Wilco, al Razzmatazz

Dijous passat vaig anar a veure Wilco a Razzmatazz.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m'agraden però no m'emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d'un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l'audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d'una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l'escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l'emoció.

Salut i sort,

The Police a Montjuic

Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l'Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L'altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d'estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d'una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don't Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d'Andy Summers, guitarrista d'amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What's Still Around, Don't Stand So Close To Me (l'únic moment fluix de la nit).

A partir d'aquest punt la memòria musical ja t'ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s'ocupava de disfrutar. A l'Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l'Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l'èxtasi. Can't Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s'havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure'ls al Narcís Sala fa una pila d'anys, però aleshores ni em podia permetre l'entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d'un repertori a l'alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

Oh My Nola

Sembla que l'huracà Katrina va tenir conseqüències psicològiques importants als EUA. A molts els va costar d'entendre que la primera potència del planeta tingués una reacció gairebé tercermundista davant d'una catàstrofe natural, i això ha provocat una certa depressió, molt curta perquè també són molt orgullosos i estan molt pegats del seu país. Una de les reaccions al Katrina ha estat aquest àlbum, on Harry Connick Jr. ha volgut retre homenatge a la seva ciutat natal, Nova Orleans.

Ja fa un temps que hi ha evidències que el polifacètic Harry Connick Jr. ha deixat de voler ser la reencarnació de Frank Sinatra. També hi ha indicis que està esdevenint un músic molt important en la vesant jazzística més encarada cap a l'espectacle i menys cap a l'art. Per entendre'ns, després d'haver-se dedicat als musicals de Broadway, Harry Connick Jr. ens proposa un CD amb setze cançons, tres de pròpies i la resta de mestres i clàssics del jazz de Nova Orleans, on no només trobem un compendi del génere, sinó molt bona música.

Quan un cantant de jazz fa un àlbum ple de clàssics la sospita evident és que l'escoltarem com ell s'escolta la seva magnífica veu. Doncs no. Harry Connick Jr. ha parit un àlbum on el so de les big bands sóna millor que mai, on el protagonisme no és de cap solista, sinó de l'orquestra. Grans dosis d'entusiasme i un recull de partitures impresionants fan la resta. L'àlbum es centra com he dit en el jazz de les big bands, ple de swing i de trempera, però trobareu també bocins de bop, soul, rythm'n'blues, dixie, i de pop.

Oh, My Nola és molt engrescador, vitalista, optimista, traspua alegria ànsia per menjar-se el món. Un CD a tenir molt en compte.

Salut i sort,

Harry Connick Jr.
Oh, My Nola
Columbia, 2007.

Proper àlbum de Bruce Springsteen

Ho publica El Periódico de Catalunya.

Bruce és un artista interessantíssim. Ha esdevingut, crec jo, més que un simple músic, un personatge que serveix d'inspiració a molts persones.

La seva obra, molt diversa, no només conté joies inqüestionables sinó també un nivell promig altíssim.

L'únic inconvenient que té és poder treure entrades per a un concert seu a Barcelona. Fa deu anys que no ho aconsegueixo.

Tinc molta feina, o sigui que no m'enrotllo més.

Salut i sort,

Harvest Moon

Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l'aparell igual l'havia posat l'Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Zoysia

El darrer treball dels Bottle Rockets cau a mig camí entre el rock dur d'influències country i el country alternatiu influenciat pel rock, però lluny tant del rock com del country.

Sempre que he escoltat Zoysia m'ha semblat que les tonades tenien aires pop més que no dels géneres presuntament presents. La instrumentació, amb guitarres elèctriques i órgans, si que respon perfectament als pressupostos de la música americana, i fins i tot trobes algunes traces de Neil Young: la política Align Yourself recorda el so de Trans i Better Than Broken sonaria fantàstica en mans dels Crazy Horse.

Zoysia és un àlbum molt complert que conté moments intensos i més tranquils, melancòlics i d'altres plens d'energia. A mi m'han agradat especialment Happy Anniversary, amb llargs solos de guitarra dels que avui en dia són tant poc freqüents i la més festiva (ja us deia: poppy) Suffering Servant.

Un àlbum ben estimulant.

Salut i sort,

Bottle Rockets
Zoysia
Bloodshot, 2006.

