Per tots els que com jo treballeu durant aquest pont de Tots Sants, una mica d'humor.
He perdut el compte de vegades que he rebut aquest video. Per tant, vull aprofitar aquesta ocasió per a dir dues coses: la primera, què és graciosíssim. La segona, que si us plau no me l'envieu més.
Salut i sort,
No fa gaire vaig comentar que hi ha coses que em sembla natural i millor que siguin competència de les anomenades Administracions Públiques, i d'altres que millor que se n'ocupin les empreses privades. Daniel Arias, tertulià habitual a Can Perarnau, no para de defensar que la televisió pública, de fet crec que es refereix a qualsevol mitjà públic de comunicació, hauria de privatitzar-se. Jo estic en contra.
La Constitució admet l'existència de mitjans públics de comunicació (article 20.3) i sotmet el seu control al parlament. Cal tenir en compte que a l'any 1975 parlar de televisió privada era com discutir sobre viatges intergalàctics: pura ciència ficció. La "informació veraç" de la que parla la Constitució és una necessitat bàsica en el món actual. Potser no una necessitat primària, com respirar, alimentar-se i una certa higiene, però si quelcom que és del tot imprescindible per a exercir amb plena llibertat els drets i deures polítics i socials que ens pertoquen.
Aquest argument és el que han servir els americans durant dos-cents anys a l'hora de fundar nous assentaments. Allí on s'apleguen quatre cases pots trobar de seguida tres edificis públics: l'esglèsia, l'escola i la biblioteca. Els nens s'han d'educar (fixeu-vos en el matís: no convé, és imprescindible) per a que d'adults puguin ser ciutadans com Déu mana. Mai millor dit, ja que el subministrament d'assessorament espiritual queda en mans de l'Esglèsia (però això és un tema que avui no toca, Pujol dixit).
I la Biblioteca, abans que l'Ajuntament, el Catastre o l'Hospital. Perquè per a que la gent decideixi, cal que estigui informada. I el lloc on pot trobar la informació ha estat tradicionalement als llibres i diaris que hom podia trobar a les biblioteques.
Els americans, tot i la seva gran oferta audiovisual, mantenen una televisió pública i una cadena federal de ràdio de gran prestigi. De fet no és una cadena de televisió com ho coneixem aquí a Europa, sinó un servei al qual es poden subscriure cadenes d'arreu del país, un model més semblant al de les nostres ràdios.
Aquí, no només mantenim RTVE i RNE, sinó que el govern del Partido Popular va legislar sobre els esdeveniments esportius de interés nacional. I jo crec que, si bé veure el Barça o el Real Madrid pot ser un luxe, un plaer, un avorriment o una font de patiment, no es pot considerar una necessitat.
Si en canvi ho és rebre informació puntual i veraç dels aconteixements polítics, econòmics, socials, també els esportius, que ens envolten i condicionen la vida. Parlo de memòria, però recordo haver llegit als diaris casos de sentències d'embargaments en les quals els jutges dictaminaven que l'aparell de televisió era un be de primera necessitat, ja que està ben informat és avui dia imprescindible. I el mitjà de comunicació més eficaç és la televisió (discutible, ho admeto).
I Daniel pot argumentar que això ho pot fer també la iniciativa privada, i em sembla molt bé que ho cregui, però jo veig l'exemple anglès, amb molta més tradició democràtica que nosaltres, i opino que gràcies que tenen la BBC. Del contrari, entre Rupert Murdoch i els tabloides ja haguessin sumit a tot el país en una empanada mental de ca l'ample. En canvi, una empresa pública independent i eficaçment gestionada proporciona un punt de vista neutral (mai no pot ser objectiu) molt útil. Mai no se sap fins on pot arribar la implacable lluita per les audiències. Heu vist Network?
Cal fer esment d'una diferència importantíssima entre la informació i altra mena de serveis com, per exemple, els sanitaris. Quan tu vas al metge i t'atenen, t'adones de si ho fan bé o no. Potser t'adones amb retard, però tens maneres de comprovar que triguen poc a rebre't, el metge t'escolta, sembla o no que sàpiga del què parla, el dolor et desapareix o s'agreuja ... Ho notes, si el metge o l'ambulatori són bons. En canvi, amb la informació això no passa. A mi m'expliquen que Espanya ha invadit Irak i que ha fet fora els d'Al-Qaeda i l'exèrcit americà i m'he de creure el que veig a la tele, perquè no ho puc verificar per mi mateix. Heu vist Wag The Dog?
