Amor bèstia

Ja fa molts anys que vaig veure Tot el que volia saber sobre el sexe, però no gosava preguntar, del meu admirat Woody Allen. No la tinc com una bona pel·lícula, només el vaig trobar entretingut a estones, d'altres em va semblar massa hiperbòlic o mancat de la subtilitat necessària per a fer riure amb un tema tant seriós com és el sexe.

Concretament, recordo la història de Gene Wilder enamorat d'un anyell, que vaig trobar ridícula. Suposo que és per això que no vaig voler anar a veure el gran Josep Maria Pou amb el seu muntatge de la La cabra, o qui és la Sílvia. Ridícula per massa exagerada.

Doncs bé, ara mateix estic llegint un llibre de viatges del Michael Pallin. En un dels seus capítols explica que llegeix al New Zealand Herald la notícia d'un robatori a un sex shop. Dos individus van robar un maniquí, una nina inflable (literalment, "blow-up doll"; algú em pot aclarir què és?) i una ovella inflable. La policia, per tranquilitzar la població, va aclarir que el maniquí estava vestit.

No m'he equivocat al llegir. An inflatable sheep no admet gaire dubtes.

Crec que hi ha diverses preguntes que necessiten resposta:

• Quina mena de persona vol una ovella inflable?
• Per a què? Vull dir, per a què és millor que una nina inflable? (ja no parlo d'una noia real; ni tampoc d'una ovella real!)
• Quina és la demanda mínima a partir de la qual es justifica la producció i venda d'un producte? Aquí cal aclarir que el succés va passar a Wellington, que ara fa 10 anys (a l'época del viatge de Pallin) tenia uns tres-cents mil habitants. I es veu que el negoci dóna per viure.
• Quina mena d'amic et regalaria una ovella inflable? N'hi ha d'econòmiques, si és que la voleu regalar com a objecte de broma.
• Quins criteris fa servir la policia neozelandesa en la seva política de comunicació?

D'aquí quatre anys el Mundial de Rugby serà a Nova Zelanda. Una bona oportunitat per descobrir una terra llunyana, i fer coneixences interessants.

Salut i sort,

Scoop

Aquest any Woody Allen ens proposa una comèdia amable que ben bé podia haver filmat el Hollywood dels anys 30 o la Ealing anglesa de la postguerra.

Fa uns anys, quan jo comentava amb els amics que el meu cineasta favorit és Woody, tots em contestaven que totes les seves pel·lícules són iguals. Gens més lluny de la realitat. En realitat, té quatre tipus de films, i no descarteu que als seus 72 anys, encara no ens sorprengui amb alguna nova innovació a partir d'ara. Sense voler extendre'm massa, Woody ha conreat la comèdia d'acudits curts (per exemple, a Take The Money and Run), la comèdia existencial (a partir d'Annie Hall), el drama existencial (com a Interiors) i la comèdia intel·ligent sense pretensions (com a Alice), grup al que s'adscriu Scoop. Pel camí també li ha donat temps a crear amb Zelig un gènere nou, el mockumentary, que ara té força èxit als festivals alternatius.

Doncs això, que Scoop és una comèdia de misteri i amb tocs fantàstics sense més pretensions que entretenir i lluir el talent còmic de la Scarlett Johanson. Els habituals dels films d'Allen la podeu relacionar amb The Curse of The Jade Scorpion, més que amb Manhattan Murder Mistery o Alice, també del mateix pal. El resultat és un film satisfactori, molt previsible però divertit i ben executat, amb un punt d'histrionisme i alguna crítica aïllada a una societat i una classe social on es valoren les aparences més que cap altra cosa, però que no passa de ser una comèdia d'entreteniment.

Serà una peça molt menor de l'extensa filmografia d'Allen, però encara és una bona pel·lícula, que no hi ha gaire gent que tingui el seu nivell. Tot i així, el guió es nota poc pulit, potser conseqüència dels plaços que s'imposa aquest home, que per anar a rodar a Londres acompanyat de la seva família, només pot rodar a l'estiu, durant les vacances escolars dels nens.

Com a director, Woody aconsegueix que totes les peces encaixin perfectament. Les interpretacions de Scarlett i la seva pròpia tenen el punt d'exageració que una comèdia fantàstica necessita, Hugh Jackman personifica perfectament el jove membre de l'aristocràcia anglesa, tot demostrant que és capaç de fer papers normals i no només del gènere fantàstic, i els secundaris fan el seu paper més que correctament. Reconeixereu alguna cara coneguda que mai no haurieu imaginat en un film d'Allen.

En el que continua sent únic és en la seva independència de la comercialitat. Qualsevol altre director, tenint la possibilitat de lluir la Johansson en banyador i en escenes de llit, ens hagués regalat una bona dosi d'erotisme. Woody, el just per a transmetre la intenció del guió.

Salut i sort,
Ivan.

Scoop
Dirigida per Woody Allen
BBC Films, 2006.

Misteriós assassinat a Manhattan

D'un film perfecte, surt una obra de teatre molt entretinguda i prou divertida.

L'únic dolent d'anar a veure aquesta peça de teatre és que, com que he vist tres o quatre cops la pel·lícula, la part de presentació de la trama se't fa farragosa. Mon cosí Ferran, que no pateix aquest biaix, també va trobar que el començament era un pèl ensopit.

És una comèdia amb tocs d'intriga. No comento la trama perquè espatllaria algun moment que paga la pena veure'l sense avís.

