Chavez

Chavez van ser una banda novaiorquesa dels anys 90 de la que jo no em vaig enterar que existien i que he descobert gràcies a una recopilació publicada recentment.

Són dos CD plens amb vint-i-vuit cançons, tot el eque els Chavez van enregistrar, acompanyats d'un DVD on es comenten les gires del grup i podeu veure els dos video-clips que van gravar.

Rock de guitarra elèctrica sense contemplacions, deixebles confessos de Sonic Youth. Riffs afilats, un bon cantant que sap adaptar la veu al ritme i la intensitat de la cançó i molta energia desplegada. Entre tota la tralla se'ls ha escapat alguna balada per a donar descans a les oïdes del respectable públic, no sigui cosa que la sordera els impedeixi deixar d'escoltar el disc.

La veritat és que la banda m'ha semblat prou bona, amb més detalls tècnics i melòdics dels que són habituals en els territoris del heavy, noise i colindants. Però els he descobert tard, quan aquest estil ja està molt de baixa.

Recomenable si voleu escoltar música amb l'iPod mentre passegeu per la sorollosa Barcelona o si heu de fer alguna cosa que no teniu ganes de fer i busqueu una música d'acompanyament que us motivi per anar ràpid. Desconsellat si voleu mantenir una conversa seductora alhora.

Salut i sort,

The Great Divide

Scott Stapp ens proposa un àlbum nostàlgic, que et transporta als anys vuitanta.

No sé vosaltres, però a mi els gloriosos vuitanta van ser un viatge que musicalment em va portar de The Police i Alan Parsons a Keith Jarrett i Neil Young, passant per Supertramp, Mike Oldfield, Deep Purple, Pink Floyd i els Dire Straits. Sí, era la meva adolescència, que hi farem.

El heavy no m'agradava. A més, posava en el mateix sac des de Deep Purple fins a Motorhead. Recordo que va ser el meu amic Enric que, a la que li vaig comentar que m'havia agradat el Flight of the Icarus d'Iron Maiden, em va començar a bombardejar (gràcies!) amb Rainbow, Led Zeppelin, els Scorpions i Black Sabbath. Totes aquelles bandes les recordo amb carinyo, tot i que no em compraré mai res de Judas Priest o Saxon, per exemple.

The Great Divide fa un viatge semblant. Comença amb Reach Out, que recorda els Rainbow a l'época que cantava Graham Bonnet i acava semblant els Reo Speedwagon i altres bandes d'aquell so que a California li deien AOR i aquí va acabar sent conegut com hard-pop quan els Bon Jovi es van posar tant de moda. És una actualització d'aquell hard rock polit per a que un públic massiu pugui acceptar-ho i no aporta cap novetat.

Es un disc agradable d'escoltar, però que arriva vint anys tard.

Salut i sort, Ivan.

Scott Stapp The Great Divide Wind-up, 2005