Boadella

Albert Boadella ha concedit una entrevista als lectors d'ElPaís.com, per a promocionar el seu darrer llibre, Adiós, Cataluña, que ha rebut el Premio Espasa d'assaig. No he llegit el llibre, però pel que dedueixo pel contingut de l'entrevista, crec que no m'agradaria.

I no m'agradaria, no perquè critiqui el nacionalisme català i moltes de les accions que ha emprés en els darrers anys, sinó per sectari i dogmàtic. Ja he escrit una frase prou complicada, vaig a deslligar-la.

L'actuació i el pensament polítics, per definició, han de ser sotmesos a crítica. Per tant, res a dir si algú, qui sigui, es decideix a observar, analitzar i valorar l'actuació política d'algú, i a expressar aquestes reflexions amb la veu o amb la ploma. Millor dit, si que hi ha a dir: és el que cal fer.

Però Boadella, quan valora el que s'ha fet a Catalunya en els darrers 30 anys, fa una anàlisi maximalista: tot ha estat horrorós. I a més no distingeix entre patricis i plebeus: tothom ha estat també horrorosament malament. Reben polítics (sense distinció de tendències), mitjans de comunicació, xarnegos, nacionalistes, ... excepte Federico Jiménez Losantos. Curiosament. Vull dir que quan el 90% llarg dels polítics professionals del país, i l'amplíssim percentatge de la població (segons moltes enquestes i els escrutinis electorals) que els donen suport estan d'acord en unes idees, és com a mínim molt agoserat afirmar que aquestes idees són totalment errònies i s'han transmés mitjançant una mena d'enganyifa.

Concretant: és segur que en tot el procés de normalització lingüística s'han produit errors, però el que no considero encertat és desqualificar tot el procés per alguns errors concrets, en lloc de centrar la crítica en els detalls específics. Clar que concretar demana proposar alternatives, i aquí els que només tenen llengua i no cap juguen amb desavantatge.

També jo opino que Catalunya no morirà si desapareix el català. Com molt encertadament proclama Boadella, ja ens vam polir el llatí i aquí seguim. Catalunya es transformaria, continuaria la seva evolució d'alguna manera que ara no ens podem imaginar, però la vida segueix i la nau va. Ara, deixar sense més que les forces del mercat es carreguin el patrimoni cultural de la llengua catalana, em sembla propi de bàrbars incultes; i venint d'un autor literari, una barbaritat com un cabàs.

Em resulta molt curiós que els que tant defensen la llibertat per escollir la llengua en que vols expressar-te s'oposin a que els que només en parlen una n'aprenguin una altra. Suposo que no han pensat que jo els exigiré que, per coherència, defensin el meu dret a escollir la llauna de tonyina enfront la de atún, o a seure a la terrassa on el cambrer em demanarà què vol? enfront de la que em rebrà amb ¿qué desea? ¿O jo seré un nacionalista excloent per exercir la meva llibertat?

Albert Boadella em sembla un bon director teatral i un geni com autor teatral, però com activista polític és el que ell sempre ha dit que és: un bufó.

Salut i sort,

La decepció de Zapatero

Veient José Luís Rodríguez Zapatero a la tribuna del congrés durant el debat sobre el caos ferroviari barceloní, vaig tenir la impressió que aquest home no entén el problema.

Em va fer l'efecte que el Presidente es queixava amargament de la ingratitud i la incomprensió dels polítics catalans. Dels que són els seus aliats autonòmics i dels que són els seus aliats en moments concrets a Madrid. Esbatussar-lo a ell, que ha fet tant i ha hagut d'aguantar tant pels catalans!

Pobret.

No serveix de gaire augmentar un any les dotacions pressupostàries, si has permés durant vint anys que aquestes siguin magres i insuficients. Del que hi ha queixa és de la passivitat passada, no del pressupost actual. I atenció: els pressupostos són previsions; caldrà revisar el grau d'acompliment de les inversions previstes.

Tampoc serveix de gaire que ahir, a una hora en que ja no quedaven gaire diputats ni periodistes al parlament, li digués al PP que havien fet política amb l'anticatalanisme. Perquè quan CiU recolzava el govern d'Aznar, el PSOE va fer exactament el mateix.

I tampoc serveix de gaire dir que s'està fent el projecte de l'AVE el millor que es pot, perquè resulta que no només no hi ha AVE sinó que a més ha deixat d'haver Rodalies. Com diria un client informàtic: no va.

I malauradamet per Zapatero, i pels que creiem en les bones maneres, el somriure i les bones paraules han deixat de servir-li de res. Perquè quan promets solemnement i no cumpleixes, la teva credibilitat s'ensorra, i la gent enlloc de valorar el que dius només parla de la teva cara.

