The Good Shepherd

El buen pastor és una història d'espies, però no és la típica pel·lícula d'espionatge.

The Good Shepherd segueix el periple vital d'un jove idealista de la bona societat americana, des que és reclutat pels serveis secrets a una universitat elitista fins que arriba al cim de la CIA.

No és un film d'acció, com ho són la majoria de cintes que venen al cap quan esmentem el génere d'espies. No penso només en la saga de 007, sinó també amb films com els que va protagonitzar Michael Caine en el paper de Harry Palmer, les diferents entregues de Mission: Impossible, o les actuacions del mateix Matt Damon amb el seu personatge Bourne. El buen pastor té molt més a veure amb Spy Game, on l'acció passa lluny i la intriga política és més protagonista que no els trets i els cops de puny.

Robert De Niro ha escollit aquesta història per a deixar la seva segona petjada com a director. Aconsegueix l'imprescindible, explicar clarament i amb estil una trama enrevesada; també el més important, fer que gairebé tres hores passin ràpidament; i el més difícil, reflexionar (d'una manera bastant parcial, també s'ha de dir) sobre el paper dels serveis secrets americans sense crear un manifest polític; però li falla el més evident, el protagonista.

Matt Damon ha fet altres papers amb convicció, però aquí llueix una cara de màrmol que no transmet cap mena d'emoció durant tot el metratge. Fa la mateixa cara quan llegint poesia, tirant-li els trastos a una noia, seguint una pista o cardant amb Angelina Jolie. Aquest noi ha confós fredor, el que demanava el seu personatge, amb inexpressivitat. És molt sorprenent que precisament Robert De Niro li hagi consentit.

L'efecte que té la insuficient interpretació de Damon és devastador, perquè el quid de The Good Shepherd és precisament descriure com el protagonista renuncia a tot el que ¿l'importa? a canvi de no se sap si l'èxit professional, la defensa de la pàtria, l'honor familiar o per por a fallar-li a la seva fraternitat. I com que Matt Damon ocupa el noranta per cent de les escenes de la pel·lícula, podeu deduir que entendre'l és fonamental.

Llàstima, perquè la resta de El buen pastor és senzillament perfecta. Tecnicament impecable, amb una ambientació arrodonida, una música que ambienta perfectament sense reclamar protagonisme i una fotografia intimista que empra generosament els plans curts tractant així d'emfatitzar el factor humà que Graham Greene va reivindicar fa tant de temps. Parlar de bons secundaris seria quedar-se molt curt. Angelina Jolie, John Turturro, Alec Baldwin, el mateix De Niro en un mesurat cameo, i el gran Michael Gambon llueixen tots de manera fantàstica. Menció especial per Tammy Blanchard que aconsegueix composar una sorda conmovedora sense tirar de la veta sensiblera.

El guió és enrevesat, però intel·ligible. No esperarieu que una història d'espies fos evident, oi? I funciona amb una precisió mil·limètrica, fent que assaboreixis cada peça del puzzle que es va col·locant al tauler. Es combinen les trames personals i polítiques, així com els diferents moments històrics d'una manera impecable.

Diuen que De Niro té pensat que aquesta sigui la primera part d'una trilogia. Cal veure si té temps i si es posa d'acord amb el seu co-productor Francis Ford ara pare de Sofia Coppola. Per mi, ja triguen.

Salut i sort,
Ivan.

Robert de Niro
The Good Shepherd
Zoetrope/Tribeca, 2006.

24, segona temporada

Igual que la primera temporada, la segona temporada de 24 és trepidant, emocionant, té intriga a dojo i un munt de sucre i detalls sentimentals, o sigui que tots els membres de la família es poden sentir identificats amb algun personatge de la sèrie i poden tenir la seva trama preferida.

Si ja heu vist la sèrie, no us aportaria res explicant-vos de què va; i si no l'heu vista i voleu saber-ho, la Viquipèdia ho pot fer molt millor que jo.

Nosaltres hem vist la sèrie en més o menys un mes. Tenint en compte que hem estat fora una setmana, això ens porta una mitjana de quatre capítols setmanals. Clar que el darrer dia, devorats per la intriga, en vam veure quatre gairebé seguits. El proper és mirar una temporada (vint-i-quatre episodis, vint-i-quatre hores) en un cap de setmana. No m'imagino veure 24 al ritme d'un capítol setmanal.

Tot i que hi ha diversos directors i guionistes, no s'aprecia cap diferència d'estil entre diferents capítols. Les interpretacions són igualment correctes i convincents. De la versemblança dels guions en els trets principals, res a dir; a petita escala, hi ha alguns detalls que potser no lliguen massa bé, com per exemple les extraordinàries capacitats físiques de Jack Bauer, però si ja t'has empassat 007 i Schwarzenneggers, què més fa.

