Escòcia, 13 - Argentina, 19

Si dissabte els dos partits de quarts de final van acabar amb sonores sorpreses, diumenge el Mundial de Rugbi va tornar a la normalitat i els favorits van guanyar llurs respectius partits.

L'edició del 2007 inscriu un nou membre al selecte club dels semifinalistes històrics del torneig: Argentina. Els Pumas van eliminar Escòcia en un partit amb més emoció que qualitat i on tots dos equips van lluir les seves fortaleses i les seves misèries.

Argentina va deixar ben clar que són un equip sòlid que comet poques errades. Tenen una davantera i una línia de tres quarts molt lluitadores i quan juguen a la mà ho fan amb rapidesa. Un rival molt incòmode. El seu mig de melee, Agustín Pichot, és un pèl massa nerviós com per a poder aprofitar tot el potencial ofensiu de l'equip, però el mig d'apertura Fernández ho compensa de sobra: les seves patades a lateral són profundes i precises, una arma temible.

Enfront dels Pumas, una Escòcia que porta anys jugant el mateix partit: comencen ensenyant que en saben, s'esfonsen a base de cometre errades infantils especialment en el joc a la mà, i quan ja juguen contra les cordes perquè el rival els està fotent una pallissa de Cal Deu, llavors s'ho juguen el tot per tot, fan un rugbi d'altíssim nivell i acaben perdent en el darrer minut. I això és exactament el que va passar ahir.

Si Escòcia vol tornar a les semifinals del mundial o a guanyar el Sis Nacions no li queda altre remei que formar un bon apertura, contractar un seleccionador valent i, si us plau, llogar un entrenador que aconsegueixi que Paterson sigui la meitat de fiable en el joc dinàmic a com ho és tirant a pals. El mateix equip que va concedir aquest assaig va passar-se els cinc darrers minuts del partit a cinc metres de la línia de marca argentina, i només va fallar la darrera passada per a poder remuntar el partit. Frustrant.

Ara els Pumas s'enfrontaran a la segona semifinal als Springboks, que van superar no sense haver d'esforçar-se de valent Fiji. Sudàfrica queda com la darrera superpotència en joc i com a teòric favorit, però després de les decepcions d'Irlanda, Austràlia i els All Blacks, ja ningú no confia en els pronòstics.

Salut i sort,

França, 20 - Nova Zelanda, 18

El rugbi és un esport on acostuma a guanyar el millor equip. Hi ha sorpreses de tant en tant, però acostumen a ser de la mena peix petit fa un partidàs i es menja amb patates el peix gran. Dissabte, però, va donar-se una sorpresa futbolística: Nova Zelanda va jugar primorosament bé, però no va rematar la feina; França va demostrar totes les seves mancances, però va fer dos punts més que els All Blacks.

I això que el partit no podia començar millor pels novazelandesos, que es van posar per davant amb un clar 13-0 i durant déu minuts van ballar el XV del gall. Però, durant la resta del partit el legendari quinze kiwi va tenir una actitud molt ràcana, massa prudent, i no va desplegar el seu famós joc a la mà amb el que ha arrassat tots els rivals de la primera fase i va enlluernar en el passat TriNations.

França mai no es dóna per vençuda i menys quan no té altra sortida que atacar a la desesperada. Els encertats canvis del sel·leccionador francès van introduir cames fresques al seu XV i les bleus van aconseguir primer empatar i després capgirar el marcador.

Al començament de la segona part, l'expulsió durant 10 minuts de Luke McAlister va ser la palanca de la remuntada. Va tallar el ritme als All Blacks, que nogensmenys es van passar vuit dels 10 minuts que eren en inferioritat a la zona de vint-i-dos francesa. Però els jugadors acabats d'entrar van enllaçar un contraatac a velocitat diabòlica i el partit va haver de tornar a començar, empatat a 13.

Avui tothom parla (un cop acabat el partit) de si el canvi tàctic o els jugadors de refresc van ser factors decisius que van capgirar el partit. Bestieses. El gall va tenir la sort de cara i la por al fracàs en el Mundial que ells organitzen els va impulsar i els va donar l'encert a l'hora de contraatacar.

