La última noche

Spike Lee acostuma a tenir una motivació social en els seus films, generalment la denúncia de les actituds racistes. Això vol dir que de vegades el seu cinema és més interessant per la reflexió i conversa que suggereix que no pas pels seus valors narratius o visuals. No és el cas de 25th hour, una proposta molt apreciable.

Sinopsi: un camell de mig pèl ha d'ingressar a presó. Aprofita el seu darrer dia de llibertat per a acomiadar-se dels amics, afrontar la por al que li passarà allà dins, fer revisió de la seva vida i descobrir qui l'ha traït.

El camell en qüestió està interpretat per un Edward Norton al que costa trobar algun motiu de crítica. Aquest senyor està construint una filmografia (Everyone Says I Love You, El club de la lucha, The Italian Job, The Painted Veil) tant variada com plena de grans actuacions. Arribarà el moment que serà comparat amb De Niro. No us perdeu el seu monòleg davant del mirall, ni l'expressivitat continguda dels seus diàlegs. Senzillament impressionant.

Acompanyen Norton altres secundaris que cada cop ho són menys. Rosario Dawson (abans de ser la muller de l'Alexander d'Oliver Stone), Philip Seymour Hoffman i Anna Paquin, entre d'altres. Aquesta darrera parella ho fan tant bé com acostumen a fer-ho, en sengles papers de la mena que acostumen a fer i que aniria bé que anessin deixant de banda.

La pel·lícula té ritme, intriga, arriba al cor sense ser sentimental i et remou per dins. Com ja he dit, toca molts temes sensibles i fa pensar, però també és cert que no entra fins el moll de l'os i es queda en reflexions superficials, potser precisament perquè parla de tot una mica. Tot i que dura més de dues hores no se'm va fer gens pesada.

Adient pels que busquen entreteniment que inclogui bellugar el cap. Absteniu-vos si creieu que una peli de camells ha de tenir persecucions en cotxe, trets a dojo i molta sang per enmig.

Per cert, vaig veure el film dins de la programació que organitza el Cine-fòrum Manderlay a diversos centres cívics de Barcelona, una altra proposta interessant.

Salut i sort,

La vie en rose

La vie en rose és el biopic d'Edith Piaf, una gran cantant que es mereixia un film molt millor que aquest.

I és que La vie en rose té com a únic punt d'interès la impressionant interpretació que Marion Cotillard fa de la desapareguda cantant francesa. Els gestos, les expressions facials, la veu ... en tot moment sembla que la Piaf s'hagi reencarnat a la pantalla.

Perquè no m'ha agradat La vie en rose? Perquè està molt mal explicada. Dedica una gran quantitat de minuts a aspectes molt laterals de la vida de l'artista, no explica fins el final un punt capdal de la seva biografia, no presenta els personatges ni diu perquè deixen d'aparèixer i, més important, hi ha cops que en escenes senceres no se sap què està passant.

A més, la narració no és lineal, fet que accentua més la incapacitat del director Olivier Dahan per a explicar una història de la que podia haver extret més suc.

Perquè ha tingut tant d'èxit a França? Si no és per xovinisme, només pot ser perquè veient la pel·lícula s'estalvien de remenar a una botiga de música i comprar els CD remasteritzats. Si no és així, és un misteri.

Salut i sort,

The Good Shepherd

El buen pastor és una història d'espies, però no és la típica pel·lícula d'espionatge.

The Good Shepherd segueix el periple vital d'un jove idealista de la bona societat americana, des que és reclutat pels serveis secrets a una universitat elitista fins que arriba al cim de la CIA.

No és un film d'acció, com ho són la majoria de cintes que venen al cap quan esmentem el génere d'espies. No penso només en la saga de 007, sinó també amb films com els que va protagonitzar Michael Caine en el paper de Harry Palmer, les diferents entregues de Mission: Impossible, o les actuacions del mateix Matt Damon amb el seu personatge Bourne. El buen pastor té molt més a veure amb Spy Game, on l'acció passa lluny i la intriga política és més protagonista que no els trets i els cops de puny.