Salut i sort,

Ara es cremen fotografies

Sembla que la darrera moda catalana és cremar fotografies del Rei Joan Carles I. Si segueixes les cadenes espanyoles de televisió, ja sigui en els seus informatius o en els anomenats de salsa rosa, a Catalunya estem a punt d'engegar una revolució republicana i de passar a Leti per la guillotina. Vegeu per exemple les notícies que publicava diumenge El Periódico, i veureu que no és ben bé així.

Jo més aviat penso que el que estem veient darrerament té molt poc de republicanisme. La ideologia republicana no es pot simplificar fins abastar només el mètode d'elecció del Cap d'Estat, és molt més: igualtat de drets, d'oportunitats, respecte per les idees dels altres, pels seus sentiments religiosos, respecte per a les persones. Ja em direu quina mena de respecte és cremar una fotografia d'algú altre.

A més, que ha fet darrerament Sa Majestat, o ningú del seu entorn, per a merèixer una reacció irada tal? Les darreres informacions que ha protagonitzat la Família Real ha estat l'habitual sèrie d'anécdotes pròpia de les revistes de xafarderies, precisament una de les coses que se li demana a una Família Real.

Una altra cosa és el que han fet d'altres en nom de la Corona o de l'honor del regne.

L'absurda censura prèvia decretada per un jutge contra una publicació humorística ha encés els ànims i ha fet vessar el got de la paciència. Got que s'havia anat emplenant a base d'agressions verbals, mentides i promeses incomplertes. A Espanya encara hi ha molta gent que no distingeix entre oposar-se a determinades opcions polítiques sorgides de Catalunya (perfectament legítim) i oposar-se a Catalunya. Per a mí, afirmar públicament que ens volem endur els diners d'altres és això últim. També hi ha massa gent que no té cap mena d'escrúpol en mentir descaradament, i fer servir Catalunya com a objecte de la falsedat, per a aconseguir les seves finalitats polítiques. Dir que a Catalunya es persegueix el castellà és això, i no li trobo cap verb millor que mentir. I crec que no cal recordar allò de "aceptaré el Estatut que venga de Catalunya".

Aquí hi ha gent que paga un munt de diners d'impostos i que ha patit apagades de llum i rodalies de tercer món; i que ha vist per televisió la ràpidament reconstruida terminal nova de l'aeroport de Madrid; i que a Malaga i Oviedo arribarà l'AVE gairebé el mateix dia que a Barcelona; gent que quan des d'esquerra i des de dreta els han dit que no són solidaris (per dir-ho finament) no han sentit a ningú, ni de dreta ni d'esquerra que els defensés. Us extranya que hagi cabreig?

Afegeix que aqustes persones hagin demanat el bitllet del metro en castellà, el guardia urbano de torn els hagi parlat en castellà, qui els ha atés al bar o a la botiga ho hagi fet també en castellà, tot això sense problemes, i que s'hagi d'escoltar que ell (o ella), està perseguint els que parlen en castellà. Ha de somriure? I després ve la presa de pèl estatutària, en que un senyor de Lugo ens ha de dir si som nació o no, i què és millor gestionar l'aeroport de Barcelona des de Madrid i no des de Barcelona.

L'extrany no és que es cremin imatges del Rei; l'extrany és que no intentin cremar el Palau d'Hivern.

Salut i sort,

País petit

L'altre dia a l'On vols anar a parar de Catalunya Ràdio es feien ressó del ressó mediàtic que ha tingut l'estrena de Stalin, l'obra que Josep Maria Flotats acaba d'estrenar a Barcelona. Concretament, comentaven que a l'estrena van assistir representants del món cultural, polític, artístic i social català, i que havien desplaçades unitats mòbils de diverses ràdios i de tres programes de TV3.

I no cap mitjà de comunicació de Madrid.

Primera part: ells

A Madrid no consideren notícia que Flotats, tan admirat quan interpretava Arte a la capital del regne, hagi estrenat a Barcelona; igual que no ha estat notícia cap concert de la gira Dos pájaros a tiro i ara que Serrat i Sabina paren a Madrid sí que surten a la tele.

O són molt mandrosos, o el seu món és molt petit. El primer ... és comentable, i qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra. El segon és propi dels nacionalismes paletos i excloents, o millor dit, amb complexe de superioritat.

Voler ser una televisió (o un diari, o una ràdio) d'abast estatal i cobrir preferentment una ciutat del territori, encara que sigui la capital, fa de mal païr.

Però, allà ells! Hom és responsable dels seus altres i no dels dels altres, per tant no li veig el sentit a continuar debatint si està bé o no el que fan els altres, en aquest cas.

Segona part: nosaltres

A Madrid no consideren notícia que Flotats, català universal, hagi estrenat a Barcelona; igual que TV3, la nostra, no s'acostuma a fer cap comentari sobre les estrenes al Teatro Real o al María Guerrero, posats per cas.

Una de dos: o la cultura en català (teatre, cinema, televisió, literatura, etc.) és només de consum exclusivament local, o té vocació universal. En el primer cas (a banda que estaria condemnada a una fatal decadència), la primera part d'aquest article no té sentit.

