Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ettore Scola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ettore Scola. Mostrar tots els missatges

dilluns, de desembre 12, 2005

Gente di Roma

Ettore Scola va signar fa dos anys una pel·lícula notable, que ara ha aconseguit estrenar-se entre nosaltres.

La opinió publicada i la publicitat donen a entendre que es tracta d’un documental, quan això no és cert. És una obra de ficció, però no es tracta d’una narració típica presentació-nus-desenllaç, ni tampoc pertany al gènere que Robert Altman va popularitzar ara ja fa més de 10 anys amb Short Cuts i que en honor seu de vegades anomenem "vides creuades". És més aviat el que Ken Loach va fer des dels seus començaments en blanc i negre a la BBC (per exemple Cathy Come Home, 1966) o el seu primer film (Kes, 1969).

En aquests docudrames, si li podem dir així, veiem la vida real de personatges reals. Hi ha, però, un guió, i els protagonistes estan actuant. No és un Dogma, ja que les restriccions no són formals sinó de contingut: reflectir la veritat, la realitat, amb el màxim de fidelitat.

La novetat que incorpora Scola és que, mentre Loach es centra en un únic personatge, o un grup ben definit, l’italià opta per recrear la diversitat romana. Ens presenta tota la varietat de caràcters que podem trobar a la vora del Tíber, amb cap paper que s’allargui més enllà dels cinc minuts, tot i que alguns van i tornen en el film.

Com a estudi antropològic, segurament falla per la manca de mètode científic, tot i que és del màxim interès. Com a obra cinematogràfica, hi ha ocasions en que li manca un pèl de ritme, un gir amb força, però el nivell general és molt satisfactori, i el director sap crear una expectativa certa en l’espectador: quina una en passarà ara?

Els personatges, de tendres i reals, es fan estimar gairebé tots; excepte els dolents de la peli, que n’hi ha com a totes les ciutats. I els actors fan exactament allò que s’espera d’ells: aconseguir que molts moments dubtis si no es tracta realment d’un documental, de real que sembla tot.

La única llàstima és que Alberto Sordi no pogués arribar a temps per participar en el que hagués estat un remat molt adient a la seva entranyable carrera.

Salut i sort,
Ivan.

Gente di Roma
Ettore Scola, 2003