Amor bèstia

Ja fa molts anys que vaig veure Tot el que volia saber sobre el sexe, però no gosava preguntar, del meu admirat Woody Allen. No la tinc com una bona pel·lícula, només el vaig trobar entretingut a estones, d'altres em va semblar massa hiperbòlic o mancat de la subtilitat necessària per a fer riure amb un tema tant seriós com és el sexe.

Concretament, recordo la història de Gene Wilder enamorat d'un anyell, que vaig trobar ridícula. Suposo que és per això que no vaig voler anar a veure el gran Josep Maria Pou amb el seu muntatge de la La cabra, o qui és la Sílvia. Ridícula per massa exagerada.

Doncs bé, ara mateix estic llegint un llibre de viatges del Michael Pallin. En un dels seus capítols explica que llegeix al New Zealand Herald la notícia d'un robatori a un sex shop. Dos individus van robar un maniquí, una nina inflable (literalment, "blow-up doll"; algú em pot aclarir què és?) i una ovella inflable. La policia, per tranquilitzar la població, va aclarir que el maniquí estava vestit.

No m'he equivocat al llegir. An inflatable sheep no admet gaire dubtes.

Crec que hi ha diverses preguntes que necessiten resposta:

• Quina mena de persona vol una ovella inflable?
• Per a què? Vull dir, per a què és millor que una nina inflable? (ja no parlo d'una noia real; ni tampoc d'una ovella real!)
• Quina és la demanda mínima a partir de la qual es justifica la producció i venda d'un producte? Aquí cal aclarir que el succés va passar a Wellington, que ara fa 10 anys (a l'época del viatge de Pallin) tenia uns tres-cents mil habitants. I es veu que el negoci dóna per viure.
• Quina mena d'amic et regalaria una ovella inflable? N'hi ha d'econòmiques, si és que la voleu regalar com a objecte de broma.
• Quins criteris fa servir la policia neozelandesa en la seva política de comunicació?

D'aquí quatre anys el Mundial de Rugby serà a Nova Zelanda. Una bona oportunitat per descobrir una terra llunyana, i fer coneixences interessants.

Salut i sort,

Tot portant el cotxe al taller

Una altra d'aquestes imatges que t'arriben per internet. Segurament qui no ha viatjat mai a un país del Tercer Món ho considera una imatge còmica. Jo no he vist mai algú portant un cotxe sobre una moto (la veritat és que té el seu què) però si he vist motos portant a quatre noies, a un porc (no feu acudits dolents!), la família sencera; i també furgonetes on cabia el passatge que aquí necessita un autocar sencer.

Quan veus coses d'aquestes t'adones que vius a un país ric i que t'has tornat primmirat: per a cada cosa cal la seva pijadeta, quelcom que has de pagar específicament per aquell propòsit, en lloc d'adaptar i aprofitar el que ja hi és.

Ara hi ha els cotxes merdeta pels que no cal ni carnet de conduir ni superar cap prova mèdica. Com el cochecito que portava el Pepe Isbert, en una altra obra mestra del cinema espanyol. Jo estava acostumat a veure els iaios de La Ràpita conduint ciclomotors que dataven de poc després de la Guerra Civil; ara es veu que necessiten més.

El que em sap pitjor és que gent que té diners per comprar-se un cotxe, llogar una furgoneta i anar a l'altra banda del món se'n foti de gent a qui només li arriben per una moto i si hi ha una carroceria a mà, millor aprofitar-la.

Salut i sort,

Quantes dones assassinades

No m'ho hagués cregut mai, però resulta que Espanya està a la cua d'Europa en quant a violència masclista. És a dir, que no som dels països on més dones moren a mans d'algú de la seva família.

Ho he descobert gràcies a aquest article de Malapresa que cita un article de El País on apareixen aquestes dades que podeu veure a sota (i si hi cliqueu, encara les veureu millor).

Naturalment, on diu "casos per milió de dones assassinades" hauria de dir "casos per milió de dones".

