Sobre la mort d'Antonio Puerta

Suposo que a hores d'ara no queda ningú a tota Europa que no sàpiga qui va ser Antonio Puerta i com ha mort. Vagi per davant que la seva mort em va impressionar molt i em sap molt greu. Però m'agradaria que parlessim cinc minuts de tot el que s'ha organitzat al voltant d'aquest traspàs.

Primera idea: només el FC Barcelona i el periodista Ramon Trecet s'han manifestat públicament en un sentit constructiu. Fem quelcom per a que això no torni a passar. El Barça, oferint una quantitat poc més que simbòlica de diners per a la recerca en malalties cardiovasculars. El periodista, proposant la cel·lebració d'un congrés mèdic especialitzat. Repercusió d'ambdues iniciatives? Gairebé zero.

Segona consideració. La mort d'una persona jove, i més quan fa goig, és popular i sembla que bona persona, és especialment conmovedora. Però d'aquí a les manifestacions de dol que hem presenciat, hi ha molta distància. Ningú no s'ha demanat pel grau de sinceritat que ha hagut en tant de dolor i tanta solidaritat. Digueu-me malparit o malpensat, però crec que aquí hi ha molta exageració, molta hipocresia i molta postura políticament correcta, que és la manera fina de dir-li a la hipocresia avui en dia.

Tercer concepte. La setmana passada vaig haver d'esmorzar amb la fotografia de la companya de Puerta, embarassada i desconsolada, plorant a l'enterrament de l'Antonio. Em temo que ella i els seus éssers estimats també van haver d'esmorzar aquella fotografia. No discuteixo que sigui legal publicar aquesta mena d'imatges a primera plana. Però si qüestiono que sigui moralment correcte i de bon gust. Quan els periodistes parlen d'interès informatiu, no volen dir interès econòmic i morbós?

I després dels tres plats, les postres. No ha estat la única mort recent d'un esportista en circumstàncies semblants. A Brielandia m'entero d'una altra, que tampoc no serà la darrera. Amb aquest altre noi no ens hem de solidaritzar? O és que el saldo de plors ha quedat a zero, com si fos una targeta de crèdit?

Quan la Mary Santpere va reaparèixer als escenaris després del suicidi del seu marit, el primer que va dir va ser la vida continua. No només això, la vida sigue igual, que cantava Julio Iglesias.

Salut i sort,

Barça Is Different

Lluís Bassets recupera en el seu bloc un article de Manuel Vázquez Montalbán en que aquest analitza en clau no esportiva la victòria del Barça a la lliga 73-74, la del famós 0-5 al Bernabeu.

A banda de la nostàlgia esportiva, resulta molt interessant llegir el text sabent de quin peu calçava Montalbán i com se les gastava la censura de l'época.

Talent per esciure, per deixar entendre entre línies i bon gust futbolístic.

Salut i sort,
Ivan.

El jueves, segrestat

M'assebento del segrest de la revista El Jueves i no puc reprimir el record de la transició, quan es segrestaven Cambio16 i Interviu, i El Papus rebia les bombes de l'extrema dreta.

Gràcies a Francis Black i a un correu que m'envia el meu amic Alfred puc veure la polèmica portada. Anem a pams.

La trobo grollera i poc intel·ligent. Crec que la ilustració podia haver estat una altra i el resultat hagués estat més efectiu, ja que la polèmica no hagués anat pel cantó del bon gust, sinó estríctament per la qüestió política subjacent.

Però no la trobo pas il·legal. I cas que ho fos, ja tenim tribunals per a dictaminar-ho, oi? Per tant no entenc perquè s'ha impedit a la població accedir a aquesta expressió d'opinió i humor satíric. I que el lector, com ho faria el jutge després, jutgi.

Com en tota actuació severa, la reflexió que ens hem de fer no és només perquè en aquest cas s'ha actuat. També cal plantejar-se perquè en altres casos no s'ha procedit amb la mateixa diligència contra expressions d'opinions que podien atemptar contra l'honor o la dignitat d'altres.

Recordo a José Bono surtin per televisió dient que cal estar malament del cap per a defensar el plantejament de finançament autonòmic que feiem alguns. O al locutor estrella de l'emisora dels bisbes relacionant al Parlament i el govern de Catalunya amb la banda terrorista ETA. No eren expressions exagerades i potser també de mal gust? No ofenien ningú?

Salut i sort,

Alpiste o pernil

Cuando en mi dura profesión de reporter Tribulete he de asistir a una rueda de prensa en la que después nos echan alpiste a los periodistas para que estemos contentos, siempre deseo con afán que en el cutresoborno con el que nos intentan comprar haya un buen jamón.

