Murs

Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l'exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s'emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l'atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l'estranger.

Els audiovisuals aporten l'aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d'opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,

El cartell modern

Fins el 30 de setembre teniu temps de visitar l'excel·lent exposició que ha organitzat el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

S'exposen un centenar de cartells fruit del periode que envolta el canvi de segle, amb el Modernisme i la pintura japonesa com a referents estètics principals.

Podeu veure algun Casas i peces d'autors no tant coneguts com Chéret, Mucha, Steinlen o Penfield. No us perdeu les portades ja centenàries del Harper's Bazaar.

Un prodigi d'expressivitat recolzats en la llum i la senzillesa, alhora que un exemple que la publicitat no cal que sigui simplona ni barroera.

Salut i sort,

Suda Yoshiro

Aquest es el nom d`un artista japones d`art contemporani. No se si te gaire reputacio o no, pero la Vio i jo voliem visitar la galeria fotografica on exposava, i vam poder admirar la seva exposicio.

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d`alguns punts a les parets hi ha un numero que t`indica de quina pec,a es tracta. Et dirigeixes alla i nomes veus una flor, una planta o una fulla d`arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l`avanguarda artistica, li va semblar una presa de pel.

Despres vaig llegir al cataleg de l`exposicio (es veu que jo soc entusiasta de l`autoflagelacio) que les obres estaven pintades a ma sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu merit, des del punt de vista artesanal, pero d`art alla no n`havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plastic i molt mes barat.

Salut i sort,

Igor Mitoraj

Queden pocs dies per aprofitar l'oportunitat de gaudir de les escultures d'Igor Mitoraj que hi ha exposades a Rambla Catalunya.

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l'aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d'exposar l'art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M'han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d'un imperi que ara mateix encara és en mans d'un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l'exposició n'han parlat l'Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,

El Roto: entrevista

El País publica una breu entrevista a El Roto, de qui parlava no fa gaire, tot i que fa temps que dóna motius per fer-ho, arrel de la inauguració d'una exposició seva a Madrid.

La cita amb la que el diari titula l'article ("Probablemente, no existo") deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

La India, a ASMAT

La Yolanda Rivero torna a exposar.

Ja podeu visitar l'exposició, tot i que la pàgina web d'ASMAT està bastant desfasada i encara parla de l'anterior exposició i no dóna els detalls necessaris. Sembla que teniu de temps per visitar-la fins el 28 de febrer.

De fet, és la mateixa exposició que es va cel·lebrar al Café Monty, les mateixes fotografies (excepte una, que per motius d'espai no ha cabut). Resulta que el fotògraf que havia d'exposar a ASMAT va fallar, i la fotògrafa Gache Bocazzi va recomanar el treball de Yolanda. Com podeu imaginar, això ha augmentat el capital d'orgull i satisfacció a casa. Malauradament, com que tot ha anat tant ràpid, no hi ha hagut una inauguració oficial com el primer cop, que sempre és una oportunitat per a trobar-te amb gent que estimes i coneixer-ne de nova.

ASMAT, pels que no ho sabeu, és un multiespai de viatges. Hi ha la botiga, que ofereix material millor i més car que el que podeu trobar a Coronel Tapioca, el bar-restaurant, i la sala d'activitats, on a banda de xerrades i conferències, ara s'exposen les fotografies de la India. També organitzen cursos i altres activitats.

O sigui, que l'artista continua a la lliga dels amateurs, però escalant posicions.

ASMAT està al carrer Rosselló, 254, a la croïlla amb la Diagonal.

Salut i sort,
Ivan.

Revelacions

Al CaixaForum podeu trobar una àmplia mostra del treball de la Diane Arbus.

Arbus (1923-1971) es va dedicar a fotografiar gent fora del comú de la manera més normal del món. Fotografies de tullits, malalts de sindrome de Down, la del gegant a casa amb els seus pares (que podeu veure a sota), de la dominatrix amb el seu client, gent que marxava cap a les manifestacions a favor o en contra de la guerra a Vietnam, actrius, ballarines de strip-tease i clients i empleats de campings nudistes. Tots en blanc i negre.

Diumenge jo veia les fotografies i aquests personatges no em semblaven pas més extranys que els seus acompanyants, gent més normal segons els cànons habituals. Excepte la del cinema del carrer 42 a Manhattan, tècnicament no són res de l'altre món. Però l'art de la fotografia és aquest, transmetre una emoció o suggerir un pensament amb només prèmer un botó apuntant en el moment oportú al lloc adient. I la llum fa la resta.

Llegeixo al programa de CaixaForum que l'Arbus ens enfronta als monstres que som. Mentre veia l'exposició jo veia humanitat. És quan poses les etiquetes que apareixen els monstres. I no precisament a la imatge.

Salut i sort,
Ivan.

PD: CaixaForum és un lloc no apte per anglesos. Vam veure com a una noia no la deixaven entrar amb el seu casc de moto. Sospito que tampoc li haguessin deixat entrar amb el seu gosset. Mentre vam ser dins vam conèixer no menys de quatre nens, alguns d'ells muntats en el que segurament és un monovolum dins dels cotxes infantils. No comment.

El Perich, sense concessions

Ahir vam anar a veure una exposició, la del Perich a la Virreïna, que hauria de ser de visita obligatòria.

Tal com avui està el pati, sembla gairebé impossible que en aquest país, en èpoques en teoria molt més controvertides que aquesta, hagués existit mai la ironia, un recurs que demana alhora un fi sentit de l’humor i una intel·ligència afilada.

El Perich dibuixava i escrivia amb aquestes qualitats, i també amb tendresa cap els humans i fermesa contra les actituds. Els seus gats, el presentador del Quinto Canal i els seus intel·lectuals en perpètua contradicció són personatges tant entranyables com reconeixibles, amb els quals m’ha agradat molt de retrobar-me.

Malauradament, el país va perdent els seus pensadors crítics, llei de vida, sense que aparegui un recanvi d’igual categoria, signe de decadència. Enyoro no només la punyeteria del Perich, també el far moral que representava el Vázquez Montalbán, l’hedonisme irreverent del Terenci Moix, la independència insubornable de la Montserrat Roig i, en un altre nivell, el desparpajo i manca de complexes d’aquell català de Buenos Aires que era Gato Pérez.

Salut i sort,
Ivan.