Mudança

Marxem. Canviem de caseta.

Tot i que Blogger ha funcionat molt bé, crec que és el moment de donar pas a una nova plataforma en la que poder crèixer. No serà inmediatament, perquè hi ha moltes coses a fer i el bloc no és prioritari però si d'aquí un temps. I la nova ubicació també té una direcció més fàcil de recordar. És aquesta:

http://www.lobloc.net/

Espero que ens trobem a la nova paradeta i ens ho continuem passant bé. Prometo intentar escriure més sovint, que ara ho tinc una mica abandonat, ho sé.

Salut i sort,

Motius per barallar-se

En Pau i en Pere s'han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l'aprecia i és el centre d'atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l'entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir "però la meva és la millor", i l'altre li va contestar que "de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva". Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l'altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,

Orange: uns impresentables

Portava des de l'any 2003 amb Orange. En aquella época, la companyia es deia eresMas. Vaig mirar-m'ho molt i vaig escollir aquest proveïdor per dos motius: el primer, que eren els més barats; el segon, que dins dels més barats eren els que tenien, segons els websites de consumidors de telecomunicacions, millor atenció al client (o, millor dit, eren els que menys queixes tenien).

Després d'eresMas van ser Wanadoo, quan France Telecom (30% de l'accionariat en mans de la República Francesa, recordem-ho) els va comprar. I ara, després d'un cosmètic canvi de marca, són Orange.

Vaig tenir problemes en moments concrets. Bàsicament, havia dies que es perdia la connexió ADSL. Acostumava a ser cosa de 3-4 dies per any, res de greu, però emprenyador. I allò que diuen que t'abonen el preu de connexió dels dies que no tens servei, matitzem-ho: t'abonen entre que tu els avises i ells diuen que tornes a tenir servei. Però les coses anaven bé, fins juliol.

Un bon dia de juliol em vaig adonar que no podia trucar amb el telèfon fixe. Només al 902 d'atenció d'Orange. Els vaig explicar i em van dir que tenia dues factures impagades. Us estalvio totes les trucades i visites al banc, i també la majoria de les trucades a la companyia. Al final, va resultar que allà on deia que jo tenia un compte a Caixa d'Enginyers, ara resultava que era de La Caixa. Jo no ho havia canviat, ells tampoc, però com que no van poder cobrar em van treure la línea.

Em van assegurar que ells havien enviat una carta d'advertiment, que jo encara no he rebut. Si que vaig rebre un segon advertiment, avisant que m'inclourien al registre de morosos, però quan jo ja havia pagat el deute amb VISA. Perquè no només vaig haver de donar les meves dades bancàries per telèfon, també vaig haver de pagar jo amb VISA els dos rebuts que ells no havien cobrat.

Em vaig voler donar de baixa. Això va demanar que m'atenguessin dues operadores automàtiques ("pulse 1 para ...") i tres d'humanes. El comercial que em va atendre al final em va assegurar que ho sentia molt, que és inexplicable perquè la carta no havia arribat i que a partir de l'octubre llençaran unes ofertes sensacionals pels clients antics, com jo.

Li vaig replicar que això dels serveis personalitzats, si no havien pogut enviar-me un mail o trucar-me per telèfon (ells, que són un teleco!) no m'ho empassava, que jo havia complert i ells no, i que marxava a la competència.

Ara us explicaré com anirà amb Timofónica.

Sudoku

He afegit una petita diversió al bloc. Aquells que no sapigueu què fer i que volgueu perdre el temps alhora que exercitar les neurones, una mica més a sota, a la columna de la dreta, trobareu un tauler per jugar al sudoku.

Això i afegir (ja tocava!) algun dels meus enllaços favorits.

Salut i sort,

L'amic de Toño

És un noi que deu de tenir uns quaranta llargs. Només l'he vist tres vegades, sempre va igual: bambes, texans, samarreta i porta un carro de la compra on transporta quelcom pesant.

M'és molt fàcil reconèixer-lo. No pel seu aspecte andí, perquè de sudamericans de la regió dels Andes ara n'hi ha molts al barri, sinó perquè sempre que s'acosta fa el mateix: s'atura, agafa aire i a ple pulmó crida: ¡TOÑOOOOO!

Es veu que el seu amic Toño viu o al meu edifici o al del costat. No sé perquè no fa servir l'interfono per a cridar-lo, potser és que no té molt clar quina és la porta correcta.

El cas és que la tècnica és més aviat poc efectiva perquè el tal Toño no el sent (o s'amaga).

Divendres passat, no em vaig poder estar i li vaig dir, educadament però clarament, el que pensava: ¿porqué no lo llamas al móvil y así no molestas a todo el barrio?

