La vie en rose

La vie en rose és el biopic d'Edith Piaf, una gran cantant que es mereixia un film molt millor que aquest.

I és que La vie en rose té com a únic punt d'interès la impressionant interpretació que Marion Cotillard fa de la desapareguda cantant francesa. Els gestos, les expressions facials, la veu ... en tot moment sembla que la Piaf s'hagi reencarnat a la pantalla.

Perquè no m'ha agradat La vie en rose? Perquè està molt mal explicada. Dedica una gran quantitat de minuts a aspectes molt laterals de la vida de l'artista, no explica fins el final un punt capdal de la seva biografia, no presenta els personatges ni diu perquè deixen d'aparèixer i, més important, hi ha cops que en escenes senceres no se sap què està passant.

A més, la narració no és lineal, fet que accentua més la incapacitat del director Olivier Dahan per a explicar una història de la que podia haver extret més suc.

Perquè ha tingut tant d'èxit a França? Si no és per xovinisme, només pot ser perquè veient la pel·lícula s'estalvien de remenar a una botiga de música i comprar els CD remasteritzats. Si no és així, és un misteri.

Salut i sort,

Paradís

Paradís
Teatre Condal, 7 de gener del 2005.
Llibret: Jordi Galcerán i Esteve Miralles
Música: Albert Guinovart
Direcció: Josep Maria Mestres
Web: www.paradiselmusical.com

Avui hem anat a veure un musical clàssic, dels que es vénen fent al Paral·lel des dels primers anys del segle passat.

És una obra divertida, picantona però també força innocent. Una dona i dos homes a una illa deserta, situació que dóna peu a una sèrie de gags tòpics sobre la relació entre sexes i a cançons lleugeres i divertides.

Un gran encert d'aquesta adaptació és haver incluït un quart personatge, la illa. La veu de la Natura, amb l'aparènça de l'engrescadora Mercè Martínez, li dóna sal a la comèdia. M'ha agradat l'elecció d'una actriu que no s'amotlla als cànons actuals de bellesa física i que, sense cap mena de complexe, llueix el seu cos amb el vestuari i al més pur estil de El Molino.

La resta del repartiment està a l'alçada tant de la música com del text. Destaco el Pep Anton Muñoz, que continua demostrant que és un grandíssim cantant i explota perfectament la seva vessant còmica.

La música respon perfectament als estàndars del teatre musical, no espereu gens d'innovació. El quartet (piano, violí, clarinet i contrabaix) que interpreta la partitura fa una bona feina donant-li a la música el to lleuger i divertit que demana el llibret.

Un bon divertiment per hora i mitja i escaig.

Salut i sort,
Ivan.