Hungry Planet

L'Alfred continua enviant-me documents interessants. El que avui comparteixo amb vosaltres és una presentació basada en un llibre de Peter Menzel que s'anomena Hungry Planet.

El fotògraf va voltar el món fotografiant famílies que posaven al lloc on menjaven, juntament amb el menjar que consumien durant un mes. Apreciareu no només allò de la imatge i les mil paraules, sinó també el sentit més enllà de l'estètica que té aquest art que anomenem fotografia, i que està una mica en perill en aquests temps en que el Photoshop sembla més important que la imatge real.

Salut i sort,

Barcelona sorollosa

De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.

Heu llegit bé, he dit el silenci.

La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d'escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l'altra banda del carrer.

En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.

Quina diferència hi ha? D'entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n'hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d'autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s'escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s'entretenen amb l'instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).

La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d'oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.

Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t'enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l'hora d'escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!

En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l'estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.

Salut i sort,

Amb els cinc sentits

La olor que em quedara d`aquest viatge es sense cap mena de dubte la que despren el bambu de la que esta teixit el tatami. Es una olor que al cap de cinc minuts ja no distingeixes, pero que quan entres a una habitacio des del carrer t`arriba com una baferada intensa i aromatica.

El sabor del viatge sera el del te verd. Hem tastat dos tipus de te verd, un que no podem sofrir i un (oolong?) que te un gust com d`ametlles que es suau i esta forc,a be. La cuina japonesa ofereix molts altres sabors, tots recomenables, i que tots podeu trobar a Barcelona. A casa nostra, el gust es el mateix, pero la factura es multiplica per tres.

La sensacio tactil del viatge es tambe la del tatami sota els peus, caminant descalc,. Deixo com a finalista el metro de Tokyo en hora punta, perque la sensacio no es nomes de tacte.

Els sons que em recordaran Japo o que recordare d`aquest pais. Medalla de bronze per la musiqueta que acompanya el temps de verd dels semafors. [Queda pendent un article sobre l`atencio als discapacitats en aquest pais.] Medalla de plata pel piular dels corbs, tant habituals a Tokyo i Kyoto. I primer premi per l`atronadora agressio acustica que rebeu quan passeu pel davant d`un Pachinko, especialment si la porta es oberta. Si entreu dins aleshores ja deixeu de sentir res: tot el vostre cap es soroll.

Finalment, el mes dificil, les visions mes destacades del viatge. Deixo pendent un article sobre fotos que no hem pogut fer, que com sempre son les millors. Tokyo de nit ofereix almenys dues imatges imborrables: la vista des de dalt d`un gratacels, contemplant tot el mon de llums al voltant, i la miriada de neons i pantalles gegants que fan que puguis passejar a plena llum del dia encara que sigui negra nit. Imborrable tambe la imatge del metro o el tren, a qualsevol hora del dia, amb tot de gent dormint, o la mateixa gent dormint dempeus a l`andana mentre esta esperant que arribi el proper tren. Geishes, nenes d`escola, nens petits, temples, boscos, parcs japonesos ... un munt d`imatges que es queden a la retina.

Pero la millor la vam tenir anant en tren, de Takayama a Kyoto. Passavem per sobre un riu de color maragda, cobert per una poetica boira baixa i envoltat de boscos altissims i atapeits. Impossible de descriure la impressio que em va produir.

Salut i sort,

Jazz

Tots teniu al cap la mena de musica que es pot escoltar a tot el mon occidental.

A la India, pero, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perque a tot arreu posen musica india, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a paisos arabs com Siria i Jordania, o d`Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la musica autoctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el pais mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica arab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japo ... hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen musica occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japones.

En canvi, a tots els llocs on algu pot estar "buscant un moment de tranquilitat", alli posen jazz. Aixo inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafes, la sala d`estar dels ryokan ... un munt de llocs.

Musica tradicional japonesa? Nomes l`hem sentida al fil musical de l`estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc mes que prou. Pel que llegeixo, aqui tenen mes aficio a la musica classica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant facil per escoltar sardanes o l`Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Paraigues

Ja　he comentat que aixo de la pluja al Japo es el pa nostre de cada dia. No es pas estrany que els paraigues siguin un accesori del mes habitual.