Robert De Niro ha escollit aquesta història per a deixar la seva segona petjada com a director. Aconsegueix l'imprescindible, explicar clarament i amb estil una trama enrevesada; també el més important, fer que gairebé tres hores passin ràpidament; i el més difícil, reflexionar (d'una manera bastant parcial, també s'ha de dir) sobre el paper dels serveis secrets americans sense crear un manifest polític; però li falla el més evident, el protagonista.

Matt Damon ha fet altres papers amb convicció, però aquí llueix una cara de màrmol que no transmet cap mena d'emoció durant tot el metratge. Fa la mateixa cara quan llegint poesia, tirant-li els trastos a una noia, seguint una pista o cardant amb Angelina Jolie. Aquest noi ha confós fredor, el que demanava el seu personatge, amb inexpressivitat. És molt sorprenent que precisament Robert De Niro li hagi consentit.

L'efecte que té la insuficient interpretació de Damon és devastador, perquè el quid de The Good Shepherd és precisament descriure com el protagonista renuncia a tot el que ¿l'importa? a canvi de no se sap si l'èxit professional, la defensa de la pàtria, l'honor familiar o per por a fallar-li a la seva fraternitat. I com que Matt Damon ocupa el noranta per cent de les escenes de la pel·lícula, podeu deduir que entendre'l és fonamental.

Llàstima, perquè la resta de El buen pastor és senzillament perfecta. Tecnicament impecable, amb una ambientació arrodonida, una música que ambienta perfectament sense reclamar protagonisme i una fotografia intimista que empra generosament els plans curts tractant així d'emfatitzar el factor humà que Graham Greene va reivindicar fa tant de temps. Parlar de bons secundaris seria quedar-se molt curt. Angelina Jolie, John Turturro, Alec Baldwin, el mateix De Niro en un mesurat cameo, i el gran Michael Gambon llueixen tots de manera fantàstica. Menció especial per Tammy Blanchard que aconsegueix composar una sorda conmovedora sense tirar de la veta sensiblera.

El guió és enrevesat, però intel·ligible. No esperarieu que una història d'espies fos evident, oi? I funciona amb una precisió mil·limètrica, fent que assaboreixis cada peça del puzzle que es va col·locant al tauler. Es combinen les trames personals i polítiques, així com els diferents moments històrics d'una manera impecable.

Diuen que De Niro té pensat que aquesta sigui la primera part d'una trilogia. Cal veure si té temps i si es posa d'acord amb el seu co-productor Francis Ford ara pare de Sofia Coppola. Per mi, ja triguen.

Salut i sort,
Ivan.

Robert de Niro
The Good Shepherd
Zoetrope/Tribeca, 2006.

The Painted Veil

Hi ha pel·lícules que fa llàstima que passin desapercebudes per la cartellera. El velo pintado n'és una.

The Painted Veil està basada en la novel·la homònima de W. Somerset Maugham, que narra la història d'un jove matrimoni anglès a Xina. Ell, un bacteriòleg idealista i suposadament ingenu; ella, una nena de papa de l'alta societat britànica que utilitza el matrimoni per a fugir d'una mare insufrible. Un matrimoni que passa per diverses vicisituds, que són l'excusa perfecta per a reflexionar sobre la natura humana i les aspiracions que tenim les persones al respecte de l'amor i la vida.

El velo pintado surt del que és un relat romàntic usual per a explicar la relació estable entre un home i una dona que descobreixen que casar-se no va ser la bona idea que creien. S'afegeixen lateralment altres relacions d'altra mena: la que estableix el metge anglès amb el militar xinès, tota una metàfora del colonialisme i la seva decadència; la de la muller amb el diplomàtic americà i també la que manté amb una monja, que alhora té una relació molt especial des de jove; i les que manté l'administrador colonial britànic. The painted veil és una història sobre relacions humanes.

