Tota la premsa musical ha saludat el novè àlbum de Deerhoof com una de les joies de la temporada. A mi m'ha semblat una exhibició de talent desaprofitat. Vaja, com el Barça actual.
Els Deerhoof tenen la seva base d'operacions a San Francisco. Com tots sabeu, un dels llocs de ment més oberta dels EUA i un ambient idoni per a experimentar i barrejar diverses influències. I el trio s'hi dedica amb força.
Friend Opportunity reuneix 10 cançons que podriem etiquetar com a indie rock o noise pop, però que en realitat són completament eclèctiques i lliures de limitacions estilístiques. Proporciona molts moments deliciosos i fins i tot algun de sublim, però cap cançó satisfactòria. I és un problema fer-hi un resum perquè costa bastant trobar punts en comú entre totes elles.
El CD comença amb The Perfect Me, una cançó extranya d'un estil que podem descriure pop noise, on la cantant i la banda van canviant de registre vocal i estilistic a cada moment. El single +81 segueix el mateix camí: acumulacio de melodies i ritmes diferents en menys de quatre minuts, amb l'afegit de contundents guitarres elèctriques i un estribillo impagable: "choo-choo-choo-choo beep beep". Tot plegat ja portem gairebé 10 minuts i ens preguntem: de què van Deerhoof?
Segueix la molt més normal i funky Believe E.S.P., però només per a despistar, ja que després ens trobem amb la rara (i no trobo altra manera de descriure-la) The Galaxist. I ara he de parlar de la cantant, la japonesa Satumi Matsuzaki, que li dóna un aire completament infantil a Choco Fight. Ella segueix amb aquest registre naïf a Whither The Invisible Birds?, però aquí el tema musical recorda l'estil ambient que podem trobar a un àlbum de Kate Bush o Massive Attack.
Quan ja creiem que el punt comú de totes les cançons és que són conglomerats de tres-melodies-en-un-sol-tall, arriben les tres que ens tornen a trencar els esquemes. Cast Off Crown, si t'agrada la barreja de noise rock i electrònica, està força bé. Kidz Are So Small té la lletra escrita en primera persona i el protagonista és un gos ("if I were a man and you a dog" li va dient al seu amo) i Matchbook Seeks Maniac és la cançó més normal i en que demostren que saben fer temes pop.
Pel fi de festa han reservat la llarguíssima (gairebé 12 minuts) Look Away, totalment eclèctica i on tornen a exhibir tot el seu repertori: combinació de ritme electrònic i percusions africanes, diferents maneres de cantar, organs creant ambients magnètics i guitarres elèctriques agudes i machacones tot reunit en una única cançó.
Que si, que reconec que són molt originals i en saben un munt. Però m'agradaria que em quedessin ganes de tornar a escoltar el disc.
Salut i sort,
Ivan.
Deerhoof
Friend Opportunity
Kill Rock Stars, 2007.