Jazz

Tots teniu al cap la mena de musica que es pot escoltar a tot el mon occidental.

A la India, pero, costa molt poder escoltar Madonna o U2, perque a tot arreu posen musica india, ja sigui tradicional, ja siguin melodies de les de Bollywood.

El mateix passa a paisos arabs com Siria i Jordania, o d`Indoxina (Cambodja) on els primers dies trobes fascinant la musica autoctona i al tornar a casa pregues per escoltar encara que sigui el David Bisbal.

En aquest sentit, el pais mes civilitzat que he trobat es el Liban: tant pots escoltar la musica arab (pop o tradicional) com la occidental.

Al Japo ... hem de separar dues situacions. Els llocs com bars, pachinkos, centres comercials, etc., posen musica occidental, ja sigui interpretada per gent que tothom coneix o per les estrelles del pop japones.

En canvi, a tots els llocs on algu pot estar "buscant un moment de tranquilitat", alli posen jazz. Aixo inclou restaurants, cafeteries, ciber-cafes, la sala d`estar dels ryokan ... un munt de llocs.

Musica tradicional japonesa? Nomes l`hem sentida al fil musical de l`estacio de tren de Kyoto, i amb tres minuts ja en tinc mes que prou. Pel que llegeixo, aqui tenen mes aficio a la musica classica europea.

I, de fet, els turistes que visiten casa nostra tampoc no ho tenen tant facil per escoltar sardanes o l`Enric Granados, oi?

Salut i sort,

Jazz al Laie

Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d'un recull d'estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l'àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

Chavez

Chavez van ser una banda novaiorquesa dels anys 90 de la que jo no em vaig enterar que existien i que he descobert gràcies a una recopilació publicada recentment.

Són dos CD plens amb vint-i-vuit cançons, tot el eque els Chavez van enregistrar, acompanyats d'un DVD on es comenten les gires del grup i podeu veure els dos video-clips que van gravar.

Rock de guitarra elèctrica sense contemplacions, deixebles confessos de Sonic Youth. Riffs afilats, un bon cantant que sap adaptar la veu al ritme i la intensitat de la cançó i molta energia desplegada. Entre tota la tralla se'ls ha escapat alguna balada per a donar descans a les oïdes del respectable públic, no sigui cosa que la sordera els impedeixi deixar d'escoltar el disc.

La veritat és que la banda m'ha semblat prou bona, amb més detalls tècnics i melòdics dels que són habituals en els territoris del heavy, noise i colindants. Però els he descobert tard, quan aquest estil ja està molt de baixa.

Recomenable si voleu escoltar música amb l'iPod mentre passegeu per la sorollosa Barcelona o si heu de fer alguna cosa que no teniu ganes de fer i busqueu una música d'acompanyament que us motivi per anar ràpid. Desconsellat si voleu mantenir una conversa seductora alhora.

Salut i sort,

El nou himne

A manca de valors de més volada, aquest simpàtic cor ha trobat una sèrie de bens patris que gaudeixen de merescut consens entre tota la ciutadania. Bé, hi ha el cava per enmig, i no recordo haver escoltat la sidra, ... però igual aquesta és la manera que s'acabin absurds boicots o que molts s'adonin de les xominades que defensen uns quants.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet

Arriba ara la segona part de la col·laboració entre el guitarrista Pat Metheny i el pianista Brad Mehldau.

I si recordeu l'article que vaig escriure sobre el primer àlbum que van publicar, ja no us cal llegir més. De fet, aquest nou recull de temes es va enregistrar durant les mateixes sessions, per la qual cosa no havia gaire marge per a trobar novetats.

A mi m'han agradat més les peces on domina el piano que no aquelles on la protagonista és la guitarra. Potser perquè he escoltat aquest disc mentre estava treballant i estudiant, i apreciava més la tranquilitat de Mehldau que no la rauxa de Metheny. Potser perquè l'art del guitarrista ha envellit malament, mentre que el pianista està a la seva maduresa. O potser perquè aquest jazz fussion fill del que practicaven fa més de vint anys Herbie Hancock, Chick Corea i Weather Report és un estil que necessita una renovació. El que aleshores era innovació i experimentació ara és avorrit. Tècnicament brillant, sonorament agradable, però musicalment ensopit.