Mentre el botiguer sikh del todo a cien i jo compartiem un somriure còmplice, ell em va donar la seva resposta, aclaparadament lògica i una d'aquelles frases que se't queden a la memòria:

¡Lo llamo porque no tengo su número!

Descartes i Menéndez Pidal no haurien fet servir millor la lògica amb un major domini de l'idioma.

Salut i sort,

Sense temps

Aquests dies no m'és possible escriure tant com voldria, perquè tinc vàries coses que em demanen molta atenció i en les estones lliures, a l'haver de canviar el xip constantment, tinc el pensament dispers i poc donat a concentrar-me per escriure i publicar.

O sigui que aprofitant l'avinentesa us convido a que digueu de què voldrieu llegir en aquest blog, o que feu preguntes o que expliqueu perquè us passeu de tant en tant per aquí i què espereu trobar.

Prometro respondre totes les qüestions el més aviat possible.

Salut i sort,

Tinc el cap de vacances

Un cop més és El Roto qui millor explica el que penso, en aquest cas el que sento.

Salut i sort,

Amb els cinc sentits

La olor que em quedara d`aquest viatge es sense cap mena de dubte la que despren el bambu de la que esta teixit el tatami. Es una olor que al cap de cinc minuts ja no distingeixes, pero que quan entres a una habitacio des del carrer t`arriba com una baferada intensa i aromatica.

El sabor del viatge sera el del te verd. Hem tastat dos tipus de te verd, un que no podem sofrir i un (oolong?) que te un gust com d`ametlles que es suau i esta forc,a be. La cuina japonesa ofereix molts altres sabors, tots recomenables, i que tots podeu trobar a Barcelona. A casa nostra, el gust es el mateix, pero la factura es multiplica per tres.

La sensacio tactil del viatge es tambe la del tatami sota els peus, caminant descalc,. Deixo com a finalista el metro de Tokyo en hora punta, perque la sensacio no es nomes de tacte.

Els sons que em recordaran Japo o que recordare d`aquest pais. Medalla de bronze per la musiqueta que acompanya el temps de verd dels semafors. [Queda pendent un article sobre l`atencio als discapacitats en aquest pais.] Medalla de plata pel piular dels corbs, tant habituals a Tokyo i Kyoto. I primer premi per l`atronadora agressio acustica que rebeu quan passeu pel davant d`un Pachinko, especialment si la porta es oberta. Si entreu dins aleshores ja deixeu de sentir res: tot el vostre cap es soroll.

Finalment, el mes dificil, les visions mes destacades del viatge. Deixo pendent un article sobre fotos que no hem pogut fer, que com sempre son les millors. Tokyo de nit ofereix almenys dues imatges imborrables: la vista des de dalt d`un gratacels, contemplant tot el mon de llums al voltant, i la miriada de neons i pantalles gegants que fan que puguis passejar a plena llum del dia encara que sigui negra nit. Imborrable tambe la imatge del metro o el tren, a qualsevol hora del dia, amb tot de gent dormint, o la mateixa gent dormint dempeus a l`andana mentre esta esperant que arribi el proper tren. Geishes, nenes d`escola, nens petits, temples, boscos, parcs japonesos ... un munt d`imatges que es queden a la retina.

Pero la millor la vam tenir anant en tren, de Takayama a Kyoto. Passavem per sobre un riu de color maragda, cobert per una poetica boira baixa i envoltat de boscos altissims i atapeits. Impossible de descriure la impressio que em va produir.

Salut i sort,

Habemus motxilla

Abans m`he oblidat de dir-ho. Quan hem tornat a la tarda ens hem trobat la motxilla a l`hotel. L`amabilissim personal de l`aeroport de Narita ens l`ha portada fins l`hotel, embolicada amb plastic, juntament amb una altra bossa on havia les claus dels candaus i el seu corresponent albara.

Finnair i els japonesos son gent de fiar.

No m`agradaria que cap fines o cap japones perdes la seva maleta a l`aeroport del Prat.

I, tambe cal dir-ho, durant dos dies no hem hagut de carregar la motxilla.

Salut i sort,

Tokio, aterratge

Ja som a la capital japonesa, gracies a Finnair i l`aeroport de Tokio. No gracies a l`aeroport de Barcelona, que es veu que no tenia previst que avui marxes tanta gent de viatge ni que haguessin tants vols. Per aquesta raó, el nostre vol a sortit de casa amb un endarreriment considerable. A Helsinki el vol amb que enllaçàvem ens ha esperat a nosaltres, pero la nostra maleta ha trigat massa i ara haurem de veure quan arribarà.

De moment la pinta que fa tot es excel.lent: gent amabilissima, entenen l'anglès, tot indicat tambe en anglès ... el més difícil es fer servir un teclat on hi ha quatre alfabets diferents.

