Els Oscars que s'acaben d'entregar han distingit Babel, un film mediocre amb un missatge esplèndid, han deixat de banda Diamante de sangre, una pel·lícula entretinguda amb molt bones intencions però massa ensucrada, i han impulsat a la taquilla l'alemana La vida de los otros, un pelicularro de cap a peus i una història imprescindible.
República Democràtica Alemana, 1984: un capità de la Stasi rep l'encàrrec de vigilar un conegut escriptor que viu amb una famosa actriu. Punt de partida d'un argument on els que es dediquen professionalment a la ficció mai no enganyen i els professionals de trobar la veritat es passen la vida actuant. Si voleu conèixer més detalls de la trama, la Wikipedia en anglès parla de The Lives of Others.
Per a mí, la pel·lícula va del difícil que és fer el que està bé en una dictadura. Situació idealitzada molts cops (que si la resistència, els maquis i tot allò) però en la que la gent ha d'anar a treballar, pagar el col·legi dels nens i arribar a final de mes, i no tothom té fusta d'heroi o temps lliure per a dedicar-se a les disquisicions polítiques. Parla també del poder que té l'art per arribar-nos al cor, tant la poesia de Brecht com la bona música tocada al piano. I parla, com no, de l'us que molts fan, no només a les dictadures però especialment en elles, d'uns ideals i un poder que han estat pensat per altres propòsits, de la corrupció d'uns i de la dignitat d'altres. La República Democràtica Alemana era 1984.
El film és l'opera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, que també ha escrit el guió. Ha creat una historia captivant, on controla fins el milímetre el punt just de les emocions de tots els personatges i gairebé i tot de l'espectador, i on petits detalls expliquen molt. I l'ha rodada amb un ritme precís i una fotografia elegant que destaca la manca de gràcia que tenia aquell país del que també parlava Goodbye Lenin des d'una perspectiva completament diferent. I que ningú s'enganyi: això no és un drama polític, això és un thriller apassionant que t'agafa pel coll i no et solta fins que surten els crèdits del final.
Jo sóc més de valorar els diàlegs i la narració, però és que a banda d'un relat perfectament construit, Das Leben der Anderen ens ofereix una petita col·lecció de moments de poesia visual: la tristor del país explicada amb l'ambient d'un bar, la redempció del culpable amb el nom d'una pilota, la necessitat d'estimar i de ser estimat, la caiguda del mur i l'abandonament de l'antic sistema i el comiat final.
L'ambientació és discreta i molt eficaç. Aquest article sobre La vida de los otros a labutaca.net explica com Florian Henckel von Donnersmarck va concebre els personatges i l'ambientació. De fet, veus molt pocs escenaris, els mínims. La iluminació i combinació cromàtica de les escenes és espectacular: colors càlids a l'apartament dels artistes, reflectint el caliu de les seves vides; vestuari i decoració grisa en el cas del policia, puntuant la tristor i buidor que pateix; una habitació fosca és el lloc des del que es realitza l'espionatge, subratllant la vergonya.
Es veu que a Alemanya va tornar a engegar el debat sobre aquella época, mai no suficientment valorada amb objectivitat. El cert és que el film pot alimentar moltes tertúlies sobre Política, Història o anàlisi del comportament humà. Hi ha un munt de pel·lícules on un personatge sacrifica quelcom important per diners, poder o la família; aquí veiem on pot arribar la gent per la seva vocació; la contemplació de l'art pot de debó canviar la percepció política? De debó que havia gent que creia en ideals purs i que tots els que manaven eren bons? I d'altres qüestions apassionants que sorgeixen durant les dues hores i mitja que dura el film.
A mi em van semblar només cinc minuts i em van deixar amb els ulls humits.
Salut i sort,
Ivan.
Florian Henckel von Donnersmarck
Das Leben der Anderen
Bayerischer Rundfunk / Arte / Creado Film / Wiedemann & Berg Filmproduktion, 2006.