En canvi, les peces on l'instrument solista és el piano, encara que siguin compostes per Metheny, tenen un so més actual ¿o més clàssic? que les fa més digeribles. No hi ha cap tall que sigui dolent, no tindreu cap ensurt. Però tampoc fareu cap gran descobriment.

Algú va dir que un equip ha de ser més que la suma de les parts. Aquesta obra ho demostra. Si l'escolteu sense ambició, en gaudireu molt. Si espereu quelcom a l'alçada dels dos artistes que són, us decebrà.

Salut i sort,

Metheny Mehldau Quartet
Metheny Mehldau Quartet
Nonesuch, 2007.

Never Hear The End of It

Arriba a les botigues del nostre país el novè àlbum del veterà quartet canadenc Sloan, editat el setembre passat.

I si penseu que m'entero amb endarreriment o que els distribuidors de Sony van poc a poc, és que encara no heu escoltat la banda. Sloan beuen directament dels seixanta, amb els Beatles al capdavant de les seves influències, però sense renunciar a molta de la música pop que ha sonat des d'aleshores.

El seu so és sixties total. Hi ha vegades que és més poppy i cops en que és rock com el que van parir els Stones, però mentre els escoltes no deixes de pensar que vas en un descapotable per una carretera que travessa un prat de flors. M'explico prou clarament?

Never Hear The End of It recull trenta cançons en un sol CD. El nivell és excel·lent en els primers vint talls i força bo en els restants. Jo recomano especialment Who Taught You To Live Like That, que sembla un cover dels Status Quo, les més rockeres Right or Wrong, Before The End of The Race i Blackout, les psicodèliques Can't You Figure It Out? i Fly High Again, la balada guitarrera Listen To The Radio, ... porto recomenades ja tantes cançons com acostumen a haver en un CD normalet, i me'n deixo unes quantes.

A la seva web podeu escoltar algunes de les seves cançons.

Salut i sort,

Sloan
Never Hear The End of It
Sony BMG, 2006.

Introducing Joss Stone

La nena prodigi del soul britànic ha llençat al mercat el seu tercer àlbum.

La música de la Joss Stone ha sofert un canvi paral·lel al de l'aspecte físic de la noia. Si quan va debutar amb els covers de The Soul Sessions (2003) tenia aspecte de Lolita, i en el seu primer àlbum amb composicions pròpies (Mind, Body and Soul, 2004) lluïa una imatge sense gaire complicacions, a la promoció d'aquest Introducing Joss Stone apareix maquillada, tenyida i sofisticada. Pel camí, la Stone ha tingut temps de participar a la banda sonora d'Alfie, posant veu a cançons escrites o sel·leccionades per Dave Stewart i Mick Jagger, poca broma.

A banda de complicar la producció, també l'estil de la seva música continua evolucionant. Partint del soul de finals dels seixanta, que encara no ha abandonat del tot (com en l'excel·lent Tell Me 'Bout It que és el seu primer single), ara toca a més el soul blanc que va fer ric Mick Hucknall i els seus Simply Red i el R&B (és a dir, rythm'n'blues edulcorat) de gent com la Lauryn Hill (amb la que fa duet a Music), però sense arribar a l'horrorosa banalitat del B-Day de Beyonce. El tall Change, amb un discurset pronunciat pel malabèstia de Vinnie Jones, és la proclamació d'aquest canvi.

A banda d'aquests canvis superficials, la mar de fons continua sent la mateixa. Molt bones cançons, però cap single definitiu que la immortalitzi a la memòria dels que escolten de radiofòrmules. Bona banda i bons arrenjaments, amb una veu que treballa al límit de les seves possibilitats en cada moment. No és que s'escolti a sí mateixa, però no ha aprés encara a donar-li treva a l'oient i relaxar l'ambient.

La cançó més representativa del disc és segurament Tell Me What We Gonna Do, agradable i contundent, però que passa com l'aigua de l'aixeta. Put Your Hands On Me és de les R&B i Music és neo-soul, ambdues serien temes importants en CDs d'altra gent; aquí són peces menors. Com a peces majors tenim Arms of My Baby i Bad Habit, engrescadorament pecaminoses, la joganera Proper Nice o la més clàssica Girl They Won't Believe It. Però és més una qüestió de gustos que altra cosa, perquè aquest tercer treball de la Joss Stone és força equilibrat.

