Els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq

Llegeixo a El Periódico que els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq.

Cada cop em sembla més evident que el desastre que estan patint els Estats Units a l'Irak és degut en gran part a la incompetència dels seus comandaments, més que no a l'habilitat dels seus enemics.

Ha hagut errades gravíssimes en la planificació estratègica (no tenien res pensat per un cop haguessin enderrocat Saddam Hussein), en la gestió diplomàtica (a diferència de la Guerra del Golf), en la gestió de la informació i les relacions públiques (els cauen bastonades per tots costats), en la gestió dels recursos humans (tant dels militars com del personal de seguretat subcontractat) i, pel que ara es veu, també en la gestió del material.

S'apleguen causes diverses. Primerament, l'eufòria d'haver-se convertit en superpotència única i les victòries militars a Panamà i contra Irak en el mandat de Bush pare han portat la intelligentsia conservadora a oblidar les lliçons que tant durament van aprendre als arrossals de Vietnam del Sud.

A més, les forces armades nordamericanes no sembla que estiguin en el seu millor moment de forma. La qualitat de l'armament i el volum d'efectius no tenen rival enlloc del món, però pel que sembla els seus comandaments no aguanten la comparació amb els seus predecessors. Colin Powell, que a més d'home intel·ligent coneix molt bé la casa, ho devia de saber perfectament quan defensava aferrissadament que per guanyar efectivament la guerra calia emprar tots els recursos disponibles des del primer moment. Guanyar per aplastament de l'adversari i dissimular les pròpies mancances.

El fet que el comandament suprem estigui en mans de Bush fill també té la seva importància. M'imagino que aquest home, conscient que el seu cervell no és a l'alçada del seu càrrec, es deixa influir per diversos col·laboradors i que aquesta successió de bons consells el porta a canviar el rumb de la nau bastant sovint. Si vas canviar de destí, inevitablement hauràs de passar per alguna estació intermitja no prevista, possiblement alguna que no t'agradarà.

I finalment, hi ha la qüestió del lideratge moral. Per a que un exèrcit sigui un arma eficaç, és condició no suficient però si imprescindible que els seus soldats estiguin disposats a deixar-s'hi la pell. Això, per molt que diguin, no va implícit en el contracte. Has de convèncer la tropa no només que fan el que és correcte, sinó que és imprescindible fer-ho i que si no assoleixen els objectius marcats cauran grans desgràcies sobre el seu país, les seves famílies, els seus companys de regiment, ells mateixos.

Creieu que els soldats destinats a l'Irak es creuen el que els diuen els seus comandants? Si qui ha d'arriscar la vida sospita que ho fa per a que guanyin diners els amics del senyor que decideix que equipar-los amb vehicles blindats és massa car, malament anem.

I el pitjor de tot és que no es veu manera de poder marxar i que el caos que hi quedi no sigui pitjor del que ja hi ha ara mateix.

Salut i sort,

Un gat vaticina la mort dels avis en un geriàtric dels EUA

La notícia, si és pot qualificar així, l'ha publicada El Periódico i l'ha difós l'agència EFE, suposo que fent-se ressó de mitjans nord-americans.

Primer comentari. Els Estats Units són un país molt cristià , on un elevat percentatge de la població creu que els àngels existeixen i no creu en l'evolució darwiniana i si en l'explicació bíblica de la creació del món. El mateix President Bush s'ha manifestat públicament en favor del disseny intel·ligent.

Que acceptin un fet, aparentment supersticiós, com aquest, té la seva miga.

Segona consideració. Baixem-nos del pedestal científic. Hi ha racons del món on la ciència no ha arribat i possiblement aquest gat en coneix un. Els metges no saben com curar els refredats, ni saben discriminar quin malalt terminal serà el proper que morirà. Però aquest gat, per raons científiques encara desconegudes pels humans, sembla que si. El que no entenc és quin interès té en fer les visites.

Tercera. Insisteixo en el que he dit moltes vegades, no sé si ja ho havia escrit aquí. Ciència són les matemàtiques. Demostració fefaent d'un fet. Argument lògic, raonament, i conclusió. El modus ponens que van inventar els grecs, la lògica aristotèlica i cartesiana i tot el que es deriva. Qui comenci a vendre'm vibracions, línies de força, energies ocultes i esperits, ja pot anar canviant de destinatari.