El major atractiu del film és el duel interpretatiu entre Naomi Watts (Le Divorce, King Kong, Mulholland Drive) i Edward Norton (El club de la lucha, The Italian Job, Red Dragon). Tots dos actors a tenir molt en compte, car mai no prou reconeguts. Ella té el gran inconvenient de la seva jovial bellesa; ell el d'aparèixer gairebé sempre com a secundari d'una gran estrella tot i que el seu paper sigui el principal. En qualsevol cas, aquí completen dues interpretacions notables, plenes de matisos i sense histrionismes ni exageracions. En el cas de la Watts, afegir el gran valor que suposa encarnar un personatge que abans ja ha interpretat la mítica Greta Garbo a la primera versió cinematogràfica de la novel·la.

Una paraula també sobre els secundaris del film. Liev Schreiber, Diana Rigg i molt especialment Toby Jones omplen de vida tres personatges cabdals que donen color i profunditat al relat. És un fet destacable perquè els productors del film no són altres que els propis Edward Norton i Naomi Watts, que van haver de finançar-la ells mateixos ja que les productores pensaven que era una pel·lícula massa cara de produir. I ja sabeu que quan un actor fa de productor acostuma a a voler ser la única estrella de la funció. Hi ha més Kevin Costners que no Clint Eastwoods o Barbra Streisands.

Nogensmenys, The Painted Veil té altres punts d'interés. Pel·lícula impecable en l'ambientació, des dels decorats al vestuari passant per tot l'atrezzo són impecables i et transporten al començament del segle XX. El director de fotografia Stuart Dryburgh explota això i també els maravellosos paisatges xinesos, embolicant-ho tot amb una llum melancòlica i crepuscular. La banda sonora d'Alexandre Desplat és la guanyadora del Globus d'or d'enguany. I tot això reunit amb un guió (Ron Nyswaner) mesurat tot i que previsible, que no necessita de cap cop d'efecte perquè la composició de les relacions entre els personatges té prou força, en mans d'un director (John Curran) que està sempre al seu lloc i que ni tant sols s'acarnissa amb l'horror d'una epidèmia de còlera.

En definitiva, una pel·lícula notable que us recomano sense dubtar-ho gens.

Salut i sort,
Ivan.

John Curran
The Painted Veil
Warner Independent Pictures, 2006.

The Departed

Martin Scorsesse opta per enèsima vegada a l’Oscar amb una història de valors, ambició i traicions.

Fins ara Scorsesse havia treballat el tema de la mafia d’arrel italiana (l’excel•lent Casino, la magistral Godfellas) i ara li ha tocat el torn a la irlandesa, que ja ha estat motiu d’altres films com Road to Perdition i State of Grace. La també de Scorsesse Gangs of New York queda, tant per localització temporal com per nivell de qualitat, a banda.

The Departed és el remake d’un film de Hong Kong anomenat Infernal Affairs, un nom més suggerent i irònic que la cita bíblica que dóna nom a l’obra de Scorsesse. The Departed hereta no només la brutal càrrega de violència pròpia d’un determinat cinema de l’antic enclau britànic, sinó també el ritme frenètic. No hi ha un sol moment en que l’espectador pugui aturar-se a analitzar les sucoses relacions entre els personatges, o les seves motivacions i aspiracions, perquè l’acció no s’atura mai. Martin ja ha brodat drames psicològics a les seves anteriors incursions mafioses, aquest ha preferit fer una peli d’acció, però amb tanta violència com les altres.

The Departed és un film notable, amb ritme, una trama més que interessant i amb excel•lents interpretacions d’un grapat d’actors consagrats (Nicholson, Whaldberg, Sheen), reconeguts (Damon, Baldwin) o a la recerca del merescut reconeixement (Di Caprio, Vera Farmiga).

La trama és enrevesada però no gens difícil de seguir, amb una presentació tant breu, succinta i completa que sembla de llibre de text, un nus apassionant i un desenllaç tant sobtat com mereix una història de vida o mort, sense que hagi lloc per a lliçons morals. Punts per a criticar? Només trobo que l’espai intermig en que Leonardo Di Caprio ha de construir el seu personatge queda poc explicat: algunes de les coses que fa no s’entén perquè les fa. Però clar, alguna motivació has de tenir per a comprar-te els dos DVD en que s’edita el film.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Scorsese
The Departed
Warner Bros, 2006.