M'ha agradat molt, però continuu creient que, com en el cas de Messi, el millor encara està per arribar i que tot el que diuen del seu present correspon al seu futur. Us deixo amb el videoclip de Tell Me 'Bout It.

Salut i sort,

Joss Stone
Introducing Joss Stone
Virgin/EMI, 2007.

The Police en marxa

Llegeixo a El Periódico que el primer concert de la gira de The Police ha estat un èxit notable. Bones perspectives.

El què més m'ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l'escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.

No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l'hora de mesurar la seva generositat o racaneria.

Salut i sort,

Braggtown

Branford Marsalis ha reunit el seu quartet per a oferir-nos un altre gran disc de jazz.

Ellis Marsalis es va fer un nom participant com a pianista en alguns dels combos clàssics que surten a totes les enciclopèdies del jazz, però a hores d'ara ja surt a les noves edicions de totes aquestes enciclopèdies com a pare de Branford, Wynton i dos germans més que també són músics d'aquest génere. Clarament és un cas on la genètica i l'entorn es posen d'acord.

Per la seva part Branford Marsalis va fer-se un nom tocant amb Miles Davis i el seu cel·lebèrrim germà Wynton per a assolir el grau d'estrella mediàtica acompanyant Sting en el seu àlbum The dream of the Blue Turtles i la posterior gira mundial.

A Braggtown Branford Marsalis continua fidel al bop. The Rough Guide to Jazz diu d'ell que és el màxim exponent del neo-bop, mentre que Matt Collar qualifica el seu estil de post-bop. A mi se m'escapen aquests matisos i divideixo la seva aportació a aquest àlbum en dos grups.

El primer són les balades, melangioses i serenes, que donen tendresa i dolçor a l'enregistrament. Inclou les peces titolades Hope, Fate, O Solitude (atenció, de Henry Purcell) i la composició pròpia St. Roderick Aloof. Són peces impregnades de blues que faran disfrutar a qualsevol aficionat a la música.

El segon grup el formen només tres talls: l'inicial Jack Baker, Blakzilla i Black Elk Speaks, on el saxo de Branford Marsalis ataca les notes de manera furiosa, molt a l'estil de Coltrane a A Love Supreme. Excepte en el cas de Jack Baker, plena de funky, això no és per a mi.

Un molt bon disc, amb d'allò que em va fer viure espantat del jazz durant molts anys, però farcit també d'allò que m'hi va atreure cap a ell més tard.

Salut i sort,
Ivan.

Branford Marsalis Quartet
Braggtown
Universal/A&M, 2006.

Neon Bible

Els canadencs Arcade Fire publiquen el seu segon treball, que ha estat rebut amb gran entusiasme per part de la crítica i diversos músics.

I la veritat que Neon Bible és un àlbum que pot agradar més o menys, però que indiscutiblement aplega molt de talent. Pel nombrós que és el grup, pel variat de les seves composicions, i perquè hi ha no menys de quatre cançons que estan més que bé. Si al pop que practiquen se li vol penjar un adjectiu, el més adient no és altre que eclèctic, ja que tenim cançons de tota mena. A Neon Bible els Arcade Fire ofereixen des de la introspectiva Black Mirror (el single europeu; per a mi un tema menor del disc) a la festiva The Well and the Lighthouse, passant per tot l'Arc de Sant Martí. Trobem tant cançons alegres i rítmiques com fosques i subjugants.

Entre les primeres hi ha les rítmiques Keep the Car Running i (Antichrist Television Blues). Black Wave/Bad Vibrations és hereva del tecnopop dels primers vuitanta, i No Cars Go sembla sortida d'algun àlbum dels Prefab Sprout. La hipnòtica Neon Bible i la fosca i angoixant My Body Is a Cage es situen a l'altre extrem de l'espectre, allà on creen ambients més dramàtics i sofisticats. Enmig queden temes com l'himne Intervention (el single americà, que podeu trobar a YouTube), el pop atmosfèric de Ocean of Noise influenciat pels Massive Attack i el magnífic crescendo de Windowsill.

Si he mentat onze cançons no me n'he deixat ninguna. Totes interessants, interpretades no només per una banda ja de per si nombrosa sinó també per un cor gospel, un cor militar, l'orgue de l'esglèsia on es va enregistrar el CD i un munt d'instruments de vent. Producció de luxe per a un àlbum complex però accessible.

