El orfanato

Ho diré per endavant per no enganyar ningú: ho passo molt malament amb les pel·lícules de por. Encara que sé que és ficció, que el monstre és de llautó i el que està devorant no és una pobra nena sinó una nina, jo pateixo molt. Per a que us feu càrrec: vaig aconseguir veure una obra mestra com Alien al tercer intent. Dissabte vaig passar por de debó. No vaig tenir cap mena d'escrúpol en amagar-me sota el xal de la Vio, davant la divertida mirada de Nunuki.

El Orfanato és un film de por de factura clàssica. Res a veure amb les xominades americanes destinades al públic adolescent, on una intriga molt rudimentària està adobada d'ensurts i alguna escena escabrosa. L'opera prima de Juan Antonio Bayona crea perfectament, i en aquest ordre, un escenari inquietant, una situació angoixant, i trama que atrapa l'espectador fins a l'instant final. A hores d'ara segurament ja coneixeu més detalls de l'argument. Jo us recomano que si aneu a veure la pel·lícula no n'intenteu esbrinar cap per endavant.

Punts a favor de la peli: gairebé tots. El debutant Bayona aconsegueix donar-li un ritme viu i pausat que li escau molt bé: el film no s'allarga innecessàriament i l'espectador pot copsar perfectament el pas del temps. El muntatge (atenció a les escenes al bany, a la festa, durant el joc, i a l'amagatall) és espectacular. Al darrera de tot hi ha Guillermo del Toro posant experiència en fer-ho passar bé amb pelis de por. Tècnicament El Orfanato és perfecta: iluminació, ambientació, fotografia, disseny artístic, ... no trobes cap pega enlloc. I el detall gore és extraordinari. Hi ha un moment en que Montserrat Carulla llueix una màscara perfecta.

I continuu parlant dels actors. Actuacions mesurades, que retraten perfectament estats d'ànim versemblants i que submergeixen l'espectador a la història, fent-lo patir encara més por. Crec que sentirem molt a parlar de Fernando Cayo, extraordinari igual que Belén Rueda. Ella, però, ha de decidir ràpidament si s'encasella com l'Emily Watson espanyola (nasía pa sufrir) o si prova a canviar de registre.

Acabo amb tres reflexions breus inspirades pel film. Primera: és mentida que el cinema espanyol no pugui competir amb la bèstia hollywoodenca. El Orfanato no només està arrassant a taquilla sinó que ja ha venut els drets per a que els americans facin més negoci. Això si, calen talent i inversió empresarial.

Segona, orfanato y orfelinato són sinònims. Ho diu la wikipedia.

Tercera: com a tota pel·lícula, els crèdits comencen esmentant els que posen els diners. En aquest cas, la llista ve encapçalada per l'Institut Català de Finances i TV3. No em consta que a cap lloc l'hagin estrenada doblada al català (a Déu gràcies!). Està bé que es recolzi la producció cultural catalana en castellà. Estaria també bé que a la resta d'Espanya s'enteressin que ho fem.

Salut i sort,