En el segon cas, perquè no es fan anuncis dels nostres productes no només a TV3 sinó també a TVE o a Tele5? Si volem que ens comprin, anunciem-nos. Promocionem-nos. No ens amaguem darrera del són tancats i no ens estimen.

Aquest complexe d'inferioritat (¡quiero que hables de mi libro!, quin ridícul) no ens escau gens, si volem tornar a ser presos seriosament. No és propi de qui sap que té una oferta atractiva i de qualitat. Per cert, la tenim?

Per altra banda, si Catalunya té de debó voluntat d'influir en tota Espanya (opinió meva: l'hauria de tenir), els nostres mitjans de comunicació no ho reflecteixen. Els diaris que s'editen a Barcelona són d'abast autonòmic, igual que la ràdio i la televisió (per imperatiu legal) que fem.

A banda que no vulguin mirar endins nostre, no ens estarem tancant?

El meu país és molt petit, cantava Llach. Tant petit que els de fora no el consideren prou important per parlar d'ell, i els de dins frisen per fer parlar.

Salut i sort,

Motius per barallar-se

En Pau i en Pere s'han barallat. Van començar xerrant tranquilament i agradablement al voltant de dues cerveses i van acabar a bufetades.

Tot va començar quan van posar-se a parlar de les seves respectives parelles. En Pau deia que la Marta és la noia més maca i més maravellosa del món. Que si la seva gràcia al parlar, que si el seu bon gust amb la roba, que si tothom l'aprecia i és el centre d'atenció a totes les reunions. No acabava.

El Pau replicava que la Marta no només és molt bona sinó que cada cop és millor. A més de ser molt treballadora i molt tenaç en tot el que es proposa, tot ho fa amb traça i intel·ligència, tant la seva feina, com els hobbies, com les tasques amb les que ajuda a diverses ONGs.

No hem pogut treure l'entrellat de qui va ser el primer, però la qüestió és que un va començar a dir "però la meva és la millor", i l'altre li va contestar que "de cap manera, la teva no li arriba a la sola de la sabata a la meva". Naturalment, aquesta discusió, irresoluble racionalment, va anar pujant en volum i intensitat, tant de soroll com de vehemència. I va acabar amb els cambrers intentant posar pau i repartint estopa.

Ves quina bestiesa barallar-se per la pròpia dona! Molt millor, més elegant i intel·lectualment reconegut, és barallar-se sobre les maneres de pintar un drap. Una de les modalitats clàssiques és agafar-ne un de groc i sotmetre a votació si pintar-li dues franges horitzontals vermelles, o quatre barres verticals. Aquí si que pots organitzar-ne una de grossa.

I després de la baralla, per molt que algú us digui que si les ferides o els blaus, vosaltres podeu replicar ben orgullosos donant-li la culpa de qualsevol cosa a que l'altre volia pintar el drap de la manera equivocada.

Salut i sort,

Partits impotents

Llegeixo unes declaracions del conseller Huguet a El Periódico. El que em sembla més significatiu és el següent:

El conseller va apel.lar a la societat civil --"la que de tant en tant es mobilitza i de tant en tant desapareix"-- perquè fixi un programa de les infraestructures que Catalunya necessita per als pròxims 15 anys, i que comprometi a tots els partits catalans en la seva defensa.

No és pas el primer cop (ni serà el darrer) que un polític demana l'ajut de la societat civil, i és un tema que ens hauria de fer reflexionar. Quan demanes ajuda, ho fas perquè no te'n surts per tu sol.

El que està dient el Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa és que ni ell ni el partit en el que participa (ERC) no tenen prou força com per a aconseguir l'objectiu que desitja. Com que tampoc apel·la a l'acció del Govern o a la unitat dels partits catalans, dedueixo que tampoc no confia pas en aquests altres mecanismes polítics.

I com que no sap què més fer, ens traspassa el marró a la societat civil. És a dir, el representant que hem escollit (aquest senyor és diputat al Parlament de Catalunya) per a resoldre els nostres problemes, li diu als seus representats que s'espabilin, que si ells no es belluguen no hi ha res a fer.

Certament, hi ha moltes coses que els polítics no poden fer per si mateixos. I concedeixo que quan no tens elements efectius de pressió, negociar és una tasca molt feixuga i desagraïda. Però el que ha fet aquest home, i que han fet abans altres rivals i companys seus, em sembla molta barra. El mecanisme tradicional per a demanar el recolzament de la societat civil ha estat sempre la manifestació pública, ja sigui multitudinària i socialment transversal, ocupant els carrers, o molt més selecta, organitzant actes com el d'IESE en favor de la gestió autònoma de l'aeroport. Com que no compta amb rebre un gran suport, Huguet no prova de mobilitzar ningú concret.

Tinguem a més en compte que en el sistema polític actual són els partits els que a la pràctica decideixen, i no sempre de manera democràtica, quines persones poden ser candidates a representar la societat en les institucions públiques. Si ells no poden fer la feina, i a més no tenen ningú millor per a fer-la, per a què els volem?

