Mares treballadores a Alemanya

Fa dies que tenia pendent comentar la polèmica que hi ha a Alemanya pel tema de les llars d'infants. Avui, dissabte de la setmana en que hem viscut el dia de la dona treballadora, sembla una data adient per a parlar-ne.

Em vaig enterar gràcies a La Vanguardia. Es veu que a Alemània només el 12% dels infants troben plaça a una llar d'infants, i Ursula von der Leyen, la Ministra de Família que és democristiana i mare de set fills, vol augmentar el nombre de llars d'infants i així facilitar que la dona no hagi de deixar de treballar. Treballar de manera assalariada, naturalment.

Els sectors més conservadors i l'Esglèsia alemana han posat el crit al cel. Cito textualment de l'article de Marc Bassets:

En Alemania sigue arraigada la idea de que la madre tiene que vivir en permanente contacto con el hijo durante los primeros años de vida. Incluso existe una hiriente palabra para las madres que aparcan al retoño en una guardería: Rabenmutter, madre cuervo.

Podeu veure l'article de la Wikipedia en alemany sobre rabenmutter o també comprovar que en anglès es pot traduir com uncaring/unnatural mother.

Em sorprén que hagi una polèmica així a un país del que sempre hem pensat que és tant modern, que ara mateix està dirigit per una dona casada per segon cop i que va haver d'incorporar de manera total la dona al mercat de treball, amb tot el que això implica, pel desastre que va suposar la II Guerra Mundial. M'extranya que un país que porta anys d'estancament econòmic (estancament que ja voldria jo pel meu país, s'ha de dir) no vegi les coses de manera més pragmàtica. I em sobta que un país on el tema de la immigració porta més temps i molta més gent que a casa nostra, no es plantegi més seriosament el tema demogràfic.

A banda, hi ha el tema dels professionals de la religió. A diferència de filòsofs, escriptors, periodistes i altres variants de pensadors oficials o intel·lectuals, els capellans, monges, clergues i similars ni han de treballar per viure ni tenen pel general un contacte directe i estret amb la realitat que envolta la majoria dels seus veïns (que no s'ha de confondre amb la seva parròquia, molt més reduïda). Això fa que estiguin separats del món actual i que la interpretació que fan dels esdeveniments de començament del segle XXI continui basant-se en escriptures de fa uns quatre mil anys. A la República Federal, com a casa nostra, cada cop va menys gent a les esglèsies. Dubto que hagin deixat de creure en Deu; més aviat han deixat de voler escoltar missatges passats d'época.

Curiosament, la senyora Von der Leyen va ser rebuda amb els braços oberts pels sectors conservadors i fins i tot els catòlics (ella és protestant), ja que el que sempre ha defensat són els valors familiars tradicionals i entre ells la bondat d'una natalitat elevada pel país. Podeu veure una entrevista que li va fer l'ABC (només el titular ja paga la pena) que va ser reproduida a Iglesia.org, i una altra entrevista a Alba Digital. Com sempre, els humoristes gràfics són els que millor retraten la realitat.

De totes formes, el més important no és deixar la criatura a la guarde o estar-te a casa cuidant-la, sinó fer el que vols. I vivim en un món on la majoria de famílies no tenen aquesta elecció. Les dones de la generació anterior, tampoc la van tenir.

Salut i sort,
Ivan.

L'Esglèsia femenina canvia el seu llenguatge

¿Borrachina?, ¿Marchosa? ¿Enamoradiza?
Bien. Tal vez seas la monja perfecta.
¿Conoces bien el mundo y la vida?
Pues mejor podrás ayudar a los hombres y mujeres de este mundo.
Y no serás la primera: Santa María Magdalena, sin ir más lejos, también fue una cachonda como tú.

No acabeu de llegir un fragment del Teledeum que va escriure l'Albert Boadella ja fa una pila d'anys. És un dels textos que podeu trobar a la web que han escrit tres monges de les Hermanas de la Caridad Dominicas de la Presentación de la Santísima Virgen i que sembla que viuen a Barcelona, ben a prop nostre. Aquí en podeu veure una foto seva:

Heu de reconèixer que és una sorpresa ben agradable. ¿No esteu farts de comentar l'enquilosament de l'Esglèsia catòlica? Doncs heus aquí que les noies han actualitzat el seu llenguatge (a la UOC ho anomenarien marketing postmodern) i els seus mitjans de comunicació (no diu el CIDEM que cal innovar?). Potser l'esperit innovador els és innat, o potser ha vingut motivat per l'actual manca de vocacions, però el cas és que aquestes monges han donat un pas endavant, cosa que els seus col·legues masculins no semblen capaços de fer.

