Boadella

Albert Boadella ha concedit una entrevista als lectors d'ElPaís.com, per a promocionar el seu darrer llibre, Adiós, Cataluña, que ha rebut el Premio Espasa d'assaig. No he llegit el llibre, però pel que dedueixo pel contingut de l'entrevista, crec que no m'agradaria.

I no m'agradaria, no perquè critiqui el nacionalisme català i moltes de les accions que ha emprés en els darrers anys, sinó per sectari i dogmàtic. Ja he escrit una frase prou complicada, vaig a deslligar-la.

L'actuació i el pensament polítics, per definició, han de ser sotmesos a crítica. Per tant, res a dir si algú, qui sigui, es decideix a observar, analitzar i valorar l'actuació política d'algú, i a expressar aquestes reflexions amb la veu o amb la ploma. Millor dit, si que hi ha a dir: és el que cal fer.

Però Boadella, quan valora el que s'ha fet a Catalunya en els darrers 30 anys, fa una anàlisi maximalista: tot ha estat horrorós. I a més no distingeix entre patricis i plebeus: tothom ha estat també horrorosament malament. Reben polítics (sense distinció de tendències), mitjans de comunicació, xarnegos, nacionalistes, ... excepte Federico Jiménez Losantos. Curiosament. Vull dir que quan el 90% llarg dels polítics professionals del país, i l'amplíssim percentatge de la població (segons moltes enquestes i els escrutinis electorals) que els donen suport estan d'acord en unes idees, és com a mínim molt agoserat afirmar que aquestes idees són totalment errònies i s'han transmés mitjançant una mena d'enganyifa.

Concretant: és segur que en tot el procés de normalització lingüística s'han produit errors, però el que no considero encertat és desqualificar tot el procés per alguns errors concrets, en lloc de centrar la crítica en els detalls específics. Clar que concretar demana proposar alternatives, i aquí els que només tenen llengua i no cap juguen amb desavantatge.

També jo opino que Catalunya no morirà si desapareix el català. Com molt encertadament proclama Boadella, ja ens vam polir el llatí i aquí seguim. Catalunya es transformaria, continuaria la seva evolució d'alguna manera que ara no ens podem imaginar, però la vida segueix i la nau va. Ara, deixar sense més que les forces del mercat es carreguin el patrimoni cultural de la llengua catalana, em sembla propi de bàrbars incultes; i venint d'un autor literari, una barbaritat com un cabàs.

Em resulta molt curiós que els que tant defensen la llibertat per escollir la llengua en que vols expressar-te s'oposin a que els que només en parlen una n'aprenguin una altra. Suposo que no han pensat que jo els exigiré que, per coherència, defensin el meu dret a escollir la llauna de tonyina enfront la de atún, o a seure a la terrassa on el cambrer em demanarà què vol? enfront de la que em rebrà amb ¿qué desea? ¿O jo seré un nacionalista excloent per exercir la meva llibertat?

Albert Boadella em sembla un bon director teatral i un geni com autor teatral, però com activista polític és el que ell sempre ha dit que és: un bufó.

Salut i sort,

La decepció de Zapatero

Veient José Luís Rodríguez Zapatero a la tribuna del congrés durant el debat sobre el caos ferroviari barceloní, vaig tenir la impressió que aquest home no entén el problema.

Em va fer l'efecte que el Presidente es queixava amargament de la ingratitud i la incomprensió dels polítics catalans. Dels que són els seus aliats autonòmics i dels que són els seus aliats en moments concrets a Madrid. Esbatussar-lo a ell, que ha fet tant i ha hagut d'aguantar tant pels catalans!

Pobret.

No serveix de gaire augmentar un any les dotacions pressupostàries, si has permés durant vint anys que aquestes siguin magres i insuficients. Del que hi ha queixa és de la passivitat passada, no del pressupost actual. I atenció: els pressupostos són previsions; caldrà revisar el grau d'acompliment de les inversions previstes.