Babel

Des que el desaparegut Robert Altman va rodar Short Cuts (aquí, Vidas cruzadas) s'ha posat de moda les pel·lícules que van entrellaçant diferents històries però que no en tenen cap de principal. Sense anar més lluny, el darrer Oscar a la millor pel·lícula, Crash. Babel participa d'aquesta tendència.

El tercer film d'Alejandro González Iñárritu arribava avalat no només pel nom del director i del seu repartiment (Brad Pitt, Cate Blanchett, Gael García Bernal), també pel seu èxit a diferents festivals i el prestigi del guionista Guillermo Arriaga i el compositor Santiago Santaolalla. A partir d'avui, a més, té set nominacions als Oscars, una xifra més que respectable.

Us explico el film: Al Marroc passa una cosa, que afecta una gent que hi ha allà, altra gent que hi ha als Estats Units i a Mèxic, i fa que un noi i una noia es coneguin al Japó. Ambients molt diferents on els pares pateixen (d'igual manera) pels seus fills, els joves cerquen l'amor dels altres (a cada lloc com poden) i la gent s'espabila com com sap i li deixen per sortir endavant. I ja està.

És una obra ideològicament modèlica, el missatge és clar i positiu, però cinematogràficament molt pobra. L'espectador es veu sotmés no només al canvi d'escenari sinó també als canvis en el pla temporal, perquè l'acció va davant i endarrere entre els diferents llocs sense que al començament tinguis cap pista. El ritme narratiu, en les tres diferents trames, és lentíssim. Això és una llosa per una pel·lícula que per construcció renuncia a cap moment de clímax i que no aconsegueix desprendre's del van passant coses però que en cap moment li diu a l'espectador cap a on va la pel·lícula. I si, el montatge ha rebut nominació a l'Oscar.

La música de Santaolalla accentua el ritme pausat del film. Insisteixo en el punt perquè si bé és cert que en determinats moments és encertat, la trama japonesa (per a mí la més interessant) se'n resenteix molt d'un ritme massa lent. Això si, és una banda sonora molt maca que segurament sonarà bé independentment del film.

En canvi, la fotografia, a càrrec de Rodrigo Prieto, no ha estat premiada amb la nominació, tot i que és extraordinària. Capta maravillosament bé la llum africana, el capvespre a Mèxic, els interiors d'espais íntims a Mèxic, el Marroc i els EUA i es llueix especialment a la nit de Tokio. Impressionant.

Els actors estan tots bé, i molt bé en els casos d'Adriana Barraza, Brad Pitt i Rinko Kikuchi. Interpretacions mesurades i apassionades en papers molt dramàtics i que en mans d'altres haguessin donat lloc a excessos cara a la galeria. Pinten personatges humans, tal com sóna: vulnerables, insegurs, que s'enfureixen i que pateixen com tots nosaltres, plenament comprensibles i amb els quals és més que fàcil solidaritzar-se.

El millor de la pel·lícula cau en la denúncia de determinades injustícies, algunes policials, altres administratives, totes derivades d'una determinada concepció del poder. No calen discursos per a mostrar el que és evident, només ensenyar-ho, i això el director ho fa molt bé. Superar la incomunicació actual entre persones i entre civilitzacions és un missatge molt lloable, però cal quelcom més que bons propòsits per a construir una bona pel·lícula.

Jo crec que un film ha de tenir una certa unitat, ha d'haver quelcom que ho lligui tot per algun lloc, i a Babel em costa molt trobar-ho. I ha de tenir ritme, fer-te desitjar que arribi la següent escena, provocar que t'oblidis de quant de temps portes assegut a la butaca del cinema, i entretenir-te. Babel no aconsegueix res de tot això. Però també reconec que té aspectes molt bons i que si fos professor d'institut portaria la canalla a veure'l.

Si aneu a veure'l, això si, aneu en versió original. No em crec que els excel·lents dobladors que hi ha a Espanya hagin pogut copsar tots els matisos que sents en mexicà, anglès, àrab, bereber i japonès.