El dia després de Sant Jordi, quan tota la intelligentsia del país discuteix sobre la cultura catalana, les subvencions i la convivència amb un veí culturalment colosal, és bo fixar-se en que aquest grup canadenc ha assolit l'èxit gràcies a la promoció d'una productora nordamericana i no gràcies a la política del seu país de forçar una quota de música local a les emisores de ràdio i televisió. I és que encara que el Ministerio del Movimiento va apadrinar una versió pop del Cara al sol, la gent a la festa major el que ballava era Paquito el chocolatero.

I per molt que els sindicats locals vulguin forçar les programacions de les emisores, les peticions de la gent apuntaran a U2, Shakira i, si m'escolteu a mi, Arcade Fire.

Salut i sort,
Ivan.

Arcade Fire
Neon Bible
Merge, 2006.

Orient - Occident

Ja vaig esmentar a l'acabar l'any passat que aquest havia estat un dels millors àlbums que vaig descubrir durant el 2006. Per acumulació de feina, compactes i descàrregues he trigat una eternitat a compartir-lo amb vosaltres.

La penúltima entrega de l'igualadí Jordi Savall és el que podriem anomenar la traslació musical de l'alianza de civilizaciones que propugna Rodríguez Zapatero. Al front del seu ensemble Hesperion XXI, Savall ens recorda que va haver un temps en que la comunicació era fluída entre els diferents pobles musulmans i els diversos regnes cristians, i que això es traduïa en col·laboració política, econòmica, militar, científica i també musical.

Savall ha convocat un conjunt de músics dels països d'origen de les músiques aquí referenciades per acompanyar Hesperion XXI. Músics aquí desconeguts que segurament són excel·lents en el seu art. Ha estructurat l'obra en tres parts. A cadascuna d'elles es van alternant peces escrites a terres d'aquí i d'allà, des d'Afghanistan fins a Galícia, passant per Itàlia, Turquia, Pèrsia, Algèria i els diversos territoris peninsulars. Al començament és possible anar distingint la varietat d'influències i el canvi de registre al passar d'una peça a la següent; al cap d'una estona creus que aquell instrument no apareixia abans i per tant ara estem musicalment allí; finalment et rendeixes i et limites a gaudir de la música.

El mèrit (gran mèrit) de Savall, és que aquest compendi no sóna ni sembla en cap moment un pastische, sinó que conforma un mosaic molt semblant al que probablement va ser l'escenari musical, especialment el popular, d'aquells temps. Barreja de diverses influències i aprofitament de tots els elements. El mèrit del director català és haver encertat amb els arrenjaments moderns i amb les orquestracions que fan de transició entre les diverses peces.

L'àlbum té un ritme viu i alegre, sense arribar a l'eufòria. És difícil posar-li una etiqueta que us pugui ajudar a localitazar-lo. Encara que a les botigues el trobareu sota música antiga, amb la resta de l'obra de Savall, hi ha motius més que suficients per a catalogar-lo també com a música tradicional. Definitivament, no sóna a música clàssica ni pa'trás. Per cert, que al website d'Alia Vox podeu trobar un text d'Amin Maalouf comentant l'obra molt millor del que m'ha sortit a mi. Sembla mentida, quant més t'agrada la música, pitjor et surt la lletra ...

Si ja coneixieu Jordi Savall, no us decebrà. I si no el coneixieu, ara en teniu un bon motiu.

Salut i sort,
Ivan.

Jordi Savall i Hesperion XXI
Orient - Occident
Alia Vox, 2006.

The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l'excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l'espera i el preu paguen la pena.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D'això ja fa un grapat d'anys i la senyora des d'aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d'èxit a les llistes d'èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l'etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l'abast estilístic d'aquest àlbum. Apareix el rock'n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l'instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l'acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d'èxit ni tampoc s'ha animat a fer un cover d'algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d'altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l'ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d'any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l'any. Aquest hauria d'aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

Costello Music

Aquest article és ben fàcil. The Fratellis són una banda de bar.