Tampoc serveix de gaire que ahir, a una hora en que ja no quedaven gaire diputats ni periodistes al parlament, li digués al PP que havien fet política amb l'anticatalanisme. Perquè quan CiU recolzava el govern d'Aznar, el PSOE va fer exactament el mateix.

I tampoc serveix de gaire dir que s'està fent el projecte de l'AVE el millor que es pot, perquè resulta que no només no hi ha AVE sinó que a més ha deixat d'haver Rodalies. Com diria un client informàtic: no va.

I malauradamet per Zapatero, i pels que creiem en les bones maneres, el somriure i les bones paraules han deixat de servir-li de res. Perquè quan promets solemnement i no cumpleixes, la teva credibilitat s'ensorra, i la gent enlloc de valorar el que dius només parla de la teva cara.

Salut i sort,

Incompetència

Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d'acord.

I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d'uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d'acord.

I algú hauria d'explicar en algun moment perquè s'ha discutit durant tant de temps el traçat d'entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l'obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.

Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.

El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d'escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d'aquesta senyora. I més tenint en compte que l'AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.

A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.

Salut i sort,

Ara es cremen fotografies

Sembla que la darrera moda catalana és cremar fotografies del Rei Joan Carles I. Si segueixes les cadenes espanyoles de televisió, ja sigui en els seus informatius o en els anomenats de salsa rosa, a Catalunya estem a punt d'engegar una revolució republicana i de passar a Leti per la guillotina. Vegeu per exemple les notícies que publicava diumenge El Periódico, i veureu que no és ben bé així.

Jo més aviat penso que el que estem veient darrerament té molt poc de republicanisme. La ideologia republicana no es pot simplificar fins abastar només el mètode d'elecció del Cap d'Estat, és molt més: igualtat de drets, d'oportunitats, respecte per les idees dels altres, pels seus sentiments religiosos, respecte per a les persones. Ja em direu quina mena de respecte és cremar una fotografia d'algú altre.

A més, que ha fet darrerament Sa Majestat, o ningú del seu entorn, per a merèixer una reacció irada tal? Les darreres informacions que ha protagonitzat la Família Real ha estat l'habitual sèrie d'anécdotes pròpia de les revistes de xafarderies, precisament una de les coses que se li demana a una Família Real.

Una altra cosa és el que han fet d'altres en nom de la Corona o de l'honor del regne.

L'absurda censura prèvia decretada per un jutge contra una publicació humorística ha encés els ànims i ha fet vessar el got de la paciència. Got que s'havia anat emplenant a base d'agressions verbals, mentides i promeses incomplertes. A Espanya encara hi ha molta gent que no distingeix entre oposar-se a determinades opcions polítiques sorgides de Catalunya (perfectament legítim) i oposar-se a Catalunya. Per a mí, afirmar públicament que ens volem endur els diners d'altres és això últim. També hi ha massa gent que no té cap mena d'escrúpol en mentir descaradament, i fer servir Catalunya com a objecte de la falsedat, per a aconseguir les seves finalitats polítiques. Dir que a Catalunya es persegueix el castellà és això, i no li trobo cap verb millor que mentir. I crec que no cal recordar allò de "aceptaré el Estatut que venga de Catalunya".

Aquí hi ha gent que paga un munt de diners d'impostos i que ha patit apagades de llum i rodalies de tercer món; i que ha vist per televisió la ràpidament reconstruida terminal nova de l'aeroport de Madrid; i que a Malaga i Oviedo arribarà l'AVE gairebé el mateix dia que a Barcelona; gent que quan des d'esquerra i des de dreta els han dit que no són solidaris (per dir-ho finament) no han sentit a ningú, ni de dreta ni d'esquerra que els defensés. Us extranya que hagi cabreig?