En tot moment els All Blacks van dominar totes les fases estàtiques, la seva davantera va ser una piconadora brutal (van avançar dos cops la zona de 22 francesa sencera) i els seus tres quarts van jugar un partit molt sòlid ... i massa poc imaginatiu. Fins el darrer segon vaig creure possible la remuntada, però les dues ocasions claríssimes que van tenir els All Blacks es van frustrar per imprecisions en la darrera passada.

A més, es van lesionar successivament el mig d'apertura Dan Carter i el seu substitut Nick Evans. Tot i així els All Blacks van acabar el partit amb el 70% de possessió, i prop d'un 75% de domini territorial. Això no ho tenia pensat el modest Bernard Laporte, preparador francès i Ministre d'Esports in pectore.

Al final França es va trobar un triomf tant inesperat com el del seu arxirrival Anglaterra, que a la tarda havia tornat a aturar Austràlia en el seu camí cap el tricampeonat (12-10), armada exclusivament amb les conversions de Johnny Wilkinson.

Per cert, que gràcies a aquest partit Wilkinson ha ultrapassat Gavin Hastings, un dels meus ídols de l'adolescència, com a màxim anotador en la història de la Copa del Món.

L'Hemisferi Nord tindrà així un representant a la gran final del campeonat, però cap dels dos sembla prou bo com per a mereixer la corona, i no en parlem ja d'aturar els Springboks. Si no es dóna l'enèssima sorpresa, és clar.

Salut i sort,

Veus que ens deixen

Una de les grans aficions que tenim molts és veure esport. Per a desesperació de Vio, en el meu cas és veure i no practicar.

Això em porta a que la meva memòria sentimental estigui plagada d'imatges i protagonistes mítics. El penalty de Djukic, aquell no gol de Salinas a Boston, la cistella al darrer segon de Solozábal a una final de Copa, la falta de Koeman, són moments fàcils de recordar. Estava a tal lloc, amb tal altre ... batalletes d'aficionat. Però a més, queda un solatge de moltes altres retransmissions, de grans moments anònims que t'han fet gaudir de l'espectacle de l'esport simplement pel bon joc que tenies davant dels ulls.

Parlo d'això arrel de la jubilació anticipada de José Ángel de la Casa, per a mí un dels que millor han retransmés partits de futbol a aquest país, i indiscutiblement el millor en atlestisme. Al mateix ERE cau també Pere Barthe, històric líder del bàsket català i espanyol.

Del primer tothom recorda el gol de Señor en que gairebé queda afònic, però a mi em quedarà a la memòria un estil pausat i informatiu de transmetre un partit. Escoltaves el que deien ell i els seus comentaristes i aprenies alguna cosa, o com a poc et feien pensar que estaven equivocats i discurries tu el què. L'antítesi de Montes i el seu fútbol con fatatas (sic).

Pere Barthe crec que és qui més ha fet en aquest país per a promocionar el bàsket. Ha presentat sempre un esport emocionant, on compta tant tenir unes condicions físiques excepcionals (alçada, velocitat, agilitat) com la rapidesa en pensar, la imaginació o la determinació en aconseguir un objectiu. Recordo els seus diàlegs amb Albert Julbe o el desaparegut Antonio Díaz Miguel (al fútbol se juega con los pies, al balonmano con las manos, y al baloncesto con la cabeza) i els seus resums als finals de partit, on valorava no només el resultat sinó la qualitat del joc i l'actitud dels jugadors.

Ja fa més temps encara que no podem gaudir dels mestres Miguel Ángel Valdivieso i Juan José Castillo. Castillo va retransmetre de tot, especialment tennis (entró, la bola entró) però per a mi sempre serà aquella veu solemne que anunciava les alineacins a l'aleshores Cinc Nacions: primera línea, con el número 3, John O'Donnell, 29 años, metro setenta y noventa y cinco kilos de peso, agente de seguros; i així un rera un altre. Em feia molta gràcia veure que no eren jugadors de rugby, sinó el carnisser, el professor a la universitat o un guàrdia de tràfic que aquell dia es juntaven per a jugar. El va substituir el més didàctic Martí Perarnau (no vaig descubrir el seu nom fins fa molt poc) i a ell l'apassionat i apassionant Ramón Trecet. Gales llama a gritos a las puertas del Walhalla! bramava ell el darrer partit de Jonathan Davies abans de passar-se al rugby a XIII.

