l'àlbum, la inspiració de la música brasilera és gran, però el talent de Franks aconsegueix que les sambes i el jazz més dolç casin bé.

Un bon disc que no us farà saltar d'alegria, però acompanya mentre estàs fent qualsevol altra cosa.

Salut i sort,
Ivan.

Michael Franks
Rendezvous in Rio
Koch, 2006.

Nothing Serious

Avui comentem el darrer compacte de Roy Hargrove, o sigui que parlem de jazz.

La part que més m'ha agradat és la que explora els camins del latin jazz, amb el piano (Ronnie Mathews) i la bateria (Willie Jones II) marcant el ritme i la tonada de manera principal, compartint el protagonisme de la trompeta de Mr. Hargrove. Els passatges en que s'endinsa en els camins del hard-bop, naturalment més complexes, tenen la dificultat afegida d'uns solos entrellaçats que s'acaben fent llargs i feixucs.

La interpretació bascula entre els moments més ferotges, protagonitzats pel mateix Hargrove i el seu saxofonista Justin Robinson i els més amicables, però sense perdre mai ni l'elegància ni la sofisticació. És un CD que no pots oblidar que sóna, sempre passa alguna cosa.

A la web de Verve podeu escoltar què tal sóna. Aquest mateix any, Roy Hargrove ha publicat un altre àlbum amb acompanyament elèctric i de tendència més soul i funk, juntament amb la banda The RH Factor, que també trobareu allí.

No mata però tampoc fa mal. Es pot escoltar bé.

Salut i sort,
Ivan.

Roy Hargrove Quintet
Nothing Serious
Verve, 2006.

My Flame Burns Blue

L'admiració de l'hiperactiu Elvis Costello envers el jazz va molt més enllà de la seva famosa parella Diana Krall.

Nota prèvia: hi ha dues versions de l'àlbum. La de dos CDs és la bona, que porta 14+18 cançons i un bonus CD amb extractes d'Il Sogno, la seva primera òpera. La reduïda (malauradament la que circula per internet) és la que jo he pogut escoltar, amb només el primer CD.

Costello, aquest cop allunyat del pop que ha conreat en solitari, amb Paul McCartney i amb The Attractions, ha parit un àlbum de jazz que a més ha enregistrat en directe. M'imagino que aquest animal escènic va fer disfrutar de valent l'audiència al concert de l'estiu del 2004. Els pocs que vam veure De-Lovely ja vam poder gaudir d'un tastet que deixava ben clar que tenim al davant un crooner talentós i poc convencional.

El treball és una mena de cel·lebració del jazz que li agrada a Costello, que abarca pràcticament tots els pals: latin jazz, be-bop, swing, balades que farien la delícia de Tony Bennett i peces que semblen sortides del baül secret de Kurt Weill. I no només ens ofereix varietat: la quantitat i la qualitat acompanyen. És un disc extraordinari.

La immensa majoria de cançóns són pròpies. Fins i tot s'ha atrevit a donar lletra a tres temes de Burt Bacharach, Charles Mingus i Billy Strayhorn. El que en altres hagués estat un acte blasfem, aquí és una delicada adaptació. El repartiment està hàbilment seleccionat i ordenat de manera que el concert va passant per moments de descans i per fases àlgides, entretenint sempre i apassionant en estones prolongades però no esgotadores.

La veu de Costello sóna com mai. Ell no té el timbre de Sinatra, ja ho sabem, però la seva tècnica és excel·lent i no desmereix el sensacional acompanyament de l'holandesa Metropole Orkest, la única big band de jazz que té una secció de corda.

Un magnífic treball que haurà entusiasmat gent com el meu admirat Joe Jackson i que podeu tastar a la web oficial d'Elvis. Friso per comprar-me el CD. I per poder escoltar el seu darrer treball, el també jazzístic The River in Reverse, amb el pianista Allen Toussaint.

Salut i sort,
Ivan.

Elvis Costello with the Metropole Orkest
My Flame Burns Blue
Deutsche Grammophon, 2006.

Django & Stephane

EL RINCÓN DE ALVY SINGER: UNA DE TUBOS: "DJANGO" Els que no sou fans de Woody Allen segurament no ho sabeu, però Alvy Singer és el nom del personatge que Woody interpreta a Annie Hall. Per tant, quan vaig veure un blog que es deia El Rincón de Alvy Singer, em va cridar l'atenció directament. El seu post d'avui és un enllaç a un video a YouTube, un noticiari de cinema que no arriba als quatre minuts, on dos genis de la música et fan gaudir del seu art. Senzillament deliciós. Salut i sort, Ivan.

Duets decebedors

La indústria discogràfica periòdicament crea o reaprofita modes per a augmentar les vendes. Aquestes modes de vegades són d'estils musicals (brit-pop, electropop, etc.), de vegades tipus de grup (de jovenets adolescents, bandes de rock gòtic amb cantant femenina, per exemple) i de vegades de format, com els ara ja passats unplugged i els àlbums de duets.

Crec que B.B. King, artísticament a la UVI però econòmicament en plena forma, ja porta tres recopilatoris de duets, sense comptar l'àlbum que va fer mà a mà amb Clapton. La Streisand va llençar al mercat un CD doble de duets on no havia una sola gravació nova. Sinatra va fer un altre doble CD amb tot de parelles a qui no va arrivar a conèixer mai, perquè ell no es va moure de L.A. mentre Bono enregistrava la seva part d'I Got You Under My Skin a Dublin, per exemple. I podem seguir amb una llarga llista ...