Seguirem en contacte.

Salut i sort,

Marxem al Japó

Dissabte al matí emprenem el vol cap a Tokio. Estarem dues setmanes durant les quals no sé si trobarem fàcilment teclats amb caràcters romans, accés gratuit a internet o tindrem temps per escriure, però tranquils que tard o d'hora us explicaré com ha anat el viatge pel Japó.

Com sempre, viatgem pel nostre compte, ni agència ni horaris prefixats. Això si, com que al Japó ara és temporada alta en turisme i especialment a Kyoto, on coincidirem amb el que seria l'equivalent de les nostres festes majors, ha tocat reservar hotels. O sigui que serà el viatge més organitzat a priori que haurem fet en sis anys. Dormirem a tres ciutats, Tòquio, Kyoto i Takayama, tot i que en visitarem algunes més, movent-nos sempre en tren.

El vol el farem amb Finnair, via Helsinki. No sé quantes hores invertirem en el desplaçament, però sortim de Barcelona pel matí i arribem a Tòquio a les vuit del matí de l'endemà (sempre hora local, descompteu el canvi d'hores), o sigui que més ens val dormir mentre volem.

Pels curiosos, les destinacions finalistes d'aquest any han estat:

1. Alaska, un cop més descartada perquè no teniem prous dies.
2. Mali, descartada perquè aquest any no voliem haver de prendre medicació contra la malària.
3. Iran, l'hem deixada còrrer perquè avui en dia és un viatge massa incòmode per la Vio.
4. Iemen, descartada pel tema malària i perquè aquest any tocava un destí del primer món.

I ja que parlo del país que malauradament ara està en boca de tothom, comentar que coneixem una parella que el van recòrrer pel seu compte i sense escorta oficial. En el seu cas (com nosaltres) no havia el perill d'un atemptat com el d'ara fa una setmana, perquè no feien prou bulto, però si el de ser pacíficament segrestats per alguna tribu amb reivindicacions davant del govern iemenita.

És perillós viatjar al Iemen, l'Iran o Síria? Jo no ho crec pas. Crec que no són llocs especialment perillosos, com si que ho són Pakistan, Libèria, Haití, Filipines, o Sudàfrica, on el perill que afronten les persones pel simple fet de ser-hi és més gran que a la resta de països. I ja no parlo de zones en guerra com l'Irak o Sudan, naturalment.

Japó no sembla una destinació de risc, però tampoc no ho semblaven Nova York, Londres o Madrid. Trobar-se en el lloc equivocat en el moment inoportú és dolent arreu del món, igual que ho és comportar-se de manera grollera amb els locals o anar presumint dels teus diners.

Després hi ha el que alguns anomenen destí, altres sort i uns altres la voluntat de Déu.

Darrerament he escrit menys de l'habitual, però és que havien prioritats tant laborals com acadèmiques que no podien deixar-se fins després de les vacances, a més d'organitzar tot el viatge. Però com a banda de francis black i de vegada en tant Nunuki mai no us queixeu, suposo que tampoc importa gaire, oi?

Salut i sort,

Despullat davant el món

Dilluns francis black va publicar un videoclip que m'ha semblat sensacional.

No és que la cançó sigui superlativa o que la producció del video sigui extraordinària. Ambdós apartats estan molt bé, però és una altra cosa.

Francis se sent molt identificat amb la lletra. Jo també. I diria que la Vio també. I alguns dels meus millors amics. I estic convençut que una pila de gent de la nostra generació.

L'article és molt breu (n'he d'aprendre!) i us el recomano molt.

Salut i sort,

Atracament frustrant

Darrerament estic escrivint poc, i no per falta de temes, sinó per manca de temps. Escriure, quan es fa per plaer i no per obligació, demana no només el temps estricte per a teclejar el text (o, encara millor, fer servir la ploma) després d'haver-lo pensat una mica, sinó també un temps de qualitat superior: amb tranquilitat, amb l'ànim descarregat de tot allò que t'ha estat estressant, per a que puguis gaudir de l'activititat i recrear-te en la creació. No sé si a mi em funciona, és a dir, si el que acabo escrivint està bé o no, però jo funciono així.

Total, que darrerament no tinc prou temps ni és prou bo. Per a que el bloc no mori d'inanició, us deixo aquest enregistrament d'un atracament frustrat. I frustrant. Si l'haguèssim vist a una pel·lícula haguèssim dit que la situació era irreal per inversemblant. A mi em va arribar en un d'aquests missatges de correu que corren per internet, sense cap referència a la font.

