Harvest Moon

Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l'aparell igual l'havia posat l'Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Ohio

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d'Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We're finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l'atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d'una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l'autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li'n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l'àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l'èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d'alguna joia inesperada. D'entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l'acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se'n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s'allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l'exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l'Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l'alçada de l'Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l'encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l'any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d'un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d'un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l'ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l'àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l'únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d'aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l'hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d'aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t'esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d'amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

Nou CD de Neil Young

Als Estats Units acaba de sortir a la venda un nou CD de Neil Young, Live at the Massey Hall, la segona entrega de la que s'espera una llarga sèrie de gravacions en directe del rocker canadenc més yankee que hi ha al món.

Per a promocionar el disc, han fet aquest videoclip d'una de les cançons més mítiques de Young, Old Man.

Salut i sort,
Ivan.

Living With War in the Beginning

La indústria musical, davant la manca de renovació estilística i el perill de la distribució incontrolada de continguts (em nego a anomenar-la pirateria) va generant noves propostes, que de moment passen per produir més discos i posar-los a la venda més cops i en més formats que mai. Una de les darreres modes són les reedicions d'un CD sense la producció original, moda inaugurada pel Let It Be ... Naked de The Beatles que va promoure Paul McCartney fa un parell d'anys.

Com no podia ser d'altra manera, algú sempre tant a l'aguait sobre com es comercialitza la seva música com és Neil Young també s'apunta al carro. No he llegit cap declaració seva que ho justifiqui, però segurament parlarà de fer arribar a més gent el seu missatge de protesta i no de cobrar per segon cop els fans per la mateixa col·lecció de cançons que ja hem comprat un cop. Ja va fer quelcom semblant amb Greendale (la segona edició canviava el DVD d'acompanyament) i ara prova d'aquesta manera.

Primer comentari: no comentaré un altre cop la valentia de publicar un disc amb aquestes lletres als Estats Units i quan la distribució futura de la teva música depén de les grans companyies multinacionals amb interessos polítics evidents. Oferir una segona tassa, quan a més ets candidat al Grammy per la primera, té nassos.

Segon comentari: què es guanya. Espontaneitat, autenticitat, cruesa. Bàsicament el que ha fet Young ha estat eliminar els cors gospel que acompanyaven la majoria de cançons. Això és més evident en uns temes que en altres, però en general trobo que el conjunt guanya. L'àlbum sóna més a Neil Young i també sóna més a cançó protesta. Ara és fàcilment classificable com a rock, abans tenia un punt de gospel, de dolçor, que era el que li treia l'excel·lent.

Finalment, què perd. La veu del poble, els cors. Precisament la inclusió de totes aquelles veus cantant alhora tenia un sentit alegòric molt clar, que augmentava el sentiment de l'àlbum tot i que perjudicava la música. Abans era un clam, ara és un grup de rock. I l'himne americà, que al primer CD era el darrer tall, aquí no apareix.

A mi m'agradat, clar que a mi m'agrada gairebé tot el que fa Neil Young.

Salut i sort,Ivan.

Neil Young
Living With War ... in the beginning
Reprise Records, 2006.

Els millors discos del 2006

Un cop acabat l'any, la tradició marca fer resum i elaborar la llista del millor de l'any.

Aquests dies n'haureu pogut llegir un munt de llistes d'aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l'altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n'ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d'El País han destacat els següents treballs:

1. Orphans, de Tom Waits.
2. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
5. The Greatest, de Cat Power.
6. The Underdog, de Tego Calderón.
7. Rudebox, de Robbie Williams.
8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
11. The River in Reverse, d'Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n'han elaborat dues. La dels discos extrangers:

1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
2. Modern Times, de Bob Dylan.
3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
5. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
6. L'horizon, de Dominique A.
7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
9. The Drift, de Scott Walker.
10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

1. Batiscafo Katiuscas, d'Antònia Font.
2. Mujeres, d'Estrella Morente.
3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
4. Mística domèstica, de Roger Mas.
5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
7. L'univers, dels 12Twelve.
8. Garabatos, de Josele Santiago.
9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d'entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d'algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m'ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l'oportunitat d'escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

• Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
• Do Whatever Turns You On, d'Aberfeldy.
• The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
• La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l'OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
2. Hammersmith Odeon, London'75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d'aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s'ha publicat per primer cop com a CD.
3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s'ha revaloritzat.
7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d'Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d'enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort, Ivan.

