Al Flaminio Stadio de Roma es va viure un partidàs dels que fan afició. Itàlia va demostrar que la seva presència al torneig ja està plenament consolidada plantant cara molt dignament a qui hagués assolit una victòria compartida amb les regles tradicionals.
La primera part va ser molt disputada i emocionant, amb l'equip local volent assolir la històrica fita d'una tercera victòria i Irlanda lluitant pel torneig. Els azzurri van destacar en el joc de davantera i en les sacades de lateral, guanyant-ne vàries als irlandesos, Destacar també el parell de drops de Ramiro Pez. Malgrat els seus esforços, el superior talent de l'equip d'Irlanda els va portar a aconseguir tres assajos que deixaven el partit molt ben encarat (12-20) i la porta oberta a aconseguir un marge de punts que obligués França a apallissar Escòcia.
La segona part va ser un cant al rugby. Joc purament ofensiu per totes dues bandes: uns que volien marcar quants més punts millor (i la millor manera de sumar és mitjançant assajos), els altres volent assajar per així agradar la seva entusiasta afició. Irlanda en va sumar cinc i Itàlia, afavorida pel joc obert dels verds, un parell (per mi el segon era il·legal, però que hi farem). Ningú va xutar cap falta a pals. Visca el rugby.
Ronan O'Gara, un dels millors jugadors del 6 Nacions d'enguany, va tenir la satisfacció de convertir-se en el setè jugador mundial en punts anotats de tota la història, ultrapassant l'escocès Gavin Hastings, un dels meus ídols d'aquest esport. Malauradament ahir no va tenir un dia excessivament brillant i va fallar fins a tres conversions.
França van sortir al camp savent que el resultat final del partit (24-51) els obligava a guanyar Escòcia de 24 punts o més per a adjudicar-se el campeonat. Missió complicada altres anys però assequible aquest en que Escòcia ha demostrat poc caràcter i manca de recursos ofensius. Sorprenentment, els del card van començar aconseguint un meritori assaig als sis minuts que va emmudir tot l'Stade de France. Però, els bleus són molt millor equip i ho van deixar clar: joc molt més ràpid i dinàmic, idees molt més clares sobre com atacar i una davantera que encara que era inferior en pes sabia com fer-se valdre. Un sensacional try de Sean Lamont al darrer instant de la primera part (20-14) va endolcir una mica el tràngol dels escocesos, però poca cosa més van demostrar.
A la segona part, liderats pel seu incansable capità Rafael Ibáñez, els francesos van sortir a completar la diferència. Hi ho van aconseguir de manera implacable i impecable. Mica en mica, sense arriscar més del comtpe en defensa, van anar sumant fins a tres assajos més (addicionals als dos de la primera part) i posar-se amb vint-i-cinc punts d'avantatge en el minut 24, a falta d'un quart d'hora. L'estadi cantant la marsellesa, l'equip desbocat i tota la pinta d'una pallissa històrica a Escòcia. Doncs no.
L'orgull escocès ja no dóna per a més humiliacions i el seu seleccionador Frank Hadden va decidir introduir un triple canvi per a donar més dinamisme a la seva esquadra. Paral·lelament, els francesos van relaxar-se una mica, volent assegurar la diferència de punts i van anar contemporitzant. Beauxis va fallar un cop de càstig i els escocesos van posar-se a atacar de debó. A falta de tres minuts, jugada d'aquelles que esdevenen mítiques: cop de càstig a favor d'Escòcia dins de la 22 francesa; tota Irlanda demanant que tirin a pals per a que França perdi la diferència de punts en el desempat. Paterson decideix tirar a touche i guanyar metres: a Escòcia no li va el torneig i ja fa tard pel partit, només busca l'honor d'un darrer assaig. Lluita ferotge a la línia de marca francesa i en el minut 39 i 45 segons, Scott Murray aconsegueix un assaig que els irlandesos de tot el món cel·lebren alhora. Ja en temps de descompte, Paterson envia la conversió al pal (ahir se'n van veure un munt de pals).