La política catalana, i també l'espanyola, està òrfena de líders capaços. Tenim un greu problema.

Salut i sort,

AVE

Quan em van dir que el pla era que l'AVE passés per sota de la Sagrada Família vaig arrufar el nas, però sense arguments de pes, ja que no sóc Enginyer Civil i no tinc elements de judici per a poder opinar.

El que si és un fet cert és que portem molts anys amb el tema de l'AVE com per a que l'estiu del 2007 encara no hagi un traçat definitiu consensuat i aprovat. Molt parlar i no fer res.

Al Japó fa més de quaranta anys que tenen tren bala. A Sevilla ja en fa quinze. Fins i tot a Palencia sembla que ja ha arribat l'alta velocitat. Però alguns polítics continuen emperrats en que si ja no som la locomotora que érem, és perquè li dediquem massa esfoços a la llengua, mentre d'altres polítics continuen emperrats en que si ja no som locomotora és perquè parlem una llengua diferent.

Ara fa quaranta anys aquí es va fer una campanya de Volem bisbes catalans. Perquè no una de Volem polítics japonesos?

Salut i sort,

Catalunya 5, Espanya 3

És possible que ara el Món s'acabi per culpa d'aquest partit, però jo no ho crec.

Hi ha unes quantes coses que no entenc. Com per exemple, perquè aquesta sel·lecció espanyola no és representativa. O perquè els organitzadors van confondre l'himne espanyol amb el God Save The Queen. Suposo que els iacutians són tant mal organitzadors com els australians, però en qualsevol cas no passa de ser una anécdota ridícula.

El fet que Catalunya hagi guanyat Espanya en un partit de futbol sala no li canviarà la vida a ningú. Això no és un Barça-Madrid i no es mouen milions. El que no m'explico és que s'estigui muntant un altre sidral per això. Realment, els polítics tenen ben poca feina, que es dediquen a aquestes qüestions tant trascendents ...

I és que jo sóc de ciències, o sigui que només m'empasso allò que em raonen molt detalladament. Potser perquè les matemàtiques no enganyen, potser perquè només tinc una capacitat massa limitada per entendre les coses, però necessito una certa dosi de lògica per entendre el que m'expliquen. I aquí em trobo en que si un grapat d'espanyols juga contra un altre grapat d'espanyols que es diuen Bargas a Toledo, està bé; però que si juguen a Rússia i contra uns altres espanyols que es diuen Catalunya, està malament. No arribo. Ho sento, però no arribo a comprendre-ho.

I esperat a que entrin en acció el trio identitari Xavier Rivera, Alejo Vidal-Quadras i Alberto Fernández Díaz. Tantes bufetades verbals que s'han emportat CiU i ERC per repartir carnets de catalanitat segons ells, ara resulta que el PSOE diu qui és prou bo per jugar en nom d'Espanya i qui no.

Escolteu, acabo de tenir una idea collonuda. Igual el que cal és això: muntar una competició entre sel·leccions espanyoles de futbol, de sala i del de debó, per a veure quina és prou bona per anar a jugar els Mundials i les Eurocopes on sempre partim com a favorits i mai no guanyem més que somriures condescendents. Igual així fariem alguna cosa més lluïda ... Clar que els de futbol sala si que són campions del món, com els de bàsket i hoquei sobre patins i waterpolo, i com ho van ser els d'handbol. Potser és que els que juguen a bàsquet, a handbol i a altres esports minoritaris no són tant espanyols com els futbolistes? Deu de ser això, perquè la perenne excusa del fracàs de La Roja és la manca de cohesió nacional. Però no em feu cas, que jo sóc un nacionalista excloent i identitari, estic tancat al món i per tant no tinc un criteri fiable.

I si tant d'interés nacional era el partit, bé el podien haver donat per televisió, no? Per una vegada que guanyem un derbi ...

Salut i sort,

La política més atraient?

El que veieu a sobre l'escenari disfressat d'Elvis no és altre que Ariel Santamaria, flamant regidor de l'Ajuntament de Reus. I no és un concert, sinó un míting-concert.

Mentre els polítics pretesament responsables diuen que la culpa de l'abstenció és d'altres, d'altres aconsegueixen representació a les institucions democràtiques. Un cop obres la porta al primer, ja no hi ha qui els aturi.

A YouTube podeu veure més clips d'aquest personatge, que també ha aparegut a El País, i que a ben segur a partir d'ara serà habitual de programes més o menys seriosos de televisió i ràdio.

Diuen que en democràcia, cada poble té els qui es mereix. O no?

Salut i sort,

Abstenció, desencís ...

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

Qui diu que no hi ha feina?