De moment em queden Puyal i Pere Escobar. De Pitu Abril tinc molts records, però no juga a la mateixa lliga.

Hi ha una qüestió de política de personal que avui no comentaré, però que també té miga: en un temps en que les retransmisions esportives mouen un dineral, Televisión Española es desprén d'alguns dels locutors més prestigiosos, experts i amb més contactes que pot haver no només a Espanya, a Europa.

Naturalment, el que compta de debó ho protagonitzaven Butragueño, Epi, Gavin Hastings o Abascal, però res no hagués estat igual sense la seva companyia.

Salut i sort,
Ivan.

França guanya el Sis Nacions

Al Flaminio Stadio de Roma es va viure un partidàs dels que fan afició. Itàlia va demostrar que la seva presència al torneig ja està plenament consolidada plantant cara molt dignament a qui hagués assolit una victòria compartida amb les regles tradicionals.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l'equip local volent assolir la històrica fita d'una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l'equip d'Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.

La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.

Ronan O'Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d'enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l'escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d'aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.

França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l'Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.

A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d'avantatge en el minut 24, a falta d'un quart d'hora. L'estadi cantant la marsellesa, l'equip desbocat i tota la pinta d'una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.

L'orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d'aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d'Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l'honor d'un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se'n van veure un munt de pals).

Només queda temps per a la darrera jugada, la que l'àrbitre concedeix per a compensar el temps que s'ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s'ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?

Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d'Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s'estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d'esquena a l'abisme) però l'oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s'agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.

Assaig? L'àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d'un francès; les condicions per a concedir l'assaig). Demana consell del jutge de televisió ... què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l'assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.

El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L'interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d'oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.

I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d'apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.

També van demostar que se'ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l'equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.

El 27-18 final va premiar l'ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.

Encara no han penjat els d'ahir, però els resums d'un quart d'hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Darrera jornada del Sis Nacions

Volia escriure una prèvia de l'apassionant darrera jornada del torneig, però els de ELPAIS.com ja ho han fet. També podeu consultar la web oficial del torneig, on trobareu els horaris.

La meva favorita és França: tenen quatre punts de tanteig d'avantatge, juguen a casa i començaran el partit sabent què ha fet Irlanda. I juguen contra Escòcia.

Irlanda, que ha de plantejar un partit a saco, juga contra una Itàlia que no té res a perdre i un munt d'orgull a guanyar. Finalment, Anglaterra s'enfronta a Cardiff amb un País de Gal·les desesperat, que veu com en una década ha passat de ser la única nació que no havia guanyat mai la cullera de fusta a tenir-ne tantes com els altres.

Per cert, si creieu en la influència divina, demà és Sant Patrici, patró d'Irlanda.

Salut i sort,
Ivan.

Penúltima jornada del Sis Nacions

La penúltima jornada del Sis Nacions ha estat discreta en qualitat de joc però ha proporcionat elevades dosis d'emoció. Ens espera un final de torneig apassionant.

Dissabte Irlanda jugava a Edimburg amb l'esperança d'assolir per tercer cop en els darrers quatre anys la Triple Corona. Escòcia per la seva part tenia la pretensió de fer oblidar els seus seguidors el desastre patit la jornada anterior al caure derrotada també a casa davant Itàlia, incloent els probablement pitjors cinc minuts inicials de la història del rugby mundial.

La primera mitja hora va oferir només joc lent de davantera i intercanvi de penalties convertits tant per O'Gara per banda irlandesa com per Paterson per l'equip del cardo. A la mitja hora, però, el mateix Paterson va engegar una petita tangana al colpejar un jugador rival i el capità irlandès O'Driscoll li va saltar a sobre amb intenció de fer-li una renovació facial. Prou com per escalfar el fins aleshores molt tranquil Murrayfield i insuflar ganes d'apallissar el rival a tots dos equips. El joc es va tornar molt més ràpid i intens. En aquest periode final de la primera part va ser quan irlanda, mitjançant el mateix O'Gara, va aconseguir l'únic assaig del partit.

