Modern Times

El darrer treball del cantautor més famós, influent, versàtil i polèmic del segle XX ha aparegut a totes les llistes dels millors àlbums del 2.006. És un bon CD, molt millor del que altres de la seva generació fan avui en dia, però lluny de la seva llegenda.

En aquestes 10 cançons trobareu rockabilly, blues i folk, sovint barrejats amb ritmes sincopats de jazz i sempre banyats per la característica veu de Dylan, el millor cantant amb la pitjor veu possible. No trobareu ni sorpreses ni estridències, el pope del rock ha decidit tornar als orígens i aquesta és una obra que esdevindrà clàssica.

La impressió que m'ha deixat Modern Times és la d'un disc tant autèntic com un unplugged però que no necessitava tallar el corrent elèctric per a transmetre autenticitat i cruesa. Costa d'entrar, tot i que la inicial Thunder On The Mountain és divertida i la segueix probablement el millor tall, Spirit On The Water, però és que Dylan no necessita i no dóna cap concessió a la comercialitat.

Tot l'àlbum té un aire trist i mandrós, fins i tot els rockabillies apareixen com coberts d'una patina de tristesa, com si enyoressin temps que ja no tornaran, aquells en que Dylan es feia produir per Mark Knopfler o Dave Stewart buscant nous camins. Ara es dedica a tornar a les arrels, potser perquè ja no li cal buscar res més, potser perquè tornar a la música que el va influir de molt jove és la millor manera de retrobar les esències.

No he pogut parar esment a les lletres, tema que amb Bob Dylan és fonamental, però pel que llegeixo a internet tampoc no són el fort del disc.

Salut i sort,
Ivan.

Bob Dylan
Modern Times
Columbia, 2006.

The Road to Escondido

Més de trenta anys d'admiració i comuns interessos comercials convergeixen en un molt bon disc.

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l'aire i una majoria de cançons de Cale.

L'àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don't Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s'ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l'enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l'efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006

Live at the Fillmore East (1970)

El darrer de Neil Young és un directe de fa més de trenta anys. Mantenir un ritme de més d'un CD cada any, quan ja tens seixanta-dos anys, té aquestes coses.

Admeto que la meva opinió pot estar esbiaixada, però aquest àlbum també és molt bo. També vol dir com la majoria del que ha fet aquest home. Són només sis cançons, quatre de curtes i dues que s'allarguen un quart d'hora cadascuna. Rock i blues rock del bo i en directe. Hi ha la versió que inclou també el DVD del concert, però això encara no m'ha arribat. Com a nota curiosa, una setmana després del llançament, l'àlbum ja té entrada a la wikipedia en anglès.

Els temes són tots molt coneguts i inclouen dos clàssics indiscutibles com Cowgirl in the Sand i Everybody Knows This Is Nowhere. Les interpretacions, com sempre que hi ha els Crazy Horse per enmig són tremendament vitals. Festives, amb un blues molt fresc i espontani, lluny del que la Allman Brothers Band va interpretar en un altre famós directe al mateix escenari. El principal interès del CD és que és el primer directe que es publica de l'època en que Danny Whitten era la guitarra oficial de Crazy Horse. Els diàlegs entre guitarres de Down by the River i Cowgirl in the Sand són sensacionals i tota una alegria, ja que en tota l'extensa discografia de Neil Young no en podem trobar de semblants. Els enregistraments que va fer amb Stephen Stills no recullen cap dels que les cròniques periodístiques deien que eren autèntics espectacles, ni en estudi ni en directe. Només alguna actuació mal enregistrada que corre per internet de l'època de Buffalo Springfield, però res comparable amb el que aquí podeu escoltar amb el malaguanyat Whitten.

L'altre punt d'interès de la gravació és la presència de Jack Nietzsche al piano. Tot i que va continuar col·laborant amb Neil fins a la seva mort, Nietzsche va deixar de pertànyer als Crazy Horse poc després d'aquests concerts, i es va dedicar entre d'altres coses a signar bandes sonores de pel·lícules, a més continuar una carrera més orientada al blues i el jazz.

El so és més que decent i del packaging i el DVD no puc comentar res perquè encara no ho he pogut tocar. Recomenable pels que us agradi el rock, blues-rock i els directes vibrants, i pels molt fans de Neil Young. Si només teniu curiositat per saber què tal sóna, hi ha alternatives millors, com el Rock Road vol. 1.

La comunitat de fans ha reaccionat amb una barreja de satisfacció pel que hi ha i frustració pel que podia haver hagut. Es veu que el material enregistrat és més ampli, incloent un set acústic en solitari i el Cinnamon Girl amb la banda. Probablement l'any vinent contemplarem l'aparició d'una de luxe collector's edition.

Si voleu fer un tast, al website de Neil podeu escoltar amplis fragments de bades.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young & Crazy Horse
Live at the Fillmore East (1970)
Reprise Records, 2.006.

El mite visita el coliseu

Quan vas a un concert d’un mite, poden passar tres coses: tens bona sort, tens mala sort, o et quedes enmig. Jo vaig tenir mala sort quan vaig anar a veure Bob Dylan, fa una pila d’anys, al Palau dels Esports. Una hora de concert, de bis una sola cançó i ves cap a casa. No recordo quant m’havia costat l’entrada, però era cara per aquella època. I a més, havia coincidit que Dylan acabava de fer una gira pels EUA acompanyat de Tom Petty & The Heartbreakers, que havia estat un exitàs i havia tingut molt de ressó aquí, gràcies en part a que el Canal 33 s’ho va manegar per a poder emetre part d’un concert impressionant. Amb tot això les expectatives eren màximes, i la patacada va ser majúscula. En canvi, vaig tenir bona sort la primera vegada que vaig veure B.B. King. The King fa, ara que és coetani de Matusalem, concerts molt previsibles, però resulta que el primer cop va tenir de teloner en Robert Cray, que també va tocar un parell de peces amb ell, i sembla que això el va animar i el Palau dels Esports (ves per on) va bullir amb un blues electritzant. Raimundo Amador no va aconseguir el mateix efecte al Velòdrom, anys més tard. Dissabte, al Liceu, Van Morrison em va deixar amb bon regust però sabent que havia fet una actuació funcionarial, per a cobrir l’expedient. Encara és hora que saludi el públic, que faci una mínima improvisació o doni un cop de geni. Ara, ell i la banda toquen impecablement bé. Recolzat en un repertori de clàssics i en el bon ofici de tots els músics, aquest concert és impossible que surti malament. Van començar amb jazz i van anar movent-se cap el blues, amb puntets de soul i de rock, però mantenint un to mitjà-alt de revolucions que podia satisfer l’amplíssima audiència que es va aplegar al Liceu sense destorbar ningú. Destaco la versió de Have I Told You Recently That I Love You, una meravella que va semblar dues cançons diferents, primer amb blues i després a ritme de swing, i la trac