En aquest Day 2 he trobat algun punt de la trama que no ha quedat ben resolt, especialment dos personatges secundaris que desapareixen massa de cop i queden massa punts oberts. Alguns són assumibles i es pot imaginar l'explicació; altres en canvi són font de debat als fòrums d'internet. Es veu que hi ha determinades claus que es revelen a les temporades 3 i 4 i ... al videojoc.

Quan Expediente X va tenir un munt d'èxit, va haver la pel·lícula, on es desvetllava algun punt important de la trama mítica, la de la invasió extraterrestre. També va haver-hi el joc, però no afegia significat a la sèrie, sinó que era una trama a banda (altres episodis que no s'havien rodat, igual que els jocs basats en CSI). Aquí, en canvi, el joc i la sèrie de televisió s'han solapat l'un amb l'altra.

M'imagino els meus pares seguint 24. Però no els imagino posant-se a jugar a un joc d'ordenador per a saber com acaba determinat personatge. Potser és que la població americana és molt diferent? Segurament, que amb els que ho són ja tenen prou mercat.

Tot plegat, un entreteniment de primera qualitat servit amb embocall de luxe.

Salut i sort,
Ivan.

The perfume

Encara no he llegit la novel·la de Patrick Suskind, però ahir vaig anar a veure el film de Tom Tykwer. Per tant, no puc jutjar la bondat de l'adaptació i del que parlaré aquí és només d'una pel·lícula. Avís per a lectors.

Com a pel·lícula, està molt bé. El cinema ha tractat moltes vegades el tema de l'assassí en sèrie, però ha acostumat a fer-ho des d'una perspectiva contemporània. La majoria de films que aborden el tema (de memòria: Citizen X, la millor; El silencio de los Corderos, impressionant; Copycat, amb les millors actrius; The Bone Collector, amb la policia més guapa i a més bona actriu) estan situades al temps present, on sembla natural, ja que abans aquestes coses no passaven. Jo recordo haver vist un film hispano-alemany titolat El cebo que amb poc pressupost, blanc i negre i sense efectes especials ni sang ni fetge feia molta por i estava ambientat als anys cinquanta (en aquella època era el temps present). Serial killer en un film d'època recordo El Pacto de los Lobos, visualment efectista però mediocre. O sigui que queda poc per inventar.

I aquí és on entra Suskind, amb tot el món sensorial particular del seu personatge. Un pervers hedonisme que el porta a sacrificar (voluntàriament o no) a quanta gent faci falta per a aconseguir el seu plaer i propòsit. Hi ha qui li ha vist una interpretació religiosa a la novel·la, jo en canvi he vist The Perfume com una barreja entre la trama policial (on el protagonista és un dolent especialment odiós), el retrat d'època i una poesia visual molt aconseguida.

La gran estrella de la funció és la impactant fotografia de Frank Griebe. El perfum és una successió d'imatges molt ben aconseguides i de tota mena: paissatges, retrats, collages, ... n'hi ha de reals i de creades per ordenador, amb colors apagats (al mercat i a les ciutats, de l'estil que ha fet servir Eastwood a Banderas de nuestros padres) i amb colors vius (la Toscana, la Costa Brava) i amb ocres maravellosos resultat figurat de la llum de les espelmes. Per moments he recordat tant la pintura de Velázquez com els bodegons clàssics, una delícia visual. (Això si: els cinc primers minuts de pel·lícula no són aptes per ulls sensibles.)

Amb això, una música absorvent i molt ben acoplada a la història i un disseny artístic molt precís en la reconstrucció històrica, ja havia mitja feina feta. Vestuari, escenaris, localitzacions ... absolutament tot perfectament posat per a fer-te creure que tens una finestra oberta al segle XVIII. Pels catalans hi ha l'atractiu afegit d'anar reconeixent els espais on es va rodar The Perfume: el carrer Ferran, el Call de Girona, la Catedral de Tarragona, la Costa Brava, entre d'altres. Només quedava trobar quatre intèrprets que donessin el to.

Ben Wishaw dibuixa un assassí en sèrie arquetípic, fred i repulsiu però que també té una aparença tendra quan el director i la veu en off de William Hurt volen que ens identifiquem amb la seva cerca de la bellesa. Dustin Hoffman disfruta interpretant un perfumista histriònic i un Alan Rickman, excel·lent com sempre, completen un repartiment prou competent, on els secundaris no mereixen aquest adjectiu.

Em queduen el gust d'anar reconeixent paisatges familiars i la bellesa primaveral de Rachel Hurd-Wood, la darrera d'una successió de belleses pelroges que ens regala aquest film.

Salut i sort,
Ivan.

Tom Tykwer
The Perfume
2006.

Munich

Quan una pel·lícula que dura tres hores et passa volant, és que és bona. Munich és boníssima.