La segona part va incrementar el compte anotador dels dos mateixos jugadors (únics puntuadors dels seus respectius equips) i per a generar taquicàrdies, ja que a falta d'un quart d'hora l'empenta escocesa va aconseguir posar l'equip per davant. Aquest cop però, Irlanda va apretar de valent i va tornar a convertir un darrer penalty que els manté en la lluita del títol d'aquest any i els atorga una nova Triple Crown. Irlanda ha demostrat tenir el millor joc del torneig fins ara, però també ha demostrat que no té l'ambició, la contundència, l'instint assassí per a guanyar els partits amb tota l'autoritat que el seu joc li hauria de donar. Davant França se'ls va escapar la victòria al darrer segon (literalment) i dissabte van estar mig hora perdent el temps davant una Escòcia que patia per a plantar cara.

Itàlia, per primer cop des que s'ha incorporat al torneig, ha sumat una segona victòria consecutiva al derrotar País de Gal·les 23-20 a Roma, amb polèmica arbitral inclosa al darrer instant de partit. A la darrera jornada es convertiran en àrbitres del torneig a l'enfrontar-se també a casa amb els irlandesos, mentre a Cardiff Gal·les farà el possible davant d'Anglaterra per a evitar la cullera de fusta.

Al partit dominical, Anglaterra ha aconseguit una sorprenent victòria per 26-18 davant França. Sorprenent no només perquè el joc que s'havia vist fins ara donava com favorits les bleus, sinó perquè el XV de la Rosa afrontava el matx amb baixes sensibles (Wilkinson entre elles) i el seu seleccionador Brian Ashton havia decidit cobrir-les amb gent jove. Una aposta que ha sortit molt bé i que ens ha descobert un parell de talents novells i un parell de veterans que han tornat feliçment a l'equip nacional.

El partit ha estat més o menys igual que el cel·lebrat a Murrayfield, però els espectadors anglesos han pogut veure dos assajos locals (el darrer certament polèmic, amb un possible avant previ de Catt) i disfrutar en moltes fases del partit d'un joc combinatiu més que acceptable. Però, la quantitat d'errors en el joc a la mà, per les dues formacions, ha estat esfereidorament elevat: es notaven els nervis que patien els francesos per la possibilitat (ara, perduda) de guanyar el Grand Slam, i els anglesos per recuperar-se de la pallissa patida a Dublin la jornada anterior.

Per part anglesa, l'arrierre Toby Flood ha fet un partit molt complert fins que s'ha lesionat el genoll i ha hagut de plegar. No només ha aconseguit el primer assaig del seu equip, sinó que ha estat molt efectiu en els xuts a porta i ha controlat en tot moment el perill dels francesos, que ben just si han tingut un parell d'ocasions al voltant de la línia de marca anglesa. Shane Geraghty i l'ala Dave Strettle han estat també dels destacats, mentre que Jason Robinson només ha pogut deixar un parell de pinzellades de la seva gran velocitat. La primera part ha estat una successió molt poruga de conversions de penalties, generalment amb un lleuger avantatge francès, però sense cap equip dominant clarament l'altre. Ha extranyat moltíssim la manca d'ambició i determinació dels francesos, que han deixat passar una gran oportunitat no només de guanyar ja el torneig sinó d'aspirar al Grand Slam.

A la segona part Anglaterra s'ha posat les piles i França, que mai no ha deixat de lluitar, no ha pogut aconseguir cap assaig mentre que ha vist com el seu rival n'aconseguia un parell, a més a més tots dos magnífics. Quan s'han adonat que tenien el partit costa amunt, quedava ja molt poc temps per a remuntar.

Dissabte vinent ens espera una jornada apassionant on tres seleccions (Irlanda, Anglaterra i França) poden aconseguir la victòria final i les tres es presenten empatades a punts. Segurament serà la diferència de puntuació i d'assajos la que decideixi qui s'emporta aquesta edició del Sis Nacions.

Salut i sort,
Ivan.

