Indiana, quarta part

Des de feia molt de temps que se sabia que estava preparant-se la quarta pel·lícula de la sèrie. Ahir El País va donar fins i tot la data d'estrena als cinemes.

I jo, i m'imagino que la majoria dels aficionats al cinema, ara mateix patim taquicàrdia. Perquè torna un mite. Un pòquer (Lucas, Spielberg, Ford i Williams) que ens ha ofert molta distracció i molts moments inoblidables. Perquè no crec que hagi ningú a la part civilitzada del planeta (és a dir, la que té accés als mitjans de comunicació) que no conegui la trilogia.

No ja la trilogia, em jugo un pésol a que no hi ha ningú a la part civilitzada del planeta que no identifiqui la melodia composta per John Williams en menys de cinc segons. Per cert, una melodia tant mítica que ha impedit que l'excel·lent banda sonora de la tercera part tingui el reconeixement que es mereix.

Harrison Ford té ara (7 de febrer del 2007) seixanta-quatre anys. Jugant-se la milionada d'inversió que posarant Paramount i els productors, estic convençut que és una dada que hauran valorat els guionistes del film. També crec que el recent rumor que Ford hagi amenaçat amb retirar-se del film si no podia fer servir el llàtig personalment respon a un interès personal (egocèntric?) per a proclamar al món que encara és jove. Naturalment que és jove, és de la quinta dels meus pares! Prou jove per fer d'arqueóleg aventurer? Segurament, a la que li facin un guió amb prou humor i li sàpiguen dibuixar un company que li faci el contrapunt.

En fi, que no hi ha gaire vegades que un es senti motivat a escriure sobre un film que encara no s'ha rodat, que no té títol i que no se sap de què anirà.

Si voleu refrescar la memòria i teniu ample de banda, el movie trailer de la trilogia en DVD el podeu veure amb el quicktime.

Salut i sort,
Ivan.

Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l'abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S'ha guanyat a pols la nominació a l'Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l'aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l'emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s'han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d'aplicació militar i d'espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l'informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l'assassí a la imatge satèlit d'una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l'atenció és el retrat i l'evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d'ànim, d'opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l'atemptat, d'altres estan elaborant ja una altra llista, t'explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l'any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s'aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l'angoixa; El grup de companys que s'aplega al voltant d'una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d'ells. Propi dels grans directors.

Probablement l'elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l'atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l'atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l'un com a justificació de l'altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l'Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Nominacions, les de debó

Com cada any, ja tenim aquí una de les llistes més famoses del món: la dels nominats als Oscars.

Us sembla de fer pronòstics sense haver vist la majoria de films? Us adelanto algunes idees, a primer cop d'ull:

George Clooney és clar favorit a algun premi que no serà el de millor actor secundari, seguint la tradició d'Emma Thompson (Sense and Sensibility) i la parella Affleck/Damon (Good Will Hunting).

Brokeback Mountain, millor film; però Spielberg millor director, per compensar.

Dos films que donin canya a Israel, el mateix any, és molt. Si Munich obté algun premi gros, Paradise Now perd opcions i la francesa Joyeux Noèl guanya punts a les travesses.

Em sorprén moltíssim que cap dels dos films signats per Spielberg acapari nominacions tècniques (direcció artística, maquillatge, etc.) quan totes les pel·lícules que fa aquest senyor, si es caracteritzen per res, és que estan impecablement ben fetes.

Quants Oscars té John Williams? Quantes nominacions? Quantes nominacions és capaç d'aconseguir en un sol any? Aquest home es capaç de trencar tots aquests registres. Probablement és més senzill comptar les vegades que ha escrit una banda sonora i no l'han nominat.

Seguirem amb el tema. Salut i sort, Ivan.