Let Me Introduce My Friends

A veure si endevineu què és el primer que em va cridar l'atenció d'aquest grup anomenat I'm from Barcelona.

Doncs el nom és un homenatge a Manuel, el simpàtic cambrer de la sèrie Faulty Towers.

Arriba l'estiu, i amb ell no només l'horrorosa xafogor sinó també la no menys horrorosa cançó de l'estiu. És temps de músiques alegres i naïfs, amb melodies que s'enganxin fàcilment, un ritme que doni una mínima excusa per a ballugar el cos i una lletra més que fàcil ... trivial. Ja sabeu: Hombres G, Los Sencillos, Duncan Dhu, Georgie Dann, ... gent que ha fet música divertida i amb la que ho hem passat molt millor del que estem disposats a admetre-ho.

Els vint-i-nou suecs que integren aquesta macro-formació practiquen un pop psicodèlic despreocupat, vital, optimista, molt adient per aquesta época de l'any. Harmonies vocals a dojo, arrenjaments simples i vinga gresca i xerinola. La lletra més complexa, consta de vuit versos diferents i tot l'àlbum no arriba als quaranta minuts. Com un LP dels d'abans!

Tant la gent d'All Music Guide com la d'Hipersónica li han donat molt bona nota. Jo crec que estan bé però que els oblidaré fàcil. Ja veurem que diu el temps.

La meva opinió: Molt recomenable si heu llogat un mini o un descapotable per a recorrer lla costa mediterrànea, o un iot per navegar per les illes gregues. Absolutament desaconsellable per a una audició concentrada i amb auriculars.

Salut i sort,

I'm from Barcelona
Let Me Introduce My Friends
EMI, 2006.

Never Hear The End of It

Arriba a les botigues del nostre país el novè àlbum del veterà quartet canadenc Sloan, editat el setembre passat.

I si penseu que m'entero amb endarreriment o que els distribuidors de Sony van poc a poc, és que encara no heu escoltat la banda. Sloan beuen directament dels seixanta, amb els Beatles al capdavant de les seves influències, però sense renunciar a molta de la música pop que ha sonat des d'aleshores.

El seu so és sixties total. Hi ha vegades que és més poppy i cops en que és rock com el que van parir els Stones, però mentre els escoltes no deixes de pensar que vas en un descapotable per una carretera que travessa un prat de flors. M'explico prou clarament?

Never Hear The End of It recull trenta cançons en un sol CD. El nivell és excel·lent en els primers vint talls i força bo en els restants. Jo recomano especialment Who Taught You To Live Like That, que sembla un cover dels Status Quo, les més rockeres Right or Wrong, Before The End of The Race i Blackout, les psicodèliques Can't You Figure It Out? i Fly High Again, la balada guitarrera Listen To The Radio, ... porto recomenades ja tantes cançons com acostumen a haver en un CD normalet, i me'n deixo unes quantes.

A la seva web podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Salut i sort,

Sloan
Never Hear The End of It
Sony BMG, 2006.