Ara és el gran Sergio Mendes qui ha sucumbit a la moda dels àlbums de duets. Resulta que un dels membres de The Black Eyed Peas, Will.I.Am, és un gran admirador seu i l'ha convençut per a gravar aquest engendre. Perque un àlbum on es destrossa la bossa nova a ritme de rap mereix, sent molt pietosos, aquest qualificatiu. La intervenció dels Black Eyed Peas no millora en res una joia com Mas que nada, la que obre el disc. A partir d'aquí ens trobem entre el vulgar (recreacions de samba, bossa nova i clàssics que pàlidament recorden els originals) i el pitjor (millor no ho escolteu). Que hagin enganyat a gent com Stevie Wonder per a participar en això no deixa de sorprendre'm.

Precisament Wonder va col·laborar a un altre decepcionant àlbum de duets, el que va signar l'any passat Herbie Hancock, acompanyat de gent com Christina Aguilera, Sting, Gina Gershon (si, l'actriu de films com Showgirls o Lazos Ardientes), Annie Lennox, Santana, Paul Simon i Joss Stone. Amb aquesta nòmina al darrera, qualsevol aficionat no gaire exigent pot esperar quelcom més que un decent CD de pop, què és el que ens trobem: ni una sola gran cançó original, només algun cover ben resolt. De Hancock jo hagués esperat, si no una relectura jazzy dels temes, si almenys uns arrenjaments brillants. Però ni una cosa ni l'altra.

Esperem que tots aquests creadors creïn quelcom original i propi. Segur que serà millor.

Salut i sort,
Ivan.

Sergio Mendes
Timeless
Concord, 2006.

Herbie Hancock
Possibilities
Vector/Hancock, 2005.

Catching Tales

La moda dels cantautors pop inclou l'anglès Jamie Cullum, amb una proposta jazzy apta per a un públic molt ampli.

La virtut més gran d'aquest àlbum és que no molesta. És una música suau i sense arestes, i la col·lecció de cançons abasta des de balades com Oh God fins a les més rítmiques com My Yard, però sense abusar de cap de les dues. Estilísticament, el senyor Cullum es mou entre el jazz de 7 Days To Change Your Life i el pop més divertit i actual de London Skies, però el que més abunda és el pop d'inspiració jazzy, com a Photograph o Our Day Will Come.

Les influències de Cullum són clarament identificables: gent com Elton John, Supertramp, Stevie Wonder, Al Jarreau i Harry Connick Jr. ha degut guanyar molts diners amb els discos que l'ara cantant els va comprar fa anys. Però, per a desgràcia seva, Jamie Cullum no té una veu tant càlida ni canta amb la personalitat o el vigor necessaris per a donar-li a l'enregistrament un punt d'emoció. L'instrument que predomina és el piano, però en cap moment no estem parlant d'un Dr. John, sinó d'un Gilbert O'Sullivan. Està més pendent de no molestar ningú que no pas d'enganxar a uns quants.

Agradable d'escoltar, però li falta un pèl de sal.

Salut i sort,
Ivan.

Jamie Cullum
Catching Tales
Verve, 2005

Patty Waters Sings

Patty Waters té una veu càlida i domina la tècnica vocal. Punt a favor.

He descobert aquest CD gràcies a una elogiosa referència a un disc en directe que la Waters ha publicat el 2005 i no he pogut localitzar. I és una llàstima, perquè ara estic molt encuriosit per saber com és un concert seu.

Les set cançons d'aquest CD són balades de jazz vocal clàssic, que la senyora interpreta magistralment amb un acompanyament mínim de piano que no fa més que agrandir la seva veu delicada. Màxim rendiment amb mínim de despesa. La inicial Moon, Don't Come Up Tonight és impressionant.

Però, l'album inclou també un llarg tema experimental, Black Is the Color of My True Love's Hair, què és una història completament diferent. A mi em recorda les improvisacions de Jimi Hendrix amb la seva guitarra: suposo que hi ha un punt indefinible on uns pensen que és genial, d'altres agoserat o innovador, i altres que és una anada d'olla.

L'acompanyament instrumental canvia del delicat acompanyament al ruidós acompanyament, i l'exhibició -portentosa, cal dir-ho- vocal de la cantant ens porta dels crits als gemits i d'allà a la recitació. En experimentació vocal jo m'he quedat en Bobby McFerrin, no sóc prou innovador. (I Hendrix m'agrada, però també reconec que amb un canuto abans, la seva música millora molt.)

Per quan volgueu descobrir sensacions noves.

Salut i sort,
Ivan.

Patty Waters
Sings
Caliber, 1965

Try! John Mayer Trio Live

Després de dos anys de silenci, ens arriva aquest enregistrament en directe, en companyia de dos altres músics reconeguts en la portada de l'àlbum a igual nivell que el protagonista -gest no gens usual.

La música de John Mayer és pot qualificar com de blues eclèctic, que va des de l'ona Lenny Kravitz (els tres primers temes, com Who Did You Think I Was) fins al blues clàssic d'Out of My Mind, amb llarg intro de guitarra al més pur estil B.B. King, passant pel soul de cançons com Vultures on s'aprecia la influència d'uns Hall & Oates i d'altres com el cover del I Got a Woman de Ray Charles on semblen recuperar sons fussion dels anys 70 i 80.

La interpretació que fa la banda és vigorosa i amb prou qualitat tècnica. Hi destaco el bateria Steve Jordan, molt bo. La guitarra de Mr. Mayer és prou eficaç i el seu estil vocal imita -per mi, clarament- el Lenny Kravitz. Això no l'afavoreix especialment, però tenint en compte -comentari racista- que el senyor Mayer és blanc, té el seu mèrit. El baix, Pino Palladino, no desentona gens.

Per cert, si no em fallen les oïdes, diria que els bisos es van reclamar en castellà ("otro, otro").

En resum, un àlbum molt recomenable.

Salut i sort, Ivan

John Mayer Trio Try! John Mayer Trio Live Columbia, 2005