Com molt bé comenten a Malaprensa, no hi ha cap motiu per alegrar-se, més aviat el contrari: si aconseguissim ser tant educats com els finesos, tant cívics com els danesos o tant organtitzats com els suïssos és possible que les nostres dones encara estiguessin més en perill.

Salut i sort,

Els OVNIs ja no ens visiten

Pablo Francescutti escriu un brillant article a El País d'avui sobre el fenòmen OVNI.

Com és que han deixat de visitar-nos els extraterrestres? Probablement és que han entrat en recessió i ara visiten planetes més barats i amb menys contaminació, no creieu? Bromes a banda, és un article molt interessant, tant sociològicament com antropològicament.

Mentre buscava una imatge per ilustrar el tema m'he trobat amb aquest article, crític amb l'actitud crèdula i irreflexiva de la gent, també molt interessant.

Em quedo amb la idea que l'home necessita escapar-se de la realitat que no li agrada, inventar-se un ordre diferent de coses que li proporcioni una explicació tranquilitzadora, una esperança que la racionalitat li nega. Igual que fan els nens.

És que ser adult a temps complert és molt dur.

Salut i sort,

País petit

L'altre dia a l'On vols anar a parar de Catalunya Ràdio es feien ressó del ressó mediàtic que ha tingut l'estrena de Stalin, l'obra que Josep Maria Flotats acaba d'estrenar a Barcelona. Concretament, comentaven que a l'estrena van assistir representants del món cultural, polític, artístic i social català, i que havien desplaçades unitats mòbils de diverses ràdios i de tres programes de TV3.

I no cap mitjà de comunicació de Madrid.

Primera part: ells

A Madrid no consideren notícia que Flotats, tan admirat quan interpretava Arte a la capital del regne, hagi estrenat a Barcelona; igual que no ha estat notícia cap concert de la gira Dos pájaros a tiro i ara que Serrat i Sabina paren a Madrid sí que surten a la tele.

O són molt mandrosos, o el seu món és molt petit. El primer ... és comentable, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. El segon és propi dels nacionalismes paletos i excloents, o millor dit, amb complexe de superioritat.

Voler ser una televisió (o un diari, o una ràdio) d'abast estatal i cobrir preferentment una ciutat del territori, encara que sigui la capital, fa de mal païr.

Però, allà ells! Hom és responsable dels seus altres i no dels dels altres, per tant no li veig el sentit a continuar debatint si està bé o no el que fan els altres, en aquest cas.

Segona part: nosaltres

A Madrid no consideren notícia que Flotats, català universal, hagi estrenat a Barcelona; igual que TV3, la nostra, no s'acostuma a fer cap comentari sobre les estrenes al Teatro Real o al María Guerrero, posats per cas.

Una de dos: o la cultura en català (teatre, cinema, televisió, literatura, etc.) és només de consum exclusivament local, o té vocació universal. En el primer cas (a banda que estaria condemnada a una fatal decadència), la primera part d'aquest article no té sentit.

En el segon cas, perquè no es fan anuncis dels nostres productes no només a TV3 sinó també a TVE o a Tele5? Si volem que ens comprin, anunciem-nos. Promocionem-nos. No ens amaguem darrera del són tancats i no ens estimen.

Aquest complexe d'inferioritat (¡quiero que hables de mi libro!, quin ridícul) no ens escau gens, si volem tornar a ser presos seriosament. No és propi de qui sap que té una oferta atractiva i de qualitat. Per cert, la tenim?

Per altra banda, si Catalunya té de debó voluntat d'influir en tota Espanya (opinió meva: l'hauria de tenir), els nostres mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Els diaris que s'editen a Barcelona són d'abast autonòmic, igual que la ràdio i la televisió (per imperatiu legal) que fem.

A banda que no vulguin mirar endins nostre, no ens estarem tancant?

El meu país és molt petit, cantava Llach. Tant petit que els de fora no el consideren prou important per parlar d'ell, i els de dins frisen per fer parlar.

Salut i sort,

Ciències i Lletres

El que va inventar la divisió entre Ciències i Lletres es va cobrir de glòria. És una de les bestieses més grans que s'han fet mai. (Per cert, no recordo els detalls, però sembla que va ser en una polèmica al Regne Unit sobre quins ensenyaments havien de ser universitaris i quins no).