Rockin' in the Free World

Els U2 i els Pearl Jam es van juntar a l'escenari i en van tocar una de Neil Young, Rockin' in the Free World.

Bono va batejar la banda com U Jam, nom no gens original però que sóna bé. He buscat per internet a veure si havia res més que haguessin tocat junts, però tothom (Jordi Tardà; aquest blog; aquest diari australià, on podeu veure algunes fotografies; o el Channel V també australià) menciona només la interpretació de Rockin' in the Free World, o sigui que suposo que el que va passar és que Bono, Larry Mullen i The Edge van sortir a l'escenari en els bisos de l'actuació dels Pearl Jam dins del festival Make Poverty History i van tocar només aquesta cançó.

Tot i que la Wikipedia explica un origen polític i patriòtic de la cançó, hi ha molta ironia i crítica en el seu si. D'entrada, la lletra (que podeu trobar en castellà aquí) parla més aviat dels problemes que es pateixen a l'interior dels Estats Units que no pas de les seves relacions internacionals. Per altra, la violència (Crime in the City), el medi ambient (Greendale), o les drogues (The Needle and the Damage Done) han estat de sempre temes objecte de l'interès i el talent compositor de Neil Young. Tot i que després dels atemptats de les torres bessones va haver-hi ràdios i gent que intentaven associar aquesta cançó a l'atemptat i fer un ús patriòtic, Neil va preferir interpretar Imagine (sí, la de Lennon) al concert d'homenatge a les víctimes.

Moltes vegades s'ha associat a Neil Young amb posicions republicanes i conservadores, com per exemple quan va fundar Farm Aid, quan va lloar la política exterior de Reagan o quan va afirmar que per a defensar la llibertat calia fer alguns sacrificis, recolzant l'actual llogater de la Casa Blanca. Però, tant lletres com aquesta com àlbums com Living With War ens mostren un pensament polític no tant dretà. Classificar la gent és un esport molt difícil i m'imagino que li haurà fet gràcia que aquest cover hagi estat a un festival d'aquest caire.

Rockin' in the Free World va aparèixer per primer cop al seu àlbum Freedom, autèntica obra mestra, on obre el CD amb una versió acústica i el tanca amb una d'elèctrica, a quina millor. Si no teniu aquest CD no sabeu el que us perdeu, però us podeu fer una idea de com sonen les versions originals del tema veient aquesta altra interpretació acústica en directe, o el videoclip original, de la versió elèctrica (les imatges del qual, per cert, recolzen la interpretació social de la lletra).

La versió dels U Jam no està gens malament. Qui més cops n'ha fet covers és Pearl Jam precisament, tot i que gent com Joe Satriani, Jon Bon Jovi, grups amateurs i aficionats diversos també l'han tocada.

Que ho disfruteu.

Salut i sort,
Ivan.

Live at the Fillmore East (1970)

El darrer de Neil Young és un directe de fa més de trenta anys. Mantenir un ritme de més d'un CD cada any, quan ja tens seixanta-dos anys, té aquestes coses.

Admeto que la meva opinió pot estar esbiaixada, però aquest àlbum també és molt bo. També vol dir com la majoria del que ha fet aquest home. Són només sis cançons, quatre de curtes i dues que s'allarguen un quart d'hora cadascuna. Rock i blues rock del bo i en directe. Hi ha la versió que inclou també el DVD del concert, però això encara no m'ha arribat. Com a nota curiosa, una setmana després del llançament, l'àlbum ja té entrada a la wikipedia en anglès.