Aquí en teniu un bon exemple. Una oferta adreçada a tots aquells joves que s'hagin preparat bé: que tinguin estudis universitaris, s'hagin esforçat a aprendre l'ús de les diverses eines que demana el mercat, parlin idiomes i estiguin motivats per a treballar. Això últim és molt important: s'ha de tenir il·lusió per a fer una bona feina. Com deia el Pujol, la feina mal feta no té futur.

Puntualització sobre el dels idiomes: només demanen nivell mig d'anglès, tampoc res de l'altre món, però cal tenir en compte que segons enquestes recents aquest requisit només el compleix el 22% de la població espanyola.

El contracte és per sis mesos, la qual cosa et dóna prou temps per a meditar acuradament en què invertiràs tota la retribució que cobraràs, perquè això s'ha de planificar amb temps i no és qüestió de despilfarrar, oi? La paga és negociable (naturalment) segons la vàlua del candidat i pot quedar entre els 4200€ i els 6000€ annuals bruts.

Això si, aquesta meditació tant important s'ha de fer fora de l'horari de feina (entre 9:00h i 21:30h), perquè s'ha de demostrar la motivación por el puesto.

Si algú està interessat en aquesta Oferta per un estadístic/ITM Junior a Barcelona, ja sabeu: us apunteu a InfoJobs i contacteu l'empresa, que no sé perquè no ha volgut publicar el seu nom.

Estabilitat, sou i oportunitat d'aprendre i demostrar el que valeu. Què més voleu?

Salut i sort,
Ivan.

Rhapsody in Blue

Aquest CD va sortir l'any passat i va guanyar el Grammy llatí com a millor àlbum de música clàssica del 2006. I durant massa temps l'he tingut a la nevera.

Pels que coneixeu Camilo de les seves col·laboracions amb Tomatito, del latin jazz o de la banda sonora de Two Much: res a veure. Pels que associeu Gershwin amb la banda sonora de Un americano en París: tampoc hi ha massa semblança.

Michel Camilo i l'OCB (quin goig que una orquestra de casa nostra guanyi un premi tant important!) ofereixen una versió fresca, divertida i estimulant de la famosa suite de Gershwin. La música té en tot moment una gran vivacitat, fins i tot quan Camilo es queda sol amb el piano en moments més tranquils (al començament de l'Allegro, per exemple) t'atrapa i et fa estar pendent del què passarà a continuació.

Altres versions que he escoltat de Rhapsody in Blue són més mesurades. Puntuen més el fraseig i la melodia, mentre que en aquest cas el que destaca sobre tot és un estat d'ànim efervescent. No sé com ho van enregistrar, però sóna talment com un directe en que els músics estaven engrescats i amb ganes de fer-ne una grossa.

Una nota que no té res a veure amb el disc i sí amb el nostre petit país. L'orquestra té un impossible nom oficial, Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, fruit de dues administracions amb afany de protagonisme; una marca local, OCB, críptica i impersonal però fàcil de recordar i pronunciar; i una marca internacional, Barcelona Symphony Orchestra, senzilla i semblant a les d'altres grans orquestres. Política, disseny i utilitat, tot en un.

Em sap molt de greu haver-me perdut el seu recent concert a l'Auditori. Podeu escoltar fragments del disc aquí.

Salut i sort,
Ivan.

Michel Camilo
Rhapsody in Blue
Telarc, 2006

La puta i la ramoneta

Suposat que vas pel carrer agafat del braç de la teva parella. Fa només cinc mesos que esteu vivint junts, encara teniu una senyora hipoteca a sobre i però ja fa temps que festejaveu junts i us coneixeu bé. Heu superat moments molt difícils i això us ha fet madurar i ha estabilitzat la relació. Em seguiu fins aquí?

La cosa promet. Bé és cert que d'aquí dos mesos fan dos concerts el mateix dia i ella ja ha dit que vol anar a veure La Oreja de Van Gogh, mentre que vosaltres no podeu deixar passar el de Deep Purple, però això és vida de parella d'avui en dia i ja se sap: per un dia anireu separats i l'endemà tornareu a dormir junts. I cap al setembre es veu que vindrà la sogra i donarà un disgust, però això encara no està del tot clar. Hi ha qui diu que no s'han de crear problemes abans que es presentin.

Doncs bé, resulta que us creueu pel carrer a aquella tia que a la vostra xurri li reventa tant. Aquella que no s'ha cansat de dir que és un putón verbenero, i que és ben cert que va a tot arreu pintada i arreglada com si anessin a fer-li fotos a ella, la reina de la festa. I us passa en un flaix tant el concert de Deep Purple com la cara de la sogra, i vosaltres li solteu al Putón davant de tothom i en veu ben alta:

- Si me la mames bé, me'n vaig amb tu.

Així, sense anestèsia. Sense donar-li abans a la teva parella l'oportunitat de mamar-te-la abans i sense atendre a les regles no escrites de les hipoteques monógames. Què creieu que passaria en un cas com aquest?