Per tant, considero una obligació de les administracions públiques el proveïr mitjans de comunicació eficaços que ajudin a formar i informar els ciutadans. A més, per a fer-los eficients, convé que també ajudin a entretenir els ciutadans. Podem discutir si l'obligació de l'Estat és mantenir aquests mitjans o només garantir la seva existència i utilitat pública, però si ja hi ha polèmiques sobre la imparcialitat dels mitjans públics, no vull saber què seria discutir sobre com l'Estat garanteix la imparcialitat dels mitjans privats. La censura i la llibertat d'experessió en boca de tothom a tot moment, i segurament no sense raons ...
I com que els mitjans públics administren diners públics, entenc que s'han de regir per normes diferents de les que apliquen a les empreses privades. Hi ha una sèrie de consideracions de caire ètic que per a un mitjà públic han de ser dogma de Fe.
Això és el que opino i crec que ja he escrit prou.
Salut i sort,
Aquesta sèrie consta de sis capítols d'una hora en que s'explica com i perquè es va crear el camp de concentració i extermini d'Auschwitz.
Parla de més coses: com es va decidir matar els jueus d'aquella manera, qui eren els que ho feien, d'on venien els que van anar a parar allà, qui més havia a més de jueus, i un munt de coses que molta gent desconeix. De fet, tot i que Auschwitz ens pot semblar un nom mític, o potser per això, la realitat al darrera no és tant coneguda com hauria de ser-ho: una de les motivacions de la BBC per a filmar la sèrie va ser que es van trobar que molta gent, especialment molts joves, desconeixia el que allà havia passat.
A banda de la narració dels fets, de l'explicació d'un dels més grans assassinats en massa perpetrats a la Història, el més interessant són els testimonis de gent que ho va viure allà mateix. Apareixen jueus supervivents i també d'altres que també estaven tancats allà treballant com a esclaus (literalment) mentre esperaven hora per a morir. Hi havia presoners polítics polonesos, presoners de guerra soviètics, gitanos, homosexuals, testimonis de Jehova i d'altres colectius. Dir-li genocidi, per tant, no és exactament correcte, tot i que també ho va ser. Va haver més d'un grup perseguit.
També apareix un antic oficial de les SS. Un home que ara és plenament conscient que el que va fer està malament i que segons ell ofereix el seu testimoni per a lluitar contra els negacionistes o revisionistes. Tanmateix, els seus esforços per a passar desapercebut al final de la guerra indiquen clarament que aleshores també sabia perfectament que estava col·laborant en un crim a gran escala.
Aquest i altres testimonis del bàndol dels exterminadors afirmen que la propaganda nazi els va convèncer que els jueus havien causat la seva desgràcia personal (el fet de no viure millor del que ho feien), la del seu país (Alemanya, Polònia, etc.) i que encara en portarien més en el futur. També els nens?, demana l'entrevistador. El problema no eren els nens, sinó la sang jueva que portaven dins, que ho corrompia tot. Por, racisme, enveja, ràbia i una certa eròtica d'exercir un poder cruel i implacable es van unir per a perpetrar tota aquella barbaritat. Segons Hitler i Himmler, calia una solució.
I la solució va ser la més expeditiva possible. la solució final. Hi ha qui diu que la primera intenció no era matar els jueus sinó només deportar-los a tots a Madagascar, però el cert és que al desembre del 1.941 Adolf Hitler va decidir exterminar-los d'Europa i a la conferència de Wannsee (1.942) la SS va establir el mètode per aconseguir-ho. Un film protagonitzat per Kenneth Branagh recrea aquesta conferència.
Tot i així, crec que molt dels arguments que aporten aquests còmplices de la massacre, no se'ls creuen ni ells. Els cal amagar d'alguna manera la seva culpabilitat, sigui directa o indirecta, en tot allò que van estar recolzant d'alguna manera.
La investigació històrica ha estat coordinada per Sir Ian Kershaw, autor d'una de les biografies de referència del dictador. A més de la impressionant recerca de testimonis, documents i localitzacions, la BBC ha excel·lit en dos apartats més. El primer, que ha desenvolupat un munt de models infogràfics amb els quals aconseguia mostrar els edificis d'Auschwitz tal com van ser en el seu moment, abans que els nazis els destruissin intentant eliminar proves. El segon, la representació fílmica d'un munt d'escenes per a ilustrar la vida familiar dels carcellers, les reunions de nazis, l'activitat de Josef Mengele i altres moments històrics. Han fet servir actors, decorats i cotxes d'época entre d'altres recursos per a donar una imatge el més fidedigna possible d'aquells moments, i ho han brodat.