Els temes són tots molt coneguts i inclouen dos clàssics indiscutibles com Cowgirl in the Sand i Everybody Knows This Is Nowhere. Les interpretacions, com sempre que hi ha els Crazy Horse per enmig són tremendament vitals. Festives, amb un blues molt fresc i espontani, lluny del que la Allman Brothers Band va interpretar en un altre famós directe al mateix escenari. El principal interès del CD és que és el primer directe que es publica de l'època en que Danny Whitten era la guitarra oficial de Crazy Horse. Els diàlegs entre guitarres de Down by the River i Cowgirl in the Sand són sensacionals i tota una alegria, ja que en tota l'extensa discografia de Neil Young no en podem trobar de semblants. Els enregistraments que va fer amb Stephen Stills no recullen cap dels que les cròniques periodístiques deien que eren autèntics espectacles, ni en estudi ni en directe. Només alguna actuació mal enregistrada que corre per internet de l'època de Buffalo Springfield, però res comparable amb el que aquí podeu escoltar amb el malaguanyat Whitten.

L'altre punt d'interès de la gravació és la presència de Jack Nietzsche al piano. Tot i que va continuar col·laborant amb Neil fins a la seva mort, Nietzsche va deixar de pertànyer als Crazy Horse poc després d'aquests concerts, i es va dedicar entre d'altres coses a signar bandes sonores de pel·lícules, a més continuar una carrera més orientada al blues i el jazz.

El so és més que decent i del packaging i el DVD no puc comentar res perquè encara no ho he pogut tocar. Recomenable pels que us agradi el rock, blues-rock i els directes vibrants, i pels molt fans de Neil Young. Si només teniu curiositat per saber què tal sóna, hi ha alternatives millors, com el Rock Road vol. 1.

La comunitat de fans ha reaccionat amb una barreja de satisfacció pel que hi ha i frustració pel que podia haver hagut. Es veu que el material enregistrat és més ampli, incloent un set acústic en solitari i el Cinnamon Girl amb la banda. Probablement l'any vinent contemplarem l'aparició d'una de luxe collector's edition.

Si voleu fer un tast, al website de Neil podeu escoltar amplis fragments de bades.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young & Crazy Horse
Live at the Fillmore East (1970)
Reprise Records, 2.006.

Comerç per internet

Avui he rebut la notificació que ja es pot encomanar el darrer CD de Neil Young per internet.

Això és quelcom que ja em va passar amb el Praerie Wind. Aleshores no em van sortir els comptes i ara que els he tornat a fer, tampoc.

Si visites la botiga online et trobes amb una interessantíssima oferta: CD i samarreta exclusiva per $33.99. O la versió CD/DVD, per només $4 més. Fem comptes: al canvi d'avui, un euro costa $0.790701, $37.99 són 30.038€. La versió CD/DVD aquí no compto amb trobar-la per menys de 18€. La samarreta, posa-li altres 18€, tirant baix. Surt a compte, i més si afegeixes que Neil no és tant popular per aquí i costarà Déu i ajuda trobar la samarreta. Som-hi.

Continues a la botiga online i avances fins el moment que has d'escollir el mètode de tramesa. Com que la meva adreça és la que és, només hi ha un mètode, International Shipping: $16.82. I la suma ara puja fins a $54.81, que al canvi són 43.33€. El preu ha pujat gairebé el 50%.

Si busques de comprar només el CD, per exemple a través dels partners d'AllMusic Guide o Amazon, t'acabes trobant el mateix problema.

Què he de fer, comprar més coses per a que surti a compte la tramesa? Haver d'augmentar la despesa no és una manera eficaç d'estimular la compra. A més, he de buscar altres articles que em semblin interessants la qual cosa afegeix un altre cost, d'esforç (Amazon t'ho posa ben faci, cal dir-ho: són la botiga a internet). Acaba sent més fàcil i còmode comprar impulsivament al carrer Tallers que no planificar les quatre compres de l'any a Amazon.