Ni Ciències ni Lletres. Les unes no tenen sentit sense les altres. Allà on és més clar és a la Medicina. No serveix de res l'excel·lència tecnològica i la màxima experiència si no hi ha una sensibilitat humanística que et motivi a tractar d'una manera adient els pacients. I a l'inrevés. Es poden posar múltiples exemples.

Per això tant imbècils són els escriptors que presumeixen de la seva ignorància tecnològica com els enginyers que no tenen temps per a llegir cap llibre que no sigui de la seva especialitat. Uns no poden abastar tot el que els ofereix el present, els altres no poden saber que els depararà el futur.

Salut i sort,

Teresa de Calcuta

Durant el mes d'agost va aparèixer la notícia, molt poc valorada, de la propera publicació de les cartes que havia escrit en vida la Mare Teresa de Calcuta.

El País va destacar en el seu titular que va perdre la Fe. Podeu llegir-ne el motiu en l'article, tot i que és massa tard per saber què pensava de debó la protagonista sobre quelcom tant íntim.

Em venen al cap dues reflexions. La primera és el rebuig total a la violació de la seva intimitat. Si aquesta senyora va demanar que cremessin tota la seva correspondència, que no volia que ningú més llegís el que ella havia escrit, amb confidencialitat i seguretat a gent de la seva confiança, qui dimoni som els altres per llegir-ho?

Sé que em direu que seguint aquest raonament haguèssim perdut les grans obres de Kafka i que molta Història que coneixem ara romandria desconeguda. Però em fa l'efecte que algú ha obert la bústia d'altri, que no ha respectat el seu espai i la seva dignitat com a persona, i a sobre ara es permet jutjar-la des de dalt. Una actitud del tot reprobable.

La segona idea: suposant que realment dubtés de la seva Fe. Jo, i crec que molta altra gent, sempre havia acceptat que aquesta dona es sotmetia als sacrificis que prenia, vivia de la manera austera i realitzava la seva abnegada tasca, moguda per un sentiment religiós. Digueu-li deure, afany per guanyar-se el cel, por al Totpoderós, com vulgueu. Ara resulta que ella mateixa dubtava de tot això (o això diuen).

La qual cosa ens porta a demanar-nos perquè va fer tant de bé. Una qüestió que el cardenal Carlo Maria Martini li plantejà a Umberto Eco en el molt recomenable intercanvi epistolar En què creuen els que no creuen, i que acaben concloent en que l'amor pel proïsme i el respecte mutu són motors que poden moure muntanyes.

Agnes Gonxhe Bojaxhiu potser no podrà ser santa degut a aquesta crisi de Fe, però per mi ara és una dona encara molt més admirable.

Salut i sort,

Sobre la mort d'Antonio Puerta

Suposo que a hores d'ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m'agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s'ha organitzat al voltant d'aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s'han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d'un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d'ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d'una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d'aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s'ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d'esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l'enterrament de l'Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d'esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d'imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d'interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d'un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m'entero d'una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,

Dret a decidir

Darrerament El País ha publicat dos articles on denuncia les dificultats que han d'afrontar moltes dones a Espanya si volen interrompre voluntàriament el seu embaràs. En el primer, se centren en que molts pocs centres públics donen atenció efectiva a les que volen avortar. En el segon, exposen un parell de casos concrets, posant l'èmfasi en l'actuació de persones concretes.

No crec que avortar aporti felicitat a ningú. Quan es fa, és que quelcom que s'hauria d'haver fet abans no ha sortit bé, generalment. O que es vol evitar un mal més gran. Trobo que ha de ser sempre una decisió molt dolorosa. I en un cas així, l'últim que necessites és que vingui un desconegut amb gorra de poderós i decideixi per tu què has de fer i què no pots fer.

Ens trobem aquí en un tema recorrent a Espanya. El funcionari públic exerceix un poder, una potestad. I no hauria de ser així. El funcionari públic hauria d'estar al servei dels ciutadans, de la societat. Només així prendrà decisions pensant en què és millor pel pacient, per la persona, pel ciutadà, i no quina decisió seva personal li escau més o li sembla més adient a ell mateix.

