La última noche

Spike Lee acostuma a tenir una motivació social en els seus films, generalment la denúncia de les actituds racistes. Això vol dir que de vegades el seu cinema és més interessant per la reflexió i conversa que suggereix que no pas pels seus valors narratius o visuals. No és el cas de 25th hour, una proposta molt apreciable.

Sinopsi: un camell de mig pèl ha d'ingressar a presó. Aprofita el seu darrer dia de llibertat per a acomiadar-se dels amics, afrontar la por al que li passarà allà dins, fer revisió de la seva vida i descobrir qui l'ha traït.

El camell en qüestió està interpretat per un Edward Norton al que costa trobar algun motiu de crítica. Aquest senyor està construint una filmografia (Everyone Says I Love You, El club de la lucha, The Italian Job, The Painted Veil) tant variada com plena de grans actuacions. Arribarà el moment que serà comparat amb De Niro. No us perdeu el seu monòleg davant del mirall, ni l'expressivitat continguda dels seus diàlegs. Senzillament impressionant.

Acompanyen Norton altres secundaris que cada cop ho són menys. Rosario Dawson (abans de ser la muller de l'Alexander d'Oliver Stone), Philip Seymour Hoffman i Anna Paquin, entre d'altres. Aquesta darrera parella ho fan tant bé com acostumen a fer-ho, en sengles papers de la mena que acostumen a fer i que aniria bé que anessin deixant de banda.

La pel·lícula té ritme, intriga, arriba al cor sense ser sentimental i et remou per dins. Com ja he dit, toca molts temes sensibles i fa pensar, però també és cert que no entra fins el moll de l'os i es queda en reflexions superficials, potser precisament perquè parla de tot una mica. Tot i que dura més de dues hores no se'm va fer gens pesada.

Adient pels que busquen entreteniment que inclogui bellugar el cap. Absteniu-vos si creieu que una peli de camells ha de tenir persecucions en cotxe, trets a dojo i molta sang per enmig.

Per cert, vaig veure el film dins de la programació que organitza el Cine-fòrum Manderlay a diversos centres cívics de Barcelona, una altra proposta interessant.

Salut i sort,

Inside Man

Inside Man és una alta pel·lícula que inclouré a una futura llista de pitjors traduccions de títols cinematogràfics: aquí ha esdevingut Plan Oculto.

L'he vist en pantalla petita, gràcies a una mula molt graciosa, ja m'enteneu. És un film d'interiors, o sigui que no es perd gran cosa amb el format petit, però tot i així jo continuu preferint el cinema. Això si, el públic habitual de casa meva garanteix que el soroll de les crispetes i les begudes és inapreciable i el nivell de comentaris en veu alta i mòbils sonant durant la projecció, tolerable. Malauradament, una cosa de la que ja no poden presumir ni els Verdi.

El film m'arribava amb múltiples referències: thriller, Spike Lee i gran repartiment: Denzel Washington, Jodie Foster, Christopher Plummer, Willem Dafoe i Clive Owen. Anem a pams.

És un thriller. Si us diuen que és una peli d'atracaments, no us menteixen. Si us diuen que va d'un segrest, tampoc. Però té molta més miga. Hi ha un guió molt ben treballat i una direcció amb pols de ferro. Tony Scott li hagués donat un ritme frenètic i hagués construit una cinta trepidant i engrescadora. Lee ha optat per un ritme molt pausat, suau, que t'estimula a fixar-te en els petits detalls i que et transmet -molt parcialment, cert- tant l'angoixa dels presoners com la desesperació dels policies -i atracadors- per haver d'esperar.

No li tingueu por a la signatura del Spike Lee. L'home s'ha deixat els tics pamfletaris a la butxaca i ha brodat un film de gènere amb molt bona factura. No sé si estava en el guió original o l'ha afegida ell, però hi ha una escena on Lee aprofita per esbroncar els afroamericans com ell per una certa condescendència amb algunes actituds o modes que es poden entendre com racisme. O per assumir determinats prejudicis. L'escena del nen i la consola de jocs, ja veureu.

El repartiment, a l'alçada, com no. No hi ha ningú que destaqui, entre d'altres coses perquè tampoc no hi ha ningú que es passi les més de dues hores que dura el film (passa volant) a la pantalla. Em crida l'atenció que Christopher Plummer, d'un temps ençà, està convertint-se en un secundari habitual. Recordo haver-lo vist darrerament a Alexander (fent d'Aristòtil), Syriana i a Una Mente Maravillosa (A Beautiful Mind). Clive Owen, igual que ja va fer a Sin Control (Derailed; per cert: aquí a Espanya no ha arribat a estrenar-se i ha passat directament al circuit de lloguer; soprenent) fa una interpretació molt eficaç i sòbria.

En resum, que no us l'haurieu de perdre.

Salut i sort,
Ivan.

Inside Man
Spike Lee, 2006.