Sàtira econòmico-social

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

Ferreres

Crec que altres cops he nomenat Ferreres, un dels ninotaires que demostren que la qualitat més important del seu ofici no és saber dibuixar, sinó tenir sensibilitat per a copsar la realitat.

No és aquest parell d'ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d'aquest món. Qüestió de prioritats.

Aquest parell de vinyetes les trobo senzillament genials. Genial, en un comentarista gràfic, considero que és anar directe al gra i aconseguir transmetre una idea demanant molt poc esforç al lector, i a més aconseguir una reacció emocional, en molts casos un somriure intel·ligent, en d'altres un riure histèric i incontenible. Amb Ferreres, a més, acostumo a estar d'acord en el que expressa.

Salut i sort,

Abstenció, desencís ...

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

Quien parte y reparte ...

Salut i sort,

El Roto: entrevista

El País publica una breu entrevista a El Roto, de qui parlava no fa gaire, tot i que fa temps que dóna motius per fer-ho, arrel de la inauguració d'una exposició seva a Madrid.

La cita amb la que el diari titula l'article ("Probablemente, no existo") deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

El Roto

No és el primer cop que em refereixo a El Roto. És un dels ninotaires que donen prestigi a aquest ofici, particularment a la vessant de crítica social i política.

Desapareguts El Perich, Mingote i Gila, ens queden gent com Ferreres,José Luís Martín, Máximo, Romeu i Peridis.

Però ningú amb la força expressiva i la profunditat en la reflexió d'El Roto.

Salut i sort,
Ivan.

No és legal que TV es vegi a la Comunitat Valenciana

Suposo que hi ha moltes maneres de comentar-ho, però crec que Farreres, des de les pàgines de El Periódico i com gairebé sempre, ha escollit la millor.

Salut i sort,
Ivan.

Corazones rollizos

Ja comença a haver una bona col·lecció d'obres artístiques que defensen les noies que tenen més pes del que marca el canon de bellesa acceptat habitualment. A la cartellera barcelonina crec que encara hi ha una obra de Neil La Butte, per exemple. A les acaballes del 2006 ens va arribar un excel·lent còmic (tebeo, patufet, novel·la gràfica, digueu-li com vulgueu) de Jean-Paul Krassinsky.

De fet no és pot qualificar de novel·la ja que és un recull de cinc contes, tots ells protagonitzats per noies que tenen una personalitat i humanitat tant desbordants com les seves figures, que tampoc és que siguin tant diferents de les de les noies que ens podem creuar cada dia pel carrer.

Són històries amb plantejaments típics i finals gens convencionals. Els bons guanyen i els dolents surten perdent, cosa que sempre és d'agrair. A diferència de les pelis bèliques, aquí els personatges bons són els que tenen bons sentiments i no enganyen i els dolents, els altres. Tant de bo la vida real fos tant clara. Són cinc contes edificants i refrescants, amb un àcid sentit de l'humor i sense gens de moralina que ajuden a encarar amb optimisme el que queda de setmana i que no carreguen amb moralina.

El còmic, per cert, és un génere que m'encanta pel directe que és. La història es narra sense embuts ni descripcions farragoses, que es deixen a la mà del dibuixant, i els diàlegs van directes al gra. Cada vinyeta (en els bons còmics) té un propòsit i un significat precisos i la lectura és àgil i amena.

Però tot i que a mi el que m'agrada és llegir bones històries, necessito que estiguin no només ben dibuixades, sinó a més dibuixades d'una manera agradable. No sóc dels admiradors d'El Jueves, per entendre'ns. I per a sort meva Krassinsky dibuixa molt bé: traçada neta i senzilla, i un us dramàtic del color molt adient. Cada història té un tractament cromàtic diferent, segons el to és més sarcàstic o melancòlic; tot un encert. Fixeu-vos també en la diferent manera de dibuixar les protagonistes: el guapíssima que està quan va a la cita i el deslluïda que es veu un cop l'han tractada de chochovaca; la gran definició de detalls en les cares i els cossos que es volen destacar per necessitat de la història, i la simplicitat de la resta, sense que això faci mala impressió a la vista.