L'adaptació que fa Martín del guió és molt bona, perquè simplifica la història sense deixar de banda res esencial. Es mantenen alguns gags dels diàlegs original (entre ells un de Wagner que Allen ha fet servir a més d'un film). L'únic que cau pel camí és la personalíssima mirada de Woody Allen, capaç de transmetre sentiments i suggerir reflexions amb recursos molt subtils. Amb Manhattan Murder Mystery (ja fa tretze anys!) Allen va relaxar-se i divertir-se, envoltant-se d'amics i rodant segons les seves paraules, la pel·lícula que li hagués agradat anar a veure al cinema en aquells moments, mentre durava tot el procés de divorci amb Mia Farrow. Però, encara que ell no ho vulgués fer, el film incloïa una certa visió sobre què passa o pot passar quan fa molts anys que el matrimoni fa anys que s'ha instal·lat a la rutina i apareix un tercer. Comparar el tractament del matrimoni i l'adulteri a aquesta obra amb les anteriors Husbands and Wives i Crimes and Misdemeanors és apassionant. Aquest component queda molt diluït a l'adaptació que ha fet la periodista Elisenda Roca.

Els actors adapten el registre al mitjà teatral, molt més donat a l'exageració i la caricatura que no el cinema. Si és cert que tots ho fan prou bé, no ho és menys que el pes de la representació recau òbviament en la Guallar i en Pep Ferrer, que són qui s'emporten els més grans aplaudiments al final. Ell composa el personatge exactament de la manera que Woody ho va fer a la pantalla. És una decisió molt discutible (per manca de creativitat) però també molt arriscada i Ferrer se'n surt excel·lentment. Hi ha gestos que creus que l'ànima de Woody Allen ha viatjat fins el cos de l'actor català.

Si vols riure amb una comèdia intel·ligent, aquí tens una excel·lent proposta.

Salut i sort,
Ivan.

Misteriós assassinat a Manhattan.
Direcció d'Elisenda Roca.
Adaptació de J.L. Martín, basat en el film de Woody Allen.
Interpretada per Montse Guallar, Pep Ferrer, Àlex Casanovas, Camilo García, Maria Lanau, i Maribel Altés.
Teatre Condal, 9 de març del 2006.

Ivan, l'huracà

Avui he trobat per casualitat una foto que mostra els efectes de l’huracà Ivan a una casa de Pensacola, Florida. M’ha agafat un atac de curiositat i n’he trobada una altra, presa des de l’estació espacial internacional, i aquesta altra feta de ben aprop.

Resulta que el meu nom s’ha fet servir per a batejar tres ciclons tropicals i un tifó. No és pas per presumir-hi, però no està malament tenir alguna altra referència que no sigui la de sempre: Ivan El Terrible.

Ivan IV va ser el primer tsar de Rússia i va morir, sembla ser que enverinat, mentre jugava una partida d’escacs. Em sembla a mi que, tot i que el seu nom és molt conegut, la gent no sap perquè era “terrible”. La qual cosa ens porta a l’eterna discussió sobre què és més important, si el que fas o la reputació que tens. També anomenada tenir gràcia o caure en gràcia. Tenir talent o tenir sort, tema del Match Point de Woody Allen. Encara que hagués estat molt bo, el pobre Ivan hagués passat igualment a la Història com un personatge terrible, sense que ningú es plantegés què va fer per a merèixer aquest malnom. Us heu demanat mai quines ceremònies agradaven a Pere el Ceremoniós o què va fer Pedro III de Castilla per a ser cruel?

La Wikipedia té una entrada en anglès que en fa cinc cèntims de la tràgica vida d’aquest tsar que tenia el mateix nom que un que escriu blogs.

Salut i sort,
Ivan.

Match Point

Match Point Woody Allen

La darrera de Woody m’ha agradat més que l’anterior, Melinda & Melinda, que ja és dir. Les crítiques havien pregonat que era una nova obra mestra i les expectatives eren altíssimes.

Aquest cop li ha donat per a fer una història de misteri, en principi psicològic, al voltant d’una trama amb punts en comú a la de Crimes and Misdemeanors. La vessant de thriller té una sèrie de debilitats en el guió que són pròpies dels guionistes més interessats en parlar dels personatges que en desmuntar el puzle. Li va passar això mateix a Sidney Lumet quan va rodar A Stranger Among Us (guió del Robert Avrech), una història en que el més interessant era confrontar dues maneres d’entendre la vida. Aquí, l’interès rau en observar un trepa simpàtic, cínic, implacable i molt afortunat, barrejat amb una sèrie de gent molt millor que ell però que no gaudeix de la seva sort.

Veureu que l’argument, a partir de determinat punt, té molts punts comuns amb una altra obra mestra d’Allen, Crimes and Misdemeanors, on en canvi apareixen temes morals ben diferents.

Formalment, canvia la decoració però tot roman igual. Com que a Amèrica no troba productors que vulguin jugar-se els quartos amb ell, ara ha hagut de rodar a la city de Londres; si el jazz és la banda sonora de Nova York, Woody ha decidit que l’òpera és el que li escau a la capital britànica; i el canvi de repartiment, completament britànic a excepció de la bella Johansson, bé forçat pel finançament per part de la BBC. La resta de canvis no ho són: no és el primer drama (Interiors, Husbands and Wives), ni el primer cop que ell no actua (Sweet and Lowdown, per exemple), ni el seu primer thriller (Manhattan Murder Mistery).

Em continua agradant Allen perquè continua fent el que tots els grans autors, en qualsevol mena de gènere, fan: expliquen la vida, com som les persones. En aquesta ocasió ho fa d’una manera freda, desesperançada, gairebé sense sentit de l’humor. Som víctimes de la bona o mala sort, del fate, sembla que digui. I el que diu continua agradant-me, perquè continua sent una reflexió molt lúcida i no gens complaent.

Salut i sort, Ivan.