Spielberg ens explica dues històries lligades, la del que va passar a Munic i la del que va passar després, barrejant present i passat, realitat i ficció. Ho fa amb pols ferm, fent servir al màxim tot el ventall de recursos que hi ha a l'abast del director: la fotografia (ombrívola, amb molts contrastos, amb personalitat), la música de John Williams (sensacional), un disseny artístic impecable (com sempre a una producció Spielberg) i uns actors que tenen molt clar qui són els seus personatges. S'ha guanyat a pols la nominació a l'Oscar.

Aquest és un thriller amb missatge, i com que tothom ja es dedica a comentar la part pseudo-històrica de la història (sense anar més lluny, es va portar el 80% de la crítica que va aparèixer a La Vanguardia) jo intentaré centrar-me en l'aspecte cinematogràfic.

Tenim un thriller trepidant sense cap gran persecució i només una escena de tiros en tot el film. La intriga, l'emoció, van per altres llocs: els caps dels protagonistes. A Spielberg li interessa més retratar les relacions entre ells i com reaccionen davant dels aconteixements, que no els aconteixements en si.

Des que es va publicar The Day of the Jackal, la novel·la de Frederick Forsyth, totes aquestes trames s'han recolzat i molt en la descripció dels detalls tècnics, tant en els originals impresos com en les adaptacions al cinema. Tom Clancy abruma amb descripcions de tota mena de gadgets tecnològics d'aplicació militar i d'espionatge; John LeCarré ens ha explicat com falsificar fotografies (de les analògiques, quan era difícil) i estem acostumats a veure com l'informàtic de torn és guiat pel detectiu per a trovar la cara de l'assassí a la imatge satèlit d'una platja paradisíaca. En canvi, a Munich això només passa un cop i cap el final. El que es porta tota l'atenció és el retrat i l'evolució psicològica dels personatges.

Spielberg no fa servir cap llarga parrafada per explicar sentiments ni pensaments. Li basten seqüències molt curtes, inclús sense diàleg, per a transmetre estats d'ànim, d'opinió, actituds, maneres de ser. Veure que tant punt surt per televisió la llista de morts a l'atemptat, d'altres estan elaborant ja una altra llista, t'explica molt de com anaven les coses a Israel ja a l'any 72; Intercalar les dues famílies mirant la retransmissió del que passava a la vila olímpica, els grups de gent que s'aplegava al davant dels aparells en locals públics, et parla de gent enfrontada per la política i unida per l'angoixa; El grup de companys que s'aplega al voltant d'una taula per a menjar i xerrar junts ja et diu -amb molt poc diàleg- com són com a grup i cadascun d'ells. Propi dels grans directors.

Probablement l'elipsi més llarga del cinema. El film comença amb els membres de Setembre Negre engegant l'atemptat durant els Jocs Olímpics i pràcticament acaba amb el desenllaç de l'atemptat. Enmig, les conseqüències, enfocant clarament a la relació causa-efecte, l'un com a justificació de l'altre, en un montatge brillant. El pla final sobre el World Trade Center de Manhattan, més enllà de la polèmica, remata aquest efecte.

També a La Vanguardia, vaig llegir un article de l'Henrique Cymerman on explicava que als antics membres del Mossad, algun dels quals havia protagonitzat la història real, no els ha agradat el film. Aneu a veure-la, paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Munich
Steven Spielberg
DreamWorks, 2005

Què ploren les girafes?

Alexander McCall Smith. Llàgrimes de Girafa (Tears of the Giraffe) Traducció de l’anglès a càrrec de Maria Roura. Edicions La Campana. La segona entrega de les aventures de la primera detectiva privada de la història de Botswana no decep gens ni mica. Quan vaig descobrir La Primera Agència de Dones Detectives ja vaig quedar impressionat. Un recull d’històries breus, tendres, amb un repertori de personatges ple de senzillesa i que mostra el ventall de vestits que poden vestir l’ànima humana, amb sentiments a flor de pell i però esquivant caure en la sensibleria, només per a nedar en el bon humor i la ironia. Ara m’he acabat d’enamorar. De la Mma Ramotswe, de la gent de Gaborone, del Sr. J.L.B. Matekoni, de l’escriptura de McCall Smith, de Botswana. Llàgrimes de Girafa presenta un altre reguitzell de personatges que són l’excusa perfecta per a dissertar tranquil·lament sobre el pas del temps i com va canviant la societat. Ens adonem que els temes importants són els mateixos a la desenvolupada Catalunya i a l’endarrerida Botswana, que el que amoïna a la gent és sempre el mateix, aquí i allà. Aquest cop, el format ha canviat del recull de contes a la novel·la. El gènere negre sempre ha estat això, una bona descripció social adobada amb un bon misteri que mantingui la tensió argumental. Fils de trames diverses que es van lligant unes amb d’altres al voltant del lector o espectador, de les quals la criminal acostuma a no ser la més interessant. Aquesta novel·la va per aquest camí. Als misteris que ha de resoldre Mma Ramotswe cal afegir la seva relació amb el Sr. J.L.B. Matekoni, així com els altres secundaris. McCall Smith, com abans han fet Dashiell Hammett o Ed McBain, retrata la societat botswanesa i els seus reptes actuals, tot i que em queda el dubte de si la seva mirada no és massa tova amb la vida tradicional botswanesa. En resum, pura delícia. Salut i sort, Ivan.