A diferencia de casa nostra, aqui els senyors no porten majoritariament paraigues negres. Els porten de qualsevol color, tot i que el blanc i el transparent (paraigues de plastic) son els mes habituals.

Les senyores porten paraigues mes divertits, amb estampats, colors mes vius i combinacions mes agoserades. Avui mateix hem vist un modelo faralaes, topos blancs sobre fons vermell i amb una vora de roba blanca. Espectacular.

En un pais on la netedat es la norma esencial de convivencia, que fas amb un paraigua moll quan entres a una botiga, bar o supermercat? El deixes a la porta. Al davant de cada establiment veus uns recipients on pots deixar el teu paraigua mentre ets dins i, quant surts, el reculls.

Els que hi ha a l`entrada dels museus son del tipus locker: a canvi d`una moneda que despres recuperes, el pots deixar tancat amb clau. Els altres son del tipus cistell. I pel que sembla ningu no s`emporta el paraigua d`altri.

I en els grans magatzems, on entra tanta gent i caldria uns paraigueros gegantins? Alla hi ha dispensadors de bosses de plastic, que s`adapten al paraigua i recullen tota l`aigua que va gotejant. Quan tornes a sortir al carrer, llences la bossa a la paperera que trobes al costat de la porta.

Japo es un pais eminentment amable, practic i molt net. Tota la resta d`adjectius van al darrera.

Salut i sort,

Plou

Durant la primavera, a Barcelona, la pregunta es si avui ploura o no.

A Gal.les, durant tot l`any, aquesta pregunta no te sentit. Es clar que ploura! El que cal saber es quants cops ho fara i a quines hores.

Cap d`ambdues preguntes te sentit durant el mes de juliol. El que cal saber es durant quants dies seguits estara plovent a tot el pais. Portem una setmana i podem comptar amb els dits d`una ma les estones no assolellades, simplement amb nuvols pero sense descarregar, que ha hagut.

Be, nosaltres nomes hem estat dues setmanes i potser no es una mostra prou significativa. Especialment perque mentre erem a Kyoto ens va afectar la cua d`un tifo, el que va provocar inundacions a Okinawa. Pero pel verd que es el pais i el ben muntat que esta el tema dels paraigues (ara us explicare), sembla que aquest es un pais molt plujos.

En el Pais del Sol Naixent, el Sol tambe s`agafa vacances.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (IV)

Si tu ets el propietari d`un lloc i vols que alli no es pugui fer tal cosa, que fas?

Resposta: ho prohibeixes. Movent-vos per Europa podreu veure catells on s`avisa que "No es permes fumar", "Prohibido fumar", "Rauchen Verboten" o "No Smoking. Offenders will be prosecuted".

Estareu d`acord amb en que no son gaire amistosos.

Els japonesos no prohibeixen. Demanen si us plau que controleu les vostres ganes de fer-ho. Ignoro quina es la formula original, pero la traduccio a l`angles es "Please refrain from smoking", o be "Please refrain from taking photographies", molt popular als temples budistes.

Salut i sort,

Toto

Si a casa tenim el Senyor Roca, al Japo tots els waters son de la marca Toto.

Quan dic tots, vull dir que l`empresa es tant important que fins i tot te el seu propi showroom, igual que les mes importants del pais (Sony, Toyota, Pilot) al barri de Ginza, a Tokyo, on es pot contemplar i admirar tot el seu cataleg de productes.

A l`hotel on estavem a Ueno teniem un model electronic. No vam fer servir totes les opcions, pero la de rentat automatic us asseguro que es espectacular.

A una cafeteria vaig fer servir un model que tenia calefaccio incorporada a la tassa.

I avui he fet servir el model tradicional japones. Es tracta d`una mena d`otomana pero mes estreta. Imagineu-vos un lavabo de senyors a un bar, pero en lloc de pujar per la paret tirat al terra, i mes allargat. Doncs tambe es de la marca Toto.

Val a dir que la majoria de W.C. son occidentals.

Salut i sort,

Smoking Area

On esperarieu trobar aquest retol?

Tots els que hagueu contestat estacions de tren, de metro o edificis publics, heu perdut.

Els que hagueu dit bars i restaurants, heu encertat. En els que son grans, hi ha area de fumadors. En els petits, no hem vist prohibicio pero tampoc hem vist fumadors.