Salut i sort,

100 millors films americans

Vagi per davant que no crec en les llistes d'èxits, ni les de els millors de tal o qual disciplina. Les llistes de vendes reflecteixen una dada objectiva, mentre que les altres no són altra cosa que la ponderació de diverses opinions. Tanmateix, si el nombre de votants és prou gran, l'estadística diu que la mostra és representativa de la població. Però no hi ha ningú que atorgui credibilitat als votants, oi?

L'American Film Institute ha trobat una curiosa manera de guanyar-se la vida: va fent llistats de les cent millors pel·lícules de tots els temps. O de les cent millors bandes sonores, cent millors comèdies, ...

I ara acaben de publicar el llistat que amb que cel·lebren que fa 10 anys van publicar el seu primer llistat de cent millors films americans. Ciutadà Kane continua sent considerada la millor de sempre, però ara El Padrí és millor que Casablanca. Coses d'opinions, ja ho he dit.

No sé com algú pot afirmar que Casablanca és millor que Blade Runner, o a l'inrevés, simplement perquè tot i que ambdues siguin pel·lícules no tenen res a veure. És millor una cervesa a un pub de Dublín o un vi blanc a una tasca de l'Empordà? Doncs això.

De les 10 primeres la única que mai no he vist és El Mag d'Oz. D'el llistat de les cent n'hi ha alguna més. A primer cop d'ull, trobo a faltar Rio Bravo, moltes de les de Paul Newman, d'Oliver Stone han posat la mediocre Platoon i no la millor treballada Heaven and Earth, de Billy Wilder en podien haver posat un grapat més (Sunset Boulevard com a mínim!), Ninotchka tampoc no apareix (ni cap altre Lubitsch), i així un llarg etcétera.

Ara, que algú m'expliqui quin criteri artístic fa que E.T. estigui molt millor situada a la llista que Salvando al Soldado Ryan.

Salut i sort,

Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d'informàtics.
- Pregunta: sabeu què és un camell?
- Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se'ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l'organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L'empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d'estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d'HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l'hora de crear Apple.

Yahoo! ... què es pot dir d'una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l'altra vora de l'Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l'economia o impulsar l'I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d'estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s'hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l'economia ni de l'aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l'analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l'evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d'un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d'esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,

Ohio

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d'Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We're finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l'atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d'una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l'autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li'n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

True Tales of American Life

Us explico una anècdota. Un tal Josh Dorman estava fent neteja de la casa d'estudiants que compartia amb més companys de la Universitat. Durant anys van estar guardant tot el correu per a antics estudiants que havien ocupat la casa abans que ells però havien marxat sense donar cap adreça. Sense cap raó, simplement perquè els que habitaven la casa abans també ho feien. Aquell dia es decideixen a fer fora aquella pila immensa del sótan. Un amic seu agafa la càmera de video i improvisen una performance amb les cartes que estan a punt de llençar, gairebé tot correu comercial, i n'obren una a l'atzar, dirigida a un tal Robert Jaffe, a qui anava adreçada una d'aquelles cartes del tipus que ningú no vol rebre. I els dos amics fan la paròdia de l'home emocionat de rebre-la. Mentre continua la broma sóna el timbre de la porta i tots dos van a obrir. Hi ha un tal Robert Jaffe que es passava per allí, a veure si en aquests anys s'havia rebut correu per a ell. Ho explica Josh Dorman a un relat anomenat No Forwarding Address.

L'emisora pública de ràdio d'Estats Units té un programa d'un gran prestigi, All Things Considered. L'edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d'algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

"What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (...) in other words, true stories that sounded like fiction."

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d'oïents. Després d'explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR's National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l'altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d'aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n'hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d'una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d'un Upper West Side en el que durant l'estiu de l'any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d'una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d'actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l'edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se'n va anar a viure a un petit poble d'Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s'ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d'una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l'hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d'adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l'explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d'un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D'històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l'avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l'acompanyava a l'hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t'emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d'un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d'Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

Doncs bé, aquest llibre només parla d'ells lateralment. L'immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l'Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d'allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d'Història l'any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d'An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l'evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m'ha costat una mica el nivell d'anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m'ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d'operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L'art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d'errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d'eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d'història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s'havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m'ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l'estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d'Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s'ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d'Àfrica marca el punt d'inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l'Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d'Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l'únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d'Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta ...

