Mesk Elil

El problema d'escriure sobre un músic algerià és que de seguida fas servir les etiquetes de música mediterrànea, world music i música àrab. L'encaselles i fi de la història. Suposo que això no seria cap problema amb molts músics algerians, però és que avui escric sobre el darrer àlbum de Souad Massi.

Souad Massi, que acaba de fer 34 anys, va nàixer a Algèria. Com li passa a tothom, va tenir sort de tota mena: bona, perquè son germà estava ficat en el circuït musical d'Alger i son pare era prou modern com per animar-la a aprendre a tocar la guitarra i pagar-li els cursos; dolenta, perquè als fanàtics religiosos locals no els agradava el rock dur que practicava el seu grup, i molt menys que fos dona. Però no crec que fossin gays, només tenien mal gust i mala llet. Total, que la noia va haver de marxar a França per a salvar la pell. A França els d'Atlantic Records la van clissar de seguida i li van oferir un bon contracte. La resta són tres CDs, avui comento el tercer, aparegut l'any passat.

I el CD són onze talls. El darrer és un bonus track en la millor tradició del pop anglosaxó: un remix canyero. Els deu primers són una passada. Barreja folk, raí, chaabi, pop, ritmes africans i una sensibilitat especial per a combinar un ritme viu i una melodia agradosa. Trobareu cançons africanes que són pura alegria (Manensa Asli), balades engrescadores (Kilyoum), balades melangioses (dar Dgedi), i una peça de pop ètnic cantada en anglès (Tell Me Why) però cap que no us agradi.

De moment em quedo amb les ganes de saber què tal era la Souad Massi cantant de heavy. La que ara mateix estic disfrutant té una veu dolça, que recorda molt una jove Maria del Mar Bonet, i toca la guitarra amb aires aflamencats. Si heu escoltat cantants gregues com Haris Alexiou o Eleftheria Arvanitaki, va d'un pal semblant, però té un registre d'estils més ampli.

Conta la llegenda que un campeonat d'escacs se'n va anar a norris quan els jugadors van abandonar llurs partides i van començar a ballar a l'escoltar la seva cançó Ilham (que vol dir Inspiració). En Carles Francino ho qualificaria de notícia no confirmada; jo ho crec ben possible.

Salut i sort,
Ivan.

Souad Massi
Mesk Elil
Wrasse, 2005.

Dromoi Parallhloi

La primera dificultat a l'hora d'escriure sobre aquesta grandíssima cantant estriba en la traducció. Hi ha llocs on transcriuen el seu cognom com Arbanitaki, el seu nom també canvia ... en fi, que trobar coses d'ella quan no domines l'alfabet grec, igual que passa amb Haris Alexiou (també anomenada Jaroula o Xaris Aleksiou) és ben complicat.

Musicalment, la proposta d'Arvanitaki és l'actualització de la música popular grega, afegint-li influències mediterrànies, africanes, i pop. Ha tingut èxit a nivell europeu i ara ha editat un recull dels seus àlbums anteriors als Estats Units, provant sort amb la moda de la world music. Si voleu una comparació, imagineu la Maria del Mar Bonet cantant en grec i afegint tocs de música celta o fins i tot un rap, però sense perdre en cap moment el nord de la música mediterrània.

Té una veu clara i una direcció musical exquisida. Això, en un doble àlbum que arriba fins les quaranta cançons, és un tresor que t'assegura una plàcida lectura d'El País o treballar relaxadament i ben engrescat mentre l'escoltes, com era el meu cas fins que he començat a escriure aquesta nota.

Si el que busqueu és música popular tradicional, us recomano més aviat l'Aleksiou, però si preferiu afegir-li una mica més de gresca i divertiment, aquesta noia us encantarà. El seu anterior treball, Ola Sto Fos (2004, quelcom com Tot a la llum) és també excel·lent. A la seva website podeu veure algunes actuacions seves en vídeo.

Salut i sort,
Ivan.

Eleftheria Arvanitaki
Dromoi Parallhloi
Universal, 2006.