Salut i sort,
Ivan.

Alejandro González Iñárritu
Babel
2006

Transamerica

No només Almodóvar fa films amb travelos: als tant puritans Estats Units ha sortit un noi que n'ha fet una, i és sensible, dramàtica i divertida.

L'individu en qüestió es diu Duncan Tucker. Anoteu aquest nom. El senyor Tucker volia ser director de cinema. A favor, a banda d'altres qualitats personals, té el fet que ell mateix s'escriu els guions, amb la qual cosa no li cal buscar històries als calaixos d'altri. I a més tenia un cert nom en el mundillo després d'haver fet un parell de curtmetratges amb èxit al circuit de festivals. Ara bé: en plena era de Bush, creacionisme, abolició del dret a l'avortament i croades a Terra Santa, el Mr. Tucker surt amb que vol fer la seva primera pel·lícula amb protagonista transexual i sense penjar-la a cap creu. No em negareu que el tio té nassos.

A més, Tucker com a guionista és sensible i socarró. No hi ha cap detall de mal gust en tot el film. I aprofita per a fer conyes iròniques però no ofensives amb el puritanisme religiós (havieu imaginat mai un travesti amb una gorra Proud To Be Christian i beneint la taula?). Impagable. Es veu que la inspiració per la història, segons explica el mateix autor, li va venir després de descobrir que una amiga seva era en realitat un travesti.

El film està estructurat com una road movie, on apareixen més personatges interessants, però no us explicaré res de la trama. Aneu a veure-la, què és millor. Us trobareu amb la sorpresa que partint de personatges fora del comú, la pel·lícula desenvolupa una història de sentiments del més normals: la necessitat de ser estimat, de pertànyer a un grup i sentir-te respectat, i d'estar a gust amb els teus origens i el lloc on ets al món. Només felicitar la Felicity Huffman, que no va guanyar l'Oscar però que va fer una interpretació sensacional. Al nivell de la Agrado de Todo sobre mi madre, per a que us feu una idea. I també felicitar a Jason Hayes, cap del departament de maquillatge, que fa una feina impressionant convertint una dona guapíssima en un més que convincent travelo.

I una curiositat: us retrobareu breument amb Graham Greene, l'inoblidable Kicking Bird de Dances With Wolves.

Salut i sort,
Ivan.

Derailed

Thriller impecable, amb actors solvents i un guió ben ajustat.

Resulta frustrant que les claus d'una bona pel·lícula siguin tant senzilles de definir, i alhora tant difícils d'aconseguir. Una bona història, ben ambientada i amb uns actors competents, sempre tindrà molts números per a derivar en en una de bona. I Derailed té aquesta combinació. Naturalment, no comentaré cap aspecte de la trama, però si puc dir que, un cop repasses la història des del final, t'adones que totes les puntes han estat ben lligades.

Mikael Hafström li dóna al film un ritme no trepidant, però si ben viu, just el que cal. I els actors, com ja he dit, no li arruïnen el treball. Clive Owen té tota la pinta de noi que no havia trencat mai cap plat, i per això no m'extranyaria gens que el proper cop que comparteixi un repartiment amb Jennifer Aniston facin de matrimoni. Ella repeteix el seu personatge de Friends, només que per exigències del guió aquí ha crescut una mica. Com que la prova ha sortit bé, sospito que aquest director suec repetirà a Hollywood.

Un film que segurament haurà agradat a gent com David Mamet i John Dahl, dos clars referents d'aquest tipus de cinema.

Salut i sort,
Ivan

Good Night and Good Luck

Clooney signa un film de forma austera i gran contingut.

Mentre veia la pel·lícula, i immediatament després de sortir del cinema, vaig criticar la manera d'explicar la història. Vaig tenir la impressió que no havia una trama argumental, sinó que el Clooney-director s'havia limitat a presentar una sèrie de moments cronològicament ordenats en el temps i relacionats amb el petit àmbit de l'emissora CBS i el seu programa de notícies polítiques comentades. Quan li vas donant voltes a tot plegat, resulta que la vida és això, la majoria de vegades la gent no es proposa ensorrar el mur de Berlin o derrotar la censura, sinó que el que vol és denunciar una injustícia concreta i treure endavant un tema molt particular. I un altre, i un altre més. I això, aquest estat d'ànim, el film el trasllada molt bé.