Afegeix que aqustes persones hagin demanat el bitllet del metro en castellà, el guardia urbano de torn els hagi parlat en castellà, qui els ha atés al bar o a la botiga ho hagi fet també en castellà, tot això sense problemes, i que s'hagi d'escoltar que ell (o ella), està perseguint els que parlen en castellà. Ha de somriure? I després ve la presa de pèl estatutària, en que un senyor de Lugo ens ha de dir si som nació o no, i què és millor gestionar l'aeroport de Barcelona des de Madrid i no des de Barcelona.

L'extrany no és que es cremin imatges del Rei; l'extrany és que no intentin cremar el Palau d'Hivern.

Salut i sort,

Motius per barallar-se

En Pau i en Pere s'han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l'aprecia i és el centre d'atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l'entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir "però la meva és la millor", i l'altre li va contestar que "de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva". Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l'altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,

Partits impotents

Llegeixo unes declaracions del conseller Huguet a El Periódico. El que em sembla més significatiu és el següent:

El conseller va apel.lar a la societat civil --"la que de tant en tant es mobilitza i de tant en tant desapareix"-- perquè fixi un programa de les infraestructures que Catalunya necessita per als pròxims 15 anys, i que comprometi a tots els partits catalans en la seva defensa.

No és pas el primer cop (ni serà el darrer) que un polític demana l'ajut de la societat civil, i és un tema que ens hauria de fer reflexionar. Quan demanes ajuda, ho fas perquè no te'n surts per tu sol.

El que està dient el Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa és que ni ell ni el partit en el que participa (ERC) no tenen prou força com per a aconseguir l'objectiu que desitja. Com que tampoc apel·la a l'acció del Govern o a la unitat dels partits catalans, dedueixo que tampoc no confia pas en aquests altres mecanismes polítics.

I com que no sap què més fer, ens traspassa el marró a la societat civil. És a dir, el representant que hem escollit (aquest senyor és diputat al Parlament de Catalunya) per a resoldre els nostres problemes, li diu als seus representats que s'espabilin, que si ells no es belluguen no hi ha res a fer.

Certament, hi ha moltes coses que els polítics no poden fer per si mateixos. I concedeixo que quan no tens elements efectius de pressió, negociar és una tasca molt feixuga i desagraïda. Però el que ha fet aquest home, i que han fet abans altres rivals i companys seus, em sembla molta barra. El mecanisme tradicional per a demanar el recolzament de la societat civil ha estat sempre la manifestació pública, ja sigui multitudinària i socialment transversal, ocupant els carrers, o molt més selecta, organitzant actes com el d'IESE en favor de la gestió autònoma de l'aeroport. Com que no compta amb rebre un gran suport, Huguet no prova de mobilitzar ningú concret.

Tinguem a més en compte que en el sistema polític actual són els partits els que a la pràctica decideixen, i no sempre de manera democràtica, quines persones poden ser candidates a representar la societat en les institucions públiques. Si ells no poden fer la feina, i a més no tenen ningú millor per a fer-la, per a què els volem?

La política catalana, i també l'espanyola, està òrfena de líders capaços. Tenim un greu problema.

Salut i sort,

Els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq

Llegeixo a El Periódico que els EUA han perdut el 30% de les armes lleugeres repartides a l'Iraq.

Cada cop em sembla més evident que el desastre que estan patint els Estats Units a l'Irak és degut en gran part a la incompetència dels seus comandaments, més que no a l'habilitat dels seus enemics.

Ha hagut errades gravíssimes en la planificació estratègica (no tenien res pensat per un cop haguessin enderrocat Saddam Hussein), en la gestió diplomàtica (a diferència de la Guerra del Golf), en la gestió de la informació i les relacions públiques (els cauen bastonades per tots costats), en la gestió dels recursos humans (tant dels militars com del personal de seguretat subcontractat) i, pel que ara es veu, també en la gestió del material.