Seguim. El Putón, primer que res deixa molt clar que ella de segon plat, res de res. Que tu ets un poca-pena que t'has hagut de conformar amb la cara de cavall de la teva xurri i que no vals prou per ella. I de passada, li diu a la teva xurri que vagi amb compte amb la bona peça de parella que té.

Però aleshores va i solta: i com seria el piset que em posaries?

I t'ensenya un anunci de Don Piso a La Vanguardia a veure si piques, mentre es pinta els llabis insinuant-se. I tu, en vista que potser hi ha plan, contraataques ensenyant-li a la pantalla del mòbil un anunci d'IdeaLista.com, on surt un àtic preciós. Però a ella no li agrada la idea de viure en un àtic i a tu el barri on hi ha el pis de La Vanguardia no et convenç.

O sigui que vosaltres seguiu passejant amb la vostra parella, tot somrient i fent plans de fer família, mentre el putón se'n va tranquilament movent el seu bolso de color vermell.

Heu arribat fins aquí? Enteneu la situació?

No sé què faria la vostra xurri en una situació com aquesta, però us asseguro que de l'hòstia que em fot la meva dona surt una factura de dentista que suposa la jubilació daurada i immediata de la meva odontóloga i un nou registre en el Guiness, probablement en la categoria de vol sense motor a baixa alçada.

I això perquè? Perquè jo si que sóc tonto. I no com uns que jo em sé, que es passen la setmana cobrant un sou a càrrec de l'erari públic, deixant-se convidar pels mitjans de comunicació i perdent el temps. I després direm que els nostres polítics no són prou intel·ligents ni prou capaços ... I parlarant d'AVE, d'aeroports i d'elevades i inexplicables percentatges d'abstenció i es demanaran com pot ser que quatre indocumentats s'apleguin a un nou partit i li esgarrapin un munt de vots als honrats treballadors que porten tota una vida sacrificant-se a la Política del país.

Entenc que al mes de maig hi haurà eleccions municipals, molt importants perquè en funció de la representació que treguin els partits continuaran rebent, o no, importants subvencions públiques. I entenc que alguns deuen d'estar espantats davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional rebaixi aquell històric Estatut que ja va rebaixar el parlament espanyol i que alguna cosa hauran de dir per a justificar tot el temps que hi van dedicar.

Però el que hem presenciat aquesta setmana és ridícul, vergonyós i indignant. I no necessàriament en aquest ordre.

Salut i sort,
Ivan.

Jiménez Losantos recolzarà la llengua catalana

No, no estic sonat. El que passa és que Federico Jiménez Losantos ha perdut del judici que es cel·lebrava a l'Audiència de Barcelona i ha estat condemnat a indemnitzar ERC, Carod i Puigcercós amb seixanta-mil euros, que Esquerra ha declarat que abonarà a oenegés que fomentin la llengua catalana. Tot això ho podeu llegir a la notícia publicada a El País.

No hem de tirar cohets d'alegria, però. Tinguem en compte que el jutjat de primera instància havia dit que el que havia expressat Jiménez Losantos eren opinions legítimes que no excedien el límit del dret de la informació (també li'n diuen Justícia a això) i que el cas encara pot anar al Tribunal Suprem, que ja sabem com les gasta.

Si més no, hi ha algú a la judicatura que creu que dir d'algú ha sido asesino sense cap mena de proves està malament. La Justícia no està tant malament.

Salut i sort,
Ivan.

Estudiar? Per a què?

Ho ha publicat el 20 minutos, però segur que ho podeu llegir a molts altres llocs.

Els joves s'han adonat que un llicenciat universitari és un mileurista durant molts anys i que un paleta és l'orgullós propietari d'un cotxe tunejat. Algú es sorpren?

Mai no he dit que un que no tingui carrera és menys que un que si la tingui. Tots dos es mereixen el mateix respecte, tant personal com professional. Però un titulat universitari és com un empresari: algú que ha decidit invertir anys, esforç, diners i sacrificis de tota mena a canvi d'una possibilitat de futur millor. Gent emprenedora.

Els països que no tenen gent d'aquesta són aquells que quan surten a les notícies i volem canviar el canal: pobresa, gana, guerres, manca de llibertats i altres desgràcies.

Anem malament. Hauriem de cuidar millor el jovent. I donar-els bon exemple.

Salut i sort,
Ivan.

Mala llet

Avui tinc ganes de fer una reflexió sobre la mala llet actual. Sense haver fet cap estudi sociològic, només amb impressions personals i a partir del que veig pel carrer, a la tele, el que sento als amics i companys de feina.

Fa un temps, Barcelona podia presumir d'un civisme exemplar en matèria de tràfic: els semàfors es respectaven, la gent no s'escridassava (no massa) per discussions de conducció i no es veien els slaloms i tallades que ara podem veure a poc que circulem per Canfanga. La gent aparcava on i com podia, però en això ni hi ha agressivitat, ni ha canviat gaire. Parlo de l'època en que jo anava a la Facultat, o sigui fins el 1995.