La sèrie no és gens morbosa. Si és impactant i busca commoure l'audiència, però sense emprar ni llenguatge ni imatges més explícites del compte, perquè amb l'exposició serena dels fets ja n'hi ha prou. I la sel·lecció de testimonis és prou ampla com per tenir un ventall divers de perspectives. A més, la denúncia no és tampoc cega: el govern americà i l'exèrcit britànic surten malparats en algun moment, els francesos queden retratats, i alguns pocs alemanys queden reivindicats.
Entre d'altres recursos d'internet sobre la Shoah, hi ha el United States Holocaust Memorial Museum, l'Holocaust History Project i aquí trobareu alguns enllaços més. El DVD de la sèrie el podeu trobar a Amazon.
A mi m'ha agradat molt.
Salut i sort,
Ivan.
Igual que la primera temporada, la segona temporada de 24 és trepidant, emocionant, té intriga a dojo i un munt de sucre i detalls sentimentals, o sigui que tots els membres de la família es poden sentir identificats amb algun personatge de la sèrie i poden tenir la seva trama preferida.
Si ja heu vist la sèrie, no us aportaria res explicant-vos de què va; i si no l'heu vista i voleu saber-ho, la Viquipèdia ho pot fer molt millor que jo.
Nosaltres hem vist la sèrie en més o menys un mes. Tenint en compte que hem estat fora una setmana, això ens porta una mitjana de quatre capítols setmanals. Clar que el darrer dia, devorats per la intriga, en vam veure quatre gairebé seguits. El proper és mirar una temporada (vint-i-quatre episodis, vint-i-quatre hores) en un cap de setmana. No m'imagino veure 24 al ritme d'un capítol setmanal.
Tot i que hi ha diversos directors i guionistes, no s'aprecia cap diferència d'estil entre diferents capítols. Les interpretacions són igualment correctes i convincents. De la versemblança dels guions en els trets principals, res a dir; a petita escala, hi ha alguns detalls que potser no lliguen massa bé, com per exemple les extraordinàries capacitats físiques de Jack Bauer, però si ja t'has empassat 007 i Schwarzenneggers, què més fa.
En aquest Day 2 he trobat algun punt de la trama que no ha quedat ben resolt, especialment dos personatges secundaris que desapareixen massa de cop i queden massa punts oberts. Alguns són assumibles i es pot imaginar l'explicació; altres en canvi són font de debat als fòrums d'internet. Es veu que hi ha determinades claus que es revelen a les temporades 3 i 4 i ... al videojoc.
Quan Expediente X va tenir un munt d'èxit, va haver la pel·lícula, on es desvetllava algun punt important de la trama mítica, la de la invasió extraterrestre. També va haver-hi el joc, però no afegia significat a la sèrie, sinó que era una trama a banda (altres episodis que no s'havien rodat, igual que els jocs basats en CSI). Aquí, en canvi, el joc i la sèrie de televisió s'han solapat l'un amb l'altra.
M'imagino els meus pares seguint 24. Però no els imagino posant-se a jugar a un joc d'ordenador per a saber com acaba determinat personatge. Potser és que la població americana és molt diferent? Segurament, que amb els que ho són ja tenen prou mercat.
Tot plegat, un entreteniment de primera qualitat servit amb embocall de luxe.
Salut i sort,
Ivan.
L'altre dia vaig veure actuar a Dover per televisió.
I em van semblar escènicament patètics. Si tancaves els ulls, la música estava bé, però si miraves la pantalla veies una actuació totalment artificial, quan si alguna cosa distingeix la música rock, és la seva visceralitat i autenticitat. El bon rock, s'entén.
Crec que el problema no rau en l'intèrpret, sinó en el medi. Recordo altres actuacions patètiques d'artistes que en aquell moment estaven al cim de la seva popularitat i en gran moment de forma, com el Tino Casal i Loquillo y los Trogloditas Sempre en un escenari buit, molt ben il·luminat i un públic en ocasions assegut còmodament al voltant d'una taula, altres col·locat al voltant, dempeus. Una actuació rock en aquestes condicions és sempre ridícula. I és un problema del gènere, perquè grups pop com Alaska y Dinarama, per exemple, han fet actuacions televisives històriques.
Les actuacions televisives que he vist funcionar responen sempre al patró de concerts filmats: escenari a les fosques (il·luminat, però amb el fons negre), el grup actuant talment com si d'un concert es tractés. Un altre Cap d'Any on també va actuar Loquillo, les gales de la MTV, els videoclips d'Aerosmith ... també trobareu manta exemples.