S'apleguen causes diverses. Primerament, l'eufòria d'haver-se convertit en superpotència única i les victòries militars a Panamà i contra Irak en el mandat de Bush pare han portat la intelligentsia conservadora a oblidar les lliçons que tant durament van aprendre als arrossals de Vietnam del Sud.

A més, les forces armades nordamericanes no sembla que estiguin en el seu millor moment de forma. La qualitat de l'armament i el volum d'efectius no tenen rival enlloc del món, però pel que sembla els seus comandaments no aguanten la comparació amb els seus predecessors. Colin Powell, que a més d'home intel·ligent coneix molt bé la casa, ho devia de saber perfectament quan defensava aferrissadament que per guanyar efectivament la guerra calia emprar tots els recursos disponibles des del primer moment. Guanyar per aplastament de l'adversari i dissimular les pròpies mancances.

El fet que el comandament suprem estigui en mans de Bush fill també té la seva importància. M'imagino que aquest home, conscient que el seu cervell no és a l'alçada del seu càrrec, es deixa influir per diversos col·laboradors i que aquesta successió de bons consells el porta a canviar el rumb de la nau bastant sovint. Si vas canviar de destí, inevitablement hauràs de passar per alguna estació intermitja no prevista, possiblement alguna que no t'agradarà.

I finalment, hi ha la qüestió del lideratge moral. Per a que un exèrcit sigui un arma eficaç, és condició no suficient però si imprescindible que els seus soldats estiguin disposats a deixar-s'hi la pell. Això, per molt que diguin, no va implícit en el contracte. Has de convèncer la tropa no només que fan el que és correcte, sinó que és imprescindible fer-ho i que si no assoleixen els objectius marcats cauran grans desgràcies sobre el seu país, les seves famílies, els seus companys de regiment, ells mateixos.

Creieu que els soldats destinats a l'Irak es creuen el que els diuen els seus comandants? Si qui ha d'arriscar la vida sospita que ho fa per a que guanyin diners els amics del senyor que decideix que equipar-los amb vehicles blindats és massa car, malament anem.

I el pitjor de tot és que no es veu manera de poder marxar i que el caos que hi quedi no sigui pitjor del que ja hi ha ara mateix.

Salut i sort,

Bienvenido, Mr. Marshall

Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.

A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l'americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.

I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l'inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l'Hereu, què sembla que va pel mateix camí.

I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d'això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.

Malauradament, el seu viatge s'ha hagut d'ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d'energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d'aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.

Salut i sort,

AVE

Quan em van dir que el pla era que l'AVE passés per sota de la Sagrada Família vaig arrufar el nas, però sense arguments de pes, ja que no sóc Enginyer Civil i no tinc elements de judici per a poder opinar.

El que si és un fet cert és que portem molts anys amb el tema de l'AVE com per a que l'estiu del 2007 encara no hagi un traçat definitiu consensuat i aprovat. Molt parlar i no fer res.

Al Japó fa més de quaranta anys que tenen tren bala. A Sevilla ja en fa quinze. Fins i tot a Palencia sembla que ja ha arribat l'alta velocitat. Però alguns polítics continuen emperrats en que si ja no som la locomotora que érem, és perquè li dediquem massa esfoços a la llengua, mentre d'altres polítics continuen emperrats en que si ja no som locomotora és perquè parlem una llengua diferent.

Ara fa quaranta anys aquí es va fer una campanya de Volem bisbes catalans. Perquè no una de Volem polítics japonesos?

Salut i sort,

Polítics retirats

Ja fa un mes que El Roto, un altre cop ell, em va fer pensar una estona.

I és que moltes vegades ens trobem amb polítics que durant l'exercici de les seves responsabilitats tenien comportaments força qüestionables èticament, i que després de jubilar-se de la vida pública esdevenen no referents morals però si veus autoritzades que denuncien els abusos del poder.