Black Kiss

Howard Chaykin Black Kiss NORMA Editorial La solapa informativo-publicitària del llibre el qualifica de còmic per a adults, denominació sota la qual tradicionalment trobem dibuixos molt ben definits de dones espectaculars i mamelludes, arguments tòpics, guions mal embastats, força escenes de sexe i poca cosa més. Però Black Kiss pertany més aviat al gènere negre, on hi ha un embolic monumental que el lector ha d’anar desfent, producte del creuament de dues línies argumentals independents. Si us voleu fer una idea de per on va el tema, imagineu-vos que Quentin Tarantino filmés un remake de The Big Sleep. El dibuix és aspre i realista, amb traçades escassament definides, que reflecteixen personatges igualment ambigus. Molt adient per a una història noir. La narració és àgil i a estones confusa, però això és completament intencionat: les sorpreses es van desgranant de mica en mica, i les explicacions triguen en arribar, donant temps a que el lector s’imagini cap a on va la intriga i els personatges l’enganyin un altre cop. Sexe? n’hi ha, però no espereu una història negra amb pinzellades pornogràfiques. El sexe hi és –i molt- perquè els personatges el demanen, ja que la trama va d’uns tios que no els fa res violar ningú per a entretenir l’estona, de gent addicta al sexe com podria estar-ho de qualsevol altra droga i perquè l’escenari és el Hollywood dels cossos glamourosos i treballats amb esforç i talonari. No passarà a la història del còmic, però instrueix sobre els efectes de posar un missatge massa explícit al contestador del telèfon. Salut i sort, Ivan.

El curiós incident del gos a mitjanit

Mark Haddon s’ha dedicat a l’escriptura i il·lustració de contes infantils, la pintura abstracta (que sembla li va força bé) i escriure guions per al cinema britànic i la BBC, abans d’escriure aquesta primera novel·la adulta.

En Christopher és admirador de les novel·les de Sherlock Holmes i del seu protagonista, i això l’impulsa no només a investigar el curiós incident que li dóna el nom a la novel·la sinó també a escriure el llibre en que explica tots els successos que se’n van derivar. Un llibre, per tant, narrat no només en primera persona sinó amb una perspectiva brutalment novedosa i directa.

El noi té una malaltia que se’n diu la síndrome d’Asperger, que és el nom políticament correcte que té l’autisme; tot i que en Christopher la pateix en un nivell molt lleuger. Saber això no et cal per a entendre el llibre, tot i que t’aclara algunes coses. L’associació espanyola d’afectats d’aquesta malaltia té una web que potser us pot interessar.

La novel·la et permet entrar al cap d’un noi on normalment no podries entrar fàcilment i segurament, al cap d’una mica de temps d’intentar-ho, ho deixaries córrer per massa difícil. I et permet a més veure un reguitzell d’emocions de segona mà, servides per aquest nen d’edat indefinida (endevino que jove adolescent) que ho exposa tot amb una fredor esfereïdora, però també amb una senzillesa i honestedat que ja ens agradaria a molts. He estat a punt de dir que també lucidesa, però en Christopher és molt bo reconeixent determinats símptomes, no arriba a copsar el significat global que veiem els altres. Potser perquè aquest significat més gran no existeix, sinó que l’únic que no considera el narrador és com es veuen afectats els sentiments d’aquells que hi ha al seu voltant; allò que nosaltres anomenem significat.

I el que et serveix és moltes vegades colpidor, algunes altres trist, però gairebé sempre divertit. I molt revelador del món considerat adult i normal. La lògica d’en Christopher és implacable a l’hora de descriure el que la gent al seu voltant fa, diu o deixa de fer. El millor de tot és que, com que el Christopher no qualifica cap dels individus que té al voltant més que pel que fan, idees com “el pare és dolent” o “la professora és bona” no s’imprimeixen més que amb la força dels fets, que no sempre arriben a una conclusió clara … perquè molt rarament la gent és simplement “bona” o “dolenta”.

Aquí podeu trobar una entrevista amb l’autor.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Haddon.
El curiós incident del gos a mitjanit.
Ed. La Magrana. Barcelona, 2004.
Traduït de l’anglès (The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) per Rosa Borràs.