Ja veieu quin és el gran drama del comerç electrònic i perquè la globalització no arriba al comerç al detall.

Salut i sort,
Ivan.

Proper àlbum de Neil Young

Zona Musical publicava ahir mateix la notícia de la propera aparició del nou àlbum de Neil Young.

Tal com ja avançava el propi Neil a una recent entrevista a Rolling Stone, es tracta d'un enregistrament fet al Fillmore East de San Francisco el 1970, juntament amb els Crazy Horse, que en aquella època encara incloien el malaguanyat Danny Whitten. Com comenta a l'entrevista, sembla que a partir d'ara es dedicarà a publicar una immensa quantitat d'enregistraments que han anat quedant pendents, ordenats de manera cronològica. Quelcom semblant als Tracks de Springsteen o els Bootleg Series de Bob Dylan. Una grandíssima notícia per tots els seus admiradors.

L'actualitat de Neil té altres punts d'interès. Al Festival de San Sebastian, Jonathan Demme ha presentat Neil Young: Heart of Gold, concert enregistrat a Nashville a la presentació de Prairie Wind i que El País deixa força bé, tal com ja va El Periódico quan es va estrenar a Sundance.

Demme compagina, igual que fa Neil, la promoció artístico-comercial amb el missatge polític a les seves intervencions. ABC destaca aquesta vessant política de la seva roda de premsa. Neil ha arribat a l'extrem de fer que www.neilyoung.com sigui la de la campanya Living With War i no la seva tradicional homepage.

De moment, però, seguim sense que s'anuncii cap extensió europea de la seva gira.

Salut i sort, Ivan.

Dos videos de Neil Young

He trobat a YouTube aquesta interpretació de Heart of Gold, de l'any 1971.

Fa 35 anys Neil feia molt millor pinta que ara, però ja aleshores era capaç d'emocionar amb només amb la seva veu, la guitarra de pal i l'harmònica. Impressionant. El millor, però, és comparar-ho amb aquesta actuació a la televisió americana, pocs anys abans, quan encara formava part de Buffalo Springfield.

Els gestos de Stephen Stills i Richie Furay ara farien riure, semblen ridículs. És curiós com els gestos passen completament de moda, hi ha música que envelleix malament i altra que no, i en canvi la roba torna cíclicament a posar-se de moda (de fet, fashion, què és més in). El que no he entés és l'aparició del guitarrista que hi ha de cara a l'escenari. Alguna idea?

A YouTube tenen penjats molts més videos de Neil, ja us n'aniré proposant uns quants més.

Salut i sort,
Ivan.

Living With War

Neil Young ha publicat fa un mes Living With War, el seu treball més polític dels darrers trenta anys, on demana sense embuts fer fora George W. Bush de la Casa Blanca.

El CD està sent censurat (o més aviat musicalment ignorat) a les ràdios i mitjans de comunicació de masses americans, tot i que està tenint prou ressó als ambients d'esquerres americans (hi ha ambients d'esquerres als EUA?) i els caus independents musicals.

Musicalment, l'àlbum té un nivell força alt, amb preponderància del rock, elèctric però no tant canyero com quan toca amb els Crazy Horse. Young compta amb els seus col·laboradors habituals Niko Bolas, Rick Rosas i Tim Mulligan, la qual cosa ja et porta a pensar en àlbums com This Note's For You, Ragged Glory o Freedom, tot i que aquí no hi ha referències folk i tot el CD és elèctric. Hi ha moments on l'ús de corals com a veu solista li treu força a la interpretació, però Neil sempre ha estat molt de fer himnes, i el tema s'hi presta.

L'àlbum comença amb After The Garden, un rock elèctric clàssic de Neil, i amb els tres primers versos ja posa el to del treball:

Won't need no shadow man
Runnin the government
Won't need no stinkin' WAR

El segon tall és el que li dóna nom al disc. Es tracta d'un himne pacifista, de to dolgut, de pena per tot el dolor que hi ha al voltant. S'ensuma la ràbia de saber que s'estàr repetint una història que els americans creien que amb el trauma de Vietnam ja s'havien vacunat. Ara es demanen de què va servir allò.