Irlanda 43 - Anglaterra 13

Croke Park va ser ahir l'escenari d'un magnífic partit de rugby en que Irlanda es va resarcir de la decepció patida la setmana passada, quan França la va derrotar amb un assaig en el darrer minut que remuntava un partit que els irlandesos havien treballat molt.

La primera mig hora del matx es va resoldre amb un intercanvi de cops de càstig que, donat que els anglesos es veien més exigits, donava més oportunitats a Ronan O'Gara que no a Jonie Wilkinson. El 9-3 reflectia això i donava tranquilitat als del trèbol. El joc havia començat com seria durant tot el partit: ràpid, viu, alternant joc de davantera, joc a la mà i, a la banda irlandesa, patades profundes i mesurades que guanyaven molts metres. Ahir la defensa irlandesa va estar esplèndida des del primer moment; l'anglesa va aguantar durant aquesta mig hora.

Gràcies a dues poderoses jugades de davantera, primer Dempsey i després Wallace van aconseguir en deu minuts dos assajos que O'Gara va poder arrodonir per a un 23-3 que al descans deixava les coses molt de cara al conjunt de casa. En la primera, a més, Irlanda va donar una lliçó sobre com aprofitar una touche a cinc metres, fixant primer la davantera rival i després movent ràpidament la pilota de banda a banda del camp.

Quan a la mitja part et trobes vint punts avall, només et queda l'opció d'atacar amb tot i aconseguir un assaig ràpidament. Això és el que va fer Anglaterra, que gràcies al debutant Strettle (a banda de l'assaig va fer un bon partit) i a la conversió i un cop de càstig de Wilkinson es va acostar fins el 23-13. I aleshores, a falta de vint minuts, arriben les dues jugades que comencen a decidir el partit: primer, O'Gara transforma una altra falta, després, Wilkinson en falla una, tot en tres minuts. El vent havia canviat de direcció.

Els darrers vint minuts van ser un calvari pels anglesos. Primer Shane Horgan va culminar el seu extraordinari partit amb un assaig. Després, la línia de tres quarts va començar a a moure ràpid la pilota i a generar mauls i rucks que no feien més que posar en evidència la ja castigada davantera anglesa. Tom Darcy va estar especialment actiu durant tot el partit. Quan Irlanda va fer sortir del camp per a rebre els aplaudiments del públic tant el capità O'Driscoll com el propi O'Gara, tothom sabia ja com acabaria el matx. Només quedava que Isaac Boss executés un contraatac fulminant per a assajar entre pals al darrer minut.

La jornada del Sis Nacions havia començat amb la sorpresa del torneig. A Murrayfield Itàlia aconseguia la seva primera victòria a domicili des que va incorporar-se al torneig l'any 2000. Ha derrotat Escòcia amb un contundent 17-37 després d'haver-se posat pel davant amb un definitiu 0-21 als cinc minuts de partit, tot aprofitant tres errades en el joc a la mà dels desastrosos anfitrions.

A París, França va imposar-se al País de Gal·les (32-21) i es converteix així en la única selecció invicta i en la gran favorita a revalidar el títol aconseguit l'any passat.

Salut i sort,
Ivan.

Calcutta Cup

El partit més disputat a la història del rugby mundial es va disputar ahir a Twickenham, deixant tot de bones notícies per Anglaterra i un frustrant regust d'impotència pels escocesos.

La primera part va ser molt disputada i emocionant, però amb molt poc joc de qualitat. Va predominar el joc de davantera, però sense que cap de les dues aconseguís imposar-se a la rival. Taylor va ser molt viu i va anotar un assaig al minut 25 aprofitant una errada de la defensa anglesa, i Robinson va desar l'oval darrera la línia de marca escocesa, culminant una brillant combinació a la mà de la línia de tres quarts de la rosa. Poca cosa més en una primera part on Anglaterra va dominar territorialment i en possessió de la pilota, però no va aconseguir fer mal a l'ordenada defensa del card.