El Clooney-guionista centra exclusivament la seva mirada sobre l'equip del programa. Potser influït per son pare, periodista de professió, Clooney ha rebutjat la opció d'explicar una trama política (que hagués fet Oliver Stone amb aquest material?) i el que ens explica és la vivència de gent normal en un moment excepcional de la història política americana. La decisió de representar tant McCarthy com els altres polítics només a partir de filmacions originals reforça aquesta perspectiva televisiva: no és la realitat el que veiem, sinó la visió de la realitat que ens ofereix la televisió. I un altre detall: per a explicar la història no ha necessitat més que la hora i mitja clàssica, igual que els grans films de tota la vida.

El Clooney-actor, igual que la resta dels seus companys, ho fa bé i punt. Tots responen solventment uns personatges sense massa complicacions i on destaquen David Strathairn (impresionants els primers plans sobre ell) i Ray Wise en el paper del periodista massacrat pel seu passat esquerrà.

El Clooney-productor ha estat molt valent. No tant per escollir l'espinós tema del film, que admet una lectura actual políticament correcta, proamericana i anti-Bush, molt del gust del Hollywood progre, com per haver-la rodat en blanc i negre. Aquesta opció, juntament amb els talls de jazz, li dóna un aire retro que li escau molt bé al film.

Quan vaig sortir del cinema pensava que havia vist una bona pel·lícula. Ara crec que vaig veure l'estrena d'un futur clàssic. Farà George Clooney el mateix tomb que Robert Redford, passant de cara bonica a autor?

Salut i sort,
Ivan.

Syriana

Regla de tres: Syriana és a la política internacional el que Traffic al tràfic de drogues.

Ambdós films comparteixen guionista, i a més el guionista és qui ha dirigit aquest film, on tant Soderberg (director de Traffic) com Clooney (presumpte protagonista de Syriana, fins que va patir el famós accident) són els productors. Si algú em digués que a més comparteixen l'equip de montatge, m’ho crec: són dues pel·lícules calcades.

Syriana és un film trepidant, sense ser d'acció. Té un ritme viu i fluid, que elimina la possible incomoditat d'una trama complexa i enrevesada, que es va entenent mica en mica. L'absencia de seqüències d'acció ajuda a centrar-se en les motivacions de la trama més que en els detalls anecdòtics. Per mi és un encert, però em quedo encuriosit de com estava plantejat el film quan era el biopic d'un espia de la CIA, amb més metratge i protagonisme de Clooney. Potser ho veurem a una versió especial en DVD?

Les interpretacions són totes correctes (discutible el cas del Matt Damon) i només m'ha cruixit la descripció d'un barri de Beirut controlat per Hezbollah. Diria que les coses han canviat una mica. Si sou sensibles (com jo) aneu amb compte amb una escena de tortura: no es veu res, però fa molt mal.

El que més m'ha agradat és la doble moral, del personatge Bennet Holiday: economista respectable, és incapaç de perdonar l'alcoholisme, el tabaquisme i la decadència econòmica de son pare, però accepta perfectament la corrupció política i econòmica a gran escala.

Com a descripció del american way of life, és demolidora. Com a pel·lícula, molt correcta i entretinguda.

Salut i sort,
Ivan.

Brokeback Mountain

Hi ha films que recordes millor que els has vist. Per mi, és el cas de In The Mood For Love, un altre drama romàntic obra d'un director asiàtic. Em fa l'efecte que Brokeback Mountain, del xinès Ang Lee, serà d'aquests.

En una mica més de dues hores, l'autor de films tant diversos com The Hulk o Comer, Beber, Amar ens proposa la història de dues persones que s'enamoren però a les quals les convencions socials no els permeten mostrar públicament la seva relació, sortir de l'armari.