Avui en dia, si t'esperes a un semàfor fins que es posi verd, pràcticament et quedes sol; he presenciat baralles molt agres per motius circulatoris; hi ha molta agressivitat a l'ambient, allò que els pol’tics anomenen crispació i que tota la vida hem anomenat mala llet. I si et fixes en quins són els hàbits de circulació actuals, es semblen més als de Damasc i el tercer món en general que al que t'ensenyen a l'auto-escola.

I si en lloc de mirar el carrer mires altres àmbits, la situació és la mateixa. El de les escoles surt cada dia a la primera plana dels diaris: o quatre nens abusicas es passen amb algun company, o algun pare atonyina algun professor, o la variant que toqui aquell dia. Els hospitals sembla que també són escenari de més situacions d'agressivitat. I els platos televisius, i les tertúlies radiofòniques, encara que la majoria de cops la violència sigui verbal (i alguna volta, tranquilament premeditada). I de la vida política, ni en parlem.

Diagnòstic: mala llet generalitzada.

La gent està cremada. I a casa pensem que una de les principals causes és que està frustrada econòmicament. En aquests darrers anys, el nivell de vida no ha fet més que baixar: els sous han mantingut la seva tradicional estabilitat (recordem que la moderació salarial és la única recepta que coneixen les organitzacions empresarials per a que no augmentin els preus dels productes que elles venen) mentre que el preu de serveis bàsics (alimentació, habitatge, benzina, aigua) no ha moderat la seva alça.

Més llenya: si fas poc i rebs poc, cap problema. Però Espanya està batent récords mundials (i no és conya, són dades de l'OSCE) en dedicació laboral: som el país que més hores treballa al cap de l'any (i també el que menys rendiment li'n treu; d'això intentaré parlar-ne un altre dia). I hi ha tota una generació que hem fet cas als nostres pares: estudia, que et faràs un futur. Esforça't i l'endemà no t'hauràs d'amoïnar. Aquesta generació contempla frustradament com les seves esperances i la seva inversió de temps, esforç i calers reben la recompensa d'una feina sense estabilitat i un sou irrisori, que no permeten assolir a mig termini el nivell de vida dels seus pares.

Els meus pares van nàixer a un país arruinat per la Guerra Civil i que va tirar cap amunt, l'únic que podia fer: pitjor que amb targetes de racionament i restriccions de tota mena no podies estar, amb mitja Espanya arrassada, molts morts, empresonats i exiliats que ja no podien treballar pel país i la resta del món matant-se en una altra guerra i sense poder tirar una mà (ni ganes que tenien).

Mon pare no va tenir l'oportunitat d'anar a la Universitat. I va veure com els que si que la van tenir, sense haver de matar-se especialment, es feien els reis del mambo. I clar, cada cop que em veia mirant pel·lícules o llegint tebeos em deia que això no em donaria de menjar, que millor em posés a estudiar.

La gent sap que hi ha moments dolents. Las vacas flacas, a aquest país han estat (i són) duríssimes per a molta gent. Quan va pujar el preu del petroli al 1973, o quan es va haver d'escometre la reconversión industrial, o quan les empreses espanyoles, sense les condicions artificials que imposava la dictadura franquista van haver de posar-se a acomiadar treballadors per a poder sobreviure, les que aconseguien sobreviure. La gent entén perfectament que quan van mal dades, pateixen patricis i plebeus, els darrers molt més que els primers.

Però crec que la gent no entén el que està passant ara. Ara (molt esquemàticament; con brocha gorda) només guanyen quatre i moltíssims anem amb la corretja apretada al màxim. I diuen que estem en un excel·lent moment econòmic.

Els meus pares potser van haver de patir per a tenir la nevera, l'equip de música o algun luxe, però mai no van patir per arribar a final de mes, com pateix ara molta gent, o pel sostre sota el que dormir o per la feina del proper mes. I només entrava el sou de mon pare, perquè el que li pagaven a ma mare per cosir a temps parcial a casa no era una quantitat comparable. I no tinc uns pares tant fora del qu és comú, crec jo.

En canvi, les parelles de la meva generació no ens podem permetre que un dels dos es dediqui a sus labores, per molt poca gràcia que ens faci matinar cada dia. I ja sabeu el que han de patir les noies per a poder estar una mica de temps amb els seus nens acabats de tenir, quan abans no s'entenia massa que una mare treballés. Tenint tots dos un bon sou i sense cap ensurt laboral, poden gaudir d'uns quaranta anys de moderació econòmica per a poder pagar la hipoteca i després gaudir de la maravellosa pensió de jubilats que sembla que tindrem aleshores, ja m'enteneu. Els catalans i els espanyols hem guanyat moltes comoditats, però hem perdut nivell de vida.

Ens van prometre que entrant al Mercat Comú arribariem al nivell de vida europeu. Però ara que som a la Unió Europea, més aviat sembla que viatgem cap a Taiwan. I ningú no ens explica perquè el canvi de destinació, ni perquè hem de renunciar a la primera classe per viatjar en turista, ni si tenim dret a cap mena de compensació. I sospitem que no, i que encara ens tocarà empassar-nos més coses.