Si algu ha contestat enmig del carrer, aleshores ha guanyat el premi extra.

Efectivament, pels carrers de Tokyo no veus la gent fumar. I hi ha cartells i retols enterra que recorden la prohibicio de fumar. De tant en tant et trobes algun raco on hi ha el cartell de Smoking Area i un cendrer on els quatre viciosos que s`apleguen deixen les burilles.

Aquesta es una societat que va mes avanc,ada que la nostra, no nomes en l`us de les tecnologies.

Salut i sort,

Terratremols

No hem coincidit directament amb cap terratremol.

Pero, si que hem vist molts dies que ha hagut un terratremol que no hem notat. I es que als vagons del tren que agafem per moure`ns per Tokyo hi ha pantalles d`informacio. Et van donant la previsio del temps, la ruta que segueix el tren (en japones i en angles), i les connexions que pots fer a cada estacio. A banda d`un munt de publicitat, que son els que paguen l`invent.

I quan informen de les connexions, avisen dels retards que hi ha. Diuen quina linia, quin es el tram afectat, si el servei esta aturat o hi ha retard (i de quants minuts) i la causa.

I cada dia hi ha alguna linia que　pateix　"delay" degut a "earthquake". I, insisteixo: "delay", no servei interromput. Un terratremol no atura els trens.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (III)

Estem passejant pel barri de Gion, a Kyoto. Es un carrer estret i cotxes i peatons compartim l`espai. Jo vaig per enmig i un policia em demana que em col.loqui a la dreta, contra la paret, per a permetre el pas dels cotxes.

Fins aqui els fets. Ara passem als detalls.

El policia s`adrec,a a mi: em fa una reverencia, dos cops.

El policia em demana que m`aparti. El que entenc es el gest que fa amb el brac, pero el to i el volum de la seva veu es totalment cortes. La seva expressio facial no es pas ni tensa ni agressiva.

Despres de fer-li cas, el saludo. Be, no es cert.

Despres de fer-li cas, em quedo a quadres quan sento que em diu arigato (gracies) i em torna a saludar (la reverencia), i jo el saludo a ell tambe inclinant el cap i donant-li les gracies.

Qui vulgui, que compari.

Salut i sort,

Ryokan

Un ryokan (o riokan) es un hostal tradicional japones.

L`habitacio acostuma a ser molt austera. Un armari empotrat, el televisor, i una tauleta baixa es tot el mobiliari. En el millors riokans, teniu a mes un espai amb cadires i taula per a llegir, alguna perxa i alguna decoracio addicional, pero poca cosa mes.

Tradicionalment, no hi ha bany a l`habitacio, pero s`estan adaptant a les peticions dels occidentals.

El terra de fusta de l`habitacio esta cobert pel tatami, l`estora de bambu amb vores de seda que no s`ha de trepitjar calc,at. Es per aixo que deixes les sabates a la porta. A molts llocs et deixen unes espardenyes per moure`t per dins.

Pero no per entrar al bany, on hi ha unes espardenyes especifiques que no pots treure d`alli.

Salut i sort,

Kimonos

Son un dels topics japonesos per excel.lencia. N`hem vist uns quants.

Pel carrer no n`hem vist gaires. Normalment el vesteixen senyores d`edat ja molt avanc,ada, tot i que tambe hem vist alguna jove. El que si que veus son moltes depenentes de botigues cares que en vesteixen.

I tambe ens hem creuat amb uns quants turistes occidentals que no han dubtat a posar-se`l.

Si dormiu a un ryokan (ja va sent hora que expliqui el que es) us deixaran una mena especial de kimono (si no m`equivoco, takioto) que serveix tant de bata com de pijama. Aquest esta fet de coto i es lleuger i barat.

Un altre tema es que durant les festes sembla que aixo de vestir kimono esta mes de moda. Durant la cel.lebracio del Gion Matsuri, moltissimes noies i molts nois tambe anaven vestits amb aquesta prenda, que acompanyaven amb xancles o esclops tradicionals i amb els bolsos tambe tradicionals. Tot plegat, molt elegant.