El meu amic Alfred, que és periodista, té una deliciosa vena cínica. Més enllà de l'anécdota de la composició de l'aperitiu, el seu comentari em fa reflexionar sobre les relacions entre la premsa i aquells que viuen d'alguna manera gràcies als mitjans de comunicació: polítics, artistes, esportistes, etc.

Per exemple, fixeu-vos en la premsa esportiva. Necessiten les confidències d'aquells que són dins d'un vestidor, per a poder explicar el que allà dins s'hi cou; Fan servir la seva imatge per a promocionar la publicació, mai directament, però si venent la caçadora de tal jugador o publicant una foto de tal altre que ja té la promo que s'adjunta amb el diari;i després ens informen amb total objectivitat sobre quins són els bons i els dolents de la plantilla. Naturalment, no escriuren a favor d'aquell que concedeix més entrevistes o explica més interioritats en petit comite; ni deixen a caure d'un burro aquell que no ho fa. Naturalment.

Però els jugadors, els tècnics i els diferents clubs participen també d'aquest ecosistema. Forma part del sector. Uns publiquen el nom del jugador que no interessa i quan l'altre ha fitxat el que si que interessa, aleshores són els primers en poder-lo entrevistar. M'ho invento, naturalment.

No m'enrotllo més: cal ser molt crítics amb els diaris i saber llegir entre línies. Si a l'esport és cert, imagineu-vos a la política ... I quan millor sigui el pernil, més perill.

Salut i sort,

El valor de les paraules

No fa gaire vaig llegir a El País el següent titular:

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l'article es refereixen a ells d'una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d'ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una "organización paramilitar" i no una "banda terrorista", com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d'altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l'ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l'Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l'hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l'interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d'altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me'l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,

Televisió pública

No fa gaire vaig comentar que hi ha coses que em sembla natural i millor que siguin competència de les anomenades Administracions Públiques, i d'altres que millor que se n'ocupin les empreses privades. Daniel Arias, tertulià habitual a Can Perarnau, no para de defensar que la televisió pública, de fet crec que es refereix a qualsevol mitjà públic de comunicació, hauria de privatitzar-se. Jo estic en contra.

La Constitució admet l'existència de mitjans públics de comunicació (article 20.3) i sotmet el seu control al parlament. Cal tenir en compte que a l'any 1975 parlar de televisió privada era com discutir sobre viatges intergalàctics: pura ciència ficció. La "informació veraç" de la que parla la Constitució és una necessitat bàsica en el món actual. Potser no una necessitat primària, com respirar, alimentar-se i una certa higiene, però si quelcom que és del tot imprescindible per a exercir amb plena llibertat els drets i deures polítics i socials que ens pertoquen.

Aquest argument és el que han servir els americans durant dos-cents anys a l'hora de fundar nous assentaments. Allí on s'apleguen quatre cases pots trobar de seguida tres edificis públics: l'esglèsia, l'escola i la biblioteca. Els nens s'han d'educar (fixeu-vos en el matís: no convé, és imprescindible) per a que d'adults puguin ser ciutadans com Déu mana. Mai millor dit, ja que el subministrament d'assessorament espiritual queda en mans de l'Esglèsia (però això és un tema que avui no toca, Pujol dixit).

I la Biblioteca, abans que l'Ajuntament, el Catastre o l'Hospital. Perquè per a que la gent decideixi, cal que estigui informada. I el lloc on pot trobar la informació ha estat tradicionalement als llibres i diaris que hom podia trobar a les biblioteques.

Els americans, tot i la seva gran oferta audiovisual, mantenen una televisió pública i una cadena federal de ràdio de gran prestigi. De fet no és una cadena de televisió com ho coneixem aquí a Europa, sinó un servei al qual es poden subscriure cadenes d'arreu del país, un model més semblant al de les nostres ràdios.

Aquí, no només mantenim RTVE i RNE, sinó que el govern del Partido Popular va legislar sobre els esdeveniments esportius de interés nacional. I jo crec que, si bé veure el Barça o el Real Madrid pot ser un luxe, un plaer, un avorriment o una font de patiment, no es pot considerar una necessitat.

Si en canvi ho és rebre informació puntual i veraç dels aconteixements polítics, econòmics, socials, també els esportius, que ens envolten i condicionen la vida. Parlo de memòria, però recordo haver llegit als diaris casos de sentències d'embargaments en les quals els jutges dictaminaven que l'aparell de televisió era un be de primera necessitat, ja que està ben informat és avui dia imprescindible. I el mitjà de comunicació més eficaç és la televisió (discutible, ho admeto).