Salut i sort,

Si només veieu una imatge fixa i no un video, proveu a descarregar-vos la imatge al vostre ordenador i mirar-ho amb algun visor d'imatges com IrfanView o ACDsee.

La festa de la bici

Diumenge passat vam coincidir amb El Dia de la Bici que se cel·lebrava a Sant Carles de la Ràpita. Us explico què vol dir coincidir.

Nosaltres marxàvem cap a Barcelona. No és que tinguèssim pressa, però sabent que teniem unes dues hores d'autopista, proves d'anar per feina. A la sortida del poble veiem que al davant hi ha un grup de ciclistes. Com que els ciclistes ocupaven tot el carril (només un carril per sentit) posa't a deu per hora i a esperar. Els dos o tres cotxes que teniem al davant també es van armar de paciència.

Però resulta que el grup de ciclistes era una autèntica munió. Igual unes cinquanta o seixanta persones, a les que se'ls anava afegint més personal. Nosaltres no ho sabiem, però es cel·lebrava El Dia de la Bici amb una concentració i pedalada comunitària.

I on dirieu que van decidir aplegar-se? A la rotonda que hi ha a l'entrada del poble.

Què vol dir "a la rotonda"? No vol dir ni al costat de la rotonda ni al jardinet que hi ha enmig, vol dir ocupant tota la rotonda i bloquejant tots dos sentits de la marxa. Però no creieu que allí no havia ni llei ni ordre: veiem perfectament un policia local xerrant amb els ciclistes.

Vam acumular més paciència durant cinc minuts i en vista que la situació es mantenia estable en l'aplec (continuaven sumant-se més ciclistes) i passiva en la pedalada (d'allí no es movia ningú) vam demanar-li als de davant si es podrien apartar i deixar-nos passar.

Ens van engegar a dida. Van considerar que teniem massa pressa i no estàvem prou tranquils. I naturalment, no es va moure ningú.

És curiosa la capacitat d'anàlisi sobre la teva personalitat i estat anímic que té la gent que no et coneix. Ells van entendre perfectament que estàvem estressats i que portàvem massa pressa. Per la meva part, a mi no em va quedar cap dubte que eren gent de poble.

Vam haver de donar mitja volta, tornar a creuar el poble, i anar a buscar una altra sortida amb la N-340. Gràcies al desgraciat accident que va haver al Càmping Els Alfacs hi ha un ramal de la carretera que no creua el poble i que és el que vam poder fer servir. Per cert, que d'anada vam haver de patir el tall d'autopista per un altre accident calcat al primer.

Conclusions: ara que es renoven els ajuntaments a La Ràpita no li aniria gens malament posar una mica d'ordre a la seva Policia Municipal i organitzar millor els seus esdeveniments ciutadans. O potser havia màniga ampla per a que no s'emprenyés ningú? I segons quina gent no té dret a emprenyar-se si li diuen que és de poble.

Salut i sort,

Café Hotel París

Avui hem anat a Figueres, a visitar el Museu Dalí. De la visita us en parlaré aviat, però ara mateix us avisaré d'una cosa que no convé que feu.

Després del museu, hem anat amb una altra parella d'amics a prendre unes tapas. Quan els guiris venen aquí sempre volen menjar tapas. I ens hem aturat a una la terrassa del Café Hotel París, al costat mateix del Museu de la Joguina. Gran error.

El servei és lent i no gens amable. Les racions són minses i els preus cars. Fins aquí, malament però normal. Però han hagut dues coses que ho han acabat de matar.

La primera, que hem demanat una ració de "sèpia". No quedava clar si era a la planxa o guisada, però el que no esperàvem era trobar-la bullida i en un plat on més de la meitat del menjar era carabassó. "És que aquí es serveix així", ha estat l'explicació que m'ha donat el no gens simpàtic cambrer. Li hem demanat que ho canviés per un plat de sèpia i no de carabassó amb una mica de sèpia. El que han fet ha estat treure una mica de carabassó i prou. No hem dit res perquè, amb no tornar mai més, punt i final.

Però és que a l'hora de pagar el compte (l'amic John s'ha avançat i ha donat directament un bitllet de cinquanta que ràpidament ha estat capturat pel cambrer) ens trobem que ens cobren un pa amb tomàquet de més. Cridem al cambrer, que passa de nosaltres. Cridem a la cambrera, que també passa.

La Vio va a reclamar. Li diuen que com que han vist que érem quatre, ens han servit directament dues racions de pa. En total no havien més de sis peces, cadascuna d'una mida aproximada de 2x3 cm.

Recordeu: Café Hotel París, al costat del Museu de la Joguina, a Figueres. Caca.

Salut i sort,
Ivan.