The Restless Consumer hagués estat el single d'un CD comercial. Musicalment enganxa, la lletra parla ben clarament (cito només els versos més destacats):

Don't need no more boxes I can't see
Covered in flags but I can't see them on TV
Don't need no more lies
(...)
People from around the world
Need someone to listen
We're starving and dying from our disease
We need your medicine
How do you pay for war
And leave us dyin'?
When you could do so much more
You're not even tryin'
(...)
Don't need no terror squad
Don't want no damned Jihad
Blowin' themselves away in my hood
But we don't talk to them
So we don't learn from them
Hate don't negotiate with Good

Shock and Awe, que pren el nom del codi d'operació d'una de les primeres ofensives a l'Iraq, és potser la més canyera de l'àlbum. Té un toc trist i melodramàtic, puntuat per la trompeta, el mateix instrument que reb els cossos dels morts quan tornen a casa, i que fa el solo instrumental enmig de versos tant lúcids com aquests:

Both sides are losing now
(...)
We had a chance to change out mind
But some how wisdom was hard to find
We went with what we knew and now we can't go back

A Families, un soldat de la força d'ocupació americana recorda la seva família i les dels seus companys. Aquest hagués estat el segon single, suposo. Un tall vitalista i engrescador, molt en la línia de l'àlbum Ragged Glory.

Flags of Freedom denuncia l'ús que s'ha fet del patriotisme per a defensar la guerra i alhora fa un homenatge a Bob Dylan i la seva oposició a la guerra de Vietnam. En aquestes dues cançons abunden les imatges familiars, properes a la persona i allunyades dels grans discursos polítics. El que importa és la gent i no idees abstractes fàcils de manipular i falsificar. Si has de portar la gent a l'escorxador, pensa-t'ho tres cops i que sigui per quelcom realment imprescindible.

I arribem a Let's Impeach The President. Suposo que amb el títol n'hi ha prou per saber de quin pal va, oi? Per si de cas reprodueixo la primera estrofa:

Let's impeach the president for lyin'
Misleading our country into war
Abusing all the power that we gave him
And shipping all our money out the door

Fins i tot George W. Bush ho pot entendre. La referència a New Orleans i el Katrina la deixa per un altre vers. Aquesta cançó és la directament responsable que un republicà reconegut com Neil Young, que havia defensat públicament la Patriot Act quan es va aprovar el primer cop, hagi estat marginat del music business. Michael Moore no parla tant clar quan fa els seus polèmics films.

A Lookin' For A Leader ho diu molt clar: l'actual president ha dividit el país en colors, però tot i així els negres continuen marginats. La crida a la mobilització és diàfana un cop més:

America has a leader
But he's not in the house

Demana la substitució de l'actual president per algú que netegi de corrupció la política americana, i apunta que potser aquest líder serà un negre o una dona. El nom de Colin Powell surt a la lletra, el de Hilary Clinton, no.

Roger & Out és un elegia elèctrica on el narrador enyora l'amic mort en combat. El CD acaba amb una versió gospel d'America The Beautiful.

Per si no esteu prou convençuts de la importància de les lletres en aquest treball, només dir-vos que aquest cop no hi ha ni fotos al packaging, ni s'ha fet servir el tipus de lletra manuscrita típica dels anteriors treballs de Young, sinó un sans-serif molt llegible.

Ara mateix, el canadenc més patriota d'Estats Units està de gira amb els seus amics Crosby Stills & Nash fent una sèrie de concerts que recorden moltíssim els que feien en els primers anys 70, quan el somni hippy encara no s'havia esvaït. El website de Neil conté una pàgina d'activitats de suport a la campanya Living With War on podeu trobar cançons i video-clips d'autors afins com Steve Earle i els Drive-by-Truckers de qui us he parlat recentment. També hi ha un enllaç que us permet escoltar l'àlbum sencer, de franc, tal com jo vaig fer repetidament abans de comprar-lo.