Salut i sort,

Un gat vaticina la mort dels avis en un geriàtric dels EUA

La notícia, si és pot qualificar així, l'ha publicada El Periódico i l'ha difós l'agència EFE, suposo que fent-se ressó de mitjans nord-americans.

Primer comentari. Els Estats Units són un país molt cristià , on un elevat percentatge de la població creu que els àngels existeixen i no creu en l'evolució darwiniana i si en l'explicació bíblica de la creació del món. El mateix President Bush s'ha manifestat públicament en favor del disseny intel·ligent.

Que acceptin un fet, aparentment supersticiós, com aquest, té la seva miga.

Segona consideració. Baixem-nos del pedestal científic. Hi ha racons del món on la ciència no ha arribat i possiblement aquest gat en coneix un. Els metges no saben com curar els refredats, ni saben discriminar quin malalt terminal serà el proper que morirà. Però aquest gat, per raons científiques encara desconegudes pels humans, sembla que si. El que no entenc és quin interès té en fer les visites.

Tercera. Insisteixo en el que he dit moltes vegades, no sé si ja ho havia escrit aquí. Ciència són les matemàtiques. Demostració fefaent d'un fet. Argument lògic, raonament, i conclusió. El modus ponens que van inventar els grecs, la lògica aristotèlica i cartesiana i tot el que es deriva. Qui comenci a vendre'm vibracions, línies de força, energies ocultes i esperits, ja pot anar canviant de destinatari.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (IV)

Si tu ets el propietari d`un lloc i vols que alli no es pugui fer tal cosa, que fas?

Resposta: ho prohibeixes. Movent-vos per Europa podreu veure catells on s`avisa que "No es permes fumar", "Prohibido fumar", "Rauchen Verboten" o "No Smoking. Offenders will be prosecuted".

Estareu d`acord amb en que no son gaire amistosos.

Els japonesos no prohibeixen. Demanen si us plau que controleu les vostres ganes de fer-ho. Ignoro quina es la formula original, pero la traduccio a l`angles es "Please refrain from smoking", o be "Please refrain from taking photographies", molt popular als temples budistes.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (III)

Estem passejant pel barri de Gion, a Kyoto. Es un carrer estret i cotxes i peatons compartim l`espai. Jo vaig per enmig i un policia em demana que em col.loqui a la dreta, contra la paret, per a permetre el pas dels cotxes.

Fins aqui els fets. Ara passem als detalls.

El policia s`adrec,a a mi: em fa una reverencia, dos cops.

El policia em demana que m`aparti. El que entenc es el gest que fa amb el brac, pero el to i el volum de la seva veu es totalment cortes. La seva expressio facial no es pas ni tensa ni agressiva.

Despres de fer-li cas, el saludo. Be, no es cert.

Despres de fer-li cas, em quedo a quadres quan sento que em diu arigato (gracies) i em torna a saludar (la reverencia), i jo el saludo a ell tambe inclinant el cap i donant-li les gracies.

Qui vulgui, que compari.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (II)

Si hi ha una mesura que els turistes facin servir per a calibrar l`amabilitat dels habitants del lloc que estan visitant, aquesta es sense cap mena de dubte la facilitat amb la que reben indicacions per arribar alla on volen.

Estas perdut enmig del caos. No pots entendre res de cap cartell. El teu mapa no serveix de res. La teva unica esperanc,a es posar cara de xai desvalgut i que un o una local s`apiadi de tu i s`esforci en explicar-te cap on has d`anar.

Ara cal dir dues coses.

La primera, que hem trobat molts pocs japonesos que parlin l`angles.

La segona, que els japonesos i les japoneses no saben indicar-te on has d`anar.

Els japonesos i les japoneses, t`acompanyen fins alla on vols anar.

Ens ha passat ja quatre vegades. La primera va ser un guardia de seguretat a una estacio de tren i vam pensar que estava cumplint la seva obligacio. Pero despres ja no ha colat.

