Orient - Occident

Ja vaig esmentar a l'acabar l'any passat que aquest havia estat un dels millors àlbums que vaig descubrir durant el 2006. Per acumulació de feina, compactes i descàrregues he trigat una eternitat a compartir-lo amb vosaltres.

La penúltima entrega de l'igualadí Jordi Savall és el que podriem anomenar la traslació musical de l'alianza de civilizaciones que propugna Rodríguez Zapatero. Al front del seu ensemble Hesperion XXI, Savall ens recorda que va haver un temps en que la comunicació era fluída entre els diferents pobles musulmans i els diversos regnes cristians, i que això es traduïa en col·laboració política, econòmica, militar, científica i també musical.

Savall ha convocat un conjunt de músics dels països d'origen de les músiques aquí referenciades per acompanyar Hesperion XXI. Músics aquí desconeguts que segurament són excel·lents en el seu art. Ha estructurat l'obra en tres parts. A cadascuna d'elles es van alternant peces escrites a terres d'aquí i d'allà, des d'Afghanistan fins a Galícia, passant per Itàlia, Turquia, Pèrsia, Algèria i els diversos territoris peninsulars. Al començament és possible anar distingint la varietat d'influències i el canvi de registre al passar d'una peça a la següent; al cap d'una estona creus que aquell instrument no apareixia abans i per tant ara estem musicalment allí; finalment et rendeixes i et limites a gaudir de la música.

El mèrit (gran mèrit) de Savall, és que aquest compendi no sóna ni sembla en cap moment un pastische, sinó que conforma un mosaic molt semblant al que probablement va ser l'escenari musical, especialment el popular, d'aquells temps. Barreja de diverses influències i aprofitament de tots els elements. El mèrit del director català és haver encertat amb els arrenjaments moderns i amb les orquestracions que fan de transició entre les diverses peces.

L'àlbum té un ritme viu i alegre, sense arribar a l'eufòria. És difícil posar-li una etiqueta que us pugui ajudar a localitazar-lo. Encara que a les botigues el trobareu sota música antiga, amb la resta de l'obra de Savall, hi ha motius més que suficients per a catalogar-lo també com a música tradicional. Definitivament, no sóna a música clàssica ni pa'trás. Per cert, que al website d'Alia Vox podeu trobar un text d'Amin Maalouf comentant l'obra molt millor del que m'ha sortit a mi. Sembla mentida, quant més t'agrada la música, pitjor et surt la lletra ...

Si ja coneixieu Jordi Savall, no us decebrà. I si no el coneixieu, ara en teniu un bon motiu.

Salut i sort,
Ivan.

Jordi Savall i Hesperion XXI
Orient - Occident
Alia Vox, 2006.

La ruta de l'Orient

Jordi Savall, acompanyat de La Capella Reial de Catalunya, Hesperion XXI i la seva dona Montserrat Figueras, va oferir un interessantíssim concert avui fa una setmana a Santa Maria del Mar.

En contra del que marca la tradició nadalenca, no era el Mesies, que també figura en el repertori discogràfic del músic igualadí, sinó d'un recull anomenat La Ruta de l'Orient en el temps de sant Francesc Xavier, consistent en la combinació de música sacra renaixentista amb música tradicional japonesa i índia, recollint així les principals influències musicals que (es suposa) va rebre el sant portuguès. És per tant un viatge tant geogràfic com en el temps com alhora en la tecnologia musical. Prèviament al concert, els músics extrangers convidats (quatre japonesos i Ken Zucherman, un americà que és un reconegut solista de sitar i instruments tradicionals indis) van estar comentant (en japonès i anglès, traduïts pel mateix Savall i un traductor) diversos aspectes dels seus instruments: la tècnica interpretativa, el sentit espiritual que tenia per l'aristocràcia japonesa de l'època i la diferent construcció dels instruments, tant pel que fa al material (fustes diferents) com la manera de tallar-lo, el que fa que per exemple les seves flautes tinguin una sonoritat més ampla i rica que les europees. Pel que fa al concert en sí, sensacional. Si et va el rotllo de la Música Antiga, naturalment. Una mica de cant coral, una mica de cançons animades (en aquella època era normal que els pelegrins es volguessin animar després d'haver fet un llarg viatge en condicions difícils), i molt lluïment de la Figueras, que va cantar el Cant de la Sibil·la d'una manera força emocionant. I la música oriental? Doncs creant interludis entre les peces occidentals més llargues i aspres. El que en principi no havia de lligar, resulta que tant musicalment com escènicament (un músic japonès amb el vestit tradicional tocant i caminant per enmig de la nau resultava d'allò més suggerent) combinava a la perfecció. Un torrent d'espiritualitat, misticisme i evocació de la Història va esdevenir a l'esglèsia. L'escenari és gairebé perfecte. Nosaltres estàvem al costat d'una estufa i com podeu imaginar-vos jo em rostia i Yolanda estava pelada de fred. Però això, un vint-i-dos de desembre té poca solució. El minso que era l'escenari, en canvi, tinc la impressió que es podia haver treballat millor, perquè si bé La Capella Reial els vam poder veure, l'actuació (impressionant) d'Hesperion XXI va resultar gairebé clandestina, al quedar el grup tapat per l'escenari aleshores buit on feia un instant havia actuat el seu conjunt germà. L'any musical acaba la mar de bé. Salut i sort, Ivan.

Nuove Musiche

Rolf Lislevand és un intèrpret de llaüt, guitarra i tiorba habitual de les formacions de Jordi Savall que amb aquest enregistrament sembla que ha engegat una nova manera d'interpretar la música antiga.

Totes les crítiques que ha rebut aquest treball han estat excel·lents i han coincidit en destacar les credencials acadèmiques del músic norueg, per exemple les d'All Music Guide i NPR. Per a ser heterodox primer cal aprovar els exàmens, a Dalí no el van voler a l'Escuela de Bellas Artes.

La qüestió és que Lislevand ha aplegat un septet molt competent, on destaca l'harpista i cantant Arianna Savall, filla del mestre, que s'ha dedicat a interpretar el repertori de manera poc acadèmica, improvisant i afegint instrumentacions contemporànies. Com que jo no sóc gens purista i si una mica dur d'oïda, em limito a gaudir del resultat.

El repertori és festiu i els músics el toquen de manera lleugera, de manera que tots els que associen la música barroca (i la clàssica) a avorriment poden emportar-se una sorpresa majúscula. Abunden els passatges amb guitarra espanyola, reivindicant un lloc dins la música culta a la tradició musical que sovint s'ha marginat com a folclórica i prou, i també l'ús sincopat de la percusió. En alguns passatges he tingut la sensació de tornar a escoltar els vells àlbums de Steve Howe, potser no sóc l'únic que de jovenet escoltava Yes.

No sé que li haurà semblat a Savall, però a mi m'ha encantat. Si no falla la web de L'Auditori, sembla que al maig tindrem l'oportunitat d'escoltar-ho en directe.

Salut i sort,
Ivan.

Rolf Lislevand
Nuove Musiche
ECM, 2006.