I es que el kimono no fa mes guapa la noia (de nois ja en parlara la Vio) pero si la fa mes elegant.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (II)

Si hi ha una mesura que els turistes facin servir per a calibrar l`amabilitat dels habitants del lloc que estan visitant, aquesta es sense cap mena de dubte la facilitat amb la que reben indicacions per arribar alla on volen.

Estas perdut enmig del caos. No pots entendre res de cap cartell. El teu mapa no serveix de res. La teva unica esperanc,a es posar cara de xai desvalgut i que un o una local s`apiadi de tu i s`esforci en explicar-te cap on has d`anar.

Ara cal dir dues coses.

La primera, que hem trobat molts pocs japonesos que parlin l`angles.

La segona, que els japonesos i les japoneses no saben indicar-te on has d`anar.

Els japonesos i les japoneses, t`acompanyen fins alla on vols anar.

Ens ha passat ja quatre vegades. La primera va ser un guardia de seguretat a una estacio de tren i vam pensar que estava cumplint la seva obligacio. Pero despres ja no ha colat.

Les anecdotes inclouen una depenenta que va deixar la nena petita amb l`avia mentre ens acompanyava fins el ryokan (que estava mes amagat del que mostrava el mapa); una senyora que no contenta amb indicar-ho amb el seu limitat angles va emperrar-se en acompanyar-nos fins a un temple (tot i que despres va haver de tornar enrera i que havia de carregar en brac,os el seu gosset); i una noia amb pinta d`oficinista elegant que al veure que la descripcio que feia dels passadissos de l`estacio del metro no era prou clara, va acompanyar-nos fins gairebe l`andana.

I tot aixo acompanyat de somriures i reverencies.

Insisteixo: qui critiqui o es foti dels japonesos te un problema amb mi.

Salut i sort,

Telefonia mobil

Espanya i Japo son els paisos, si no vaig equivocat, on ha penetrat mes el tema del mobil. Pero, als carrers del Japo no acostumes a veure la gent parlant amb el mobil.

De fet, a molts espais publics (per exemple els vagons de tren) hi ha advertiments demanant que la gent no parli pel mobil.

Que fan, llavors? Envien SMS. Constantment. A cada croilla i cada semafor. I fan fotos. I algun tambe el veus que parla amb el mobil, pero el mes normal sembla que marxin a algun lloc discret.

Els models que veiem no son gens espectaculars. N`hi ha molts que mes que mobils semblen joguines.

El que si que hi ha es tota una industria de la personalitzacio d`aquests aparells: ninots, cadenes, enganxines, serigrafies, fundes i tot el que us pogueu imaginar i mes per a fer que el vostre terminal sigui unic.

Salut i sort,

Kyoto

Kyoto es el gran problema de fer un viatge pel Japo. Senzillament, no te l`acabes. Et desmunta qualsevol planificacio que haguessis preparat.

I que hi ha a Kyoto? Molt d`encant. Paris, Londres o Roma estan plenes de museus i monuments, un munt de llocs per visitar i on cal invertir moltes hores al llarg de diversos dies. I a mes, hi ha barris que son pintorescs, bonics o interessants per alguna rao.

Kyoto te tot el mateix i a mes esta plagada de racons encisadors. Vas caminant per una avinguda qualsevol i et trobes amb una casa ajardinada que es molt maca. Li vols fer la foto i quan estas preparant l`encuadre t`adones que girant-te una mica entra tambe l`altre arbre, que tambe es maco; et gires i aleshores vols que capiga la porta del darrera, que te un gravat; si entra la porta ja no entra el porxo, que te un fanalet; ... i aixi un lloc darrera de l`altre.

Que portes cinc minuts sense que hagi res destacable? Cap problema. Resulta que estas a punt de creuar un rierol, un dels tants afluents del riu Kamo-Gawa que creuen la ciutat, i alli es genera una altra foto amb arbres, vegetacio, casetes monissimes i ocells cantaires.

El que mes s`assembla d`Europa es Florencia, pero no es ni la meitat de gran que Kyoto.

I despres hi ha el palau i les villes imperials. I els altars xintoistes. I els temples budistes. I el barri de Gion.

I, a mes, nosaltres hem coincidit (aqui si que ha anat be planificar) amb el Gion Matsuri, un dels tres festivals mes importants del Japo.

O sigui, que hem deixat de banda la visita a Osaka. Ara ja som un altre cop a Tokyo. Seguirem informant.

