Proper àlbum de Bruce Springsteen

Ho publica El Periódico de Catalunya.

Bruce és un artista interessantíssim. Ha esdevingut, crec jo, més que un simple músic, un personatge que serveix d'inspiració a molts persones.

La seva obra, molt diversa, no només conté joies inqüestionables sinó també un nivell promig altíssim.

L'únic inconvenient que té és poder treure entrades per a un concert seu a Barcelona. Fa deu anys que no ho aconsegueixo.

Tinc molta feina, o sigui que no m'enrotllo més.

Salut i sort,

Els millors discos del 2006

Un cop acabat l'any, la tradició marca fer resum i elaborar la llista del millor de l'any.

Aquests dies n'haureu pogut llegir un munt de llistes d'aquestes. Limitant-nos al tema musical, les llistes de la millor música publicada a Espanya durant el 2.006 han sovintejat i no han assolit cap mena de consens, tot i que hi ha discos que es repeteixen arreu. Per exemple, podeu mirar les llistes que han preparat els blogs La Brújula Verde i Blogpocket, una pels àlbums en castellà i l'altra pels internacionals (per tant, no hi ha espai ni per Lluís Llach ni per Fermín Muguruza).

Un altre blog, Cogiendo Caracoles, també n'ha elaborat un altre, de ranking.

Els crítics d'El País han destacat els següents treballs:

1. Orphans, de Tom Waits.
2. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
3. The Black Parade, de My Chemical Romance.
4. Kensington Square, de Vincent Delerm.
5. The Greatest, de Cat Power.
6. The Underdog, de Tego Calderón.
7. Rudebox, de Robbie Williams.
8. Fundamental, de Pet Shop Boys.
9. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
10. ¡Ay Caramba!, de Ska Cubero.
11. The River in Reverse, d'Elvis Costello & Allen Toussaint.

I els del suplement Què Fem de La Vanguardia també n'han elaborat dues. La dels discos extrangers:

1. We Shall Overcome, de Bruce Springsteen.
2. Modern Times, de Bob Dylan.
3. The Life Pursuit, de Belle and Sebastian.
4. Futuresex/Lovesound, de Justin Timberlake.
5. Whatever People Say I Am ..., de Arctic Monkeys.
6. L'horizon, de Dominique A.
7. Victory for the Comic Muse, de The Divine Comedy
8. St. Elsewhere, de Gnarls Barkley.
9. The Drift, de Scott Walker.
10. The Greatest, de Cat Power.

I la dels discos espanyols:

1. Batiscafo Katiuscas, d'Antònia Font.
2. Mujeres, d'Estrella Morente.
3. El tiempo de las cerezas, de Bunbury & Vegas
4. Mística domèstica, de Roger Mas.
5. De Benidorm a Benicàssim, de diversos autors.
6. Aguantando el tirón, de La Excepción.
7. L'univers, dels 12Twelve.
8. Garabatos, de Josele Santiago.
9. Alegato meridional, del Grupo de Expertos Solynieve.
10. Las jugadas imposibles, de Tachenko.

I, naturalment, Famoses Darreres Paraules també té la seva llista. El criteri és diferent: sel·leccionar el millor d'entre el que he escoltat durant aquest any i he publicat alguna nota, independentment de si el disc era del 2.006 o d'algun any anterior. He esperat una setmana pera a donar temps a Dover, però el seu Follow the City Lights no m'ha agradat tant com per entrar a la llista. Malauradament, no he tingut l'oportunitat d'escriure articles sobre algun àlbum que si que hagués aparegut a la llista. Anoteu els següents, a espera que en algun moment els pugui comentar:

• Orient/Occident, de Jordi Savall i Hesperion XXI.
• Do Whatever Turns You On, d'Aberfeldy.
• The Devil and God Are Raging Inside Me, dels Brand New.
• La versió que de Rhapsody in Blue van enregistrar Michel Camilo i l'OBC.

I ara si, els millors del meu 2.006 han estat els següents:

1. The Carnegie Hall Concert, de Keith Jarrett. Una obra mestra que rivalitzarà amb la que va signar a Köln fa trenta anys.
2. Hammersmith Odeon, London'75, de Bruce Springsteen and the E Street Band. No és estrictament d'aquest any, el vídeo fa molt temps que corre, però si que s'ha publicat per primer cop com a CD.
3. Half The Perfect World, de la Madeleine Peyroux. Jazz festiu i veu arrassadora.
4. Happenstance, de Rachel Yamagata.
5. Gulag Orkestar, de Beirut. Imaginació, frescura, atreviment, vitalitat: música.
6. Where You Live, de la Tracy Chapman. Un valor segur que aquest any s'ha revaloritzat.
7. This Life, de Martha Wainwright. Quan el cognom no pesa gens.
8. 3121, de Prince. Els genis mai no deixen de ser-ho, encara que estiguin en baixa forma.
9. Scissors in my Pocket, de Polly Paulusma. La millor de les cantautores pop, i això és dir molt.
10. We Push, You Pull, dels Unfinished Sympathy. La millor banda de rock del país ha fet un pas endavant en la via comercial.

