Keith Richards

És possible que Keith Richards esnifés una mica de les cendres de son pare. O potser no, hi ha gent que no es creu el seu desmentit, i gent que diu que això no ho faria ningú. M'importa un rabe.

Keith Richards és una d'aquelles persones a les que molts pocs conèixen i de la que gairebé tothom té una opinió definida. Jo sóc dels que creuen que la imatge que transmet correspon a com és ell en realitat. Aquell lema promocional de The Rolling Stones segons el qual eren un grup de nois que cap mare volia per les seves filles segurament és fals pel Charlie Watts; probablement ho és també per Ron Wood, o Mick Jagger, tot i que deixa'ls estar, també; però a manca que el seu amic Jordi Tardà em digui que en realitat el que veiem és un personatge promocional i que la persona hi té poc a veure, jo m'empasso que aquest home és com sembla.

Conec gent que m'ha assegurat que la cocaína no fa mal, si la prens amb mesura. Jo no m'ho he cregut mai. És possible que el comportament i l'aspecte actual de Keith Richards no siguin conseqüència de l'abús d'aquesta i d'altres substàncies durant molts anys, però ell mateix ha declarat que gairebé el va portar a la tomba durant més de 10 anys.

I a mi em fa ràbia no haver tingut la inquietud d'aprendre a tocar la guitarra de petit. I no haver tingut el coratge de dedicar-me més tard, i no triomfar com ell i no haver tingut les oportunitats que aquest home va tenir quan encara feia goig. Perquè, pegat de mi com sóc, crec que jo no hagués acabat sent una paròdia d'una estrella de rock. Però això és molt suposar.

Ara tothom ha llegit com va acabar la història de Janis Joplin, o Jim Morrison, i podem aprendre d'aquells errors. Però Keith Richards, com Eric Clapton, és un supervivent de la primera generació d'estrelles del rock, els que van transformar el rockabilly dels pudorosos 50 i van emplenar-se les butxaques de diners i el cap de glòria durant els libidinosos 60. Tenir això als vint-i-pocs anys, i haver de portar un ritme continuat de concerts davant multituds viatjant per tot el món, i sobreviure bé, segurament demanava unes condicions molt excepcionals.

Afortunadament d'aquí a poc tornarà a ser notícia i aquest cop per quelcom molt millor, la seva participació a la tercera part de Pirates del Carib. I també vindrà aviat per casa nostra, tot i que no tinc interès per tornar a veure el grup. Però m'alegraré que la gent parli d'ell com a músic abans que com a piltrafa humana.

Opino que no és un dels cent millors guitarristes de la història del rock (molt menys un dels 10 millors de la Història, com proclama la revista), però sí que ha escrit un cabàs de cançons impresionants i ha viscut la vida com ha volgut, disfrutant-la tant com ha pogut i ha sabut. Com tots voldriem.

Salut i sort,
Ivan.

Covers

Darrerament s'estan posant de moda els CDs de versions. És un gènere que sempre ha existit, però mai no havien tants intérprets de primera fila que el practiquessin ni, i això és molt més opinable, resultats tant sorprenentment satisfactoris. O sigui que en comentaré un parell.

DJs i músics brasilers, estrelles de l'electro-bossa, s'han mobilitzat per a adaptar al seu particular estil un grapat de cançons inoblidables de The Rolling Stones. Són músics competents, especialment pel que fa a les cantants. Si has llegit parant atenció, a hores d'ara ja portes dos ensurts: un DJ fotent mà als Rolling Stones? Una cantant femenina suplantant a Mick Jagger? Relaxa't.

Perquè la proposta de Bossa'n'Stones és precisament per a això: relaxar-se tranquilament escoltant sas satàniques majestats. El resultat és melòdic, suau, dolç, divertidament naïf i molt engrescador. Els que opinen que els Stones només són una màquina de soroll descobriran la bellesa d'unes cançons que si s'han fet clàssics absoluts del segle XX és per la seva qualitat i no [només] per la inversió en màrqueting o la potència dels amplificadors. Els que estimeu els Stones però admetieu que els Beatles feien millors cançons, us emportareu una grandíssima alegria. I tots els que l'escolteu disfrutareu d'un disc magnífic.

El recull és pla, sense grans variacions d'estil ni arrenjaments i tots els talls sonen igual: a bossa nova. La gràcia està en apreciar el camí recorregut des del blues i el rock originals. De fet, tot i que en els crèdits sembla que cada cançó està interpretada per un conjunt diferent, jo juraria que la cantant és sempre la mateixa.

A hores d'ara ja han publicat la segona part de la revisió stoniana, molt inferior al primer recull, i un altre àlbum de versions de Bob Marley, o sigui que ha tingut força èxit i previsiblement atacaran altres fonts d'inspiració.

Si aquests CDs són de l'estil homenatge a un artista, el que ve ara és encara més ample: un munt de músics del jazz fan versions de cançons pop. Si jazz ja és una etiqueta massa ampla, escoltant aquest àlbum descobreixes que dins del pop caben des de Jimi Hendrix fins a Deep Purple, passant per Madonna, Nirvana i Radiohead. Però com que la música són sons i sensacions, passem pàgina.

L'invent, sorprenentment també, funciona. La majoria de peces són molt previsibles i reprodueixen amb força exactitud l'original, però el resultat són sempre a quelcom que es pot etiquetar com a jazz sense ofendre cap purista, i sóna prou bé. La versió que Martin Taylor signa del Johnny and Mary de Robert Palmer recorda Django Reinhardt i el jazz pre-bop; Cecilia Norby broda el Life On Mars de David Bowie; Bobby McFerrin fa ell sól els quatre papers dels Beatles a Drive My Car; però el millor de tot és escoltar Smoke On The Water tocada per una big band i amb un cor de veus estil Manhattan Transfer. Els agoserats es diuen Señor Coconut i des d'ara mateix tenen tota la meva admiració.

Salut i sort,
Ivan.

Bossa'n'Stones
Music Brokers, 2.005.
Bossa'n'Stones 2
Music Brokers, 2.006.
Reprise! When jazz meets pop
Reprise, 2.005.

Les pitjors portades del rock

L’altre dia vaig escriure sobre el darrer àlbum de The Constantines. Una de les coses que vaig dir és que la portada del seu CD és, sent generosos, els que els angloparlants dirien uninspiring …

I he pensat que potser fóra divertit d’engegar la llista de les pitjors portades del rock. Val a dir que el jazz i la música clàssica han tingut tradicionalment portades molt més ensopides: les fotos de paissatges i els retrats en primer pla del músic han estat els principals objectius.

A primer cop de memòria, la llista inclouria els següents:

• The Constantines / Tournament of Hearts
• Neil Young / Silver & Gold
• The Rolling Stones / Flashpoint
• Michael Jackson / Bad
• REM / Monster
• Dire Straits / Brothers In Arms

Quina altra portada inclourieu? Salut i sort, Ivan.