En fi, només és una opinió.
Salut i sort, Ivan.
No tinc aparell de televisió a casa, ni tampoc cap sintonitzador al PC. La televisió, com a entreteniment general, no és que m'agradi massa, i hi ha un munt de coses millors o més urgents que fer a les estones de lleure. Però ara mateix hi ha un parell de sèries televisives que m'agraden molt. Una és 24, de la que ahir vam acabar de veure la primera temporada. (Aneu amb compte si entreu a alguna de les webs sobre la sèrie, ja que podeu llegir més del compte ... o massa d'hora.)
La novetat de 24 és la combinació del seu trepidant ritme narratiu amb la cura pels detalls i la creació d'intrigues complexes. Fins ara, havia vist films o sèries que excel·lien en algun d'aquests aspectes, m'agradaven molt però sempre acabava pensant que es podia haver millorat el producte, o bé que per millorar-lo s'havia de canviar el format, de pel·lícula a sèrie de quatre capítols, per exemple. El problema és aplegar molts elements i molt diferents d'una manera entenedora alhora que engrescadora en un format accessible. 24 soluciona aquesta equació.
Els referents de 24 són múltiples i tots exitosos. La intriga política i l'acció s'han barrejat a films com Clear and Present Danger (aquí, Peligro Inminente), basat en la novel·la de Tom Clancy. Inspirat també en el treball de Clancy és el joc Splinter Cell, sobre una unitat de forces especials que lluita contra grups terroristes i que col·loca el jugador en el rol protagonista, una cosa que la sèrie intenta imitar mitjançant l'ús de primers plans i fent que moltes vegades els protagonistes parlin gairebé amb la càmera. Clancy, com abans ho van ser John le Carré i Frederic Forsythe, és un autor de molt exit i també molt adaptat al cinema i la televisió. Recordo especialment la minisèrie Op-Center, de tall molt semblant a 24.
Una altra característica dels best sellers d'aquests autors és la seva acurada representació de procediments complexes, parafernàlia tecnològica i altres sofisticacions, sense caure en els estrambòtics invents que fa servir 007. Per exemple, a La Gente de Smiley es descriu com falsificar un negatiu fotogràfic, Clancy t'ensenya un munt de aparells electrònics, i a les trames de Forsyth podem aprendre un munt sobre el blanqueig de diners. 24 et mostra la darrera tecnologia i et fa creure que, com deia Puyal, la vida sencera cap en un xip.
A més, afegeix a la trama principal la vessant humana dels personatges. Quelcom en que van ser mestres els guionistes de comics de superherois i que han sabut imitar sèries com Hill Street Blues o films com Heat, on a banda de dedicar-se al crim o la llei, els personatges s'enamoren, s'amoïnen i riuen en el seu temps lliure. I si parlem de dilemes morals, us recomano Crimson Tide, on s'apleguen tots aquests elements.
En definitiva, que 24 no és gens original. Però aplega conceptes vàlids i els combina correctament. Això, quan li afegeixes bones interpretacions i un muntatge frenètic et porta a una sèrie impactant i que no m'extranya gens l'èxit que ha tingut. A Estats Units la passen dilluns a les nou del vespre. Nosaltres la miràvem generalment a la mateixa hora, la del sopar.
Ara només em cal localitzar la segona temporada en anglès, perquè després de gaudir de la primera en versió original, conformar-se amb el doblatge pot ser molt dur.
Salut i sort,
Ivan.
Acabo de veure l'episodi pilot de la sèrie The Lone Gunmen.
Pels que no vau ser fans empedernits de Expediente X, us informo que The Lone Gunmen era un trio de personatges recurrents de la sèrie, un equip de hackers bons que es dedicaven a protegir el poble americà contra els abusos del govern i les corporacions. Algú va creure que feien prou gràcia com per tenir la seva pròpia sèrie i la van tenir, durant una única temporada.
L'episodi pilot, emés per primer cop el 4 de març del 2001, tracta d'un hipotètic atac terrorista contra el World Trade Center. I com creieu que es perpetrava l'atac? Efectivament! Estavellant un 747 contra una de les torres bessones. Si creieu que he begut massa whisky, podeu llegir-ho a les anécdotes de The Lone Gunmen que publica IMDB.
La realitat de vegades supera la ficció. I de vegades les ficcions de les sèries americanes no són tant esbojarrades.
The Truth Is Out There,
Ivan.