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l'altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l'enemic i s'alliberessin de l'escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d'anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que "that's bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.". Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: "I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed". (que s'ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d'intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d'aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l'artilleria agafi bones posicions, l'atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: "What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division." (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l'atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: "Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?" (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

Monument Valley

Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l'ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.

Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l'hivern.

Salut i sort,
Ivan.

Llibertat d'expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s'ha fet ressó d'aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d'un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.

Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d'expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort, Ivan.

L'èlit

La tal Zora, si és que es diu així, recull links a articles interessants. Alguns divertits o extravagants, d'altres que porten noves perspectives a l'actualitat. Per exemple hi ha aquest article sobre la sel·lecció d'alumnes a l'Ivy League a The New Yorker Magazine. La Ivy League és el conjunt de vuit de les universitats americanes amb més prestigi, tal com us ho explica la Wikipedia. És un article llarg i documentat que ens descobreix vàries coses que potser només intuiem :

• L’examen previ que has de fer no és el criteri de sel·lecció més important que es fa servir. L’entrevista personal i el fet de ser fill d’un antic alumne són factors molt més determinants per a una candidatura.
• El canvi de criteri de sel·lecció, des de l’examen completament objectiu fins a la sel·lecció més personal, va ser motivat per racisme. Concretament, contra els jueus.
• Entre un graduat a Yale, Harvard, Princeton … i un altre d’igual capacitat intelectual d’una altra universitat, només bona, acaba no havent gaire o gens de diferència, en el que podem entendre com competència professional o èxit professional.
• Allò que el poder considera important en les persones, no és el seu coneixement sinó la seva actitud: la capacitat de lideratge és molt més considerada que no pas l’excelència intelectual.

Serà casualitat que m’han agafat ganes de parlar de Chomsky? Salut i sort, Ivan.

Fanatismes religiosos (I)