Salut i sort,

Suda Yoshiro

Aquest es el nom d`un artista japones d`art contemporani. No se si te gaire reputacio o no, pero la Vio i jo voliem visitar la galeria fotografica on exposava, i vam poder admirar la seva exposicio.

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d`alguns punts a les parets hi ha un numero que t`indica de quina pec,a es tracta. Et dirigeixes alla i nomes veus una flor, una planta o una fulla d`arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l`avanguarda artistica, li va semblar una presa de pel.

Despres vaig llegir al cataleg de l`exposicio (es veu que jo soc entusiasta de l`autoflagelacio) que les obres estaven pintades a ma sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu merit, des del punt de vista artesanal, pero d`art alla no n`havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plastic i molt mes barat.

Salut i sort,

Nara

Nara es una ciutat menys gran que Kyoto pero no menys interessant. A banda de molt ambient comercial i molts restaurants que fan molt bona pinta, hi ha un conjunt monumental impressionant.

Fins ara, haviem vist l`entorn urba de Tokyo i ambients mes relaxats a Kyoto i Takayama, pero el que es diu monuments, encara no. Avui hem complert.

Todai-ji es un Buda enorme, de quinze metres d`alc,ada, situat a la que es la casa de fusta mes gran del mon. Esta situat en un parc on hi ha altres temples tambe molt recomenables.

Parc que es habitat per un miler de cervols que ja estan completament habituats a la presencia humana, i s`apropen sense cap mena de recanc,a als turistes.

Hi ha mes coses, pero ja us les explicare amb un cafe al davant.

Salut i sort,

Amabilitat japonesa (I)

Entrem a una cafeteria de Kyoto, per prendre alguna cosa calenta mentre esta plovent a bots i barrals.Jo demano un cafe au lait i, ves per on, me`l serveixen amb gel. Els faig entendre que el volia calent i elles, que no parlen altra cosa que japones, em fan entendre que alla aquest nom vol dir un refresc amb gel.

Mentre la Vio es pren el seu suc de taronja, anem preparant el recorregut per Kyoto. Al cap d`una estona, les dues cambreres s`han adonat que no he tocat la beguda i, sense que jo m`ho esperi, es presenten a la nostra taula, comencen a fer les habituals reverencies de salutacio i, tot somrient, admeten que el malentes es culpa seva, que els sap molt greu la mala estona que estic passant i em demanen si vull un cafe calent.

Quan aconsegueixo tancar la boca de la sorpresa que tinc (es que a mes, s`han esforc,at a trobar les quatre paraules necessaries en angles per a poder-nos comunicar), els dono les gracies i els dic que si, que voldria un cafe calent.

Me`l porten, i mentre me`l prenc continuu al.lucinant amb el detall que han tingut.

Al cap d`un minut torna a venir la cambrera i un altre cop les reverencies. Ara que?

Deixa una moneda de 50 iens a sobre la taula. Es clar, el cafe costa menys que el cafe amb llet gelat!

Igual que als bars de casa nostra, oi?

Salut i sort,

Takayama

(Aquest teclat no nomes es japones sino que a mes la part llatina esta mal configurada.)

Takayama es un poblet precios, molt tranquil i ple de botigues i restaurants on deixar-te un munt de diners. Es un poble que viu del turisme, gracies als diversos atractius que te.

Per una banda, hi ha el entorn natural. Riu, boscos i unes vistes extraordinaries sobre els Alps Japonesos.

La gastronomia local i la artesania son tambe un motiu pel turista japones. Takayama es la ciutat dels ebenistes, i per tot arreu veus botigues on es venen des de mobles fins a figuretes de fusta.

Pel turista extranger que no te gaire dies per passar al Japo, hi ha un poble fet de cases tradicionals conservades, que et permet veure com eren els entorns rurals japonesos. Hi ha alguns pobles que es conserven talment, pero si tens poc temps, es una opcio convenient. Es una mena de Poble Espanyol, pero on les cases no son reproduccions, sino que son les autentiques dels segles XVIII-XIX que les han desmuntat i transportat fins aqui. A mes, no es un entorn urba, sino muntanyenc. El complex envolta un llac i esta enmig de un bosc de baixa muntanya, en un paratge precios.

Seguirem informant.

Salut i sort,