Les anecdotes inclouen una depenenta que va deixar la nena petita amb l`avia mentre ens acompanyava fins el ryokan (que estava mes amagat del que mostrava el mapa); una senyora que no contenta amb indicar-ho amb el seu limitat angles va emperrar-se en acompanyar-nos fins a un temple (tot i que despres va haver de tornar enrera i que havia de carregar en brac,os el seu gosset); i una noia amb pinta d`oficinista elegant que al veure que la descripcio que feia dels passadissos de l`estacio del metro no era prou clara, va acompanyar-nos fins gairebe l`andana.

I tot aixo acompanyat de somriures i reverencies.

Insisteixo: qui critiqui o es foti dels japonesos te un problema amb mi.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (I)

Entrem a una cafeteria de Kyoto, per prendre alguna cosa calenta mentre esta plovent a bots i barrals.Jo demano un cafe au lait i, ves per on, me`l serveixen amb gel. Els faig entendre que el volia calent i elles, que no parlen altra cosa que japones, em fan entendre que alla aquest nom vol dir un refresc amb gel.

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d`una estona, les dues cambreres s`han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m`ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverencies de salutacio i, tot somrient, admeten que el malentes es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafe calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (es que a mes, s`han esforc,at a trobar les quatre paraules necessaries en angles per a poder-nos comunicar), els dono les gracies i els dic que si, que voldria un cafe calent.

Me`l porten, i mentre me`l prenc continuu al.lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d`un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverencies. Ara que?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. Es clar, el cafe costa menys que el cafe amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,

Alpiste o pernil

Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.

El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l'anécdota de la composició de l'aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d'alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.

Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d'aquells que són dins d'un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s'hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s'adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d'aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d'un burro aquell que no ho fa. Naturalment.

Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d'aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l'altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M'ho invento, naturalment.

No m'enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l'esport és cert, imagineu-vos a la política ... I quan millor sigui el pernil, més perill.

Salut i sort,

Mujer contra mujer

Hi ha sentències que els homes repetim un cop i un altre. Tòpics masclistes que, com tots els tòpics, tenen la seva part de raó i la seva part de generalització injusta, prejudici i, en aquest cas, masclisme.

A la seva novel·la La niebla y la doncella, Lorenzo Silva li fa dir al sargent Bevilacqua el següent paràgraf:

Una vez más, constaté que no hay hombre que pueda competir con una mujer a la hora de despreciar o injuriar a otra mujer. Es imposible, para una psicología tan rudimentaria como la masculina, cebar el obús con tanta metralla y dispararlo con tanta sangre fría y tal poder de devastación.

Es pot parlar més alt, però no més clar. El fotograma d'un clàssic absolut com és All About Eve, reflecteix un altre moment estelar d'aquest tòpic.

Però tractant-se d'aquest tema i sent senyor, millor callar i deixar parlar les senyores.

Salut i sort,
Ivan.

The Police en marxa

Llegeixo a El Periódico que el primer concert de la gira de The Police ha estat un èxit notable. Bones perspectives.

El què més m'ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l'escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.

No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l'hora de mesurar la seva generositat o racaneria.

Salut i sort,

Turisme rural

Un altre d'aquests missatges de correu que circulen per internet. No és massa graciós, però satiritza algunes actituds que reconeixereu ben aviat.

Salut i sort,

TURISMO RURAL

Se trata de un deporte nacional que antes se llamaba ir al pueblo. La diferencia es que si vas a tu pueblo es gratis, y si haces turismo rural vas a un pueblo que no es tuyo y pagando una pasta.

Para hacer turismo rural no vale cualquier pueblo. Tiene que ser un pueblo "con encanto". ¿Y qué es un pueblo "con encanto"? Pues un pueblo que sale en una guía de pueblos "con encanto". Si es que se cae por su propio peso.

A estos pueblos se suele llegar a través de una carretera comarcal con encanto, que es una carretera con tantos baches y tantas curvas que cuando llegas al pueblo estás encantado de bajarte.

Y cuando entras al bar intentas integrarte con los vecinos:
- ¡¡¡Buenos días, paisanos!!! ¿Qué es lo típico de aquí?

