Volver

Pedro ha tornat. I ha parit una senyora pel·lícula.

El millor Almodóvar sempre ha estat el que ha fet riure. Encara que ell admiri Douglas Sirk i que a Hollywood li donin Oscars pels seus melodrames, a mi quan més m'ha agradat és quan li ha donat via lliure a la vena còmica, aprofitant tots els seus recursos d'escriptor: les hipèrboles, exageracions, sàtires i retrats de la realitat més quotidiana.

Si us explico de què va el film, malament. La gràcia que té és que enganya, que creus que va d'una cosa però en va d'una altra completament diferent. I enmig, fa riure. I commou. Si les grans pel·lícules són les que toquen la fibra i tenen mesura, aquesta és una.

Em quedo amb el retrat d'una Espanya fosca, un animal aspre embocallat amb l'alegria de la gent, però que amaga pors i amargures que es podreixen per no poder airejar-les. Amb personatges pintats amb quatre ratlles i perfectament creïbles, dins del to que acostuma a tenir una història d'Almodóvar.

La fotografia, de José Luís Alcaine és sensacional, tant en els moments en que no s'ha de notar i simplement et posa al bell mig de l'acció com quan decideix presumir de tot el que sap i et regala un pla cenital (el del funeral és boníssim; el del pit de la Cruz, impagable) o quan passeja la seva mirada per un poble perdut a La Mancha.

Les actrius, totes bé, o sigui que el premi a Cannes es pot considerar just, perquè no n'hi ha cap que destaqui ... interpretant. Perquè si Pedro li volia regalar a Penélope una bona dosi de glamour, la veritat és que ha encertat. Mai havia lluït tant a una pel·lícula.

A la web de la FNAC han publicat uns diaris del rodatge amb impressions del director, convertint-se en la pàgina oficial del film.

Salut i sort,
Ivan.

El año del diluvio

El Año del Diluvio Director: Jaime Chávarri. Guió: Jaime Chávarri i Eduardo Mendoza, basat en la novela breu del mateix Mendoza. S’acostuma a dir que l’original és millor que l’adaptació, generalització agoserada sustentada en múltiples exemples, especialment quan l’original és literari i el camp on s’adapta és el cinema. Curiosament, ningú no s’escandalitza quan es representa una nova adaptació de l’Otelo de Verdi. La llista de contraexemples és prou llarga com per posar la negativa afirmació en quarentena: The Godfather, Gone With the Wind i The Maltese Falcon són els primers films que em venen al cap, i li podem afegir moltes pel·lícules basades en best-sellers. Malauradament, les adaptacions de les obres de Mendoza no formen part d’aquesta llista. El Año del Diluvio és una història melancòlica (tal i com l’autor la qualifica en la dedicatòria que em va regalar un Sant Jordi) amb personatges ben definits, una trama simple i un garbuix de sentiments a flor de pell, en un ambient geogràfic i històric (la Catalunya rural de la postguerra) que ajuda a amplificar-lo: els maquis, l’ambient tancat d’un poble on tothom es coneix, la sequera (fixeu-vos si n’és de pertinaz!). El film no trasllada res d’això a la pantalla. Els personatges són mal dibuixats; l’ambient rural gairebé no es percep; moltes escenes sucoses són desaprofitades i s’inclouen d’altres que no ajuden en res al relat. La interpretació de Fanny Ardant és prou bona (i també el doblatge a càrrec de la Mercedes Sampietro) però el problema és de definició de personatge i de disseny d’escenes: no resulta creïble que faci el que fa (al film; a la novel·la, si). El mateix però ampliat li passa a Darío Grandinetti, que interpreta un Aixelà amb un posat massa fred i molt poc seductor. En fi, una decepció. Salut i sort, Ivan.

La Casa de Enfrente

Vanyda La Casa de Enfrente Ed. Ponent Mon.

Aquest és un còmic tendre, d’històries quotidianes a una casa amb veïns molt característics i molt humans, que tots podem reconèixer com trets de la realitat urbana d’una ciutat. Són històries entre breus i brevíssimes, que es van encadenant, com la vida. Ara una anécdota, ara un sarau una mica més llarg, i cap punt on el devenir es trenqui, perquè la vida continua i els personatges han de tirar cap endavant i continuar vivint. Ja us ho he dit, molt real.

Realisme en blanc i negre i amb una traçada neta; no falla, el referent és el darrer Will Eisner, el que retrata els suburbis americans i la grandesa de la vida (no el de Rip Kirby). Qui busqui històries amb trets, persecucions, mutants o misteri, que continui buscant. Els que busqueu històries emocionants i no us fa res que a més siguin senzilles, us recomano un còmic: aquest.

Salut i sort,
Ivan.