No ha de sorprendre que Ang Lee signi un film d'aquest estil, amb interpretacions molt sentides però alhora molt contingudes, fugint d'histrionismes i recursos fàcils. A El Banquete de Boda ja va donar tota una lliçó i a Sense and Sensibility pràcticament em va fer creure que era James Ivory, el millor director americà de la literatura anglesa.

La pel·lícula transcorre sense cap mena d'alt i baix. Ja d'entrada agafa un ritme lent i tranquil i d'allà no se'n surt. Es recrea tant en el paissatge com en la música, que inclou cançons interpretades per Rufus Wainwright, Linda Ronstadt i Willie Nelson. Com acostuma a passar quan d'un film destaques la fotografia i la música, no hi ha cap moment especialment destacable, cap gir dramàtic, cap escena especialment divertida en tot el relat. El film està concebut com la història d'una relació de gent normal i s'hi manté fidel. Si que m'ha extranyat que Ang Lee no inclogui més contrapunts còmics al film.

És la coherència del guió i la superba interpretació de tots els actors i actrius la que li dóna una gran força a Brokeback Mountain. No m'extranyaria gens que d'aquí sortissin una colla de nominacions, però no cap estatueta daurada, perquè tampoc hi ha ningú que es mengi la pantalla en un moment concret.

Una llàstima que no hagi un Oscar al millor càsting. Ni al millor paissatge, on els boscos de Montana serien un rival difícil de batre.

Salut i sort, Ivan.

Brokeback Mountain (2005) Director: Ang Lee Guió: Larry McMurtry, basat en un conte d'E. Annie Proulx Música: Gustavo Santaolalla i Marcelo Zarvos Fotografia: Rodrigo Prieto

Aviator

Ja fa uns quants mesos que vaig veure el biopic del famosíssim magnat. Biografia incomplerta, ja que el guió està centrat en l’època més caricaturitzable del personatge. També aquella en que va fer més coses interessants.

El film es queda enmig de tot. Exposa la trama amorosa d’Howard Hughes, pero no acabem d’esbrinar quins eren els seus íntims sentiments envers Katharine Hepburn (esplèndida Cate Blanchett) o Ava Gardner (massa freda Kate Beckinshale).

Ens engresca en la lluita entre la TWA i la PanAm, adobada amb la connexió política, però la mostra només a salts, sense que sigui el fil conductor de la història. De fet, és aquesta absència de fil conducto, de un lligam ferm en la trama, el llast més gran de la pel·lícula. El flim es limita a anar ensenyant anècdotes de la vida de Hughes, van passant coses a la pantalla, però en cap moment no apareix una línea argumental definida que permeti assolir el clímax dramàtic.

El que si que aconsegueix el film és definir l’estil de vida i la manera de ser tant de Howard Hughes com dels altres personatges, tot i que no hi ha cap personalitat que sigui retratada en profunditat.

Una llàstima que havent-se gastat els diners que ha costat el film, hagin estalviat en el sou del guionista. Costum hollywoodenca, em temo.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003