Els casos més paradigmàtics són per mi la parella Bill Clinton i Al Gore. El primer, després de despatxar-li bombes a Saddam Hussein i mobilitzar els marines a Somàlia i a l'antiga Iugoslàvia es veu que va entendre que només amb diàleg es poden resoldre els conflictes. Cal dir que gràcies al seu esforç diplomàtic (i a la imponent figura de Madelaine Albright) va aconseguir aturar les guerres dels Balcans i a punt va estar d'aconseguir quelcom històric a Palestina. Però opino que la seva acció humanitària i pacificadora com a ex-president no concorda amb l'actuació durant el seu mandat.

I el senyor Gore ha aconseguit premis i reconeixement per la seva lluita ecologista, quan va ser ell qui va anunciar personalment a la conferència de Kyoto que els EUA no assumien cap compromís en matèria mediambiental que pugués anar en contra dels interessos de les seves empreses.

És que l'exercici del poder és incompatible amb el manteniment dels ideals? És que un cop retirats volen recuperar punts per a guanyar-se una entrada més favorable a les enciclopèdies? O és tot plegat un exercici de màrqueting polític encaminat a augmentar la seva cotització com a conferenciants? Probablement, una barreja de les tres idees.

Hem de creure el que diuen els ex-polítics? No necessàriament, clar, però si crec que el que diuen és molt més creïble que el que deien quan encara participaven en processos electorals. I si més no, la qüestió interessant és sempre demanar-nos perquè no van fer aleshores el que prediquen després. No tant per a posar el dit a la ferida, sinó per reflexionar sobre les limitacions del sistema.

Salut i sort,

Ferreres

Crec que altres cops he nomenat Ferreres, un dels ninotaires que demostren que la qualitat més important del seu ofici no és saber dibuixar, sinó tenir sensibilitat per a copsar la realitat.

No és aquest parell d'ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d'aquest món. Qüestió de prioritats.

Aquest parell de vinyetes les trobo senzillament genials. Genial, en un comentarista gràfic, considero que és anar directe al gra i aconseguir transmetre una idea demanant molt poc esforç al lector, i a més aconseguir una reacció emocional, en molts casos un somriure intel·ligent, en d'altres un riure histèric i incontenible. Amb Ferreres, a més, acostumo a estar d'acord en el que expressa.

Salut i sort,

Catalunya 5, Espanya 3

És possible que ara el Món s'acabi per culpa d'aquest partit, però jo no ho crec.

Hi ha unes quantes coses que no entenc. Com per exemple, perquè aquesta sel·lecció espanyola no és representativa. O perquè els organitzadors van confondre l'himne espanyol amb el God Save The Queen. Suposo que els iacutians són tant mal organitzadors com els australians, però en qualsevol cas no passa de ser una anécdota ridícula.

El fet que Catalunya hagi guanyat Espanya en un partit de futbol sala no li canviarà la vida a ningú. Això no és un Barça-Madrid i no es mouen milions. El que no m'explico és que s'estigui muntant un altre sidral per això. Realment, els polítics tenen ben poca feina, que es dediquen a aquestes qüestions tant trascendents ...

I és que jo sóc de ciències, o sigui que només m'empasso allò que em raonen molt detalladament. Potser perquè les matemàtiques no enganyen, potser perquè només tinc una capacitat massa limitada per entendre les coses, però necessito una certa dosi de lògica per entendre el que m'expliquen. I aquí em trobo en que si un grapat d'espanyols juga contra un altre grapat d'espanyols que es diuen Bargas a Toledo, està bé; però que si juguen a Rússia i contra uns altres espanyols que es diuen Catalunya, està malament. No arribo. Ho sento, però no arribo a comprendre-ho.

I esperat a que entrin en acció el trio identitari Xavier Rivera, Alejo Vidal-Quadras i Alberto Fernández Díaz. Tantes bufetades verbals que s'han emportat CiU i ERC per repartir carnets de catalanitat segons ells, ara resulta que el PSOE diu qui és prou bo per jugar en nom d'Espanya i qui no.