Vint d'abril

39 anys no són ni molts ni pocs, són trenta-nou. Però més que parlar dels meus 39 anys us proposo que li fem un cop d'ull al dia, el vint d'abril.

Tal dia com avui, el 1653, l'Oliver Cromwell va disoldre el parlament. Si bé la història anglesa s'ha caracteritzat per l'estabilitat, la monarquia i el parlamentarisme, no sempre ha estat així i aquí en tenim un punt culminant.

La vida política anglesa va patir una altra sotragada el mateix dia que jo vaig nàixer, quan el polític conservador Enoch Powell va fer un discurs molt alarmista on avisava que la creixent immigració portaria un munt de problemes. Ja veieu que hi ha debats que sembla que no s'acabin mai. Edward Heath el va fer fora immediatament del seu govern a l'ombra, però va haver-hi manifestacions i molta polèmica.

Per a compensar aquesta nota negativa, podem dir que gairebé un segle abans, el 1871, els Estats Units van aprovar la Civil Rights Act, que entre d'altres coses prohibia el Ku Klux Klan.

Dins de la política més propera, el 20 d'abril del 1.897 va entrar en vigor el decret d'agregació pel qual la vil·la de Sants va entrar a formar part de Barcelona juntament amb altres cinc pobles, ara barris: Les Corts, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar i Sant Gervasi de Cassoles. Jo recordo encara haver vist pel meu barri senyals de tràfic que indicaven la direcció cap a Barcelona.

Per a fet trascendent, però, cal parlar de la primera pasteurització, que van aconseguir el 1862 el Louis Pasteur i el seu col·laborador Claude Bernard.

Una altra gran fita va ser la inauguració de la ciutat de Brasilia, el 1960.

Nombrosos fets d'armes han esdevingut un vint d'abril. El més greu, la declaració de guerra de França a Àustria, que va engegar les Guerres Revolucionàries Franceses. Això va passar el 1792. Un fet molt més anecdòtic però alhora més legendari van ser les darreres victòries de Manfred von Richthofen, el cél·lebre Baró Vermell, que el dia següent de l'any 1918 va morir en circumstàncies que els historiadors encara no han acabat d'aclarir. Però indiscutiblement el més conegut de tots és la fracassada Invasió a la Bahía de Cochinos, quan Kennedy va provar de fer fora Castro de Cuba. Doncs va ser el 20 d'abril del 1961 quan ho van deixar còrrer.

No una guerra però si una tragèdia que va involucrar les forces aèries soviètica i americana va ser quan l'aviació soviètica va abatre un Jumbo matant tot el passatge i la tripulació, en circumstàncies que encara no s'han aclarit.

Però per a tragèdia, sense cap mena de dubte la que va passar el 20 d'abril del 1999 a l'institut de Columbine. Els que heu vist el documental de Michael Moore Bowling for Columbine o el film de Gus Van Sant Elephant, no necessiteu saber-ne més.

Passem a bones notícies, si us plau. Just un any abans, la Fracció de l'Exèrcit Roig anunciava la seva disolució i abandonament de la lluita armada que havia portat a terme durant vint-i-vuit anys.

El vint d'abril de l'any olímpic 1992 és el dia que es va inaugurar oficialment l'Expo de Sevilla, que ben segur tots recordareu. Recordo que durant els mesos previs a la ràdio emetien una cunya publicitària de l'esdeveniment que feia servir la cançó 20 de abril dels Celtas Cortos.

El mateix dia, a l'antic estadi de Wembley, es va fer el concert d'homenatge a Freddie Mercury, en que es va recaptar un munt de diners per a la fundació que porta el nom del cantant i que es dedica a combatre i prevenir la SIDA. Jo vaig estar mirant estones per la televisió i guardo un grandíssim record, en especial del Somebody To Love que van interpretar els tres supervivents de Queen amb George Michael.

I també el 20 d'abril del 1992 va morir el còmic anglès Benny Hill. Amb ell comencem la inevitable secció necrològica. He trobat la següent llista de gent que va traspassar tal dia com avui: Muhammad Sharif Pasha (1887), Bram Stoker (1912), Julián Grimau (1963), Don Siegel (1991), Mario Moreno, Cantinflas (1993) i l'arbre de Gernika (2004).

Molt millor, naturalment, recordar el naixement d'ilustres personatges que, teòricament, comparteixen el meu horóscop. Agarreu-vos, que la llista també és llarga.

El que a mi m'agrada més nomenar és Joan Miró, del 1893. Molt menys conegut però molt més decisiu a les nostres vides va ser George Stibitz, un dels pioners de la informàtica, del 1904.