La segona part va ser una altra història, l'habitual a la Calcutta Cup. Quan es portaven 10 minuts i Escòcia havia aconseguit reduir la diferència fins els quatre punts, els anglesos van encadenar deu minuts arrassadors en que van convertir dos penalties, dos assatjos (Robinson i Wilkinson, aquest amb polèmica) i les dues conversions. A partir d'allí Anglaterra va moderar la fúria del seu atac i va esperar pacientment a que Escòcia, que havia d'arriscar per a remontar, cometés més errors. I la paciència va ser premiada amb un darrrer assaig de Magnus Lund. Escòcia, com li acostuma a passar al davant del seu veï del sud, només va jugar realment bé quan ja estava contra les cordes, però van cometre errades decisives en el joc a la mà en moments capdals. El darrer assaig de Dewey no va poder dissimular gaire la magnitud de la derrota.

El partit li deixa un sac d'esperança a Anglaterra. Després de patir vuit derrotes en els seus darrers nou partits, el d'ahir va ser una injecció d'autoestima (quatre assatjos) que serà multiplicada més enllà de la millora real de joc pel retorn de Jonny (sic) Wilkinson. El mig d'apertura va liderar el seu equip amb frescura i decisió, sense que es veiés cap seqüela dels tres anys de lesions que ha patit. Va anotar un assaig (potser il·legal, la repetició televisiva donava a entendre que el seu genoll dret tocava fora del camp en el moment de desar el balon, però els arbitres el van donar per bo després de consultar), un molt respectable 7 de nou en conversions i un drop que a tota Anglaterra li va fer concebre la il·lusió de repetir èxit al proper Mundial a França. I Wilkinson va ser merescudament declarat Man of the Match, havent deixat la fotogènica imatge de la seva cara plena de sang, a l'haver-se partit el llavi als cinc minuts de partit.

Però el cert és que no hi ha per tant. Escòcia, tot i tornar a arrugar-se a Twickenham, va dominar les fases estàtiques del joc. Només van perdre una touch i no van perdre cap meleé. Fins i tot li'n van guanyar una als anglesos. Les seves patades van ser profundes i ben dirigides, i a excepció del joc a la mà i la rapidesa del seu desplegament (aspectes crucials quan t'enfrontes a un XV d'elit) ho van fer prou bé. Una de les millors notícies és que tornen a comptar amb un arriere decent, un cop han desplaçat Patterson (el jugador més sobrevalorat del rugby mundial, si m'ho demaneu) a la banda.

Tinc la impressió que ahir no vaig veure jugar el campió del torneig. A Roma, Itàlia va perdre la copa Giuseppe Garibaldi contra França per 3-22 i avui Irlanda estrenarà en competició de rugby el seu estadi de Croke Park (el tercer més gran d'Europa, després del Camp Nou i San Siro) davant el País de Gal·les.

En el Sis Nacions B, Espanya va caure davant Portugal. No he trobat enlloc que van fer les noies al Sis Nacions femení.

Salutacions,
Ivan.

Anglaterra, 42 - Escòcia, 20
Twickenham, 3 de febrer del 2007
Sis Nacions.

Sis Nacions, 2007

Pels que no heu viscut mai (encara que sigui per televisió, també es viu) un Sis Nacions, només dir-vos que no ho intenteu comparar amb cap torneig de bàsquet o de futbol: l'ambient del rugby és completament diferent. Si aneu a qualsevol pub de Barcelona aquest divendres a la tarda correu força perill de ser ignorats per la colònia britànica i algun francès fanàtic del joc, tots consumint cervesa, fent broma i mirant la pantalla del televisor. No hi ha risc de baralles, només d'atonyinament etílic i d'humiliació esportiva-nacional.

El principal punt d'interès mediàtic del torneig, a banda naturalment de la competició en si, és que Anglaterrra gaudirà del retorn de Johnny Wilkinson, l'home que li va donar el seu primer títol de Campiona del Món ja fa quatre anys i que des de llavors ha patit una sèrie de lesions que l'han apartat de la selecció. França, per la seva part, provarà de repetir l'èxit de l'any passat sota l'ombra del dopatge, després que vint jugadors (només dos professionals) s'han vist involucrats en el darrer escàndol esportiu engegat per Le Monde.

