Travels in the Scriptorium

He començat a llegir coses de Paul Auster. El primer que vaig agafar d'ell va ser un recull de contes que ell va editar, els del National Story Project que ja vaig comentar. Ara he enllestit aquesta novel·la breu, que no és ni bona ni dolenta, sinó tot el contrari.

I és que aquest llibre és difícil. És una novel·la, afortunadament breu, on no s'expliquen ni la trama ni els personatges. Simplement et va apareixent gent pel davant i van parlant i fent coses. Com que no saps qui són, no pots jutjar bé el què fan.

Però l'escriptura d'Auster és magnètica i t'atrapa i continues llegint fins el final.

Travels in the Scriptorium comença amb un vell, l'edat del qual no es revela en cap moment, que es desperta a la seva habitació. No coneixem la identitat d'aquest home, ni què fa allà, ni si és una habitació o una cel·la ni a quina mena d'establiment es troba. Ni ho sap el lector, ni ho sap el propi protagonista. El seu nom és revelador del buit en que es troba: Mr. Blank.

I a partir d'aquesta premisa tant simple, Auster desenvolupa una història on apareixen referències a la història nordamericana, reflexions sobre les pors humanes (la por al coneixement, principalment) i la necessitat de creure en la existència d'alguna mena de déu, es barregen ficció i realitat i la confusió augmenta amb la barreja d'elements històricament separats (càmeres de vigilància i diligències com a mitjà de transport).

Travels in the Scriptorium és tant filla de Kafka (El proceso) com de Philip K. Dick (Total Recall) i Orwell (1984). Juga amb el lector tant com ho fa amb els personatges, igualment indefensos davant el desconeixement i la confusió, angoixats tant pel que no saben com per la por a averiguar quelcom d'horrorós. El fàcil que seria d'obrir una porta, i el difícil que és per la por al que hi haurà al darrera ... I mentre, no som més que l'objecte de l'atenció d'aquell que ens observa.

Llegint Travels in the Scriptorium he entés dos missatges. Un, que l'home (seré políticament correcte: la persona) com a individu aïllat no val gran cosa. És la convivència amb els altres el que ens dóna valor i significat. Isolats del món, no som res.

L'altre és un cert cant a la pervivència de l'obra literària, la immortalitat de l'art, enfront de la futil i efímera existència humana. I no m'he fumat cap porro, és que llegint m'ha fet pensar en això.

Però es veu que no ho he encertat gaire. Gràcies a un excel·lent blog, ¡Esto es Brooklyn!, he descobert una entrevista que li van fer a El País Semanal on el propi Auster desvela les claus del llibre:

Al escribir tenía en mente dos momentos históricos distintos. Uno es el presente. Es difícil obviar ciertas acciones del Gobierno americano actual y cómo influyen en los acontecimientos del mundo. Estoy pensando en la práctica llamada actuación extraordinaria, una de las cosas más espantosas que jamás ha hecho mi país, y que consiste en que hay agentes norteamericanos que detienen a sospechosos de terrorismo y los mandan a otros países para que los interroguen y torturen. La situación de mi protagonista es muy parecida, en el sentido de que no tiene la menor idea de dónde está ni por qué se encuentra en esa situación. (...) El otro gran tema del libro es la vejez. La situación que vive mi protagonista la comparte muchísima gente con la que convivimos. Los ancianos son seres muy frágiles. Se los envía al asilo, obviando su fragilidad. Son seres confundidos, les falla la memoria, no saben dónde están, no entienden bien qué les sucede, están indefensos. Se trata de algo muy común, pero olvidado, y yo quise abordar eso en mi historia.

El mateix blog també proporciona un llistat de les principals crítiques aparegudes a Espanya, a les que podeu afegir els comentaris dels lectors a Amazon, on algú revela que els noms dels personatges coincideixen amb d'altres d'anteriors treballs del mateix Auster, i aquesta altra crítica, àcida i sarcàstica, que imita l'estil emprat per Auster en aquest viatge per un despatx.

Salut i sort,

Paul Auster
Travels in the Scriptorium
Faber and Faber, 2006.

True Tales of American Life

Us explico una anècdota. Un tal Josh Dorman estava fent neteja de la casa d'estudiants que compartia amb més companys de la Universitat. Durant anys van estar guardant tot el correu per a antics estudiants que havien ocupat la casa abans que ells però havien marxat sense donar cap adreça. Sense cap raó, simplement perquè els que habitaven la casa abans també ho feien. Aquell dia es decideixen a fer fora aquella pila immensa del sótan. Un amic seu agafa la càmera de video i improvisen una performance amb les cartes que estan a punt de llençar, gairebé tot correu comercial, i n'obren una a l'atzar, dirigida a un tal Robert Jaffe, a qui anava adreçada una d'aquelles cartes del tipus que ningú no vol rebre. I els dos amics fan la paròdia de l'home emocionat de rebre-la. Mentre continua la broma sóna el timbre de la porta i tots dos van a obrir. Hi ha un tal Robert Jaffe que es passava per allí, a veure si en aquests anys s'havia rebut correu per a ell. Ho explica Josh Dorman a un relat anomenat No Forwarding Address.

L'emisora pública de ràdio d'Estats Units té un programa d'un gran prestigi, All Things Considered. L'edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d'algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

"What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (...) in other words, true stories that sounded like fiction."

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d'oïents. Després d'explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR's National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l'altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d'aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n'hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d'una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d'un Upper West Side en el que durant l'estiu de l'any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d'una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d'actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l'edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se'n va anar a viure a un petit poble d'Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s'ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d'una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l'hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d'adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l'explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d'un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D'històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l'avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l'acompanyava a l'hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t'emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d'un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.