Tenim músics variats: el gran vibrafonista Lionel Hampton (1908 - 2002), un dels que van fer el jazz una música ben divertida; Tito Puente (1923 - 2000), percusionista bàsic de la música llatina; i John Eliot Gardiner (1943), director d'orquestra anglès especialitzat en el barroc (us recomano les seves suites londinenques de Bach, una maravella).

Actors, també uns quants: l'inefable Harold Lloyd (1893 - 1971), Ryan O'Neal (1941) i Jessica Lange (1949). També la Carmen Electra (1972), si és que la considereu actriu.

I de directors tenim al Mario Camus (1935) i la ja desapareguda Pilar Miró (1940).

L'actual entrenador del TAU, Bozidar Maljkovic, va nàixer tal dia com avui el 1952.

Per a mí, la més important és la meva amiga Blanca Ortiz de Pablo, que va nàixer el mateix dia que jo, el 1968. És la cap de sistemes del BCE, i la germana petita de Carme, la dissenyadora de joies.

Malauradament, avui els feixistes estan de festa. El personatge històric més conegut que ha nascut en vint d'abril no és altre que Adolf Hitler, el 1889. En honor seu es va batejar un polític indi que va nàixer el 1948, Adolf Lu Hitler Marak.

L'any que vaig començar a bramar, el Barça va acabar segon a la lliga, darrera del Real Madrid, i va guanyar la Copa, aleshores anomenada del Generalísimo, amb aquest equip on no havia estrangers. El Pichichi d'aquella temporada 1976-68 va ser Uriarte, del Athletic Club de Bilbao, que va marcar 22 gols. Zamora va ser un tal Junquera, porter del Real Madrid, que en 30 partits només va encaixar 18 gols. No he sabut trobar a internet què van fer aquell cap de setmana (vaig nàixer en dissabte) i no he tingut temps de visitar cap hemeroteca.

Als Estats Units triomfava un tal Bobby Goldsboro, que va tenir la seva cançó Honey al número 1 del Billboard del 13 d'abril fins l'onze de maig. Vaig tenir mala sort, perquè m'hagués fet gràcia que hagués estat alguna de les d'aquell any que si han passat a la història: (Sittin' on) The dock of the bay, d'Otis Redding (nº1 del 16 de març al 6 d'abril), el Mrs. Robinson de Simon & Garfunkel (nº1 del 1 al 15 de juny), Hey Jude (la setmana del 28 de setembre i del 5 d'octubre fins el 23 de novembre).

Clar que musicalment, la notícia del mes d'abril va ser que després d'un afer amb drogues que va involucrar els seus membres Neil Young, Richie Furay, i Frank Messina, a més d'Eric Clapton, els Buffalo Springfield van decidir plegar i separar-se.

No és per aquest motiu que el vint d'abril és el Día internacional de la Marihuana, sinó perquè en l'argot de San Francisco fer un four twenty vol dir liar un canuto.

La BBC destaca aquests fets com els més notables d'entre els que van passar tal dia com avui. El New York Times en canvi proposa aquests altres. Podeu trobar llistes alternatives i més extenses a les edicions en anglès o castellà de la Viquipèdia.

En el que no sembla haver consens és, curiosament, en el santoral. Segons diverses fonts avui és el dia de Sant Severià, Sant Marcel·lí, Sant Víctor, la beata Oda o Sant Teòtimus.

Finalment, pels que sou aficionats a qüestions més terrenals, i per a premiar la paciència dels que heu arribat fins aquí, la playmate del mes d'abril del 68 va ser la Gaye Rennie.

Salut i sort,
Ivan.

Veurem The Police

Ladies and Gentlemen: We're The Police and we're back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.

Ja us vaig dir les ganes que tenia d'anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d'aficionats a la música s'ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.

Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l'esdeveniment.

Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d'internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s'obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d'entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d'abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.

I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m'emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.

I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.

I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s'animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d'il·lusió també es viu.

No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l'aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.

Salut i sort,
Ivan.

La becaina

A poc de venir a viure amb mi, la Yolanda es va comprar un puzzle. Com us podeu imaginar, el va començar amb molt d'entusiasme, però al cap de poc temps, també va començar a estudiar Ciencies Empresarials a la UOC.

Cadascú és com és i s'organitza les prioritats de la manera que considera més convenient. En el cas de la Yolanda, això ha significat que durant els anys que ella ha estudiat Empresarials el puzzle ha hibernat. Això no ha tingut cap mena d'importància per nosaltres, perquè la hibernació s'ha produit a sobre d'una taula que està en un extrem de la casa. Però, per a gent com la Caroline i el Paul o la Marian, que han passat alguna nit a aquella habitació, segurament ha estat una petita molèstia: s'havia d'anar amb molt de compte a l'obrir la finestra de l'habitació per no fer malbé la feina ja feta, i a les nits d'agost dormir amb tot tancat ...