Y el del bar piensa: Pues aquí lo típico es que vengan los gilipollas de la ciudad los fines de semana a dejarse doscientas mil pesetas.

Lo siguiente es alojarse en una casa rural o casa con encanto, que es una casa adornada con muchas vasijas y ristras de ajos en el techo, que no tiene ni tele, ni radio, ni microondas. Eso sí, tiene unos mosquitos trompeteros que por la noche hacen más ruido que una Derbi Coyote.

Luego te das cuenta de que los del pueblo viven en unas casas que no tienen ningún encanto, pero tienen jacuzzi, parabólica, Internet y portero automático. Tu casa no tiene portero automático, pero tiene una llave que pesa medio kilo.

Otra ventaja que tiene hacer turismo rural es que puedes elegir entre una casa vacía o vivir con l os dueños. Estupendo. Te vas de vacaciones y además de la tuya tienes que aguantar una familia postiza. Que por la noche tú quieres ver la película, ellos los documentales, y te planteas:
¿Quién manda más, yo que he pagado 600 euros o este señor que vive aquí?.
Pues gana él, que tiene garrote.

Y encima te dicen que tienes la "posibilidad de integrarte en las labores del campo". Que quiere decir que te despiertan a las cinco de la mañana para ordeñar a una vaca. ¿No te jode? Es como si te vas a una gasolinera y te tienes que poner tú la gasolina, o como si vas a un McDonalds y tienes que recoger tú la bandeja. O sea lo normal. Así que te levantas a las cinco para ordeñar a las vacas. Que digo yo: ¿por qué hay que ordeñar a las vacas tan temprano? Si la leche está ahí. ¿No se pueden ordeñar después del aperitivo? Yo creo que esto es fastidiar por fastidiar, porque a la vaca le tiene que sentar como una patada en las ubres que la despierten a las cinco de la mañana para que le toque las tetas un extraño.

Que la vaca te mira como diciendo: "Tío, si quieres leche vete a la nevera y coge un tetra brick". Es que son ganas de molestar.

Pero el encanto definitivo son las actividades al aire libre. Como cuando te ponen a hacer senderismo, que es lo que habitualmente se llama andar, y consiste, pues eso, en poner un pie delante de otro hasta que no puedas más, mientras los del pueblo te adelantan en un todoterreno con aire acondicionado. Pero tú encantado. Vas por el campo como abducido. Te vuelves bucólico y todo te parece impresionante: ves una caca de vaca y sueltas:
- "Ummmmmh qué olor a pueblo." ¿A pueblo? A pueblo no, huele a caca. Eso sí, a caca con encanto.

Y todo, sea lo que sea, te sabe a gloria: en el mesón te ponen dos huevos fritos con chorizo y tú en tu ciudad no te comes estos huevos, ni estos chorizos. Y le dices al camarero:
- Oiga ¿a qué este chorizo es de matanza?
- Pues casi, porque a punto estuvo de matarse en la curva el del camión de Campofrío.

De repente oyes unas campanadas y dices:
- ¡Ah!. ¡Qué paz!. No hay nada como el sonido de una campana.
Y el del bar te dice: ¡Pero si está grabado! ¿No ves el altavoz del campanario?
En ese momento te preguntas si los sonidos de las gallinas y de los grillos no vendrán en un CD: Rural Mix2005, Los 101 Mayores Éxitos campestres.

De lo único que estás seguro es de que los mosquitos trompeteros son de verdad. Que pareces un Ferrero Rocher con varicela.

Yo creo que, de lunes a viernes, la gente de estos pueblos vive como todo el mundo, pero el fin de semana distribuyen por la carretera a unos tíos disfrazados de pastores y cuando ven que se acerca un coche, avisan a los del pueblo con el móvil:
¡Eh, que vienen los del turismo rural! Y cambian el cartel de "Videoclub" por el de "Tasca", sueltan unos perros cojos por las calles y sientan a la entrada del pueblo a dos abuelos haciendo alpargatas, que luego te compras unas y te salen más caras que unas Nike.
En fin, yo creo que un montaje tan grande como éste no puede ser obra de personas aisladas. Estoy seguro de que están implicadas las autoridades.