El hundimiento

El hundimiento (Der Untergang). Director: Oliver Hirschbiegel. Alemania, 2004. El film està basat en una novela de Joachim Fest, un autor que ja havia escrit abans un parell de llibres sobre Adolf Hitler i que per tant sap del que parla. No conec el llibre, però la pel·lícula és impressionant. Colpidora com poques. Cinema de cinc estrelles. Com ja us podeu imaginar, la trama són els darrers dies de vida del Tercer Reich i del seu dictador, entre el vint d’abril i el dos de maig. Manegant una trama que tothom coneix i sap com acaba, el film t’atrapa des del primer moment i fa que no pestanyegis fins que no surten els crèdits finals. Després d’haver-la vist, i havent passat temps des de la seva estrena i la cua que va portar, puc opinar sobre la polèmica: va haver gent que es va queixar perquè li havien fet un retrat amable. Jo he vist retratat un èsser menyspreable, cruel, ególatra i fanàtic. No hi ha cap mena de consideració amb la seva persona ni amb la seva figura històrica. No he vist una sola escena en que Hitler faci alguna cosa que estigui bé. El que si que hi ha són alguns moments en que veus una persona físicament fràgil: als seus 56 anys, era un vell malalt de Parkinson i emocionalment castigat pel seu gran fracàs. Perquè per molt que s’enganyi el pitjor fanàtic, tothom sap en el seu interior quan s’ha equivocat; i Hitler s’adonava perfectament de l’abisme on havia abocat Alemanya. A algunes escenes mostra bona educació o fins i tot afecte cap els que l’envolten, però tampoc crec que això constitueixi un elogi de la seva figura. Al contrari, el que veiem és una reacció normal, potser excepcional en una persona tan anormal. I hi ha un comentari lapidari d’Eva Braun: al cap de vint anys d’acompanyar-lo, encara no coneixia gairebé res d’ell. En definitiva, tinc la impressió que el relat respon fidelment a la memòria de Traudl Junge, la darrera secretària de Hitler, i que aquests records corresponen prou bé a la realitat. La senyora Jungle té una breu aparició personal en el film, fent el pròleg i l’epíleg, i és molt interessant sentir les seves paraules i el seu to (les intervencions estan subtitulades). El que vull dir és que Hirschbiegel no estava interessat en fer un panflet a favor o en contra del nazisme, només perseguia fer una bona pel·lícula i crec que encertadament, ha escollit la millor manera: no deformar en cap sentit una història ja prou apassionant. El director sap trobar el to precís per a explicar la història, tot i que a mi m’ha semblat que la narració és cansina, reflectint bé l’esperit derrotat que hauria aquells dies al Bunker, però m’esperava un ambient més frenètic a les escenes al carrer. La fotografia de Rainer Klausmann està plena de foscors i d’austeritat, retratant un ambient ombrívol i trist, descarnat. Un treball remarcable i que m’ha recordat molt l’estil de Javier Aguirresarobe (espero haver-li escrit bé el nom!). Perquè apassionant és veure com un munt de gent estava absolutament fanatitzada al darrera d’aquest dictador. A una entrevista al diari Avui, Joachim Fest recorda que durant el setge de Berlin, que només va durar dues setmanes, l’exèrcit alemany va afusellar uns 10.000 desertors. Com pots fer aquesta barbaritat quan ja saps que tot està perdut? I la infermera que es llença a plorar demanant-li al seu Führer que mantingui la Fe i l’Esperança, que si ell ho fa els altres el podran seguir on calgui? Per no parlar de la senyora Goebbels … A una altra entrevista que recentment ha publicat la revista dominical de La Vanguardia, el senyor Fest afirma que la figura de Hitler li ha demostrat que la maldat habita dins de cada èsser humà, al contrari del que creien els ilustrats. Que l’home, per definició, és dolent. Aquesta és una d’aquelles pel·lícules que em fa ràbia haver vist doblada. Només les expressions corporals ja fan que afirmi que les interpretacions dels actors són excel·lents. També és molt bona la feina que han fet els actors de doblatge, però m’he quedat amb les ganes d’escoltar la veu dels actors alemanys. Bruno Ganz fa una composició perfecta, plena de matisos i gens caricaturesca. Gairebé Entre ell i aquell líder torrencial que va retratar Leni Rifensthal a Nuremberg hi ha l’envelliment i el pas de la victòria a la derrota, però durant molta estona vaig pensar verament que estava veient el Hitler de debò. Seria molt injust no nombrar, ni que fos de passada a d’altres actors. Tots, fins el darrer secundari, ho fan molt bé, però ni ha dos que vull anomenar. Corinna Harfouch i Ulrich Matthes interpreten el matrimoni Goebbels. No saps quin dels dos actors ho fa millor; tampoc no pots decidir quin dels dos personatges era pitjor. Cruela De Vil és cosina de Blancaneus. Un darrer avís: aquest film deixa un regust molt amarg. D’acord que perden els dolents, però veus molta maldat i molt fanatisme per enmig. I hi ha un parell d’escenes que t’arriben a l’ànima. Si visiteu la fitxa a IMDB, podeu trobar molta més informació. Salut i sort, Ivan.