No sé si hi ha una definició rigurosa del que és una banda de bar. Jo he associat sempre el terme, pel que sentia a la ràdio i llegia a les revistes, a bandes com Dr. Feelgood, The Godfathers i tantes d'altres. Rock'n'roll, guitarres elèctriques a tope, una miqueta de blues i lletres clares: birra, nenes i rock'n'roll.

Doncs resulta que hi ha tres escocesos que a l'hora de muntar una banda han decidit fer igual que The Ramones i The Travelling Wylburis, crear una família imaginària, The Fratellis. El seu àlbum de debut és aquest Costello Music que tot i no aportar absolutament res al panorama musical, va tenir força èxit tant al Regne Unit com a iTunes.

The Fratellis toquen tres decibelis per sobre del que a mi m'agrada, però són divertits. Cançons fresques de tres minuts, guitarra, baix i bateria, ritme marcat, vocalista contundent i marxeta al cos. Especialment assenyats per acompanyar una Telecogresca, si és que recordeu el que eren (una bona farra, vaja).

No tenen tant bona premsa com els seus veïns Franz Ferdinand, ni toquen tant bé com ho feien els Dire Straits, ni tenen una cantant tant interessant com la de Texas, però a Glasgow a sortit una altra banda decidida a fer-nos-ho passar bé.

Salut i sort,

The Fratellis
Costello Music
Fallout Records, 2006.

Veurem The Police

Ladies and Gentlemen: We're The Police and we're back. Així de senzill ho va dir Sting a la gala dels Grammy.

Ja us vaig dir les ganes que tenia d'anar al seu concert a Barcelona. De fet, des que es va anunciar que si, que anava de debó i que farien una gira, una gernació d'aficionats a la música s'ha dedicat a buscar entrades desesperadament. A París es van esgotar en hora i mitja, a Barcelona han durat nou hores.

Doncs us puc anunciar la feliç notícia: Nunuki i jo anirem a l'esdeveniment.

Les entrades sortien a la venda a les sis del matí, exclusivament per ServiCaixa, tant als caixers com a través d'internet. Jo em vaig poder connectar a les 5:50, per a comprovar que allí deia que a les sis s'obria la paradeta, però el proper cop que vaig poder connectar no va ser fins a les 6:40, moment en que, enmig de la selecció d'entrada, va avortar la transacció. Vaig baixar (després de vestir-me; sobre tot, decència) al carrer i vaig poder veure que als terminals la situació no era millor: molts intents infructuosos de connexió i una transacció fallida més. De tornada a casa, Vio al portàtil i jo al PC, vam tenir dues compres infructuoses més i a al final, a les 7:50h del setze d'abril del dos mil set, vaig comprar entrades per un concert de The Police.

I és que Pink Floyd té obres mestres (i el millor àlbum de la Història, The Wall) però també àlbums insufribles; Neil Young m'emociona més que ningú però també ha tingut mals moments; com Yes, Loquillo y los Trogloditas, La Orquesta Mondragón i no sé quants més. The Alan Parsons Project (tothom té un passat) han envellit malament. I Supertramp van deixar de fer música que em fes trempar, tot i que ja sabeu els bons records que em porten. Però The Police sempre em van fer ballar, saltar, somriure i algun cop, plorar. Tant quan feien punk-rock com quan es van passar al pop. Encara, ara, amb canes i tot.

I Bob Marley va morir, els Pink Floyd ja els he vist, igual que Springsteen, Bob Dylan i els Stones; a El Último de la Fila i a Loquillo he perdut el compte dels cops que els he vist. Deep Purple van anul·lar un concert pel que jo ja tenia entrada, i quan han tornat ho han fet sense Ritchie Blackmore; i Supertramp sense Roger Hogdson i Queen sense Freddie. Em falten Neil i tres que oficialment feia vint anys que no es parlaven. Perquè veure a Sting dos cops està molt bé, però no és el mateix.

I ara tots els que no voliem ser el rei de les penes frisem per saber si s'animaran a escriure més música per a tocar-la junts. Diuen que d'il·lusió també es viu.

No serà el mateix, ho sé perfectament. Ja no tenen l'aspecte de la foto que us ensenyo, ni crec que Stewart Copeland pugui fer aquelles exhibicions a la bateria, ni la veu de Sting es manté com en els vuitanta, però era un deute que tenia pendent amb la meva adolescència.

Salut i sort,
Ivan.