Una molt agradable troballa, la d'aquests cors grassonets.

Salut i sort,
Ivan.

Jean-Paul Krassinsky
Corazones rollizos
Editorial Glénat

El Perich, sense concessions

Ahir vam anar a veure una exposició, la del Perich a la Virreïna, que hauria de ser de visita obligatòria.

Tal com avui està el pati, sembla gairebé impossible que en aquest país, en èpoques en teoria molt més controvertides que aquesta, hagués existit mai la ironia, un recurs que demana alhora un fi sentit de l’humor i una intel·ligència afilada.

El Perich dibuixava i escrivia amb aquestes qualitats, i també amb tendresa cap els humans i fermesa contra les actituds. Els seus gats, el presentador del Quinto Canal i els seus intel·lectuals en perpètua contradicció són personatges tant entranyables com reconeixibles, amb els quals m’ha agradat molt de retrobar-me.

Malauradament, el país va perdent els seus pensadors crítics, llei de vida, sense que aparegui un recanvi d’igual categoria, signe de decadència. Enyoro no només la punyeteria del Perich, també el far moral que representava el Vázquez Montalbán, l’hedonisme irreverent del Terenci Moix, la independència insubornable de la Montserrat Roig i, en un altre nivell, el desparpajo i manca de complexes d’aquell català de Buenos Aires que era Gato Pérez.

Salut i sort,
Ivan.

La Casa de Enfrente

Vanyda La Casa de Enfrente Ed. Ponent Mon.

Aquest és un còmic tendre, d’històries quotidianes a una casa amb veïns molt característics i molt humans, que tots podem reconèixer com trets de la realitat urbana d’una ciutat. Són històries entre breus i brevíssimes, que es van encadenant, com la vida. Ara una anécdota, ara un sarau una mica més llarg, i cap punt on el devenir es trenqui, perquè la vida continua i els personatges han de tirar cap endavant i continuar vivint. Ja us ho he dit, molt real.

Realisme en blanc i negre i amb una traçada neta; no falla, el referent és el darrer Will Eisner, el que retrata els suburbis americans i la grandesa de la vida (no el de Rip Kirby). Qui busqui històries amb trets, persecucions, mutants o misteri, que continui buscant. Els que busqueu històries emocionants i no us fa res que a més siguin senzilles, us recomano un còmic: aquest.

Salut i sort,
Ivan.

Black Kiss

Howard Chaykin Black Kiss NORMA Editorial La solapa informativo-publicitària del llibre el qualifica de còmic per a adults, denominació sota la qual tradicionalment trobem dibuixos molt ben definits de dones espectaculars i mamelludes, arguments tòpics, guions mal embastats, força escenes de sexe i poca cosa més. Però Black Kiss pertany més aviat al gènere negre, on hi ha un embolic monumental que el lector ha d’anar desfent, producte del creuament de dues línies argumentals independents. Si us voleu fer una idea de per on va el tema, imagineu-vos que Quentin Tarantino filmés un remake de The Big Sleep. El dibuix és aspre i realista, amb traçades escassament definides, que reflecteixen personatges igualment ambigus. Molt adient per a una història noir. La narració és àgil i a estones confusa, però això és completament intencionat: les sorpreses es van desgranant de mica en mica, i les explicacions triguen en arribar, donant temps a que el lector s’imagini cap a on va la intriga i els personatges l’enganyin un altre cop. Sexe? n’hi ha, però no espereu una història negra amb pinzellades pornogràfiques. El sexe hi és –i molt- perquè els personatges el demanen, ja que la trama va d’uns tios que no els fa res violar ningú per a entretenir l’estona, de gent addicta al sexe com podria estar-ho de qualsevol altra droga i perquè l’escenari és el Hollywood dels cossos glamourosos i treballats amb esforç i talonari. No passarà a la història del còmic, però instrueix sobre els efectes de posar un missatge massa explícit al contestador del telèfon. Salut i sort, Ivan.