I Daniel pot argumentar que això ho pot fer també la iniciativa privada, i em sembla molt bé que ho cregui, però jo veig l'exemple anglès, amb molta més tradició democràtica que nosaltres, i opino que gràcies que tenen la BBC. Del contrari, entre Rupert Murdoch i els tabloides ja haguessin sumit a tot el país en una empanada mental de ca l'ample. En canvi, una empresa pública independent i eficaçment gestionada proporciona un punt de vista neutral (mai no pot ser objectiu) molt útil. Mai no se sap fins on pot arribar la implacable lluita per les audiències. Heu vist Network?

Cal fer esment d'una diferència importantíssima entre la informació i altra mena de serveis com, per exemple, els sanitaris. Quan tu vas al metge i t'atenen, t'adones de si ho fan bé o no. Potser t'adones amb retard, però tens maneres de comprovar que triguen poc a rebre't, el metge t'escolta, sembla o no que sàpiga del què parla, el dolor et desapareix o s'agreuja ... Ho notes, si el metge o l'ambulatori són bons. En canvi, amb la informació això no passa. A mi m'expliquen que Espanya ha invadit Irak i que ha fet fora els d'Al-Qaeda i l'exèrcit americà i m'he de creure el que veig a la tele, perquè no ho puc verificar per mi mateix. Heu vist Wag The Dog?

Per tant, considero una obligació de les administracions públiques el proveïr mitjans de comunicació eficaços que ajudin a formar i informar els ciutadans. A més, per a fer-los eficients, convé que també ajudin a entretenir els ciutadans. Podem discutir si l'obligació de l'Estat és mantenir aquests mitjans o només garantir la seva existència i utilitat pública, però si ja hi ha polèmiques sobre la imparcialitat dels mitjans públics, no vull saber què seria discutir sobre com l'Estat garanteix la imparcialitat dels mitjans privats. La censura i la llibertat d'experessió en boca de tothom a tot moment, i segurament no sense raons ...

I com que els mitjans públics administren diners públics, entenc que s'han de regir per normes diferents de les que apliquen a les empreses privades. Hi ha una sèrie de consideracions de caire ètic que per a un mitjà públic han de ser dogma de Fe.

Això és el que opino i crec que ja he escrit prou.

Salut i sort,

Tengo una pregunta para usted

El programa de moda de la televisió a Espanya, Tengo una pregunta para usted, sembla que no agrada gaire als periodistes professionals. No fa gaire era l'Antoni Bassas qui es queixava des de les pàgines de El Periódico del poc nivell intelectual i el poc revelador que resultava interrogar el president del govern per part de ciutadans del carrer. Ara és Lluís Foix qui al seu blog compara el programa amb el menjar ràpid.

A banda de les imperfeccions que pugui tenir el programa dirigit per Lorenzo Milá, crec que el que l'audiència valora és l'espontaneitat i la realitat de les qüestions que es plantegen. Entre la ciutadania i la classe política que la representa hi ha una distància enorme, creixent i perillosa. I la professió periodística, moltes vegades es preocupa més de fer una bona entrevista que no d'explicar la realitat a la seva audiència, que tinc per mi que hauria de ser el seu objectiu prioritari. L'assaig polític és un génere apassionant i molt respectable, però molts cops el que la gent vol és entendre perquè passen les coses que passen seu voltant.

També opino que la majoria de la gent que et creues pel Passeig de Gràcia no està gens amoïnada pel dret a l'autodeterminació, igual que normalment la gent que passeja per la Castellana tampoc reflexiona sobre el bilingüisme a Catalunya. La situació penitenciària del senyor De Juana Chaos no passa de ser una situació particular, i el fet que Acebes mentís fa tres anys pot ser molt greu si, però la majoria de polítics porten tres anys sense dir tota la veritat precisament, i segurament alguna de més grossa ens deuen d'estar colant.

És possible que si Rodríguez Zapatero o Rajoy haguessin estat entrevistats per periodistes com Javier Pradera, Antonio Franco, Pedro J. Ramírez o Luís del Olmo una petita minoria hagués apreciat respostes més interessants. Però recordem que la Democràcia és el regne de la majoria. I la majoria funciona amb qüestions molt més prosàiques, com el preu del cafè i el sou. Crec sincerament que una entrevista tal hagués tingut molta menys audiència, perquè entrevistats i entrevistadors haguessin estat parlant de les seves coses.