També cal dir que el que fan és una adaptació del missatge, no una revolució. A la mateixa web podeu trobar fragments molt més tradicionals i previsibles com el següent:

"Se es más feliz en dar que en recibir" (Hch 20, 35). Al plantearte la vocación en la vida religiosa, es normal que se tengan dudas, pero es ahí donde has de actuar y tener la valentía de pronunciar el Sí al Señor, SÍ a la vida religiosa. También puede ocurrir que en la claridad falte el valor para dejarte conducir por el Señor o bien no se vea tan lúcido y se tiemble al encontrarte de frente tu realidad, pero es poco a poco, paso a paso que irá viéndose la luz, que irás encontrando respuestas en las diferentes manifestaciones que Jesús te va a mostrar.

És a dir: canvia lleugerament l'embocall, però el contingut es manté. De totes maneres, canviar la presentació ja és fer quelcom. I cal admetre que una monja és molt difícil que tingui una posició centrada entre les d'un fanàtic religiós i un fanàtic ateu, ja m'enteneu.

A primer cop d'ull, m'han semblat unes webs força ben fetes per ser aficionades. N'heu de comptar tres: Mi Vocación està feta amb Flash, la de la germandat està feta amb HTML i inclou un test per veure si tens vocació religiosa. Finalment, Sor Gemma Morató té el seu blog on inclou textos religiosos i reflexions sobre la vida actual des d'una òptica moral.

No penso entrar en cap discussió teològica ni moral, però ho diré ben clar: si el gruix de l'Esglèsia tingués els peus a terra com tenen aquestes tres monges i les seves superiores que les han recolzades, connectaria molt millor amb la societat real i tots ens lliurariem de part dels problemes que quatre exaltats provoquen amb la seva intolerància.

No m'han convençut de res, però m'han caigut molt simpàtiques.

Salut i sort,
Ivan.

Fanatisme religiós II

Trobo al Zora’s weblog un link a un article de Times On Line que informa que diversos bisbes catòlics aclareixen als catòlics que la Bíblia no s’ha d’entendre tota ella en sentit literal. Cito textualment:

The Bible is true in passages relating to human salvation, they say, but continue: “We should not expect total accuracy from the Bible in other, secular matters.”

I això em dóna més munició per a criticar i condemnar el fanatisme religiós. Fanatisme que, a partir d’ara, cal considerar en el cas dels interpretadors literals de la Bíblia, no com estrictament religiós sinó motivat per altres fidelitats i objectius: ara que els que tenen l’autorització teològica per a interpretar el llibre l’ha desarmat de raons, com justificaran les seves posicions? Ben fàcilment: desqualificant aquests bisbes com a creients i bon cristians. Ho faran per dues raons. Primerament, perquè el comportament dels fanàtics és aquest: negar la realitat i amotllar qualsevol interpretació dels esdeveniments a la Veritat que els ha estat revelada. No importa la força de l’evidència que els presentis, sempre trobaran una explicació prou recargolada per a girar-li la volta. Però això serveix només pels fanàtics inconscients, no per aquells que, intel·ligents i conscients, han parit, criat i alimentat el monstre. Aquests es mouen per interessos econòmics i polítics, força vegades inconfessables en públic tot i que evidents pels que han llegit una mica d’història: quan la gent és més dòcil és quan els dius que lluiten sota les ordres del General Deu i que el botí que es repartiran després de la batalla és el Paradís. Aquestes raons han servit per a edificar piràmides, fer les Croades i combatre-les, conquerir continents i estavellar avions contra gratacels. Això sí, no tots els líders són iguals de brillants o de subtils. De l’article m’ha interessat especialment un parell de referències al poble jueu. La primera no els anomena pas, sinó que es limitar a insistir en el perill de llegir paraules escrites fa milenis i creure-se-les literalment:

“Such an approach is dangerous, for example, when people of one nation or group see in the Bible a mandate for their own superiority, and even consider themselves permitted by the Bible to use violence against others.”

Més clar, aigua.

L’altra, és on diu que la famosa maledicció sobre els jueus que apareix a Mateu 27:25 és una exageració dramàtica, una mena de figura literària, que no pot constituir una base per a menysprear o agredir el poble que també va ser de Jesús tal i com s’ha fet tantes vegades en el passat.