Llegeixo a El País de diumenge passat (16 d’octubre del 2005) que un grup de pares nord-americans ha posat una demanda contra la seva escola. Volen que l’escola ensenyi la Teoria de l’Evolució als seus fills. He posat la data de la notícia perquè el primer que hom pot pensar quan llegeix el contingut és que es tracta d’un article històric. Però no, el Creacionisme i l’anomenada teoria del Disseny Intel·ligent tenen un predicament –mai millor dit- molt important a l’imperi, on el mateix president George W. Bush ha manifestat públicament que hi creu. L’any passat va haver molt d’enrenou quan la botiga del centre turístic que hi ha al Grand Canyon va posar a la venda un llibre que descriu aquesta meravella natural com una obra de Déu en el sentit literal de l’expressió. Segons l’autor, l’orografia del canó és el resultat evident de l’erosió provocada pel Diluvi Universal. Cal dir que la llibreria va ubicar els exemplars d’aquest llibre a la secció de “Creences” i no a la “Científica”. A tot el Món, i especialment als Estats Units, la Ciència té un prestigi considerable. La gent fa cas del que diu la comunitat científica, tot i que els seus missatges arriben filtrats per mitjans de comunicació i altres pregoners que, de vegades interessadament, de vegades per manca de formació científica, distorsionen la informació. Però aquí el que passa no és que no es faci cas dels arguments científics. El que hi ha és un exemple més d’un altre fenomen global del començament del segle XXI: el fonamentalisme religiós. Força pàgines s’han escrit ja sobre l’integrisme islàmic. Les desgràcies que han de patir els pobles palestí, iraquià, iraní, etc. s’expliquen sovint amb la cantarella que com que són fanàtics religiosos no fan tant de cas dels raonaments científics, tècnics o econòmics. La raó principal del rebuig que pateix Turquia en la seva pretensió d’incorporar-se a la Unió Europea és que la religió majoritària a aquesta república laica és la musulmana, i d’aquest fet se’n deriven perills ineludibles i grandíssims. La musulmana sembla que és la única de les grans religions semítiques monoteistes que té fanàtics. Els jueus en canvi tenen ortodoxos. El fet que a Israel els estudiants del Talmud (que ho poden ser de per vida) no treballin, no hagin de fer el servei militar i tinguin un tracte fiscal especial no vol dir que tinguin cap mena de privilegi, naturalment. És obvi que el fet que molts d’ells passegin amb armes de foc, no constitueix cap mena d’amenaça potencial, tot i que en esporàdicament algun ortodox pertorbat (que no fanàtic) ha matat tants musulmans com ha pogut. Les seves dones lliures han d’anar gairebé tant tapades com les musulmanes oprimides, i nens i nenes són separats convenientment a les escoles religioses. Noies vestint de manera indecent (samarreta sense mànigues o faldilla curta, per exemple) han estat apedregades al passejar o al circular en automòbil per zones on habita una majoria ortodoxa. Però a Israel no hi ha jueus fanàtics (com tampoc hi ha cap mur que sigui una vergonya ni declarat ilegal pel tribunal de La Haia). Els cristians ens hem lliurat també del fanatisme religiós. Això és perquè la nostra classe política, la que a Europa ha lluitat per a escriure a la Constitució Europea les “arrels cristianes” de la nostra comunitat, ens defensa contra això. La tolerància religiosa i el respecte intercultural és preservat per organitzacions sense ànim de lucre com l’Opus Dei. Les expressions artístiques que qüestionen els dogmes cristians són acceptades de bon grat (La darrera temptació de Crist, Teledeum, …) i els bisbes no intenten que les sagrades escriptures inspirin les lleis del país, com passa als endarrerits països musulmans. Fins i tot podem presumir de llibertat religiosa: podem plantar una església on vulguem, no com aquests provocadors musulmans, que pretenen poder resar a les seves mesquites davant nostre, sense haver d’anar allà on no els vegi ningú. Com que portem anys sense amoïnar-nos pel creixement del nostre fanatisme, conformant-nos amb menysprear el fanatisme que pateixen els altres, no hem sabut ni preveure ni combatre els que ara volen que bruixots i capellans tornin a ensenyar els nens el que està bé i el que és dolent. Encara som a temps d’arreglar-ho. Espero. Salut i sort, Ivan.

Team America: La policia del Món

La vena sarcàstica i gamberra de South Park ja va arribar fa anys al cinema. Aquest any s’han decidit a fer un film més polític, en el sentit ampli de l’expressió: no només reflexionen –a la seva manera- sobre l’actuació política americana arreu del Món, sinó també sobre la seva pròpia opinió publicada. Però, Team America no té com a primera intenció la de transmetre un missatge polític, sinó fer-te passar una bona estona rient-te d’un grapat de protagonistes habituals de les pàgines de premsa. I ja posats, aprofita per a clavar unes quantes punyalades als tòpics cinematogràfics de Hollywood, d’estil narratiu, escenes manides i personatges sobats. Si heu vist alguna vegada cap episodi dels Thunderbirds, ja coneixeu l’estètica de la pel·lícula (No serveix el film rodat recentment amb actors reals, entre ells Bill Paxton; si en canvi el video-clip de Calling Elvis, dels Dire Straits). El grup d’acció d’elit aquí s’anomena Team America i comandat per un personatge inquietant es dedica a fer de policia mundial, sense que cap mena de terrorista o d’escrúpol ho pugui impedir … És molt curiós que en un film amb aquestes premises no surti cap marioneta de cap polític americà. Censura prèvia? Autocensura? En qualsevol cas, una llàstima, perquè el film perd credibilitat com a crítica, i alguna oportunitat immillorable per augmentar la dosi de paròdia i comicitat. Qui pren el protagonisme “progressista” és el món de Hollywood, amb tot el reguitzell d’actors i actrius que allà tenen imatge esquerrana. No en surt cap dels falcons, tampoc. L’únic polític que apareix és el líder nordcoreà Kim Jong Il, esdevingut icona dels dolents del Món (no hagués estat més adient en Bin Laden?) i ridiculitzat cruelment. Posats a ridiculitzar un líder polític, perquè no un del vostre país, nens? Això sí: riure, rius. I molt. Salut i sort, Ivan.