Piratas del Caribe: En el fin del mundo

La tercera entrega de la trilogia és una de les pel·lícules que més m'ha decebut, i probablement una de les 10 pitjors que he vist en la meva vida. La primera és un excel·lent film d'entreteniment; la segona és molt més infantil i l'èmfasi passa de l'acció a la comèdia; en aquesta el que importen són els efectes especials.

I mira que ho tenien ben fàcil: bons actors, personatges ben definits, secundaris amb personalitat, un munt de diners per a ambientacions, paissatges, decorats, maquillatge i efectes especials, la campanya de màrqueting ja feta amb les dues primeres entregues, i ves per on, es van quedar sense un duro per pagar un guionista decent.

I és que la trama de Pirates of the Caribbean: At World's End no hi ha per on agafar-lo. Ni s'explica, ni s'entén. Només hi ha una acumulació de situacions pobrament encadenades i malament resoltes. Qui ha aprovat el guió ha tingut al cap més les imatges que es veurien a la pantalla (n'hi ha moltes de molt plàstiques) que no l'interès de la història o com resoldre les situacions. La trama es va complicant amb diferents branques i el que podia haver estat una intriga apassionant acaba sent un embolic sense sentit. Quan només portes hora i mitja de film (dura 168 minuts) comences a demanar que acabi la funció. En definitiva, un desastre.

Què podem salvar de Piratas del Caribe: En el fin del mundo? La guapíssima Keira Knightley, els efectes especials d'Industrial Light & Magic, la banda sonora (en parlaré en un altre article) i pinzellades dels altres actors. El millor: l'espectacular cameo que es marca Keith Richards, tot un encert. Això si, si la veieu, que sigui al cinema: si més no, gaudireu dels efectes visuals en pantalla gran. I espereu-vos fins que acabin els crèdits, perquè també ara hi ha una escena amagada.

Blood Diamond

No fa gaire parlava de Babel, una pel·lícula ideològicament valenta i lúcida, però cinematogràficament pobra. Blood Diamond es pot descriure en iguals termes.

Blood Diamond aparentment parla del tràfic de diamants en països en conflicte. Realment toca molt millor altres temes: les sagnants guerres civils que massacren molts d'aquests països, el drama dels nens soldats, l'ús sense cap mena d'escrupols que Occident en fa del continent (recursos, gent, terra), el paper dels mitjans de comunicació i, en definitiva, de l'indefensos que estan els pobles africans respecte dels poderosos. Tot això a partir de tres històries personals que es creuen a Sierra Leona i amb un ritme trepidant.

Edward Zwick, que fins ara havia tingut més reconeixement com a productor que no com a director, ha intentat barrejar la reflexió política amb un film d'acció, seguint l'exemple de Traffic (en va ser productor) i sobre tot, de Spy Game, per mi la que millors resultats ha aconseguit d'aquesta combinació. Però, pel que fa a la denúncia, l'explicació sobre com funciona el tràfic de diamants és incomplerta, no s'explica prou bé perquè la guerrilla és tant salvatge i la corrupció al país només s'intueix. I pel que fa a la narració, el ritme, tot i ser molt viu i mantenir-te en tot moment pendent del què passarà, és de vegades massa irregular, especialment a partir del moment en que comença el darrer viatge (que naturalment no us explicaré).

Leonardo Di Caprio torna a oferir una interpretació sensacional que l'ha portat a la seva tercera candidatura a l'Oscar. La seva interpretació d'un traficant de diamants desarrelat és potser el millor del film. Di Caprio imita de manera molt convincent l'accent sudafricà i dóna una gran credibilitat en tot moment: quan va de ligón, quan només està pel negoci, quan és un mercenari despietat i quan és una ànima torturada, un rol que malauradament li escau massa cops a la gran pantalla.

Acompanyen a Di Caprio la bellíssima Jennifer Connelly, eficaç i limitada com sempre, i Djimon Hounsou, a qui recordareu de la segona entrega de Lara Croft, Gladiator i especialment d'Amistad. Si a les seves aparicions anteriors aquest antic ballarí (membre del cos de ball de Madonna) simplement complia, aquí clava perfectament la seva interpretació de pare atormentat i es guanya la seva segona nominació com a actor secundari.

A mi m'ha agradat moderadament. Li he trobat mancances clares i un excès de moralina i bones intencions cap el final del film, però també he de dir que tractant-se d'un film d'aventures situat a Àfrica, arribar al final de l'article sense lloar la fotografia ni la música (del prolífic James Newton Howard) és una garantia d'entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Edward Zwick
Blood Diamond
Warner Bros, 2006.

Casino Royale

La darrera entrega de la sèrie James Bond ha estat una agradabilíssima sorpresa. Probablement la millor, totalment diferent del que estàvem acostumats.

Cronològicament, aquesta és la primera aventura de James Bond, just quan el promouen i li concedeixen la llicència per a matar. És una història que podeu trobar tant a la novel·la com en el primer episodi per a una sèrie de televisió que al final no es va acabar de rodar. Hi ha també alguns elements de la trama a la paròdia que John Houston va rodar el 1967, amb un repartiment estelar com pocs però amb resultats força discutibles. Podeu provar de fer-vos una idea mirant el trailer, jo no us diré res sobre la trama.