Ja fa més de vint anys que el gran polític que ha estat Manuel Fraga va proclamar al congrés que el que li interessava a les mestreses de casa és quant costen els cigrons. I és que debatre sobre la inflació pot ser interessantíssim, però el que importa de debó és quants cafès et pots permetre amb el teu sou.

Salut i sort,
Ivan.

Veus que ens deixen

Una de les grans aficions que tenim molts és veure esport. Per a desesperació de Vio, en el meu cas és veure i no practicar.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d'imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre ... batalletes d'aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t'han fet gaudir de l'espectacle de l'esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d'això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L'antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l'actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacins a l'aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O'Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l'apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d'alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.

Jiménez Losantos recolzarà la llengua catalana

No, no estic sonat. El que passa és que Federico Jiménez Losantos ha perdut del judici que es cel·lebrava a l'Audiència de Barcelona i ha estat condemnat a indemnitzar ERC, Carod i Puigcercós amb seixanta-mil euros, que Esquerra ha declarat que abonarà a oenegés que fomentin la llengua catalana. Tot això ho podeu llegir a la notícia publicada a El País.

No hem de tirar cohets d'alegria, però. Tinguem en compte que el jutjat de primera instància havia dit que el que havia expressat Jiménez Losantos eren opinions legítimes que no excedien el límit del dret de la informació (també li'n diuen Justícia a això) i que el cas encara pot anar al Tribunal Suprem, que ja sabem com les gasta.

Si més no, hi ha algú a la judicatura que creu que dir d'algú ha sido asesino sense cap mena de proves està malament. La Justícia no està tant malament.

Salut i sort,
Ivan.

Les fotos d'Elsa Pataki

No es pot negar que el tema de la setmana és l'aparició en topless de l'actriu Elsa Pataki a la portada d'Interviu.

Pel que sembla, les fotos les han fet sense demanar-li permís a la noia. Em sembla malament. Quan nosaltres marxem de viatge, moltes vegades fem fotografies de gent anònima, perquè estan allà i no els pots demanar que s'apartin. I de vegades demanem permís per a fer-li una fotografia a algú, la majoria de cops nens que estan encantats que algú pari esment en ells i els vulgui retratar. Per això, fer-li tot un reportatge a una noia que està fent topless a la platja, em sembla que no està bé.

Queda clar que jo no pateixo aquest perill, perquè a mi em coneixen quatre gats i perquè fer-me fotos a mi a un platja nudista, més que eròtic seria gore. Però crec que si Interviu publiquès fotos meves en pilota, no m'agradaria pas. L'Elsa Pataki ha de patir aquesta situació perquè està tenint èxit en la seva carrera professional. Com que ets rica, famosa i guapa, ara et fots. És això? Doncs no em sembla bé.

A més, es veu que en aquell moment l'Elsa Pataki estava fent-se fotos per un reportatge pagat per a una altra revista. Aquesta noia viu de la seva imatge, del seu cos. Si li fas fotografies sense permís, no només estàs atemptant contra la seva intimitat, sinó també contra la seva manera de guanyar-se la vida. I això em sembla malament.

Ara sortiran uns dient que a un lloc públic pots fer les fotos que vulguis i del que vulguis. Doncs no, igual tampoc no estaria bé que si et paren pel carrer els de TV3 tu aprofitis per explicar que la veïna del tercer es tira el butanero, i com que és cert es pot explicar. Llibertat d'expressió vol dir que tothom pot expressar lliurement les seves idees. I que es poden declarar públicament fets d'interès públic. No cobreix qualsevol cosa us vingui bé dir sobre qualsevol altre. (Si no em creieu, proveu a dir a un mitjà de comunicació que la justicia es un cachondeo o que Acebes és d'extrema dreta.). I no hauria de cobrir intromisions a la vida privada dels altres.

Ara que el mal ja està fet, si voleu veure les fotos sense donar-li diners a la revista, les podeu trobar a aquest blog francès, però jo us recomano les de la seva web oficial, on surt guapíssima i són fotos que ella si vol que veieu.

Salut i sort,Ivan.

Què, qui, perquè

Sembla ser que, en contra d'algunes afirmacions recentment escoltades, la lluita contra ETA continua.

Es veu que anit van detenir tres persones al sud de França acusades de pertànyer a ETA. El que no està clar, es veu, és si la operació va ser conjunta i la policia espanyola va col·laborar, o no. Altres, es limiten a explicar el que és important, les detencions, sense atendre a qui s'ha de penjar la medalla. O a qui se li ha de negar.