Però ara que la xiqueta ja és Diplomada, les prioritats han tornat a canviar i el puzzle s'ha despertat. Despertat i acabat, perquè divendres va posar la darrera peça. I ara el puzzle té el següent aspecte:

Suposo que aquesta conegudíssima imatge és un muntatge. Igual que la resta de la sèrie, que inclou fotografies dels mateixos protagonistes menjant entrepans, un grup més nombrós d'homes i dones menjant i xerrant, i un parell d'obrers jugant al golf. Tot a sobre d'una viga d'un gratacels en construcció i amb la big apple a sota. Però, tot i que la foto la coneix tothom, he estat incapaç de trobar cap referència d'autor (a una botiga de posters deia que aquestes fotos són anònimes) ni com es van fer.

O sigui que si algú em pot iluminar, li estaré molt agraït. Segons la capsa del puzzle, en anglès és coneguda com Radio City Workers Nap; en castellà és La siesta; en francès La sieste; i en italià Carpentieri, i dóna com a data de creació el 1.932.

Salut i sort,
Ivan.

Karneval: les fotos

La Nunuki (i em diuen que també la Py) reclamen més informació carnavalera ... i sobre tot més fotografies comprometedores. En fi, que quan dues senyores et demanen quelcom, el millor que pots fer és complaure-les.

Comencem deixant constància de l'ambient als carrers de Köln. Fixeu-vos en el percentatge de disfressats respecte del total de la gent. Aclareixo que els que apareixen en primer pla van disfressats de personal d'obra, no són treballadors.

I això és a l'estació del tramvia. Aquí és una llàstima que la majoria de la gent porti quelcom d'abric a sobre, però és que heu de tenir en compte que quan surts d'un local t'has de posar alguna cosa per a no notar la baixada de temperatura. Tot i així no ens podem queixar del temps que ens va fer.

I aquesta és la plaça on ens va deixar el tramvia. No és que siguin fotos massa lluïdes, ho sé, però ja em direu què espereu d'una vaca que s'està movent enmig de tota aquesta gernació. Per allà enmig hi ha un parell d'abelles, una disfressa molt popular aquest any.

L'ambient a la festa era més o menys aquest. Això que veieu són les escales, un punt conflictiu on convergien els que anaven a buscar cervesa o salsitxes (també havia hamburgueses i steak tartar, no creieu), els que buscaven parella, els que cercaven la parella, els que buscaven desesperadament el bany (ai, la cervesa ...) i els que volien canviar d'ambient musical. A l'esquerra, el grup de rock, quan ho amplieu igual es veu bé.

Aquest és un dels típics grups que interpreten cançons de Carnestoltes. Estan actuant a un centre cultural, a la festa que ja he comentat a un altre article, i van tenir un èxit impressionant. La vaca de la primera fila no és cap de nosaltres dos: és una rossa avorrida que no va fer bona cara en tota la nit i va deixar en mal lloc el sindicat vacú.

Aquests dos no es coneixien (o això semblava) a priori, però la germanor del karneval, la nit, la música, els litres de cervesa i les ganes de festa fan ... ja ho veieu el que fan. Va haver consens en afirmar que el de la dreta és clavadet al John Goodman. A vosaltres què us sembla?

El de Claudia és una disfressa típica: perruca lluent, vestit agoserat i a lluir somriure. La Lenka va d'astronauta.

Aquesta noia és italiana i els combinats (vodka/coca cola/red bull) que preparava la Lenka no li van sentar massa bé. A banda d'això, la disfressa de felina és una de les més populars entre les noies: hi ha les que es posen una samarreta leoparda i es maquillen una mica la cara, les que com aquesta mossa es queden en un punt intermig, i les que es vesteixen de cap a peu de tigresses. Miau!

Quatre amics (Ester, Lenka, Samuel i John) vestits d'astronautes.

Ara podeu riure de valent. A les tantes de la matinada m'agradaria veure-us a vosaltres a una festa que comença a una hora tant inhumana com les sis de la tarda. I després d'haver dinat no-recordo-què acompanyat d'un combinat amb vodka, red bull i coca cola. Mai no deixeu que una eslovaca us convidi a dinar ... Els que us esteu demanant què és el que penja al davant, passeu a la següent foto.

Aquest és l'estri que et permet portar i tenir la cervesa sense haver de menester les mans. Bé, cervesa o el que volgueu beure. Tothom el fa servir. Aquest era de goma, però n'hi ha de punt, de plàstic, de roba, llisos, estampats, fashions, horteres, ... Compte que si queda poc líquid hi ha perill que bolqui i et taquis de birra. Parla la veu de l'experiència.