Hi ha un munt de coses que no trobareu a Casino Royale: l'escena superespectacular abans dels crèdits d'entrada, per exemple, ha estat substituïda per un flashback en blanc i negre. Tampoc hi trobareu noies que cauen rendides als peus de James Bond sense cap mena d'explicació; el personatge ara interpretat per Daniel Craig es veu obligat a lligar. No surten ni Q ni Monypenny i els gadgets tecnològics són un pèl més discrets que en anteriors entregues.

Què trobareu a Casino Royale? Molta acció, espectaculars persecucions, fotografies impressionants a escenaris paradisíacs (el que li diuen Montenegro és en realitat la República Txeca; ja estic mirant quan tornar-hi), cotxes i ambients de luxe, alguns efectes especials molt ben aconseguits (especialment la persecució a l'obra i la lluita dins un palau venecià), l'elegància de Judi Dench interpretant M, un parell de dones guapíssimes, i un personatge que feia molt de temps que enyoràvem.

Dels diferents intèrprets que han tingut llicència per matar, George Lazenby i Timothy Dalton han actuat com a agents freds, molt seriosos i que es permetien alguna frivolitat en moments de relax o algun comentari irònic. A mig camí del Michael Caine de Ipcress i del Steven Segal a Alerta Máxima. Agents massa plans, poc interessants. Roger Moore i Pierce Brosnan han tirat de la vis còmica, especialment el primer: han volgut dibuixar un Bond canalla, que se'n fot de gairebé tot encara que té sentiments. Mel Gibson fa un personatge així a les sequeles de Lethal Weapon, i James Coburn pintava de la mateixa manera l'agent Flint a un parell de famoses imitacions de 007. Una actitud encantadora però poc creïble en un assassí professional. En canvi, Sean Connery i ara Daniel Craig construeixen un individu desarrelat, cínic, cruel i només preocupat per viure bé la seva vida i sortir-se'n amb la seva feina. 007 pur i dur, inimitable.

Com a cinta d'acció és impecable. Com a història d'intriga, hi ha dues dificultats que pesen sobre el guió: el necessari allargament de la partida de pòquer, que ralentitza l'acció, i el fet de saber que 007 sempre se'n surt. Com que no hi ha cap escapatòria ridícula (només una curació miraculosa), només una persecució increïble (jo vaig agafar vertigen, us ho prometo), i tot queda ben lligat, el guió és dels millors que recordo de la franquícia.

Casino Royale apareix com una refundació de la sèrie. Explica la personalitat de James Bond, orfe de pares i d'ideals, des del seu origen com a agent secret d'elit, però alhora presenta l'aventura com un punt d'inflexió en la seva personalitat, que no m'extranyaria veure més marcada en el film que prometen pel 2.008. Per a que us feu una idea, el llegendari leit-motiv creat per Monty Norman no apareix fins el darrer moment de la pel·lícula, quan es crea el personatge, igual que passava a l'Episode III amb Darth Vader.

Això promet.

Salut i sort,
Ivan.

Martin Campbell
Casino Royale
Sony Pictures, 2006.

Children of Men

El 1.992 l'escriptora anglesa P.D. James va escriure una novel·la de ciència-ficció anomenada Children of Men, on planteja un truculent i proper futur on les dones han deixat de ser fèrtils. Pel que he llegit a la Wikipedia, el llibre té un munt de reflexions sobre la Humanitat.

Prenent com a base aquest escenari, Alfonso Cuarón ha perpetrat un fluix guió d'aventures i un film correcte.

Us resumeixo l'argument: l'ex-heroi porta una existència anodina i cínica en un lloc on impera la llei marcial, fins que apareix la seva ex-nòvia, que li demana ajut per a obtenir el salconduit que permetrà a algú, molt important per la causa de la llibertat, escapar d'aquell cau. Us sóna a film clàssic?

A mi m'ha agradat, perquè l'he agafada com una peli d'intriga i aventures, el que és. Si hagués esperat un film de ciència ficció, m'hagués emprenyat com li ha passat a Begoña. Aneu avisats. El guió té algun forat, però en general la cinta té un bon ritme i et manté l'atenció durant les dues hores que passes al davant de la pantalla. Els que la veieu en versió original, a banda de l'anglès absolutament clar, fixeu-vos en la barreja d'idiomes.

I m'han agradat molt les interpretacions de tots els actors. Especialment dels progragonistes: Clive Owen, un dels actors de moda, sap fer els gestos i posar la cara que demana cada situació; Julianne Moore torna a aparèixer com una de les actrius de bellesa més elegant de Hollywood; Michael Caine s'ho passa d'allò més bé fent de hippy i donant l'enèssima llicó d'interpretació; i finalment, la debutant i bellíssima Claire-Hope Ashitey està a l'alçada de tanta figura que l'envolta.

Si em quedo amb alguna cosa és amb el disseny de producció. Hi ha els tocs necessaris i imprescindibles per a deixar clar que estem al futur, i ni un més. Es veu un futur molt versemblant. I un homenatge a la música (i manera d'entendre la vida?) de finals dels seixanta, amb referències a Deep Purple, The Beatles i Pink Floyd.

Aquí hi ha el web oficial de la pel·lícula i aquí podeu veure el trailer.

Salut i sort,
Ivan.

Alfonso Cuarón
Children of Men
Universal Pictures, 2.006.