Vosaltres creieu possible que un mitjà com Libertad Digital, dirigit pel conegut Federico Jiménez Losantos, li negués un mèrit a la Policia Nacional? Jo no.

Esta vist que sóc massa ingenu.

Salut i sort,
Ivan.

En Puyal

No recordo, ni de lluny, quant fa que escolto els partits del Barça amb la veu del Joaquim Maria Puyal. Recordo clarament que mentre mon iaio Juanito estava ingressat al Sant Pau (i d'això fa més de 30 anys), algun diumenge sortia de permís i el passava a casa dels meus pares; i un d’aquests diumenges de començament d’estiu i final de lliga, escoltàvem junts com anava el partit, i ma mare i ma iaia s’assabentaven abans que nosaltres que havia marcat el Barça, perquè la cridòria de l’estadi arribava clarament a la carretera de Sants. En aquella època el perfil del barri era molt més baix.

Com que mon iaio va morir mentre jo feia setè de bàsica, això vol dir que ja han passat vint-i-cinc anys d’allò. La bàsica o EGB ara es diu Primària; els gols del Camp Nou ja no s’escolten des del carrer de Sants; perquè el barri s’ha fet més alt i més sorollós; ja sé què és celebrar un títol de Lliga i fins i tot una Copa d’Europa; i continuo escoltant en Puyal.

Ja no l’acompanya l’Eduard Boet, ni tampoc la Pilar Calvo o en Jordi Basté, tots ells ara famosos gràcies a TV3; ja no porta aquella barba tant polida i tant poblada, que va lluir des del Vostè pregunta fins a La vida en un xip; Núñez sembla que va ser president fa mil anys; i la gent ja gairebé no recorda Simonet o Quini.

I Puyal ara està tancat dins d’un gènere, la retransmissió esportiva, que ell intenta transcendir cada diumenge, cada cop que hi ha partit, per a parlar de la vida. De la vida quotidiana de gent normal, de la que passeja pel carrer, va en metro i no surt a les pàgines dels diaris ni de la premsa rosa. I parla de les seves il·lusions, exemplificades en aquests ídols joves i atlètics que hem posat al cim de la nostra admiració col·lectiva.

Recordo haver-lo sentit parlar de què és la Filosofia (quan en Van Gaal va fer servir aquesta paraula); sobre com haurien de ser els mitjans de comunicació públics (quan ERC el va proposar per a dirigir la CCRTV); sobre com afecta l’arquitectura dels estadis a la retransmissió de l’esdeveniment (dos cops); sobre els que es guanyaven deu cèntims per cada coixí llogat al Camp Nou; i cada mitja part aprofita per a connectar amb el servei de notícies i colar algun comentari sobre l’actualitat.

Quan el partit és ensopit, li falta temps per a treure tema de conversa. Ara un concurs cultural (endevina quin llibre parla d’això, o a quin poble hi ha allò), ara un record nostàlgic cap a futbolistes o figures d’altres temps. Reflexions sobre què hagués estat del Barça si hagués baixat a segona a començaments dels 40 o, com ahir mateix, la polèmica sobre l’Alejandro Echevarría, que ell va examinar de manera lúcida, extensa i no gens complaent.

El que mai no recordo haver-li sentit és cap comentari, ni tant sols referir, els crits anticatalans que s’escolten a alguns camps espanyols per atacar els jugadors del Barça.

En un país que tingués bons imitadors, o simplement imitadors, Puyal seria la seva font inesgotable d’inspiració. Aquí l’únic semblant són els de l’Alguna Pregunta Més de Can Basses (un altre que el va acompanyar durant molts anys), i han trobar una veta amb les seves expressions característiques, amb els seus crits, i també amb les seves errades. Crec sincerament que la seva locució és espontània i no assetjada, que no té un grapat d’intervencions ja preparades, tot i que també crec que en directe, encara que s’adoni que exagera, no es talla i continua fotent canya. Com quan udola el Gauuuuuxo, per exemple. Per no parlar d’expressions que han esdevingut clàssiques, com aquell "Urruti, t’estimo" que va repetir tot el país.

Si el que m’interessés de debò fos saber com va el partit, veure’l, conèixer el detall, em posaria d’acord amb el meu sogre Enric i el compraríem en PPV. Però m’agrada molt més escoltar com va la vida i la il·lusió setmanal en la veu suau i no sempre tranqui-la del Puyal.

Salut i sort,
Ivan.