Salut i sort,
Ivan.

Cardona

Hola de nou. Aquests dies, a banda del relaxament, les celebracions familiars i altres entreteniments, hem tingut els pintors a casa, pintant sostres i parets de blanc immaculat, que fan que resulti difícil de recordar el que és estar inundat per una fuita d'aigua dels veïns. I aprofitant que la casa estava potes enlaire, l'ordenador s'ha pres uns dies de vacances, descans merescut.

Nosaltres vam passar el Cap d'Any a Cardona, concretament a l'Hotel Bremon. No vam anar ni al Parador ni a les mines de sal, només ens vam dedicar a passejar pel poble, descansar i ... descansar.

Cardona no és ni gran ni espectacular. El poble està bé, té carrers bonics i alguna vista pintoresca, però no és Rupit, per entendre'ns. I és igual de petit: en un matí te l'has patejat de cap a peus. Diumenge es cel·lebra el mercadillo, el que a La Ràpita anomenen els dissabteros. Això, i el fet que la majoria de botigues eren obertes, li donava força ambient. Com tots els pobles petits, la densitat de bars i de pastisseries és altíssima, ben al contrari que de restaurants: a banda del de l'hotel només en vam localitzar tres més. Un que estava ple, un que tenia massa aroma de fum i fritanga, i el 4 Cantons, on vam dinar molt bé per només quinze euros el menú. El que més ens va sorprendre va ser el tema lingüístic: vam sentir a parlar molt més castellà que català. Es veu que els de El Mundo i la COPE, que tant pateixen per l'extinció del castellà a Catalunya, no han passat per aquí.

L'hotel, molt bé. Petit, només divuit habitacions, ocupa l'edifici on abans havia el col·legi de monges clarisses, i el restaurant Les Monges n'ha heretat el nom. Decoració elegant i sòbria, sense falses ostentacions. Res de luxe, però ple de bon gust. El pis superior està ocupat per una terrassa i sala d'estar absolutament espectaculars. I tenen wi-fi. Si vols perdre't i anar a un lloc tranquil, apunta't l'adreça.

El paquet de Cap d'Any incloïa cocktail, sopar i cotillón, i brunch l'endemà. Tot molt bé. L'única pega és que acabaves massa ple de l'un com per gaudir bé del següent. Però ja se sap, aquestes festes estan plenes d'excessos ...

Salut, sort i que vagi bé l'any,
Ivan.

Justicia per Tous

Com que suposo que tots us heu enterat de la notícia, no explicaré què va passar el passat cap de setmana a la finca dels Tous.

Tinc una amiga que és psicòloga i que em té classificat com de ment lògica. Jo no n'estic pas segur, de ser tant lògic, però reconec que en casos com aquest el millor és deixar les vísceres a banda i pensar amb el cap, que per alguna cosa el tenim.

I el cap em diu que el que hi ha és que algú ha mort d'un tret de bala. La policia ha agafat a qui ha disparat el tret i, com que el fiscal ha apreciat indicis d'haver vulnerat la llei, l'ha posat a disposició del jutge. I un jutge és qui té la potestad i la capacitat de jutjar, a diferència del que passa a les dictadures, on es fa el que mana el Pinochet de torn i la garjola s'emplena de qui decideix el dictador (que no necessàriament coincideix amb qui ho mereix).

És discutible si la presó ha de ser incondicional o ha d'haver una fiança, i la quantia de la fiança, però que això ho ha de resoldre un jutge a mi em sembla impepinable. I l'editorialista de El Periódico opina com jo.

Un tema completament diferent és si hi ha dret a que un delicte es jutgi al cap de dos o molts més anys, si és justificable que segons quins mangantes puguin campar pel carrer i no pagar pel que han fet, que no els puguem demanar raons als jutges de segons quines decisions, i que el ciutadà normal té una sensació (crec que molt justificada) d'estar desamparat.

Però el camí per arreglar-ho és que la justícia sigui eficaç i ràpida en el proper cas que sorgeixi. Per exemple, aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Ja hem votat

I El Roto, amb la seva habitual i crua mestria, ens explica què podem esperar, des de les pàgines d'El País:

Salut i sort,
Ivan.

El precio medio de suelo urbano en los municipios más poblados bajó un 1,4% en el primer trimestre

Llegeixo la notícia que publica Yahoo! i que no és més que una nota d'Europa Press. M'he enterat gràcies a un article d'Alberto Noguera publicat i comentat a Menéame.

La dada que més em crida l'atenció és la següent contradicció: als municipis grans de la comunitat de Madrid el preu ha caigut un 17.4%, mentre que a Catalunya la pujada ha estat d'un 12.3%.

En definitiva, que continuu sense saber si és bon moment per comprar un pis.

Salut i sort, Ivan.