Salut i sort, Ivan.

Fanatismes religiosos (I)

Llegeixo a El País de diumenge passat (16 d’octubre del 2005) que un grup de pares nord-americans ha posat una demanda contra la seva escola. Volen que l’escola ensenyi la Teoria de l’Evolució als seus fills. He posat la data de la notícia perquè el primer que hom pot pensar quan llegeix el contingut és que es tracta d’un article històric. Però no, el Creacionisme i l’anomenada teoria del Disseny Intel·ligent tenen un predicament –mai millor dit- molt important a l’imperi, on el mateix president George W. Bush ha manifestat públicament que hi creu. L’any passat va haver molt d’enrenou quan la botiga del centre turístic que hi ha al Grand Canyon va posar a la venda un llibre que descriu aquesta meravella natural com una obra de Déu en el sentit literal de l’expressió. Segons l’autor, l’orografia del canó és el resultat evident de l’erosió provocada pel Diluvi Universal. Cal dir que la llibreria va ubicar els exemplars d’aquest llibre a la secció de “Creences” i no a la “Científica”. A tot el Món, i especialment als Estats Units, la Ciència té un prestigi considerable. La gent fa cas del que diu la comunitat científica, tot i que els seus missatges arriben filtrats per mitjans de comunicació i altres pregoners que, de vegades interessadament, de vegades per manca de formació científica, distorsionen la informació. Però aquí el que passa no és que no es faci cas dels arguments científics. El que hi ha és un exemple més d’un altre fenomen global del començament del segle XXI: el fonamentalisme religiós. Força pàgines s’han escrit ja sobre l’integrisme islàmic. Les desgràcies que han de patir els pobles palestí, iraquià, iraní, etc. s’expliquen sovint amb la cantarella que com que són fanàtics religiosos no fan tant de cas dels raonaments científics, tècnics o econòmics. La raó principal del rebuig que pateix Turquia en la seva pretensió d’incorporar-se a la Unió Europea és que la religió majoritària a aquesta república laica és la musulmana, i d’aquest fet se’n deriven perills ineludibles i grandíssims. La musulmana sembla que és la única de les grans religions semítiques monoteistes que té fanàtics. Els jueus en canvi tenen ortodoxos. El fet que a Israel els estudiants del Talmud (que ho poden ser de per vida) no treballin, no hagin de fer el servei militar i tinguin un tracte fiscal especial no vol dir que tinguin cap mena de privilegi, naturalment. És obvi que el fet que molts d’ells passegin amb armes de foc, no constitueix cap mena d’amenaça potencial, tot i que en esporàdicament algun ortodox pertorbat (que no fanàtic) ha matat tants musulmans com ha pogut. Les seves dones lliures han d’anar gairebé tant tapades com les musulmanes oprimides, i nens i nenes són separats convenientment a les escoles religioses. Noies vestint de manera indecent (samarreta sense mànigues o faldilla curta, per exemple) han estat apedregades al passejar o al circular en automòbil per zones on habita una majoria ortodoxa. Però a Israel no hi ha jueus fanàtics (com tampoc hi ha cap mur que sigui una vergonya ni declarat ilegal pel tribunal de La Haia). Els cristians ens hem lliurat també del fanatisme religiós. Això és perquè la nostra classe política, la que a Europa ha lluitat per a escriure a la Constitució Europea les “arrels cristianes” de la nostra comunitat, ens defensa contra això. La tolerància religiosa i el respecte intercultural és preservat per organitzacions sense ànim de lucre com l’Opus Dei. Les expressions artístiques que qüestionen els dogmes cristians són acceptades de bon grat (La darrera temptació de Crist, Teledeum, …) i els bisbes no intenten que les sagrades escriptures inspirin les lleis del país, com passa als endarrerits països musulmans. Fins i tot podem presumir de llibertat religiosa: podem plantar una església on vulguem, no com aquests provocadors musulmans, que pretenen poder resar a les seves mesquites davant nostre, sense haver d’anar allà on no els vegi ningú. Com que portem anys sense amoïnar-nos pel creixement del nostre fanatisme, conformant-nos amb menysprear el fanatisme que pateixen els altres, no hem sabut ni preveure ni combatre els que ara volen que bruixots i capellans tornin a ensenyar els nens el que està bé i el que és dolent. Encara som a temps d’arreglar-ho. Espero. Salut i sort, Ivan.