I menció especial per la doble entrega de Marisa Monte; pel manifest polític de Neil Young i per la recuperació del seu concert amb els Crazy Horse; per les Cold Roses de Ryan Adams; per les trobades d'Isobel Campbell amb Mark Lanegan, la del Boss amb un munt de músics de folk i la de Mark Knopfler amb Emmylou Harris; per aquell concert antològic de Jackson Browne i per la sensacional tornada de Pearl Jam; per les noves entregues de Drive-by-Truckers i de Big & Rich; i el doble àlbum de Eleftheria Arvanitaki i el recull d'enregistraments de John Cerminaro.

No us queixareu que no us recomano música, oi?

Salut i sort, Ivan.

We Shall Overcome: The Seeger Sessions

El dia que Portugal cel·lebrava l'aniversari de la revolució dels clavells, Bruce Springsteen publicava el seu primer àlbum de covers.

Faig la referència revolucionària perquè la única cosa que m'ha decebut d'aquest impecable CD és que la selecció de cançons no inclou gairebé cap dels himnes de reivindicació social que va popularitzar l'homenatjat Pete Seeger, just la cançó que dóna el nom al recull. El Boss ha escollit el repertori més lúdic, convertint la gravació en una festa (ha sortit el vídeo a la venda?) i la música en una delícia, però en aquests temps de Living With War, Sean Penn i Michael Moore, un esperava una mica més.

Es veu que l'enregistrament el van fer en dos dies i sense assatjar, d'una tirada. No em crec que sortís a la primera perfecte, però si que es respira aquesta vitalitat i espontaneitat que se li vol vendre. És música ben viva, que et belluga tot el cos i et fa tremolar el cor. No els calen ni instruments elèctrics ni sofisticats teclats, pura emoció.

Bruce demostra un cop més que és un cantant colosal. Tant quan s'entén el que canta (Eyes On The Prize) com quan això és més prescindible (Old Dan Tucker) demostra que ha escoltat i estudiat de mestres com Bob Dylan o John Fogerty. El fet de canviar de gènere no l'ha espantat pas i lluny del rock continua demostrant que quan interpreta música ho fa tant amb la veu i les mans com amb tota l'ànima.

Si voleu fer un paral·lelisme i no en teniu ni idea de música folk, imagineu-vos que el dia que es va gravar el primer LP de The River s'haguessin fos els ploms i els Chieftains (perquè Irlanda és la mare de la música americana, com el pare és africà) haguessin passat per allà per alleugerir el cabreig i divertir-se una estona.

Un àlbum majúscul de folk americà.

Salut i sort,
Ivan.

Hammersmith Odeon, London'75

Reprenc al cap de molt de temps les crítiques musicals. Això de fer moltes coses alhora porta això, que has de deixar les que més t'agraden en favor de les més importants o les més urgents. Què hi farem!

Un dels meus àlbums mítics és Born to Run. Em vaig comprar la versió remasteritzada tant aviat com la vaig veure bé de preu. Aquest Nadal passat la Yolanda va tenir la bona pensada (val a dir que no gaire espontànea) de regalar-me l'edició conmemorativa del trenté aniversari. El mateix àlbum remasteritzat (l'altre ara mateix el tinc al cotxe) i el més important: l'enregistrament en DVD del primer concert que van donar el Boss i la seva ja mítica banda a Europa.

Sony Records, de manera gens desinteressada, ha tingut la també bona pensada d'editar aquest concert com a CD. És un grandíssim CD. Descobrireu una E Street Band trenta anys més jove, amb una frescor que ara ha perdut a canvi de no sabria dir què, perquè ofici ja en tenien. Per a veure l'aportació escènica de Stevie Van Zadt i de Clarence Clemons us cal veure les imatges, cert. Però el so del grup és totalment diferent de com és ara. La influència de Roy Bittan és enorme i definitiva. El piano és l'instrument solista que més destaca, de llarg, i es nota la seva mà en els passatges instrumentals, en els tocs jazzy i en la manera de portar el tempo dels moments lents de les cançons. Els fans de Dire Straits podeu escoltar a més el començament de Romeo and Juliet, interpretat pel pianista que Knopfler va contractar per enregistrar el famós Making Movies.

Musicalment, el que en aquella època feia Springsteen era encara més interessant que el seu repertori més clàssic i brillant. Havia una barreja d'influències i una alegria i ganes de gresca que el situaven més prop de Manu Chao que dels seus seguidors i imitadors.

Un munt de bones cançons i una descàrrega d'energia molt estimulant. Imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.

Bruce Springsteen and The E Street Band
Hammersmith Odeon, London'75
Sony Records, 2005.