Escolteu, acabo de tenir una idea collonuda. Igual el que cal és això: muntar una competició entre sel·leccions espanyoles de futbol, de sala i del de debó, per a veure quina és prou bona per anar a jugar els Mundials i les Eurocopes on sempre partim com a favorits i mai no guanyem més que somriures condescendents. Igual així fariem alguna cosa més lluïda ... Clar que els de futbol sala si que són campions del món, com els de bàsket i hoquei sobre patins i waterpolo, i com ho van ser els d'handbol. Potser és que els que juguen a bàsquet, a handbol i a altres esports minoritaris no són tant espanyols com els futbolistes? Deu de ser això, perquè la perenne excusa del fracàs de La Roja és la manca de cohesió nacional. Però no em feu cas, que jo sóc un nacionalista excloent i identitari, estic tancat al món i per tant no tinc un criteri fiable.

I si tant d'interés nacional era el partit, bé el podien haver donat per televisió, no? Per una vegada que guanyem un derbi ...

Salut i sort,

Comunitats autònomes

Segons sembla, si fem cas del que diuen els diaris, els partits socialista i popular estan negociant qui governarà les comunitats autònomes canària i navarresa.

Naturalment, no discutiré pas el dret que tenen dos partits polítics a debatre temes del seu interès i en concret a prendre decisions polítiques que afecten els ciutadans. Per això hi són. Però m’estranya molt que a ningú no li faci una certa angoixa, no ja aquesta negociació, sinó la simple possibilitat que es produeixi. M’explico.

Els ciutadans han votat. Ho han fet després que els diversos partits els han estat explicant quines són les seves propostes de futur i perquè ells mereixen més que els altres la confiança de la població. No he seguit al detall la campanya, però m’imagino que s’han pronunciat frases de l’estil "no permetrem que els de l’altra banda facin això i allò, que seria un desastre". O "tal cosa que prometen aquells és una mentira i a més és impossible i són uns impresentables". Si creieu que exagero, m’aviseu.

I ara, com que els resultats que han sortit no els acaben d’anar bé, els partits han decidit arreglar-ho. Canviaran cromos. Un grup de dirigents de tots dos partits, cap d’ells (o molts pocs d’ells) escollit democràticament pels ciutadans canaris i navarresos, decidiran si és millor que l’arxipèlag sigui afortunat amb un polític socialista, o si a Navarra poden governar qui decideixi el seu parlament, votat per la població. No dic el poble, que queda molt cursi.

Afortunadament, sembla que s’ha esvaït el perill d’una involució conservadora sobre les Canàries, que corrien perill de ser arrassades per un tsunami que hagués esborrat tots els serveis socials. I també sembla que Navarra ja no corre perill de ser venuda per la decisió d’uns quants indesitjables reunits en una habitació fosca i tancada. No fa gaire va haver una gran manifestació, avisant d’aquest perill.

I suposo que el que la gent demanava era que, ja que els diuen que són una comunitat autònoma, poder decidir autònomament què com s’ha de governar la comunitat. I no que ho faci un grup (de terroristes, de polítics, del que sigui) que ningú no ha escollit i sense demanar-li l’opinió a ningú.

Molts dels votants deuen de demanar-se si no hagués estat més barat i més divertit haver atorgat els càrrecs polítics als guanyadors del darrer Gran Hermano o programa semblant. Hagués estat més divertit, més barat i segurament haurien escollit algú igualment capaç.

Salut i sort,

La política més atraient?

El que veieu a sobre l'escenari disfressat d'Elvis no és altre que Ariel Santamaria, flamant regidor de l'Ajuntament de Reus. I no és un concert, sinó un míting-concert.

Mentre els polítics pretesament responsables diuen que la culpa de l'abstenció és d'altres, d'altres aconsegueixen representació a les institucions democràtiques. Un cop obres la porta al primer, ja no hi ha qui els aturi.