I finalment, la constatació que jo no era la única vaca que es movia per Köln ara fa una setmana.

No sabeu el que costa paginar bé un article amb fotos a Blogger! El resultat és acceptable i prou, però crec que us farà gràcia.

Salut i sort,
Ivan.

Rosenmontagzug

Dilluns va ser el dia de la Rua de Carnestoltes. Aquest any no hem pogut assistir a la de Colònia, que com és costum barreja tradició, irreverència i sàtira política: els alemanys s'estimen molt les seves tradicions, són uns apassionats de les discussions polítiques i tenen molt més sentit de l'humor del que els tòpics els atorguen.

Anem a veure unes quantes fotos que he trobat per internet de la Rosenmontagzug, que es com en alemany es diu la desfilada del dilluns de Carnestoltes. Les de El País són d'ahir dilluns, mentre que les de Flickr són d'altres anys però molt representatives.

Hitler Humillado
Foto publicada per El País. Ara mateix està triomfant a les cartelleres alemanes la comèdia Mein Führer, que aborda el nazisme d'una manera mai vista al cinema. Fer broma d'aquell periode durant molt temps ha estat tabú, ara sembla que la mentalitat ha canviat.

Pelea de Gallos
Foto publicada per El País. La frontera francesa no està tant lluny i els candidats a la presidència francesa també són motiu d'atenció. Recordo que fa dos anys vam veure imatges conyones de Helmut Kohl i del Schroeder, o sigui que també tenen mala baba amb els seus líders actuals.

La Iglesia no se salva de la caricatura
Foto publicada per El País. El primer Papa alemany en més de cinc-cents anys no anava a lliurar-se de tenir la seva pròpia carrossa, oi? Algú em pot dir perquè el posen en un cotxe d'auto-escola? És que Ratzinger no sap conduir?

Rosenmontagszug Köln. Una foto de picksel. Com podeu veure, hi ha gent que s'esforça un munt tant en les carrosses com en les disfresses. Tot i que les més cridaneres són les satíriques que he posat al davant, la majoria de carrosses són d'aquestes, de lluir habilitat a la confecció, model elegant i divertit.

Land unter. Una foto de nora_la.Vista general amb la preciosa catedral de Colònia al fons. Fixeu-vos en la munió de gent, tota disfressada. Fa dos anys nosaltres estàvem si fa no fa en aquest punt del recorregut. La desfilada havia començat sobre les nou del matí, nosaltres vam posar-nos al lloc cap allà quarts d'onze, i la primera carrossa no va arribar fins gairebé la una. Tot això sota el tòrrid clima hivernal alemany fa que el consum de gluewein (vi calent) sigui d'allò més popular.

-. Una foto de lichtundschatten. Segurament aquest soldat del segle XVIII està muntat a un cavall (ho dic per l'enfocament) però també podria ser algun dels speakers, els que van arengant la gernació congregada i cridant allò de Kölle! Alaaf! que els engresca tant. És una de les disfresses més populars.

Wenn et Trömmelche jeht.... Una foto de nora_la. Les bandes de música són omnipresents. A més, al llarg de tot el recorregut hi ha instal·lada megafonia, o sigui que quan no hi ha música en directe, tens el fil musical. Amb el soroll ambiental i els cors espontanis de tots els congregats, és clar.

Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool. Aquesta és una carrossa típica. Fixeu-vos en el gest que estan fent els de dalt: estan llençant kamelle, caramels. D'altres llencen flors, bombons, i especialment xocolata. des de galetes petites fins a capses tipus Lidl de gran mida, però el típic són les barres, o fins i tot llibres pels nens petits. Ara fixeu-vos en la gent que està mirant la rua a la següent foto.

Rosenmontag Parade. Una foto de jfvo oldskool.Veieu la bossa vermella? Doncs segurament ja està plena de llaminadures. No he trobat cap foto on es vegi alguna de les lluites sense quarter que es produeixen entre el públic quan la xocolata arriba al terra ... La qüestió és que has d'anar preparat amb si més no un parell de bosses de gran mida per anar recollint tot el que la desfilada aboca sobre teu. Donde fueres, haz lo que vieres.

Si busqueu a Google o a Flickr, trobareu moltíssimes fotos més. Per exemple, la jfvo oldskool (que sembla que en realitat es diu Francesca), en té publicades un munt a Flickr, juntament amb una breu presentació en anglès del que representa allà el Karneval, a aquesta pàgina. També n'ha publicat unes quantes de la rua d'ahir mateix, on sembla ser que participava en una comparsa que anaven tots disfressats de trolls.

Prometo escriure alguna cosa més sobre el Karneval. I publicar fotos nostres.

Salut i sort,
Ivan.