Com diria el torero, im-presionante.

També he trobat aquest Living With War Blog, que discuteix sobre el CD i la seva repercusió.

Salut i sort,
Ivan

Neil Young
Living With War
Reprise Records, 2006.

Prairie Wind

Ja fa gairebé un any que va sortir aquest àlbum de Neil. Al començament no vaig escriure d'ell perquè estava molt ocupat i volia fer un molt bon article, després perquè van arribar altres CDs que, amb molt menys esforç, sortia del pas. Ara, em costa explicar en detall com és que m'agrada tant.

Són 10 cançons, típiques del recorregut acústic de Neil Young. Podeu trobar tot el ventall que tant us agrada (o no). Melodies country, aires folk, slide guitar, harmònica, el falsete de veu tant característic, les harmonies vocals que va heretar dels seus amics Crosby, Stills & Nash, tocs de guitarra elèctrica rockera, l'òrgan i algun violí perdut. Està tot.

Normalment aquí és on destaco els talls que més m'agraden. El fàcil amb aquest àlbum és fer-ho a l'inrevés: el que dóna nom al disc i l'himne When God Made Me són els talls que menys m'agraden.

L'aire de les cançons oscil·la entre la dolça melangia fins l'alegria vitalista, sense arribar en cap cas a la tristor ni a l'entusiasme. Una obra moderada, fruit d'un període de temps en que l'autor va superar un aneurisma (el van haver d'operar i de poc que no es queda) i la mort de son pare, després de llarga i familiarment penosa malaltia. La serenor de saber que la feina o la música no són tant importants?

En qualsevol cas, queda pendent el comentari sobre el DVD que acompanya el disc i -quan aconsegueixi veure-la- sobre el film Heart Of Gold, obra de Johnathan Demme filmada en part al concert de presentació de Prairie Wind.

Neil ens regala una obra despullada d'artificis i que toca el cor, com la majoria de les que ha fet.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Prairie Wind
Reprise, 2005.

Nou àlbum de Neil Young

Neil Young publica un nou àlbum i torna a l'activisme polític.

Neil mai s'ha deslligat de la lluita per les seves creences. Potser la implicació més activa la va tenir amb els festivals de l'organització Farm Aid, però ha estat també involucrat a altres saraus. El seu àlbum Greendale és un alegat ecologista de primera magnitud.

A la seva web podeu llegir l'anunci escrit per ell mateix (o el seu representant de marketing, clar):

I just finished a new record, a power trio with trumpet and 100 voices recorded earlier this month. I think it is a metal version of Phil Ochs and Bob Dylan ... Metal folk protest? It's called LIVING WITH WAR. The title song is the second of 10 songs on this record.

A la gravació participen col·laboradors tradicionals seus com Nico Bolas i Rick Rosas, a més del cor aquest de cent veus que fan els coros a un rap anomenat Impeach the President (for Lying).

Jo m'he enterat gràcies a l'agència mexicana de notícies Prensa Latina, però ara mateix internet i molt especialment la blogosfera ja en va ple. A aquest blog sobre Neil podeu trobar una mica més d'informació i reaccions d'alguns fans.

En aquest altre blog, de l'antic president de Reprise Records, es recolza el missatge de l'àlbum, tot el contrari d'aquest altre, on es defensa una visió completament contrària. Fins i tot parlen d'Are You Passionate com un àlbum inspirat per l'Onze de Setembre.

El grup de Yahoo! sobre Neil també mostra força comentaris.

És a dir, Mr. Young ja té dues entregues pendents aquí: aquest nou àlbum i el film que sobre ell ha rodat Jonathan Demme. Espero ansiós. I prometo escriure sobre Prairie Wind.

Salut i sort,
Ivan.