De moment les apostes donen Irlanda com a favorita, però cal recordar que la selecció irlandesa porta tres anys sense aconseguir traslladar als resultats el seu excel·lent joc. De fet, porten més de vint anys sense guanyar, després d'aquell Grand Slam del 85. El calendari els és favorable, ja que reben a Croke Park els principals rivals, Anglaterra i França. Gal·les, guanyadora el 2005, continuarà el seu llarg camí de tornada al cim del rugby europeu i Escòcia tractarà de regalar-li la cullera de fusta als italians. De moment el primer partit interessant és la mítica Calcutta Cup, que es disputarà dissabte a Twickenham i que segurament es quedarà a Anglaterra.

Aquest any la retransmissió televisiva la farà la BBC, que comptarà amb antics jugadors com Jeremy Guscott com a comentaristes de luxe. El que no sé és encara el lloc des d'on ho veuré, ja que tradicionalment ho feia a The Clansman, que malauradament ha plegat. Com que Espanya disputarà el Sis Nacions B, no hi ha gaire possibilitats que veieu a cap tele en obert cap partit, més enllà dels 30 segons a algun telenotícies.

Per cert, que hi ha una remota possibilitat que el 6 Nacions acabi passant per Espanya, ja que Argentina està interessada en jugar el torneig, possibilitat que no està gens clara, i la colònia argentina s'està mobilitzant per a que sigui la mare pàtria i no Bèlgica qui aculli els partits com a local que disputessin els Pumas en tal cas.

En aquest cas, fora bo que Catalunya acollís algun partit. A banda de la quantitat d'argentins que tenim a casa nostra, tenim una certa tradició en aquest joc. No m'he pogut resistir a incloure aquest preciós cartell de temps pretèrits en que competiem internacionalment.

Sobre el torneig, podeu trobar completa informació a la web oficial del torneig o als especials que li dediquen els diaris Daily Mail o Marca.

Salut i sort, especialment per Escòcia,
Ivan.

Cantar, jugar i beure

Avui, una d'anuncis, rugby i tradicions. I whisky.

Ja sabeu que una de les meves dèries és el rugby. Ara mateix s'està cel·lebrant el TriNations i aquest dissabte espero poder veure el partit de la jornada. Si juga Nova Zelanda, abans del matx els All Blacks interpretaran la seva ja celebèrrima haka. La haka és un cant guerrer acompanyat de gestos i patades al terra, que els maorís acostumaven a interpretar abans d'enfrontar-se militarment a l'enemic. És tot un gènere, i n'hi ha de diverses classes, tal com explica la Wikipedia.

Podeu veure els All Blacks en un partit de la darrera copa del món, diria que enfront de Gal·les, transmés per la televisió francesa:

L'impacte que provoca la interpretació i la llegenda dels All Blacks van atreure l'atenció d'Adidas que va contractar un anunci per televisió que ha esdevingut clàssic:

I finalment, William Lawson's, ha decidit aprofitar l'avinentesa per a fer la seva particular versió, comptant amb el tradicional orgull escocès:

A tot això, el patrocinador oficial de la selecció escocesa de rugby és The Famous Grouse una altra marca de scotch, o sigui que igual hi ha sidral legal. Però això ja és una altra història ...

Salut i sort,
Ivan.

França guanya el Sis Nacions

Només Escòcia ha pogut guanyar Les Bleus, que van situar-se com a grans favorits amb la sensacional victòria de diumenge passat a Saint Dennis sobre Anglaterra, on a més d'esmicolar la moral de l'etern rival van guanyar un coixí de punts a favor suficient com per a desfer l'empat a victòries amb Irlanda.

Al Millenium Stadium de Cardiff França no ha fet avui cap bon partit. Gal·les, liderada pel mig de mèlée Michael Phillios i l'apertura Martin Williams, ha exhibit un joc de gran escola: dinàmic, ofensiu i dominant totes les facetes del joc. L'única cosa atractiva dels francesos eren els seus uniformes de disseny; el rugby champagne no ha aparegut en cap moment i només aconseguia acostar-se a Gal·les amb un cop de càstig i un assaig a començament de la segona part.