A YouTube podeu veure més clips d'aquest personatge, que també ha aparegut a El País, i que a ben segur a partir d'ara serà habitual de programes més o menys seriosos de televisió i ràdio.

Diuen que en democràcia, cada poble té els qui es mereix. O no?

Salut i sort,

Abstenció, desencís ...

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

De què serveix un professor a l'era d'internet?

Us recomano un interessantíssim article d'Umberto Eco sobre el paper del professor, de l'escola, avui dia.

Els nostres polítics estan molt amoïnats per quantes hores dediquen els estudiants a classes impartides en català o castellà, o a decidir (ells, i no els mestres) quins són els fets històrics que més convé que els expliquin, o si és suficient que sàpiguen qui van ser Góngora i Quevedo o també els cal Garcilaso. O Ramon Llull i Narcís Oller, igual.

Malauradament, les opinions intel·ligents no entren al món de la política i estan allunyades dels llocs on es prenen les decisions.

Salut i sort,

El valor de les paraules

No fa gaire vaig llegir a El País el següent titular:

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l'article es refereixen a ells d'una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d'ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una "organización paramilitar" i no una "banda terrorista", com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d'altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l'ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l'Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l'hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l'interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d'altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me'l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,

Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d'informàtics.
- Pregunta: sabeu què és un camell?
- Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se'ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l'organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L'empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d'estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d'HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l'hora de crear Apple.

Yahoo! ... què es pot dir d'una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l'altra vora de l'Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l'economia o impulsar l'I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d'estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s'hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l'economia ni de l'aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l'analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l'evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d'un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d'esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,

Aznar vol beure tranquil

Don José Maria ha tornat a badar boca. I com és costum, ha organitzat un bon enrenou.

M'imagino que, convidat a pronunciar unes paraules davant l'Academia del Vino i a més agraït perquè li hagin atorgat una medalla, ha volgut ser amable i simpàtic, fent costat les seves reivindicacions d'una manera graciosa. Malauradament, només ha fet riure els que havien estat molt generosos en el consum del vi.

Però més enllà de la irresponsabilitat de la bajenada aznariana, hi ha un punt d'interès en les seves declaracions.

I és que jo crec que en un país com cal, l'Administració Pública no hauria d'anar al darrera del ciutadà recordant-li que no ha de beure alcohol abans de conduir, que cal que vesteixi un casc si circula en una motocicleta, o que no s'ha de córrer a l'anar per la carretera.

Aznar s'equivoca (i molt) al ridiculitzar aquestes campanyes de conscienciació. El que l'hauria d'amoinar és la seva necessitat. El fet que la població adulta del país tingui un nivell tant baix de civisme, de respecte pels altres, de responsabilitat, marca un profund fracàs del sistema educatiu i de tota la societat.

I és que si s'ha arribat a haver de pagar costoses campanyes i promoure lleis i dictar reglaments que diguin quina és la mida màxima de les hamburgueses, que no s'ha de fumar en llocs públics, que els papers s'han de deixar dins i no a la vora de les papereres, és que els adults han arribat a ser-ho sense els coneixements desitjables o el seny necessari, i els efectes de tot això tenen conseqüències no només individuals, sinó també caríssimes pel sistema sanitari, per no mentar els morts a les carreteres.

En lloc de bramar perquè els escolars aprenen a comptar en català i no en castellà, o que llegeixin els contes del Monzó en lloc dels poemes de Garcilaso, els polítics haurien de demanar-se quins valors es transmeten als més joves i perquè aquests, encara d'adults, prefereixen oblidar la realitat practicant el botellón abans que no aprofitar-la o canviar-la.

Aleshores no caldria dir-li a ningú com s'ha de comportar i què no ha de fer. I del que diu l'Aznar, se'n riuria molta més gent.

Salut i sort,

Ohio

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d'Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We're finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l'atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d'una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l'autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li'n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,