Me imagino al alcalde:
Queridos paisanos: este verano, para incrementar el turismo, vamos a importar más mosquitos del Amazonas, que el año pasado tuvieron mucho éxito. Y quiero ver a todo el mundo con boina, nada de gorritas de Marlboro ¡Y haced el favor de pintaros el entrecejo, que no parecéis de pueblo! Y las abuelas. Nada de top less en el río, que espantáis a los mosquitos. Ah, y por cierto: Este año no hace falta que nadie haga de tonto del pueblo.

¡Con los que vienen de fuera ya vale!

De què serveix un professor a l'era d'internet?

Us recomano un interessantíssim article d'Umberto Eco sobre el paper del professor, de l'escola, avui dia.

Els nostres polítics estan molt amoïnats per quantes hores dediquen els estudiants a classes impartides en català o castellà, o a decidir (ells, i no els mestres) quins són els fets històrics que més convé que els expliquin, o si és suficient que sàpiguen qui van ser Góngora i Quevedo o també els cal Garcilaso. O Ramon Llull i Narcís Oller, igual.

Malauradament, les opinions intel·ligents no entren al món de la política i estan allunyades dels llocs on es prenen les decisions.

Salut i sort,

La festa de la bici

Diumenge passat vam coincidir amb El Dia de la Bici que se cel·lebrava a Sant Carles de la Ràpita. Us explico què vol dir coincidir.

Nosaltres marxàvem cap a Barcelona. No és que tinguèssim pressa, però sabent que teniem unes dues hores d'autopista, proves d'anar per feina. A la sortida del poble veiem que al davant hi ha un grup de ciclistes. Com que els ciclistes ocupaven tot el carril (només un carril per sentit) posa't a deu per hora i a esperar. Els dos o tres cotxes que teniem al davant també es van armar de paciència.

Però resulta que el grup de ciclistes era una autèntica munió. Igual unes cinquanta o seixanta persones, a les que se'ls anava afegint més personal. Nosaltres no ho sabiem, però es cel·lebrava El Dia de la Bici amb una concentració i pedalada comunitària.

I on dirieu que van decidir aplegar-se? A la rotonda que hi ha a l'entrada del poble.

Què vol dir "a la rotonda"? No vol dir ni al costat de la rotonda ni al jardinet que hi ha enmig, vol dir ocupant tota la rotonda i bloquejant tots dos sentits de la marxa. Però no creieu que allí no havia ni llei ni ordre: veiem perfectament un policia local xerrant amb els ciclistes.

Vam acumular més paciència durant cinc minuts i en vista que la situació es mantenia estable en l'aplec (continuaven sumant-se més ciclistes) i passiva en la pedalada (d'allí no es movia ningú) vam demanar-li als de davant si es podrien apartar i deixar-nos passar.

Ens van engegar a dida. Van considerar que teniem massa pressa i no estàvem prou tranquils. I naturalment, no es va moure ningú.

És curiosa la capacitat d'anàlisi sobre la teva personalitat i estat anímic que té la gent que no et coneix. Ells van entendre perfectament que estàvem estressats i que portàvem massa pressa. Per la meva part, a mi no em va quedar cap dubte que eren gent de poble.

Vam haver de donar mitja volta, tornar a creuar el poble, i anar a buscar una altra sortida amb la N-340. Gràcies al desgraciat accident que va haver al Càmping Els Alfacs hi ha un ramal de la carretera que no creua el poble i que és el que vam poder fer servir. Per cert, que d'anada vam haver de patir el tall d'autopista per un altre accident calcat al primer.

Conclusions: ara que es renoven els ajuntaments a La Ràpita no li aniria gens malament posar una mica d'ordre a la seva Policia Municipal i organitzar millor els seus esdeveniments ciutadans. O potser havia màniga ampla per a que no s'emprenyés ningú? I segons quina gent no té dret a emprenyar-se si li diuen que és de poble.

Salut i sort,