L'influent Neil Young

Neil Young no apareixerà a cap llista dels 10 més coneguts o admirats, però segurament sortiria a totes les de 10 més influents.

Tot i que no és un artista molt popular, cada dia es publica alguna cosa sobre Neil Young. Ho sé perquè tinc programada una consulta de Google que m'avisa quan algú publica res en castellà sobre ell a la xarxa. Bé, quan Google ho detecta.

La majoria de vegades trobem la notícia que algú donarà un concert i comenta que una de les seves influències bàsiques és Neil. O bé és el periodista qui diu que la seva música s'assembla. També abunden els enregistraments que inclouen versions de Neil, com per exemple el primer àlbum de covers que gravaran junts Matthew Sweet i Susanna Hoffs, una de les fundadores de Bangles, on s'atreviran amb Cinnamon Girl i Everybody Knows This Is Nowere. Que tinguin sort. El tercer gran grup de publicacions en castellà són els rumors i desitjos d'una actuació seva a la pell de brau. Com cada any, els devots del Primavera Sound tornen a encendre espelmes, tot i que aquest any el més potable que ens depara el cartell pot ser Richard Hawley, Yo La Tengo i Dinosaur Jr.

En qualsevol cas, no hi ha gaire més músics que als seus 60 anys tinguin tanta influència amb el seu treball present. Altres, amb els Stones i McCartney al capdavant, continuen venent i omplint estadis, però més per nostàlgia (i per la qualitat del seu directe, cal dir-ho) que pel que ara composen. Sembla curiós que els gustos del gran públic vagin per un costat i els dels músics a qui admira el gran públic vagin per un altre. Serà que els músics publiquen música que no sempre els agrada? O que tenen una amplitud de mires més gran que la del mercat? Probablement això últim. Recordo com el públic de l'Estadi Olímpic va xiular els Ketama a qui Prince va convidar personalment a fer de teloneros al seu concert, o com El Último de la Fila va contestar una enquesta de Popular 1 votant Ragged Glory com el millor treball d'aquell any.

Per la meva banda, sembla que pateixo d'una por reverencial a escriure d'ell. Han passat ja gairebé sis mesos des que va sortir al mercat Prairie Wind i encara tinc pendent publicar aquí la meva opinió, com si aquest cop l'hagués d'escriure perfecta (a l'alçada de l'àlbum). Prometo fer-ho aviat.

Salut i sort,
Ivan.

Nou film sobre Neil Young

Llegeixo en el portal mexicà Vanguardia que Jonathan Demme estrenarà el seu film Neil Young Heart of Gold al festival de Sundance d'enguany. Aquest film es va rodar durant els dos concerts en que Neil va presentar el seu darrer treball, Praerie Wind, a Nashville. De fet, la pel·lícula havia de tenir el mateix nom del disc, i la fitxa d'IMDB encara l'anomena així. Johnathan Demme ha rodat video-clips de Bruce Springsteen, però cal recordar especialment que és qui va rodar Stop Making Sense, probablement el millor concert mai filmat [dels Talking Heads].

Les expectatives no poden ser millors. Salut i sort, Ivan.

Les pitjors portades del rock

L’altre dia vaig escriure sobre el darrer àlbum de The Constantines. Una de les coses que vaig dir és que la portada del seu CD és, sent generosos, els que els angloparlants dirien uninspiring …

I he pensat que potser fóra divertit d’engegar la llista de les pitjors portades del rock. Val a dir que el jazz i la música clàssica han tingut tradicionalment portades molt més ensopides: les fotos de paissatges i els retrats en primer pla del músic han estat els principals objectius.

A primer cop de memòria, la llista inclouria els següents:

• The Constantines / Tournament of Hearts
• Neil Young / Silver & Gold
• The Rolling Stones / Flashpoint
• Michael Jackson / Bad
• REM / Monster
• Dire Straits / Brothers In Arms

Quina altra portada inclourieu? Salut i sort, Ivan.