Només queda temps per a la darrera jugada, la que l'àrbitre concedeix per a compensar el temps que s'ha perdut en la preparació de la conversió i les altres pèrdues de temps durant el partit. Bernard Laporte entén el que cal fer i canvia dos davanters pesants per altres dos de més ràpids. Quan la pilota quedi morta el partit s'ha acabat; França ha de fer un assaig en una sola jugada. Recordeu el que va passar a Dublin?
Patada curta de França; la seva davantera guanya la pilota; avancen metre a metre fins la línia de marca d'Escòcia, que els fa fora un parell de vegades (ara s'estan defensant de maravella! Aquest equip només sap jugar d'esquena a l'abisme) però l'oval no acaba de sortir del terreny de joc, tota França empenyent, forcen un ruck a un metre de la línia de marca; un altre a mig metre; un tercer just a sobre de la línia de marca (el primer pla de la televisió és impresionant); s'agrupa tota la davantera i entre tots impulsen a Vermeulen, que creua la línia de marca amb dos escocesos penjats del coll i mig equip blau (ahir de blanc) empenyent-li el cul.
Assaig? L'àrbitre, ajagut a un metre de la pila humana resultant, és incapaç de veure la pilota (i si ha arribat a tocar terra i si era en poder d'un francès; les condicions per a concedir l'assaig). Demana consell del jutge de televisió ... què és irlandès. Aquest pobre home, igual que la resta del món, no podia apreciar cap detall per televisió que impedís concedir l'assaig, amb la qual cosa el va autoritzar i el seu país no va aconseguir un torneig que porta molts anys cobejant. Al final, França 46, Escòcia 19.
El calendari es coneixia des del començament i per tant no hi ha res a dir. L'interès econòmic de permetre que un aficionat pugui seguir les retransmissions de tots tres partits ha passat pel davant de la igualtat d'oportunitats esportiva i, si tothom ho accepta, no hi ha lloc per la queixa. Però, jo crec que hagués estat molt bé una retransmissió simultània de tots tres partits finals. Quedava el duel final, on Anglaterra podia empatar a victòries, però hauria de guanyar per més de 55 punts per aspirar al Sis Nacions.
I si els dos primers partits van ser emocionants, quedava gaudir de la titànica lluita del País de Gal·les per a evitar la cullera de fusta que els amables anglesos els volien encolomar. Els dragons van fer tot el que no han fet la resta del torneig: joc ràpid, dinàmic, i contundent; patades profundes i joc a la mà inspirat, i una agressivitat defensiva impactant i un mig d'apertura, el jove de 21 anys James Hook, que val un món.
També van demostar que se'ls escapa el domini del partit en moments massa llargs, permetent els campeons del món empatar un partit que tenien molt coll avall. Però el XV de la rosa també va fer palés que no està per alegries i que a França no acudirà com a favorita. Sense Wilkinson, Anglaterra té un joc pla on només Dave Strettle aporta una mica de màgia. Mark Cueto i Toby Flood encara no tenen la suficient influència a l'equip per a ser decisius i Jason Robinson no ha estat especialment brillant en cap partit del torneig, tot i que ahir va fer un gran try.
El 27-18 final va premiar l'ambició galesa, un equip que va demostrar ser molt millor del que havia aparentat els quatre partits precedents, tot i que tampoc no havia merescut arribar a la darrera jornada en blanc. Cara a la Mundial de Rugby que es jugarà principalment a França durant setembre i octubre, els vermells presentaran un equip al que li mancarà experiència però que pot disputar partits vibrants contra Austràlia a la primera fase i Sudàfrica, previsible rival a quarts de final.
Encara no han penjat els d'ahir, però els resums d'un quart d'hora dels partits del torneig són a la web oficial del Sis Nacions.
Salut i sort,
Ivan.