A Gal·les només li ha faltat marcar un tercer assaig, del qual s'han vist privats en una polèmica decisió de l'arbitre quan, després de consultar amb el jutge televisiu, ha donat validesa a un anul·lat francès a les acaballes del partit. França, però, té una llarga tradició de remuntades al final del partit i avui l'ha fet valdre, amb un altre assaig del centre Florian Fritz que li ha acabat donant el torneig a manca de només vuit minuts pel final.

La victòria de l'equip del gall obligava Irlanda, si volia guanyar el torneig, a guanyar Anglaterra a domicili i de 34 punts. Els de la rosa, en ple debat entre penjar d'un arbre o només destituir el seu entrenador Anderson, avui han millorat molt respecte de la debacle parisenca, però està clar ja no són l'equip que va guanyar la copa del món. Wilkinson està tenint molt mala sort amb les lesions i Dallaglio, no sé perquè, és suplent i avui no ha jugat.

El partit ha començat amb un assaig anglès en el seu primer atac, gràcies a Noon, però Irlanda ha empatat al minut vuit mitjançant el seu tercera línia Hoogan. Ni Goode per Anglaterra ni O'Gara a Irlanda han tingut avui el seu dia i tots dos han fallat un munt de conversions i cops de càstig. Sense aquests punts, el torneig era clarament francès.

Irlanda ha exhibit un joc viu, ràpid i fluid, que li ha permés marxar al descans amb un important avantatge. En canvi, a la segona meitat, Anglaterra ha fet valer el seu joc de davantera, físicament molt més poderosa, i ha arribat a posar-se per davant a manca de només cinc minuts del final. Irlanda ha comés durant tot el segon temps moltes errades en el joc de mà, producte dels nervis i la precipitació per tractar de sumar punts.

Dues victòries injustes en una mateixa tarda és massa, i els Déus de l'esport ens han regalat un final emocionantíssim i han impulsat el XV del trébol a aconseguir un darrer assaig, a manca de dos minuts pel final i que també ha hagut de ser jutjat amb l'ajut de la televisió. L'assaig de Shane Morgan i la conversió (ara si) d'O'Gara han deixat al marcador el definitiu 24-28 que atorga els homes de verd la seva vuitena Triple Corona, tal com ja anuncia poques hores després del partit la seva pàgina a la Wikipedia.

En l'intrascendent tercer partit de la jornada, Escòcia ha derrotat Itàlia per un ajustat 10-13.

Salut i sort, Ivan.

Els All Blacks guanyen la 'Quadruple Corona'

El món del rugby té, com tots els esports, els seus mites. Un dels més consolidats és sense cap mena de dubte el dels All Blacks, la selecció neozelandesa.

El seu mite arranca d'una gira que van protagonitzar a França en el periode d'entreguerres. Els francesos, sempre model d'humilitat, no van considerar a priori que un país sense gaire història al darrera i on habitaven molts pocs occidentals, pugués ser el bressol d’un equip que pugués rivalitzar amb els seus clubs, plens de charme. Van disputar una trentena de partits i van apallissar a tots els rivals. El mite, però, no el van crear només els resultats, sinó l’excel·lència del seu joc, tant hàbil tècnicament i molt més ràpid que el francès i la haka, la dansa tribal que els jugadors interpreten abans de començar cada partit.

És tradicional en el rugby el realitzar aquesta mena de gires. Cada tant els British Lions apleguen el bo i millor de les illes britàniques i visiten els All Blacks i els Wallabies (Austràlia). Aquesta tardor han estat els neozelandesos els que han viatjat fins les Illes Britàniques, on han apallissat a tothom excepte Anglaterra, orgullosa campeona mundial, que ha perdut per una diferència menor als deu punts. Encara que l’article del Sport us digui que això és el Grand Slam, no parla que hagin guanyat França ni tampoc Itàlia. Per tant, seria més exacte dir que han guanyat la Quadruple Corona, totes quatre seleccions illenques.

Paciència: l’estiu vinent tornarà a haver un TriNations i el 2007 haurà una nova Copa del Món, on segur que els podrem disfrutar de valent.

Salut i sort,
Ivan.